")
Alexandre Ribó c. 1920
© Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó interpreta el Concert de Mendelssohn en re menor per la Societat Filharmònica de Barcelona, 1901
© Arxiu Josep Ricard
Dedicatòria del pianista Raoul Pugno
Autor: Antoni Espulgas © Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó, 25-12-1904
© Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó, 27-05-1904
© Arxiu Alícia Arnau
Fotografia de grup amb Isaac Albéniz, la seva família i diversos músics
La guitarra, abril 1926
Retrat d´Alexandre Ribó, 1904
Autor: J. Weismann © Arxiu Alícia Arnau
Saludant a un membre de la Guardia Republicana francesa c. 1905
© Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó c. 1906
Arxiu Nacional de Catalunya. Domini públic
Programa d´un concert a Tours, 1906
© Arxiu Alícia Arnau
Caricatura d´Alexandre Ribó, 1906
Autor: Charles Leandre © Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó c. 1906
© Arxiu Alícia Arnau
Ribó interpreta el Concert per a piano de Romsky-Korsakov als Concerts Rouge de París, 1908
© Arxiu Alícia Arnau
Recital Miquel Llobet i Alexandre Ribó a Tolosa
© Arxiu Alícia Arnau
Dibuix d´Alexandre Ribó, 1907
Autor: Miquel Llobet
Caricatura d´Alexandre Ribó c. 1906
Autor: Robert © Arxiu Alícia Arnau
Concert al Cercle International des Arts de París
© Arxiu Alícia Arnau
Alexndre Ribó c. 1911
© Arxiu Alícia Arnau
Interpretació de la Rapsòdia Espanyola d´Isaac Albéniz als Concerts Colonne, 1911
© Arxiu Alícia Arnau
Recital al Palau de la Música 1911
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert a la Sala Gaveau de París, 1912
© Arxiu Alícia Arnau
Amb la seva esposa Rosa Boadella i el seu fill Alexandre, 1913
© Arxiu Alícia Arnau
Amb el seu fill Alexandre, 1913
© Arxiu Alícia Arnau
Recital per la Sociedad Filarmónica de Málaga, 1913
© Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó c. 1913
© Arxiu Alícia Arnau
Recital amb la integral dels estudis de Chopin a la Sala Mozart de Barcelona
© Arxiu Alícia Arnau
Acróstic, 1916
Autor: Erasme de Lasarte © Arxiu Alícia Arnau
Caricatura d´Alexandre Ribó, 1921
Autor: J. Tusell © Arxiu Alícia Arnau
Recital amb el violinista Julien Villain, 1924
© Arxiu Alícia Arnau
Relleu de Ribó
Autor: F. Rasvmny © Arxiu Alícia Arnau
Orquestra del Coliseum. Assegut, tercer a la dreta: Alexandre Ribó. Al costat seu, a la seva dreta: el pianista Blai Net
© Arxiu Alícia Arnau
Programa amb les Danses eslaves interpretades amb la seva filla Concepció Ribó
© Arxiu Alícia Arnau
Fotografia amb alumnes del Conservatori del Liceu
© Arxiu Alícia Arnau
Darrer concert d´Alexandre Ribó, 1956
© Arxiu Alícia Arnau
Alexandre Ribó c. 1905
© Arxiu Nacional de Catalunya. Europeana

Alexandre Ribó

Tarragona, 01-10-1878 - Barcelona, 19-06-1957

Va néixer a Tarragona l'1 d'octubre del 1878. Fill de Josep Ribó Pallerol, comerciant originari de Sant Andreu de Palomar, i Maria Vall Borja, de Falset. La seva mare va morir sis dies després del part. Tot i rebre les primeres classes de piano a la seva ciutat natal, la família s'establí aviat a Barcelona (al carrer Tallers), on el 1887 inicià estudis musicals amb Rosa Albagés, professora del Conservatori del Liceu. Segons paraules del mateix Ribó, va saber que es dedicaria a la música el 1889, després de sentir el pianista Mario Calado en un concert amb la Sonata “Clar de lluna” de Beethoven. Aviat estudià piano amb Salvador Sala, sota la tutela del qual començaria a ser conegut, i composició amb Josep Maria Ballvé. El 21 de gener del 1893, amb catorze anys, acompanyà Pau Casals (de setze) en un concert benèfic al Teatre Líric (hi participaven també Joan Goula fill i el violinista Joan Manén, nen prodigi de nou anys d'edat). L'amistat amb Casals s'havia originat no feia gaire, quan tots dos coincidiren en un concert d'hivern al Café Novedades; Sala havia decidit presentar el seu deixeble i Casals substituïa el seu mestre, el violoncel·lista Josep Garcia Jacot (Sala i Garcia formaven part del Sextet del Cafè). Casals explicà a Ribó que el coneixia: el sentia des de casa seva, i fins i tot el veia si tenia la finestra oberta, mentre practicava una masurca de Benjamin Godard. El 1895 Ribó donà en solitari un concorregut recital al Líric que li valgué força elogis i reconeixements, com els de Joan Puiggarí el 7 de maig a La Vanguardia: “Apenas como quien dice ha salido de manos de su maestro, sin conocer otra escuela ni otros ambientes, ha logrado ya llamar poderosamente la atención de un público [...] que no sólo le ha dado su sanción sino que le ha acogido y aplaudido con el entusiasmo que tributa a los artistas de talla”. Col·laborà encara aquell any en un concert amb Robert Goberna al Palau de Belles Arts.

El 1896 li fou concedida una beca de l'Ajuntament de 150 pessetes mensuals per al perfeccionament dels seus estudis a l'estranger. Els dugué a terme a París, on fou deixeble de Charles Wilfrid de Bériot i Raoul Pugno. Als inicis, l'aventura parisenca fou precària. El 30 d'abril del 1897 donà un concert a la Petite Salle Érard on interpretà el Concert núm. 5, en fa major, de Camille Saint-Saëns, en la versió arranjada per a dos pianos de Louis Diémer, acompanyat pel llavors encara ben poc conegut Maurice Ravel. De les seves curtes estades a Catalunya li coneixem un recital a la Sala Estela barcelonina, el 16 d'octubre del 1897, on pogué fer una primera i elogiada demostració dels seus progressos. La revista Ilustración Española y Americana publicà el 22 de novembre un escrit sobre l'incipient artista on explicava: “En setiembre de 1896 se trasladó á la capital de Francia con ánimos de entrar en el Conservatorio, si bien hubo de verse defraudado en su legítimo deseo: solamente le faltaba un mes para cumplir los dieciocho años, y transcurrido un solo día, ya no había lugar a la admisión de discípulos [...]”. Amb tot, Ribó perseverà en el seu perfeccionament a la capital. La beca li va ser renovada dos anys més.

La primavera del 1899 retornava a Barcelona. El 25 d'abril va donar un concert al Teatre Principal tarragoní; als mesos de juny i juliol va fer concerts a Madrid per primera vegada, al Salón Zozaya i al Teatro Comedia, estrenant a Espanya el Concert per a piano de Nikolai Rimski-Kórsakov i tocant també el ja esmentat cinquè de Saint-Saëns, acompanyat d'una orquestra de músics de la Sociedad de Conciertos dirigida per Jerónimo Jiménez. El 10 de juny del 1900 participà en un nou concert al Teatre Líric amb una orquestra dirigida per Antoni Nicolau, en el qual va interpretar per primera vegada a Espanya el Concert per a piano i orquestra núm. 1 de Piotr Ilitx Txaikovski, i va fer l'estrena absoluta de “La vega” d'Isaac Albéniz (tot i que l'havia ja interpretat en una audició privada). Segons explicà Ribó, havia conegut Albéniz a Sant Sebastià, suposem que uns anys enrere; en una altra ocasió, amb motiu d'una visita d'ell i Llobet al domicili parisenc del futur autor de la “Iberia”, els interpretà “Triana” instants després d'haver acabat d'escriure-la, amb la tinta encara fresca de la còpia en net, en “primeríssima audició”.

L'1 de novembre del 1900 començà a exercir com a professor a l’Acadèmia de Música de la Societat Filharmònica de Barcelona, que dirigia el violinista Mathieu Crickboom. El 3 de març del 1901, amb la Filharmònica sota la direcció de Crickboom, tocà al Teatre Novedades el Concert en re menor de Mendelssohn; en aquell concert participà també el violinista Marià Perelló, fent el seu debut a la Societat Filharmònica. Ribó i Perelló mantingueren durant la seva vida una estreta i imperible amistat.

Alexandre Ribó fou també deixeble de Raoul Pugno; segons queda implícit arreu (començant per un escrit a la revista El Teatre Català del 27 de novembre del 1915), hi estudià durant la seva primera estada a París. Pugno es presentà al públic barceloní l'abril del 1901 en dos concerts de la Filharmònica (un mes després que hi concursés Ribó), i tornà a fer-ne dos més a l'octubre. Es conserva un retrat de Pugno dedicat a Ribó, coincidint amb els darrers concerts, que ens fa plantejar la possibilitat que fos des de llavors que Ribó esdevingués deixeble del gran pianista francès.

El 18 juny del 1903 va participar en un recital organitzat per l'Associació Wagneriana on interpretà transcripcions per a dos pianos d'obres de Wagner amb Manuel Burgès. No és clar l'abast de l'activitat musical que Ribó dugué a terme a recer del fabricant de pianos Baldomer Cateura; si bé un escrit del 18 de desembre del 1932 al suplement “Esplai” d’El Matí afirma que Burgès i Ribó haurien ofert més de cent concerts a la Sala Cateura, només trobem algunes referències sobre Ribó actuant en aquesta sala el 1903, com una curiosa sessió-demostració per a Benito Pérez Galdós.

Als inicis del 1904 Ribó viatjà a París i va començar a donar concerts per França amb regularitat. Entre el 1905 i el 1913 residí en almenys tres domicilis parisencs diferents. Oferí concerts a Marsella (1904), París (1904-1914), Tours (1904, 1906, 1908), Amiens (1906), Nantes (1907), Nancy (1907, 1908), Lunéville (1908), Poitiers (1908, 1910), Blois (1910), Tourcoing (1910) o Montecarlo (1911-1914).

Fou a París on, amb diferència, tingué més activitat concertística. El primer concert de relleu el donà a la Salle Aeolian el 25 d'abril del 1904, on participaven també Charles Rousselière i Léon Moreau. Hi interpretà obres de Beethoven, Chopin o Schumann, entre d'altres. El 31 de maig del 1905 va participar en un concert-festival a l'Hôtel de Ville, en honor a la colònia espanyola, acompanyat de la Garde Républicaine que dirigia Gabriel Parés; hi interpretà la segona Rapsòdia hongaresa de Franz Liszt. Entre els molts músics que participaren a la soirée hi havia Pablo Sarasate. L'11 de febrer del 1906 tocà als concerts “El Rey” obres de Chopin, Mendelssohn o Liszt. El 4 de març del 1909 intervindria en un dels concerts Engel-Bathori, interpretant-hi tres obres per a piano de Déodat de Séverac. Especialment destacables són els concerts que donà als grans cicles parisencs durant el 1911: el 5 de febrer, als Concerts Colonne, interpretà la primera audició de la Rapsòdia espanyola d'Albéniz en l'arranjament per a orquestra de George Enescu, sota la direcció de Gabriel Pierné, al Thêàtre du Châtelet; al concert hi participava també Casals. Willy, el crític de Comœdia, afirmava l’endemà que Alexandre Ribó havia fet la millor interpretació del món de l'obra pòstuma d'Albéniz; Robert Brussel, a Le Figaro, digué que havia revelat un meravellós domini del teclat, virtuosisme i un remarcable sentiment del ritme i el color, quelcom similar al que també escrigué L. Schneider a Le Gaulois, al·ludint als dons de musicalitat “molt reals” del pianista i al seu remarcable virtuosisme. El 10 de desembre, als Concerts Lamoureux, Ribó interpretà el Concert per a piano de Rimski-Kórsakov sota la batuta de Camille Chévillard, a la Salle Gaveau. Els comentaris crítics consignaren un èxit tan gran com l'obtingut als Concerts Colonne. El 10 de febrer del 1912 col·laboraria de nou amb la Garde Républicaine sota la direcció de M. G. Balay, amb la Fantasia hongaresa de Liszt.

S'endevina que Ribó va fer incomptables coneixences i travà gran nombre d'amistats durant els anys en què estigué establert a França; l'hereva del seu fons, Alícia Arnau, ha destacat la que mantingué amb el pintor Odilon Redon, el qual pintà un retrat a Ribó com a obsequi. Jacques Weismann, Charles Leandre, Miquel Llobet o Joaquim Renart també l'immortalitzaren sobre el paper. En aquesta línia, l'amistat entre Ribó i músics com Cécile Chaminade, Moritz Moskowski, Pierné o Séverac, entre d'altres, propicià que n'afegís obres al seu repertori. Altres artistes amb qui Ribó coincidí en programes (per esmentar-ne només alguns més) foren Joaquim Nin, Pierre Monteux, Joaquín Valverde, Franz Degen, Gaspar Cassadó, Dimitri Calvocoressi, Pierre Kunc o Minnie Tracey.

L'altre gran nucli o escenari de triomf de Ribó fou Montecarlo. El 30 de gener del 1911 va donar el primer dels concerts que faria al Gran Casino de la localitat, amb els Concerts de Louis Ganne, en una col·laboració regular durant tres temporades d'hivern. L'èxit dels recitals fou sempre majúscul en termes d'acollida del públic i la crítica. Relatiu a un d'aquells concerts, es conserva un telegrama que Ribó envià a la seva esposa, Rosa Boadella, on la posà al corrent d'un tot just obtingut èxit “colossal”: havia estat “cridat set vegades a l'escenari” i havia hagut de fer dos bisos, “cosa que han dit per aquí que no s'havia vist des d'en Paderewski”.

A aquests concerts i gires cal sumar-hi els que va fer a Espanya. Els mitjans parlaren força dels concerts de la Festa Major de Tiana del 1906, al Saló Giral, ressenyats per la Revista Musical Catalana al setembre, en el primer dels quals Ribó participà: “N'hi hauria prou amb citar els noms de l'Albéniz, en Malats, en Llobet, en Ribó i en Perelló per a restar fet l'elogi de les dues audicions celebrades”. Des del 1905 el trobem en concerts a França i Espanya on, a més de Ribó i d'altres artistes, hi participa el guitarrista Miquel Llobet. Ribó i Llobet mantingueren una gran amistat, “fraternal” segons el mateix Ribó, iniciada ja anys enrere. Van compartir domicili a París i fins i tot van fer una gira conjunta pel País Basc a principis del 1908 (mai acompanyant-se, sinó alternant-se en solitari), amb concerts a Bilbao, Eibar, Sant Sebastià, Tolosa o Vitòria; Ribó hi interpretà obres de Chopin, Liszt, Rubinstein, Schumann, Torrandell, Larregla i Mozart. Més endavant, el 1920, compondria una peça per a guitarra, “Ensomni”, la qual dedicaria a l'eminent guitarrista.

Van ser també importants els recitals de piano que oferí al Palau de la Música el 1911 i 1912, aparicions per la porta gran a la Ciutat Comtal, les quals foren acompanyades per un gran ressò mediàtic donats els èxits acumulats pel pianista; tanmateix, segons lamenta la premsa, no comptaren amb una gran afluència de públic. Els apunts crítics dels concerts del 28 i 31 d'octubre del 1911 ens descobreixen un Ribó consolidat, vigorós, virtuós i portador d'obres "modernes", faceta aquesta darrera que, si bé aquí és prominent, no exercí mai un complet protagonisme en la seva carrera. En el primer concert va interpretar obres de Rameau, Schumann, Mendelssohn, Chopin, Albéniz, Pierné, Granados, Ravel, Chabrier i Liszt; al segon, de Mozart, Beethoven, Schumann, Chopin, Séverac, Ravel, Moszkowski, Albéniz, Debussy i Liszt. Foren primeres audicions el “Preludi” d'Albéniz, el “Nocturn en forma de vals” de Pierné, “A cavall, per la prada” de Séverac i “La Vallée des cloches” (cinquè dels “Miroirs”) de Ravel. El crític de La Publicidad arribava a dir que Ribó era “un concertista que por su mecanismo, buen gusto y superior arte en general, se sale de lo corriente y forma entre la eminencias del arte de Liszt y de Rubinstein”. La Revista Musical Catalana recordava com Ribó “s'ha distingit sempre pel seu mecanisme fàcil. Té una mà com no n'hi ha gaires (dòcil, flexible), i els passatges ràpids li surten, verament, amb una facilitat extraordinària. No és, doncs, d’estranyar que es decanti, sobretot, vers les pàgines que ofereixen força dificultats [...]. Veus-aquí, també, perquè sembla sentir una certa predilecció (que a voltes li fa, potser, mal) envers els moviments ràpids”. Afegeix després que el repertori “dels moderns impressionistes” era “potser, lo que millor executà”. Mentre el crític de Renaixement coincideix amb el petit defecte destacat per la Revista Musical Catalana dient que Ribó tocà massa ràpid una Dansa espanyola de Granados, La Veu de Catalunya confirma l'encert en el repertori més modern tot dient que “hi pogué lluir tota la seva sorprenent i artística grapa, tota sa incomprensible facilitat i les esplendoroses sonoritats que sap arrencar de l'instrument”. Tots els mitjans citats assenyalaren la seva gran projecció artística i l'orgull que havia de suscitar dins les contrades catalanes.

En similars circumstàncies s'esdevingué el concert que hi donà el 24 de novembre del 1912. En aquell concert va oferir en primera audició les “Escenes al bosc” de Schumann i dues peces, “Aragonesa” i “Montañesa”, de Falla, a més d'obres de Bach, Chopin, Séverac, Txaikovski i Liszt. Aquell desembre Ribó fou un dels molts “catalans absents de Catalunya” pels quals Xenius “brindà” al seu escrit a La Veu de Catalunya del 27 de desembre. Ja el novembre del 1913, tornat de França i Mònaco, emprendria una gira per Espanya, amb exitosos concerts a Madrid i Màlaga.

Ribó va contraure matrimoni amb Rosa Boadella i Ribó (1883 o 1884 – 1972), la qual el 26 d'octubre de 1908 esdevindria tieta del futur violoncel·lista Ricard Boadella. El 1910 foren pares per primera vegada: naixia Alexandre Ribó i Boadella (1910-1994), el seu primer fill, futur dibuixant, pintor i decorador. El 1913 s'albira un nova etapa: diversos diaris, com El Poble Català del 13 de maig, comentaren que Ribó havia decidit fixar la seva residència a Barcelona, i que alternaria la seva tasca concertística amb la pedagògica. Ho decidia, doncs, abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, malgrat que és ben possible que el conflicte malmetés expectatives futures de concerts a l'estranger. L'Annuaire du commerce Didot-Bottin del 1914 mostrà encara l'anunci dels professors de música “Ribo et Llobet”. Sabem que va existir la possibilitat que la seva trajectòria hagués pres encara més volada: el 1916 alguns diaris informaren que Ribó havia rebut una proposta de gira a Amèrica, que fins on sabem no s'arribà a materialitzar. També en dues ocasions s'apunta Londres (1904 i 1911) i en una Alemanya (1908) com a destins dins les seves gires, però no n'hem trobat altres referències; una incògnita similar representa el territori belga.

Si bé el 1915 el trobem desplaçant-se a Niça per participar en un Festival de Beneficència per a les víctimes de la guerra, Ribó s'assentarà en el panorama concertístic barceloní. Sabem que en els anys següents se celebrarien sovint vetllades musicals íntimes al seu domicili, on assistirien amistats com les famílies Cardunets, Cervera o Perelló. A partir dels anys trenta hi acostumarien a assistir i actuar alumnes d'Alexandre i de Concepció Ribó, filla del pianista. Tals vetllades acostumaven a celebrar-se el dia de Santa Cecília, i en algunes ocasions per Sant Alexandre, tradicionalment celebrat pels Ribó. Entre els anys 1915 i 1917 va dur a terme recitals amb regularitat a la Sala Mozart; cal destacar el primer del 1915, el 14 de novembre, en el qual interpretà la integral dels Estudis de Chopin per primera vegada a Espanya. L'any següent diversos admiradors li demanarien que repetís aquell recital. Al segon d'aquells concerts, que va tenir lloc el 21 de novembre, va interpretar en primera audició un “Scherzo” de Scarlatti i “Melancolie” de Chabrier, i hi donà a conèixer per primera vegada una de les seves obres, titulada “Preludi”. La producció de Ribó com a compositor no és gaire abundant: el seu catàleg arriba a l'opus 19 i es limita a composicions per a veu i piano, piano (sol, a quatre mans i per a dos pianos) i violí i piano, a excepció de la ja esmentada peça per a guitarra que dedicà a Llobet. La crítica fou en general elogiosa amb Ribó en els seus concerts a la Sala Mozart. Amb motiu de la primera integral d'Estudis de Chopin, Fausto escrivia el 15 de novembre a La Vanguardia: “Dudamos de que haya quien los toque mejor, quien le aventaje dominando el ritmo a pesar de la rapidez vertiginosa, quien tenga más segura pulsación y logre mejores efectos con los pedales, quien pueda llevar más lejos la pulcritud, quien haga mayor alarde de virtuosismo sin salirse de una corrección impecable. En suma, una ejecución magistral”. Ribó va fer cinc bisos. El crític afegia: “Al terminar el concierto no se le notaba, sin embargo, señal alguna de cansancio”.

Aquell 1915 nasqué el segon fill del matrimoni, Concepció Ribó i Boadella (1915-1991), futura pianista i pedagoga musical. També a partir del 1915 s'evidencia l'apropament entre Ribó i el Reial Cercle Artístic. El 18 de juliol, La Vanguardia explicava com, amb motiu d'una conferència d'Alexandre de Riquer sobre el pintor Marià Fortuny, “a ruegos de la junta directiva, el eminente pianista don Alejandro Ribó, ha accedido a tomar parte en la velada, en la que después de la conferencia y en obsequio a los socios del Círculo Artístico, interpretará las siguientes obras [...]”. El 24 de març del 1916 el Cercle oferí a Ribó un banquet i el 31 de maig hi feia un recital privat. Al març del 1917 entraria a formar part de la junta directiva com a vocal, i el 1919 s'hi constituí una secció de música, de la qual se'l nomenaria president. Fou vicepresident general de l'entitat entre 1920 i 1923. El 1925 rebé la distinció de Soci de Mèrit. L'entesa amb el Cercle es mantingué fins a la Guerra Civil, moment en què se'n desvinculà.

El setembre del 1916 començà a oferir classes des de la seva pròpia Acadèmia Ribó. Exceptuant el cas primerenc d'Angelita Bello, és a partir del 1916 que als diaris hi apareixeran notícies sobre pianistes emergents dels quals s'especifica que Ribó n'és mestre. Entre d'altres, trobem així a Zoe Enbaeff, Josefina Morros, Ernest Cervera, Felip Ribes, Dorita Sopena, Pau J. Bartulí, Concepció Ribó, Ramon Puig, Àngel Recasens, Josefina Alavedra o Joan Guinjoan. Morros i Ribes eren professors auxiliars de l'Acadèmia el 1923, moment en què s'obrí una sucursal a Sant Andreu.

Per altra banda, el 5 de desembre del 1919 Ribó oferí un dels concerts que se celebraren amb motiu de la inauguració del nou local de l'Orfeó Gracienc, l'antic teatre Auditorium. Entre d'altres, va interpretar els “Cants d'Espanya” d'Albéniz, l’“Scherzo-Valse” de Chabrier, “Papillons” de Schumann, “Polonesa en la bemoll” de Chopin, el “Cor de les filadores” de Wagner-Liszt, “Sant Francesc caminant sobre les aigües” de Liszt o “La Vallée des cloches” dels “Miroirs” de Ravel, a més d'una de les seves obres. El 1920 es constituí el Consell Directiu de l'Associació Íntima de Concerts, de la qual fou nomenat vocal (i fundador en qualitat d'associat des de la seva constitució). També aquell any actuà al Palau de la Música, en el primer dels dos concerts amb què es presentava per primera vegada a Barcelona la cantatriu Nina Faliero Jaques-Dalcroze, el 17 de desembre. Faliero fou acompanyada per Blai Net, i Ribó s'encarregà de la segona part en solitari. Es tractava d'un concert organitzat per l'Associació Musica da Camera. El crític de La Veu de Catalunya es lamentava dos dies més tard: “Ens dol que aquest pianista, de mèrit remarcable, no es deixi oir més sovint i de no haver-lo pogut admirar la nit passada en obres de més volada”. Els anys 1921 i 1922 donà concerts a dos pianos amb el seu deixeble Ernest Cervera, a l'Íntima de Concerts i al Casino de Caldetes. El 2 de maig del 1923 oferí un recital de piano en solitari al Palau patrocinat pel Reial Cercle Artístic; hi interpretà el “Tema i sis variacions” de Mozart, la Sonata “Apassionata” de Beethoven, “Scherzo-Valse” de Chabrier, “La Vallée des cloches” i “Jeux d'eau” de Ravel, “Estudi en mi major” i “Polonesa en la bemoll” de Chopin i els “Cants d'Espanya” d'Albéniz. Les crítiques de La Vanguardia o la Revista Musical Catalana no valoraren del tot bé l'actuació de Ribó en aquest concert, van parlar d'una execució “algo cohibida, preocupada, de relativa claridad, atendiendo más a la producción de sonoridades curiosas que a la profundidad de sentimiento”. Aquell any també efectuà una contribució sobre tècnica pianística a la Revista Catalana de Música, i reaparegué als Concerts Ganne de Montecarlo.

Ribó col·laborà en un gran nombre d'iniciatives culturals, diverses de les quals sota l'empara del Cercle. Poden així llistar-se l'Exposició d'Art Belga (1921), l'Exposició de Barcelona (1929; integrant del comitè de música) o homenatges a personalitats del món de la cultura i la música, com Ferrés-Costa (1916), Lluís Millet i l'Orfeó Català (1923), Ignasi Mallol (1926), Joan Balcells (1927), Soler Rovirosa (1927), Maurici Vilumara (1928), Isaac Albéniz (1931), Enric Granados (1933), Francesc Vinyes (1933), la Banda Municipal de Barcelona (1934) o Pau Casals (1934).

El 1924 donà concerts amb el violinista Julien Villain, amb qui havia ja col·laborat fora d'Espanya almenys des del 1913. Sabem, gràcies a un retrat, que aquells anys actuà a l'Orquestra del Teatre Coliseum que dirigia Blai Net. El 1925 oferí un concert amb Bernardí Gálvez a l'Ateneu Sant Lluís Gonçaga de Sant Andreu; fou, per altra banda, condecorat per Albert I de Bèlgica amb la medalla de Cavaller de l'Orde de Leopold. El 1926 aconseguí, en concurs públic, una plaça de professor de piano al Conservatori del Liceu, institució a la qual romandria estretament vinculat la resta de la seva vida: el 1932 hi esdevingué professor de la càtedra de Perfeccionament de Piano, i el 1935 s'hi creà la càtedra de Virtuosisme de Piano, que li fou també assignada. Ocasionalment hi oferí recitals i conferències; podem així recordar la seva participació, el 26 de març del 1927, en una conferència de Josep Barberà en el marc de la celebració del centenari de Beethoven a Barcelona, on interpretà dues sonates del compositor, o també el concert on donà la primera audició a Espanya, el 15 de novembre del 1934, de la integral de les Danses eslaves d'Antonín Dvorák en la seva versió original per a piano a quatre mans, en col·laboració amb la seva filla, Concepció Ribó.

Durant la Guerra Civil, la família romangué a Barcelona. El 1938 ell i Concepció van participar en dos concerts al Casal de Cultura. Ribó es reintegrà al Conservatori després del conflicte. Feu silenci com a intèrpret: no donà cap més concert fins el 1950 i només reprengué tal activitat dins l'àmbit del Conservatori, a vegades en recitals que complementaven xerrades sobre la seva trajectòria, com les que impartí el 1953 i 1954 sota el títol “Pequeñas elucubraciones de un pianista del siglo XIX”. Els anys 1940 i 1944, Guillem Garganta i Pere Vallribera van dur a terme concerts a dos pianos al Palau de la Música on estrenaren Paisatge op. 7 i Fantasmagories op. 16 de Ribó. En el cas de la darrera, cadascuna de les obres fou dedicada a un dels pianistes; també n'existeix un arranjament per a piano i orquestra de corda de Joan Altisent. El darrer concert d'Alexandre Ribó va tenir lloc al Conservatori del Liceu el 10 de desembre del 1956, hi interpretà, amb Concepció Ribó, obres de piano a quatre mans de Schumann, Schubert, Dvorák i Francesc Civil.

Ribó fou un home de caràcter fort i gran voluntat. Si bé és evident la proximitat que mantingué amb els moderns cercles parisencs durant les primeres dècades de la seva trajectòria, el si de la seva família s'aferrava a la tradició. Ferm catalanista i aliadòfil, tingué molts amics “i potser també algun enemic”, tal com exposa Alícia Arnau. En les ocasions en què donà públicament el seu parer sobre algun afer ho feu de manera clara i contundent: en tenim exemples en les línies que va escriure el 1910 en suport a Joan Lamote de Grignon per la seva elecció com a director de la Banda Municipal, en la radical proposta llançada amb motiu de la mort d'Enric Granados (on suggeria ignorar la música alemanya), o en la denúncia d'un suposat procés irregular pel que fa a l'assignació d'una plaça de professor a l'Escola Municipal de Música de Barcelona el 1925 (a la qual optava). També bibliòfil, posseí una àmplia biblioteca amb predomini de la literatura en llengua francesa, que incloïa una col·lecció de tractats d'harmonia (alguns del segle XVIII) de la qual va fer donació al Casal de Sants, com també un gran volum de partitures on poden destacar-se diverses col·leccions de cançons populars catalanes. En els darrers anys li agradava anar caminant des del seu domicili de Vallcarca fins al Liceu, tot lluint algun dels bastons que tant li agradava col·leccionar. Alexandre Ribó va morir el 19 de juny del 1957.



Enregistraments



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN