Concepció Callao
Barcelona 23-09-1895 - 25-12-1959
Concepció Callao Franqués va néixer el 23 de setembre de 1895 a Barcelona. El seu pare, Camil Callao, era nascut a Constantí; la seva mare, Concepció Franqués Canari, havia nascut a Barcelona. El primer domicili de la família fou al carrer de l’Hospital, número 98, de Barcelona.
Concepció Callao va estudiar música inicialment amb el seu pare, Camil, que era músic i li va donar els primers coneixements de cant i llenguatge musical. Més tard, el 1905, es matriculà al Conservatori de Barcelona i hi estudià fins el 1910, coincidint amb el període Nicolau quan el Conservatori estava situat al parc de la Ciutadella, a l’edifici del Castell dels Tres Dragons. En aquella època els nois i les noies hi anaven en dies alterns per no coincidir. Va tenir com a mestres de solfeig Joan Lamote de Grignon i Lluís Millet, va estudiar piano amb el mestre Josep Ansem Clavé i harmonia amb Antoni Nicolau, i va tenir com a company de classe d’harmonia Eduard Toldrà. Andreua Fornells i Mercè Capsir van ser, entre d’altres, companyes d’estudi. Va rebre el premi de solfeig i teoria el curs 1908-09.
Va estudiar cant amb Enrique O’Neill, un diplomàtic i fisiòleg de la veu, autor del mètode de cant La voz humana (editorial Maucci, 1921). La tècnica de cant del mestre O’Neill fou bastant controvertida a l’època, ja que es basava a no donar importància a la respiració, la qual cosa trencava amb el que la gran majoria de mètodes pregonaven. O’Neill deia que l’aire ve sol, que el diafragma en el cant no té cap funció extraordinària i que amb les vocalitzacions adequades s’aconsegueix la impostació natural de la veu. Enrique O’Neill es va casar amb Regina de Lamo, i van tenir dues filles, Enriqueta i Carlota O’Neill, però la seva descendència sembla que no va voler saber res del mètode O’Neill, ja que consideraven que havia fracassat amb el seu intent de canviar els fonaments de l’ensenyament del cant. Va ser la seva deixeble Genoveva Puig, cantant, compositora i poetessa, la que va continuar amb l’ensenyament del mètode O’Neill.
En acabar els estudis, l’any 1912, Concepció Callao inicia la seva carrera. Es troben referències bibliogràfiques, crítiques musicals o programes de concerts que la cataloguen de mezzosoprano, sobretot en un primer període, però la seva veu és de contralt.
Després d’una curta estada a València, va debutar el dia 20 setembre de 1912 amb la companyia d’Artur Baratta al Teatre Principal representant “Aida” de Giuseppe Verdi. El dia 24 va cantar “La favorita” de Gaetano Donizetti i consecutivament, i de manera inversemblant per a una debutant, el dia 25 va cantar “Lohengrin” de Richard Wagner, el 26 “Il trovatore” de Giuseppe Verdi, el 27 de nou “La favorita” i el 28 “Sansone e Dalila” de Camille Saint-Saëns, tots rols de màxim compromís vocal, fet que ens dona una idea de les seves grans qualitats vocals i preparació. Posteriorment va tornar a Barcelona on l’esperava el debut al Gran Teatre del Liceu, el 26 de desembre, amb la primera de tres funcions de l’òpera “Aida” al costat de la soprano Esmeralda Pucci i el tenor Amadeu Famadas; va causar una gran impressió per la seva vocalitat de contralt. Callao es va estrenar en aquest teatre amb grans rols ja que pocs dies després, l’1 de gener de 1913, va interpretar Dalila a “Sansone e Dalila” de nou amb Famadas, en funcions que es van repetir els dies 5, 9, 17 i 26 de gener. Enmig va tenir lloc l’estrena de “Gal·la Placídia” de Jaume Pahissa, la nit del 15 de gener, en què va interpretar el rol de Llèdia al costat de la soprano Luisa Pierrick i el tenor Luigi Colazza.
El 1913 va debutar amb “Tannhäuser” de Richard Wagner al Teatre Bosque confirmant ja una carrera ferma. En el període de 1912 a 1923, va debutar a diversos teatres de València (Teatre Principal, Teatre Apolo, Teatre Olympia), Madrid (Teatro Real), Lisboa (Teatro Sao Carlos) i Buenos Aires (Teatro Colón).
En el transcurs dels anys deu i vint, es veu, a través de les crítiques musicals de l’època, com el seu nom, en un primer moment desconegut, va agafant importància. Així, sempre tenint en compte l’habitual tendència a infravalorar els artistes locals, veiem com passa de ser inclosa en crítiques que es fan ressò de com el públic es va mostrar indiferent perquè esperava figures de renom internacionals (en una representació de “Carmen” al Teatre Principal de València coincidint amb el tenor Luis Canalda), a ser esmentada com a eminent contralt o cantatriu durant els anys vint. En aquest mateix període, amb un repertori que incloïa “Gli Ugonotti” de Giacomo Meyerbeer, “Cavalleria Rusticana” de Pietro Mascagni, “La Gioconda” d’Amilcare Ponchielli , “Carmen” de Georges Bizet, entre altres rols, va actuar amb Maria Llàcer, Luis Canalda, Antonio Marqués o Hipólito Lázaro, per citar alguns noms.
Concepció Callao, tal com és descrita pels seus alumnes i els qui la van conèixer, no era la clàssica diva: era una persona molt humil, treballadora i molt religiosa. Això es veia també en la seva manera de vestir, en contraposició a la seva coetània Mercè Capsir que duia barrets sofisticats i pells i es comportava més com una diva.
Un detall que mostra la seva humilitat i professionalitat és la carta (conservada a l’Arxiu del Palau de la Música) que adreça a Francesc Pujol (malauradament sense data, però probablement dels anys vint) en la qual Concepció Callao demana al mestre si li pot deixar al Palau la cançó Tempestat (es deu tractar de la Cançó de Tempesta) ja que li agradaria cantar-la en un concert a Sabadell, i li agraeix enormement l’oferiment de fer-ne una còpia. Tot i així, li prega finalment que no es molesti a fer-ho, perquè podria ser que l’hagués de transportar, ja que primer vol veure com li va i seria una feina en va.
No és estrany que nombrosos compositors, sobretot catalans, comptessin amb ella per a l’estrena de les seves obres, com per exemple: “Gal·la Placídia” de Jaume Pahissa al Liceu (1913); “La Celestina” de Felip Pedrell al Palau (1921); “Don Joan de Serrallonga” d’Enric Morera al Teatre Tívoli (1922); “El giravolt de maig” d’Eduard Toldrà al Palau de la Música (1928); “La princesa Margarida” de Pahissa (1928); la cançó Les vídues vulgars de Robert Gerhard a la sala Mozart (1930); “La princesa Margarida” de Jaume Pahissa al Liceu (1931); “La llama” de José María Usandizaga al Liceu (1932); “La vida breve” de Manuel de Falla al Liceu (1933); “Euda d’Uriac” d’Amadeu Vives amb llibret d’Àngel Guimerà al Liceu (1934); “Dafnis i Cloe” d'Antoni Marqués al Casal del Metge (1925); “Canigó” d’Antoni Massana al Casal del Metge amb adaptació escènica de Josep Carner (1936); o “La creació” d’Antoni Massana al Liceu (1946).
El 1925 va participar en un recital benèfic acompanyada per Narcisa Freixas al piano, a càrrec de la Institució Cultura Musical Popular que dirigia la mateixa Narcisa Freixas, a la sala d’audicions de l’asil Empar de Santa Llúcia per a cecs, actualment seu del museu CosmoCaixa. El 27 d’octubre de 1928, al Palau de la Música Catalana, tal com hem citat, va ser protagonista a l’estrena absoluta d’“El giravolt de maig” d’Eduard Toldrà, en el rol de Jovita al costat d’Emili Vendrell i Mercè Plantada.
Mostra de la seva facilitat per cantar en qualsevol llengua, va ser el recital del 2 de desembre de 1930 al Palau, amb cançons del compositor peruà Teodoro Valcárcel, cantades en l’idioma original, el quítxua. El seu excel·lent domini de la tècnica i la seva expressivitat li van permetre ser una intèrpret habitual en el panorama musical de la primera meitat del segle XX, de manera que va obtenir grans èxits tant en l’àmbit de l’òpera, com en la música de cambra o en l’oratori, tal com es veu en la munió d’elogioses crítiques, ressenyes dels diaris i revistes musicals de l’època, que destacaven llurs potents facultats, una veu formosa i timbrada, i un gran domini del fraseig, dels matisos i dels aguts.
Molt sol·licitada en el repertori wagnerià, va prendre part en la representació de “Lohengrin” que es va fer l’any 1924 al Teatre Tívoli, primera òpera de Wagner que es va cantar sencera en català a Barcelona, utilitzant la traducció de Joaquim Pena i amb Emili Vendrell com a cavaller. També havia cantat “Tristany i Isolda” al Liceu, la temporada 1920/21.
Durant més de trenta anys fou cantant solista de l'Orfeó Català, i va cantar en la primera representació a Barcelona de la “Passió segons Sant Mateu” de Bach l'any 1921, al Palau de la Música, així com en la “Missa Solemnis” de Beethoven l’any 1927, també al Palau de la Música, representació de la qual es va fer una retransmissió en directe el 18 de juny per Ràdio Barcelona i les principals emissores europees, i es va editar posteriorment en dotze discos de 78 rpm.
Va participar en la sessió Carner, al Palau, el 1927, juntament amb Emili Vendrell, acompanyats al piano per Pere Vallribera. També el 1927 va participar en la representació de la Novena Simfonia, en el centenari Beethoven al Teatre Olympia de Barcelona.
En els nombrosos recitals que oferí fou acompanyada per magnífics músics com Pere Vallribera, Ònia Farga, Blanca Selva, Maria Canela, Ricard Vives, Antoni Marqués o Narcisa Freixes, i cantà sota la direcció de Pau Casals, Lluís Millet, Francesc Pujol, Otto Klemperer, Joan Lamote de Grignon i Josep Sabater, entre molts d’altres.
L’any 1934 es va casar amb Domènec Sánchez Parra, natural de Cartagena, que havia estat alumne seu. El seu marit va cantar amb ella en alguna ocasió, per exemple en el seu debut l’11 de novembre de 1934, al Palau de la Música, amb l’Orquestra Pau Casals dirigida per Joan Lamote de Grignon, interpretant l’escena final de “Die Walküre” de Richard Wagner o el “Poema romàntic” del mestre Lamote de Grignon, entre d’altres. Va ser presentat com a nou baríton, deixeble i espòs de la celebrada contralt. Majoritàriament va cantar en la corda de baix i coincidirien també a l'estrena de l'òpera “Dafnis i Cloe” d’Antoni Marqués, l'any 1935; de “Canigó” del pare Massana, l’any 1936; o a la primera representació d'Espanya de l'òpera “Tamerlano” de Georg Friedrich Händel al Teatre Studium, el 1936. Sánchez Parra mai va arribar a tenir una trajectòria artística destacable. Aquest mateix any, el 1934, tingueren la seva única filla, Josefina Sánchez Callao.
Durant els anys trenta, la seva activitat va ser notòria, i arribat l’any 1936, el 16 de maig, va participar en la representació de l’òpera “Canigó” del pare Massana, amb adaptació escènica de Josep Carner. Va col·laborar amb l’Orquestra Amics dels Clàssics que es fundà també l’any 1936. Fou cantant solista de l'Orquestra Pau Casals, i va ser present en l'històric últim assaig de la Novena Simfonia de Beethoven el 18 de juliol de l'any 1936, en el qual Pau Casals, després de ser avisat de l'esclat de la guerra, decidí, amb l'acord de tots els músics, assajar fins a acabar el concert, ja que no se sabia quan tornarien a estar junts. Poc abans d’esclatar la guerra, el 13 d’abril de 1936, participa en la cloenda del festival i festes commemoratives del cinquè aniversari de la República amb la Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven amb Conxita Badia i Emili Vendrell, tots dirigits per Pau Casals al Gran Teatre del Liceu. També el 1936, en el marc dels concerts de Quaresma, va participar en la representació de la Novena Simfonia al Liceu, amb Conxita Badia i sota la direcció de Clemens Kraus.
Aquell mateix any 1936, i amb l’esclat de la Guerra Civil, es va organitzar al Teatre Tívoli de Barcelona la Compañía Socializada de Ópera de la qual va formar part juntament amb altres importants artistes, mentre curiosament el seu marit marxava a lluitar en el bàndol nacional. Van ser anys de molta activitat amb continus canvis de títols. La companyia va debutar el 15 d’agost amb “Aida”, amb Concepció Callao, Hipólito Lázaro i Conchita Oliver, i va representar diverses funcions més: al mes de setembre va ser Azucena a “Il trovatore” de Giuseppe Verdi al costat del tenor Antoni Marquès; a l’octubre Ortrud a “Lohengrin” amb Amador Famadas i Carme Bau Bonaplata; al novembre Leonora de “La favorita”; al desembre va interpretar “Ton i Guida”, traducció al català de l’obra “Hänsel und Gretel” d’Engelbert Humperdinck; a més de reposicions d”Aida” i “La favorita”. Al gener i febrer de 1937 va intervenir en “La llama” de José María de Usandizaga; al març a “Las golondrinas” del mateix compositor i de nou al costat de Carme Bau Bonaplata; i al mes de maig a “Andrea Chénier” d’Umberto Giordano, amb el tenor Amadeu Famadas. A mitjan mes tota la companyia va passar ja al Teatre Olympia on van romandre fins el 16 de juliol. En aquella data cessen les funcions d’òpera a la ciutat, i es reprenen ja al Gran Teatre del Liceu a partir del març de 1938.
Durant aquest període va tenir a més altres participacions a la ciutat com en la presentació de la ballarina antifeixista Mira Holzbajova, en profit de l’ajut infantil de rereguarda, el 12 de desembre de 1937, al Palau de la Música; hi va interpretar obres ara completament desconegudes com la cançó “Diòlog” de Silveri Fàbregas, acompanyada al piano per Enriqueta Garreta. Encara abans d'acabar la guerra, el 1938, va participar en les audicions íntimes de lieder, al Casal de la Cultura, organitzades per la Direcció General de Radiodifusió, que van ser radiades per les emissores catalanes, amb traducció al català de Joaquim Pena de tots els lieder que es cantaven.
Concepció Callao no es va exiliar i va romandre a Barcelona un cop acabada la guerra, com altres artistes catalans. De les actuacions que va fer després de la guerra cal destacar les diverses sessions a Ràdio Barcelona, com per exemple el 17 de febrer de 1940 quan interpretà cants espirituals de Bach acompanyada per Concepció Compte al piano, o la retransmissió de l’òpera “Carmen” el 6 de juliol de 1940 al Teatre Tívoli. Un altre concert del qual hi ha constància i que va ser radiat va ser el que va celebrar-se pel gener de 1939, en la diada de l’Epifania al Palau de la Música, amb Maria Canela al piano i textos traduïts per Joaquim Pena. El concert va ser organitzat per la Direcció General de Radiodifusió.
El 17 i 18 de juliol de 1940 actua al Teatre Fortuny de Reus en la representació de “Las golondrinas” d’Usandizaga. Destaquen també els concerts de Quaresma al Liceu el 1946 i 1947 o la Novena Simfonia al Palau de la Música, el 10 de maig, sota la direcció d'Enric Casals, amb Victòria dels Àngels, Bartolomé Bardagí i Marcos Redondo.
Als anys quaranta, en general, va anar reduint la seva activitat concertística i es va dedicar més a l’ensenyament. Ja donava classes particulars de cant des d’abans de casar-se, primer al domicili patern a la Gran Via de les Corts Catalanes (aleshores carrer Cortes) i més tard al seu domicili, al carrer Enric Granados, compaginant-les amb la seva tasca com a professora de cant a l’Acadèmia de la Música. Aquesta acadèmia, situada al carrer Provença, número 281 de Barcelona i fundada el 1930, era dirigida per Vicenç M. de Gibert i n’eren també professors Blanca Selva, Joan Massià, Joan Gibert Camins o Juan Parras del Moral. Més tard, l’any 1945, va entrar com a professora de cant al Conservatori Superior de Barcelona, i hi ingressà com a catedràtica el 25 de gener de 1956. Alguns dels nombrosos deixebles que va tenir van arribar a ser cantants cèlebres, com Anna Ricci, Enriqueta Tarrés o Montserrat Pueyo.
Excel·lent pianista, acompanyava ella mateixa al piano els seus alumnes a les classes i també en concerts. Enriqueta Tarrés, per exemple, explica d’ella que era molt pacient i bona mestra i que era una persona molt senzilla i humil, que no es donava gens d’importància. A més, insistia en la importància de ser músic abans que cantant.
Li foren dedicades diverses obres per a cant i piano, detall que sovint només es pot veure a les edicions originals, ja que després el seu nom es perd en les edicions posteriors. Algunes d’aquestes obres són “Els obercocs i les petites collidores” d'Eduard Toldrà, “Balada de l'aigua i la donzella” d'Eusebi Bosch i Humet, “Invocació” (En la Nit de Nadal) de Jaume Pahissa, “La mare i el mar” de Joan Pich i Santasusana o “El pomer florit” de Genoveva Puig.
El 14 d’agost de 1945, al Teatre Olympia, va intervenir en un gran concert benèfic “a favor de la Caja de Pensiones para la Vejez e Invalidez de Artistas Teatrales”, amb Maria Espinalt, Hipólito Lázaro, Conchita Oliver, Maria Lisson, Emili Vendrell, Miquel Mulleras o Raimon Torres.
El 4 de novembre de 1950 havia de cantar en l’estrena del “Messies” de Georg Friedrich Händel al Palau de la Música amb l’Orfeó Gracienc, però degut a la mort de la seva mare va haver de ser substituïda a l’últim moment per Montserrat Martorell. Durant el anys cinquanta encara va cantar com a solista de l'Orfeó Català al Palau de la Música en nombroses ocasions fins a dos anys abans de la seva mort.
Concepció Callao va morir el seu estimat dia de Nadal de 1959, d’infart de miocardi, després de passar una llarga i dolorosa malaltia. No deixa de ser sorprenent que en el certificat de defunció, com a professió, hi consti “sus labores”; és probable que es tractés d’una pràctica habitual a l’època, encara que estigués més que provada la professió de la dona, com en aquest cas, o potser va ser la declaració que el seu marit va fer al registre.
Concepció Callao fou una figura destacada del món líric de la primera meitat del segle XX. Com a testimoni de la seva veu existeixen gravacions en disc de 78 rpm de cançons, oratoris i òperes, que es conserven tant en col·leccions particulars com en biblioteques. Aquestes en són algunes:
“Flors de maig” (Clavé) / “El pas del cigne” (Pujol). Disco Odeón A.138.829/ A.138.830
“Don Joan de Serrallonga” (Enric Morera): Ària de la presó, Pathé
“Los calabreses” (Pablo Luna): “Madona, divina madona” (Disco Odeón 1922)
“Los calabreses”: salida de Marco Leoni / Canción del bandido, Disco Odeón, 1922, A. 138925/A.138926
“La canción del olvido” (José Serrano): duet final amb Luis Canalda, tenor. Disco Odeón, 1922, 57514/57515
“Missa Solemnis” (Ludwig van Beethoven) amb l’Orfeó Català, La Voz de su Amo, 1927
“La Gioconda” (Amilcare Ponchielli): “L’amo come il fulgor”
“La llama” (José María de Usandizaga): duet Aisa i Adrián “Quiero un amor que es mi vida”, amb Luís Canalda, tenor. Disco Gramófono
“La llama”: Coro de odaliscas. Disco Odeón, 1918, 150007
“Aida” (Giuseppe Verdi): “O patria mia”
“Carmen” (Georges Bizet): duet final amb Luis Canalda, tenor (Odeón 192?)
“María Marí” (di Capua), Odeón A.138.828
“Coronación de la Virgen de los Desamparados” (Luís Romeu): himne a quatre veus, Odeón, 1925