")
Debut al Liceu amb Dalila, 1912
© MAE - Institut del Teatre
Mignon al Liceu, 1914
© MAE - Institut del Teatre
Carmen al Liceu, 1914
© MAE - Institut del Teatre
L´Havana 1914
© Col·lecció Miquel Pérez García
La Favorita al Liceu, 1914
Autor: Antoni Esplugas © Arxiu Nacional de Catalunya - Fons Antoni Esplugas
La Favorita al Liceu, 1914
Autor: Antoni Esplugas © Arxiu Nacional de Catalunya - Fons Antoni Esplugas
Conchita Supervia
© Col·lecció Miquel Pérez García
Orfeo ed Euridice al Liceu, 1914
Autor: Antoni Esplugas © Arxiu Nacional de Catalunya - Fons Antoni Esplugas
Chicago 1915
© Col·lecció Miquel Pérez García
Conchita Supervia
Domini públic
Retrat de Conchita Supervia a París
© Col·lecció Miquel Pérez García
Carmen
© Biblioteca Nacional de España
La Cenerentola 1920
© MAE - Institut del Teatre
Conchita Supervia
© Col·lecció Miquel Pérez García
Carmen Al Teatre Regio de Parma, 1924
© Biblioteca Nacional de España
Der Rosenkavalier a La Scala, 1927
© MAE - Institut del Teatre
A Londres amb el baríton John Charles Thomas (a l´esquerra)
© Col·lecció Miquel Pérez García
A Londres amb el pianista Ivor Newton assenyalant a Rossini
Nozze di Figaro a La Scala, 1928
© MAE - Institut del Teatre
L´Italiana in Algeri a París, 1929
© MAE - Institut del Teatre
Recital de Conchita Supervia i Alexandre Vilalta a la Sala Gaveau, 1931
Domini públic
Anunci del recital a la Sala Gaveau, 1931
Domini públic
Conchita Supervia amb el pianista Ivor Newton
© Col·lecció Miquel Pérez García
Gira per Gran Bretanya, 1931
© MAE - Institut del Teatre
Conchita Badia amb un cadell de lleó
© Col·lecció Miquel Pérez García

Conchita Supervia

Barcelona 08-12-1895 - Londres 30-03-1936

Conchita Supervia i Pascual va néixer en una casa del número 92 del carrer de Casanova, filla de Carmen Pascual i Cantó i d'Antonio Supervia i Rivera, un delineant de condició humil nascut a Calatayud. La Barcelona en la qual va néixer Conchita Supervia havia viscut només set anys abans l'Exposició Universal del 1888, gràcies a la qual havien passat per la ciutat més de dos milions de visitants i s'havia emprés una reforma urbanística que continuaria imparable en els anys posteriors i que el pla Cerdà va transformar, teixint una trama reticular que enllaçava la Barcelona antiga i les poblacions dels voltants, avui barris de la ciutat.

No és estrany que el primer domicili dels Supervia Pascual estigués situat fora del perímetre de les antigues muralles. La família vivia originalment al carrer d'Aribau, molt a prop de la nova Universitat de Barcelona que Elies Rogent havia acabat el 1882 i a tocar del Seminari Conciliar, que aleshores estava en construcció. Al domicili del carrer d'Aribau havia nascut, l'any 1891, Augusto Supervia Pascual, germà gran de Conchita Supervia, però la mezzo veuria la llum en el  nou immoble del carrer de Casanova, situat a uns sis minuts a peu d'allà, en una zona que limitava amb l'aleshores municipi de Les Corts.

La casa on va néixer Conchita Supervia era un edifici unifamiliar construït el 1868, entre el que avui són els carrers de València i Aragó, a tocar de la Riera d'en Malla. En aquell domicili, amb dos pisos i un pati o jardí, la nena Conchita va viure un episodi que tindria influència en la seva vida adulta: va trobar una tortuga. L'àvia, Ana Cantó de Pascual, i la resta de la família, van celebrar alegrement aquella troballa i, des d'aleshores, l'artista va considerar el queloni com un símbol de bona sort que l'acompanyaria durant tota la seva existència.   

Podria semblar que Conchita Supervia va tenir una infantesa comuna, com tantes altres nenes de la ciutat. Va estudiar a l'Escola del Nen Jesús, la nova seu que l'ordre francesa de les Dames de Saint-Maur, o Dames negres, com se les coneixia, que havia obert el 1867 entre els carrers de l'Avenir, Aribau i la Travessera de Gràcia. No seria una escola econòmica ni la opció més raonable per als ingressos d'un humil delineant. Potser tenia una beca o potser algú pagava les despeses de l'educació de Conchita, però, de fet, durant els primers anys del segle XX circulava per Barcelona la brama, insinuada fins i tot en algun diari de l'època, que l'aleshores mezzosoprano era en realitat filla natural de Carmen Pascual i d'un personatge força conegut en els ambients empresarials, polítics i culturals de l'època. El suposat pare natural de Conchita tindria interessos en el sector de la construcció, de manera que no es pot descartar que hagués compensat un dels seus empleats (Antonio Supervia) per tal que assumís la paternitat de la nena. Descendents del suposat pare natural de Conchita Supervia admetien fa uns anys que aquesta paternitat era una veritat acceptada en els cercles familiars. No existeix, però, cap prova física de l'autèntica paternitat de Conchita i, per tant, tot són especulacions, això sí, prou plausibles.

La nena Conchita va estudiar, doncs, a les Dames Negres, un centre de referència per la qualitat dels ensenyaments que impartia. La música era una matèria de pes i una de les monges que compartien el seu saber amb les joves alumnes era Madame Ste. Reine. A aquesta monja amb esperit musical la va sobtar de seguida les capacitats dramàtiques i vocals d'aquella nena. I la va convertir en protagonista de funcions escolars com aquella a la qual va assistir un dels crítics musicals més coneguts de la ciutat: Rafael Moragas "Moraguetes". Què hi feia un periodista de primera línia (que, per cert, acabaria sent director artístic del Liceu) en una funció escolar? Una possible explicació és que formava part dels mateixos cercles socials i culturals en els quals es movia el suposat pare natural de Conchita. En escoltar cantar aquella nena, que a més era ja tota una bellesa, Moragas va quedar seduït i li va augurar un gran futur en el món de la música. En realitat Moragas, tindria igual que el seu mentor i amic, el també crític Josep Maria Pascual, un paper determinant en la carrera de Conchita Supervia, que sempre els va considerar a tots dos com a bons amics.

Vist el talent de Conchita per al cant, la seva mare, Carmen Pascual una dona de caràcter fort i de personalitat dominant que va acompanyar l'artista durant tota la vida, va decidir posar-li un professor de música a casa durant les vacances d'estiu per tal de potenciar les seves habilitats. I, pel que explicava la mateixa Supervia, va ser un perruquer el qui els va recomanar a "un tal Ferrer" (molt possiblement Amadeo Ferrer), un músic secundari vinculat al Liceu que va ser, després de Madame Ste. Reine, el segon mestre de música de l'artista. Les notes biogràfiques sobre Conchita Supervia sempre apunten el seu pas pel Conservatori de Música del Liceu però, en realitat, no existeix cap referència ni cap prova, ni tan sols en els arxius de la institució, que hi hagués cursat estudis de cap tipus.

El mestre Ferrer es va entusiasmar de seguida amb la seva jove alumna i va encomanar l'entusiasme a la mare de l'artista. A aquella nena, deia Ferrer, l'havia d'escoltar el mestre Goula. Es referia a Joan Goula i Soley, un gran de la música a Catalunya que havia nascut a Sant Feliu de Guíxols, havia treballat a Mallorca, havia dirigit a Moscou, s'havia fet responsable de diverses temporades de l'Opera de Sant Petersburg i havia treballat per mitja Alemanya. A principis del segle XX s'havia instal·lat a Buenos Aires, des d'on va tornar a Barcelona cap al 1910 amb l'encàrrec de programar una pretemporada d'òpera en espanyol al nou Teatro Colón de la capital argentina, que havia estat inaugurat uns anys abans, el 1908.

El que va escoltar a casa dels Supervia va agradar prou al mestre Goula com per decidir contractar la jove artista i fer-la participar en una aventura transatlàntica en la qual estaven implicats també el compositor de Salamanca Tomás Bretón i cantants tan destacats com el tenor Francesc Viñas, la carrera del qual havia estat impulsada pel mateix Goula. Abans de sortir cap a l'Argentina, la companyia va oferir representacions al Teatro del Bosque (l'actual cinema Bosque, al barri barceloní de Gràcia) l'agost del 1910. Durant aquelles representacions, els i les cantants van interpretar temes de l’òpera “Els Pirineus”, de Felip Pedrell, obres de Ruperto Chapí, de Tomás Bretón, d'Emilio Serrano i de Ricardo Villa, a més de fragments wagnerians que permetien el lluïment del gran Francesc Viñas. Abans de marxar cap a Buenos Aires, la jove Conchita Supervia va oferir, com explica La Publicidad del 8 d'agost del 1910, un recital a la Sala Dessy, un espai del Passeig de Gràcia relacionat amb una casa de pianos i impremta musical, al qual van assistir per cert els compositors Tomás Bretón i Emilio Serrano que van poder escoltar la jove mezzo interpretant fragments de “Samson et Dalila” de Camille Saint-Saëns  i d ‘”Aida” de Giuseppe Verdi.

Aquella nena que amb prou feines tenia 14 anys va pujar poc després al vaixell Tomasso di Saboya amb la resta de la companyia, per començar una travessia que la duria, el setembre d'aquell 1910, a desembarcar a Buenos Aires. El món (i segurament també Conchita) mirava al cel aquell any amb el cor encongit, preguntant-se quin significat tindria per a la humanitat el pas d'aquella bola de foc que aquell any solcava el cel: el cometa Halley. Sota la seva llum estava a punt de néixer una gran artista que, tot i això, era encara una nena que corria amunt i avall pel Teatro Colón, explorant-ne tots els racons i potser perseguida per unes maquilladores que s'enfrontaven a un repte monumental: fer passar aquella nena per la mare d'un general, la Mère Marceau de “Bianca de Beaulieu” de César Stiattesi. I és que, durant el seu debut operístic al Teatro Colón els mesos d'octubre i novembre del 1910, Conchita Supervia va interpretar aquest paper, però també la Zulima de “Los amantes de Teruel”, de Tomás Bretón (que els acompanyava en aquell viatge, igual que Felip Pedrell), una de las sirenes de “Circe”, de Ruperto Chapí  i el paper de Lola a “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni.

Aquell va ser per a Conchita Supervia, com explicava ella mateixa posteriorment en les entrevistes que concedia anys més tard, un dels moments més feliços de la seva existència. L'artista va tornar a Barcelona acabada la seva participació en la pretemporada de Goula. I a la capital catalana l'esperaven amics i coneguts com Rafael Moragas. Potser ell i el seu amic, el també crític Josep Maria Pascual, van tenir a veure amb la participació de la jove cantant  en el festival anual a benefici de la Asociación de la Prensa de Barcelona que es va celebrar el 19 de desembre del 1910, al Teatre Principal. Hi van actuar des de l'actriu Margarida Xirgu fins a cupletistes com la madrilenya Consuelo Vello Cano, "La Fornarina". Potser a la ciutat ja havien arribat els rumors sobre el debut argentí de la jove Supervia. I potser per això (o per intercessió de Moragas), la mezzo va aparèixer en la funció interpretant “O aprile fiorero”, del Samson et Dalila: "Su voz, hermosa, extensa, que domina perfectamente, atrajo desde el primer instante al auditorio, que la colmó de aplausos", deia La Vanguardia en la crònica del concert a propòsit de la intervenció de Supervia.

A partir del retorn a Barcelona, la mare de Conchita es va plantejar que calia ampliar els seus estudis musicals a Itàlia i, mentrestant, cantar en el circuït italià d'òpera, traslladant-se a Roma, amb les recomanacions del mestre Joan Goula. Allà va tenir com a professor el mestre Alfredo Martino, de qui també era alumne el tenor Bernardo de Muro amb qui ben aviat Supervia compartiria escenaris i qui molt probablement la recomanaria. Martino, veient el seu gran potencial la va fer audicionar amb els principals agents artístics de la ciutat. El seu debut internacional es va produir amb rapidesa. El 15 d'abril del 1911, va debutar a Lecce amb el rol de de Casilda de l’òpera “Ruy Blas” de Filippo Marchetti, al costat de la soprano Rosalia Garitano que havia coincidit amb ella a la temporada de Buenos Aires i que molt probablement va influir en aquest debut, i el llavors també jove tenor Bernardo de Muro. Curiosament va alternar aquestes funcions i companys d’escena amb el seu debut en un rol que acabaria sent el més significatiu del seu repertori : “Carmen” de Georges Bizet. Per inversemblant que ens pugui semblar avui en dia, Conchita tenia 15 anys, una joventut que, finalment, va acabar jugant al seu favor i que li va valdre l’estima del públic. El diari La provincia de Lecce deia el 28 de maig sobre Conchita: "ha confirmat a la Carmen les seves poc comunes aptituds; la seva és una Carmen deliciosa; jove, fresca, segura, transmet amb els ulls i amb el gest tots els sentiments que torben l'ànim de la gitana apassionada i perversa que fa emmalaltir i empeny al delicte". Aquesta és la primera menció que tenim d’un dels seus grans trets característics: una forta personalitat, una capacitat escènica natural que era capaç d’absorbir l’atenció d’un públic que habitualment quedava fascinat.

Va continuar participant en funcions de “Mignon” d’ Ambroise Thomas al Teatro Nuova Fenice d'Osimo (un "immens èxit", segons la Rivista Teatrale Melodrammatica del 21 de setembre). Abans, però, va retornar a Barcelona per passar l’estiu. I aquella estada a la ciutat seria clau per al seu futur. El compositor Richard Strauss havia encarregat a la famosa soprano rumana Hariclea Darclée que localitzés una contralt que pogués interpretar l'Octavian a l'estrena a Roma de la seva nova òpera: “Der Rosenkavalier”. I Darclée, sense saber a qui recórrer, va preguntar durant una estada a Barcelona al crític Josep Maria Pascual. Ell ho va veure clar des del primer moment i li va portar a Conchita Supervia, que també era a la Ciutat Comtal. Va cantar durant dues hores, temps més que suficient per convèncer a Darclée que havia trobat el que estava buscant. El 14 de novembre, Supervia va debutar al Teatro Costanzi de Roma (acompanyada d'Hariclea Darclée, la italiana Ines Maria Ferraris i el baix txec Pavel Ludikar) en el que va suposar l’estrena a Itàlia de l’òpera de Richard Strauss i cal destacar que, probablement per primer i únic cop a la història, l’intèrpret, de setze anys, va ser més jove que el seu propi personatge, Ottavian, que a l’obra en té disset. El triomf va ser esclatant. La resta d'aquell any i a principis del següent va estar cantant dos rols que mai més repetiria: Adalgisa de “Norma” de Vincenzo Bellini al costat de Giannina Russ i Ortrud de “Lohengrin” de Richard Wagner al Teatro Sociale di Mantova.

Aquell 1912, però, va estar marcat pel debut de Conchita Supervia al Liceu. El 10 d'abril, l'artista va interpretar per primera vegada Dalila de “Sansone e Dalila,” amb el tenor Mario Gilion i el baríton Inocencio Navarro. Dirigia la funció el mestre Edoardo Mascheroni. El públic, assabentat de la seva edat, va assistir amb l’expectació de veure com resoldria un paper tant important tant en l’aspecte vocal com escènic, però des de la seva sortida a escena el triomf fou absolut. El crític de La Veu de Catalunya del dia 12 d’abril va escriure: “Vaig anar a veure cantar a una nena i vaig sortir enamorat d’una dona”. Mentre que la revista Papitu del 17 d’abril deia: “Posseeix una veu esplendent, agradosa, té intuïció dramàtica, sap posar, els gestos són artístics. Resum: setze anys, amb trenta dos d’experiència escènica”. Havia nascut el fenomen Supervia a un Liceu que sempre la adoraria. Va aconseguir un nou èxit en aquell teatre amb “Carmen”, títol que a continuació va portar a l'octubre i el novembre al Teatro Vittorio Emmanuele de Torí, juntament amb “Mignon” i, el desembre, a La Fenice de Venècia, on Conchita Supervia debutaria el 28 de desembre cantant de nou “Carmen”. Amb aquesta mateixa òpera va tornar a Barcelona el 1913 i el 1914. Curiosament l’any 1913 canta “Carmen”, “Mignon” i un rol que mai més va repetir : “Il Trovatore” de Giuseppe Verdi al Teatre Nacional de Rostov, Rússia.

L'any 1914, va participar amb la companyia de la soprano María Barrientos en una gira cubana que la va dur a San Cristóbal de La Habana, a Ciego de Ávila i a Santiago de Cuba els mesos de març, abril i maig, cantant “Mignon” i “La Favorita” de Gaetano Donizetti. Aquell any 1914 havia esclatat la I Guerra Mundial i l'artista el va passar en bona part a Barcelona, igual que la primera part del 1915 en que va cantar al Gran Teatre del Liceu títols com “Mignon”, “La Favorita”, “Orfeo ed Euridice” de Gluck , “Sansone e Dalila”, “Carmen” o el seu primer títol rossinià: “Il barbiere di Siviglia”, tornant-lo a la seva corda natural de mezzosoprano després que el rol de Rosina hagués estat adoptat per la majoria de sopranos lleugeres de l’època. El novembre del 1915 va viatjar per primera vegada als EUA contractada per l'Òpera de Chicago. Va ser el mestre Cleofonte Campanini (marit de la soprano Eva Tetrazzini) qui la va voler tenir a la ciutat nord-americana des de novembre del 1915 al gener del 1916 cantant “Werther” i “La Navarraise” de Jules Massenet, junt a “Mignon” i “Carmen”.

Conchita Supervia va tornar a Europa el gener del 1916. El continent era en plena guerra. Ella es va adreçar a Itàlia, on va cantar en algunes funcions benèfiques, però en algun moment d'aquell any va conèixer Francesco Santamaria, un advocat dels voltants de Nàpols que en aquell moment servia a l'exèrcit i del qual es va enamorar perdudament. La mezzo no va tenir una gran activitat operística en aquells anys. De fet, fins i tot va trencar un contracte amb la companyia de María Barrientos per cantar a Sud-Amèrica, i la van demandar en un judici que, finalment, va acabar guanyant. Potser estava vivint els moments àlgids d'una relació amorosa que, segons expliquen els descendents de la mezzo, va ser la més intensa de la seva vida. L'octubre del 1918 a Roma va néixer Giorgio, el fill de Conchita Supervia i Francesco Santamaria. Tot i les afirmacions, més que dubtoses, que feia l'artista en les entrevistes que concedia, no es van arribar a casar mai. De fet, la relació entre tots dos es va veure afectada, d'una banda, per les reticències de Santamaria a esdevenir "el marit de la cantant" i, d'altra, per la pèssima relació que hi havia entre el pare de Giorgino, com li deia Conchita, i la mare de la mezzo, Carmen Pascual. La mare va fer tot el possible per trencar la relació. I ho va aconseguir finalment, convencent Conchita per reprendre la carrera artística.

Els anys següents al naixement de Giorgio van ser de poca activitat, tot i que, el 1921, Conchita va actuar en diverses ciutats italianes, destacant l’assumpció per primer cop a la seva carrera del rol d’Angelina a “La Cenerentola” de Gioacchino Rossini , rol que va repetir posteriorment a Bolonya, on a més va cantar “Carmen” amb el tenor aragonès Miguel Fleta.

Durant aquells anys Supervia va ser conscient que, si bé el seu repertori fins el moment es cenyia a l’habitual de mezzosoprano, les seves qualitats vocals descartaven cantar rols més pesants com Amneris, Eboli o Azucena i que les seves qualitats eren unes altres. Qualitats com l’agilitat, la facilitat a la coloratura, una gran expressivitat, una desimboltura escènica i un timbre encisador li permeteren  convertir-se ben aviat en intèrpret ideal per a l’exhumació de títols rossinians poc habituals. Mentrestant va refermar “La Cenerentola” amb noves i importants funcions al Teatro Comunale de Bolonya dirigida pel mestre Tullio Serafin. El 1924 va tornar a ser Ottavian a “Der Rosenkavalier”, aquest cop al Teatro Regio de Torí, amb la valenciana Maria Llàcer. En aquell teatre també va cantar “La damnation de Faust” d’Héctor Berlioz.

Amb la carrera ja represa amb força, el 1925, va fer el seu debut al Teatro alla Scala amb el rol de Hansel a “Hansel und Gretel”, d’Engelbert Humperdink, que va representar des del 7 de febrer al 6 de març del 1925, amb la soprano Ines Maria Ferraris, entre d’altres. A Milà va tenir lloc una trobada que seria clau per la seva carrera; el mestre Vittorio Gui va sentir-la en aquelles funcions i la va convèncer definitivament per a protagonitzar l’exhumació de títols rossinians poc habituals. Així, el 26 de novembre, Supervia va debutar el rol d’Isabella a “L’italiana in Algeri” de Gioacchino Rossini al Teatro Regio de Torí, sota la direcció del mestre Gui. El triomf va ser espectacular i amb aquest títol, i amb “La Cenerentola”, sempre de la mà de Gui, Europa va descobrir aquestes dues “noves” joies rossinianes.

De gener a maig del 1926 va seguir cantant al Teatro alla Scala “Hansel und Gretel”, una de les seves grans creacions, per posteriorment portar “L’Italiana in Algeri” a Roma, al costat del tenor Tino Folgar sota la direcció del mestre Gui.

Supervia va passar bona part de l’any 1927 a Madrid, on va debutar al Teatro de la Zarzuela la nit del 20 de gener amb “Il barbiere di Siviglia”, establint d’immediat una intensa relació amb el públic madrileny, que també la va poder escoltar cantant  “Sansone e Dalila” i “La damnation de Faust” i protagonitzant algun recital al Circo Price i al Palacio Real. Durant aquells anys va distingir molts dels seus amics i amigues, com havia fet a Barcelona i a moltes altres ciutats d'arreu del món, com a membres de l'anomenada "Ordre de la Tortuga", que ella mateixa havia creat. Cadascun dels membres d'aquesta ordre singular rebia un document que acreditava la seva condició i, en ocasions, un fermall de plata o d'or. Crítics musicals, simples amics i fins i tot polítics i estadistes van rebre la distinció.

Madrid i Milà van ser els principals centres d'activitat de l'artista i Supervia va tornar aquell mateix any 1927 a la Scala, aquest cop per participar en noves funcions de “Der Rosenkavalier”. A continuació es va incorporar a la temporada del Teatro Regio de Torí on va cantar “Cosi fan tutte” de Wolfgang Amadeus Mozart. Sempre sota la direcció de Gui, va tornar a interpretar Isabella a “L’Italiana in Algeri” i va protagonitzar l’estrena mundial, el 15 de maig, de “La fata malerba”, obra composada pel propi Vittorio Gui. De nou a Madrid, va ser la protagonista d’una llarga temporada al Teatre de la Zarzuela , on va romandre fins el març de 1928, mes en que va tornar a reprendre els seus compromisos amb el Teatro alla Scala de Milà. A més de noves funcions de “Der Rosenkavalier”, Supervia va ser la protagonista de “Le nozze di Figaro” de Wolfgang Amadeus Mozart en unes exitoses i espectaculars funcions dirigides per Richard Strauss que contaven també amb Bruna Castagna, Salvatore Baccaloni o Mariano Stabile. Lentament Supervia va anar introduint també un format on es trobava molt còmode i que li permetia una major expressivitat, el recital. Destaca especialment el que va oferir el 20 d'abril de 1928 al Palau de la Música, un important esdeveniment cultural i social durant el qual va interpretar tant àries d'òpera com cançons catalanes. Aquell any, va actuar també en concerts i recitals a Oviedo, Alacant, Màlaga, Santander, Vigo o Logroño, per esmentar algunes de les ciutats d'una gira amb la pianista (i bona amiga seva) María Gil Vallejos. Després dels recitals va cantar durant el desembre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “Il Barbiere di Siviglia”, “L'Italiana in Algeri” i “Hansel und Gretel”.

Conchita va passar bona part del 1929 cantant novament a la Scala, on va protagonitzar, entre altres, títols com “L'heure espagnole” de Maurice Ravel o “Le nozze di Figaro”. El mes de maig d'aquell any 1929, va debutar al Théâtre des Champs Elysées de París, on va cantar  “L'Italiana in Algeri” i “La Cenerentola” sota la direcció del mestre Tullio Serafin. Van ser anys de gran vitalitat a la ciutat de la llum, on Conchita va coincidir durant aquell i els propers anys amb molts artistes espanyols, entre els quals el pintor Néstor Martín-Fernández de la Torre, l'aleshores músic Gustavo Durán o el compositor i pianista Joaquim Nin, amb qui va protagonitzar un seguit d'aplaudits recitals de música espanyola a la Sala Gaveau.

El 1930 es va iniciar amb un gran triomf personal de Conchita interpretant “Carmen” a L’Opéra Comique de Paris, amb tots els recitatius francesos inclosos. La premsa es va desfer en elogis de la seva creació d’una de les cigarreres amb més personalitat escènica que mai havien vist. Aquell mateix any va marcar l'arribada de Conchita Supervia a Londres, debutant amb un recital al Queen's Hall el 28 de març del 1930, Posteriorment va complir els compromisos signats amb L’Opéra Garnier de París per presentar les seves grans creacions rossinianes de “L’Italiana in Algeri” i “Il barbiere di Siviglia”, títols que posteriorment va cantar també a Niça.

L'any 1931 el va iniciar amb uns recitals i concerts al Royal Albert Hall de Londres que la van convertir, ràpidament, en una de les cantants preferides dels anglesos. En aquell temps va establir una relació, possiblement incentivada per la seva pròpia mare, amb Benjamin Rubenstein, un empresari del sector de la fusta amb qui es va casar aquell mateix 1931. El casament va suposar l'entrada en la societat londinenca de Conchita Supervia i una relació privilegiada amb la comunitat jueva de la Gran Bretanya, de la que Rubenstein n’era un membre destacat.

El mes de febrer va tornar a Barcelona, on els dies 22 i 26 va cantar dos recitals al Palau de la Música Catalana. Acompanyada per Alexandre Vilalta aquells dos concerts es van convertir en l’últim cop que la seva veu podria ser escoltada pel públic català. Aquell mateix any, l'artista va protagonitzar una gira per tot Gran Bretanya. El 1932, va tornar als Estats Units, per fer recitals a Nova York i diverses ciutats americanes i ser la protagonista de “Carmen” al Town Hall de Nova York i a la Civic Opera de Chicago, en aquest darrer teatre al costat del tenor René Maison. Durant la seva estada a Nova York es van establir converses pel seu debut al Metropolitan Opera House, negociacions que finalment mai van reeixir. Supervia mai hi va cantar, suposant un dels “errors històrics més importants d’aquest teatre” segons el director del seu arxiu i important musicòleg Robert Tuggle.

Al seu retorn a Europa, Supervia va incorporar un nou títol: “La Périchole” de Jacques Offenbach, a Monte Carlo, per posteriorment retornar a París on va ser la protagonista de la gala d’obertura de temporada de l’Opèra Comique, el 10 de novembre, de nou cantant “Carmen” al costat del tenor Gaston Micheletti, amb qui va enregistrar en disc una selecció d’aquest títol. Abans, però, Conchita va fer una breu escapada a Barcelona per ser present en un acte que era molt especial per a ella: El dia 2 de novembre el col·legi del Niño Jesús va organitzar una petita festa per commemorar els 50 anys de professora musical de la monja Mme. Sainte Reine, la seva descobridora. Supervia hi va ser present i va cantar en un petit teatret de fusta, el mateix on havia pujat per primer cop a la seva vida sobre un escenari.

El 1933 va tornar a Estats Units per oferir una gira de recitals a Nova York, a Washington, a Mt. Vernon (Ohio) i Palm Beach però també a Toronto i a L’Havana, sempre acompanyada pel seu habitual pianista, Ivor Newton. De tornada a Europa, va actuar de nou a París, incorporant l’opereta “Frasquita” de Franz Lehar al seu repertori i marxant posteriorment a Itàlia on el mestre Serafin la va reclamar de nou per cantar “La Cenerentola” a Florència. Van ser els últims viatges d'una Supervia que es va instal·lar definitivament a Londres i des d’on va fer llargues gires de recitals i concerts en prestigioses sales com el Royal Albert Hall, l’Aeolian Hall, la London Symphony o l’habitual presència en famosos festivals londinencs com els PROMS.

El 1934,  es va produir una gran polèmica arrel del seu esperat debut al Royal Opera House Covent Garden. El teatre li va proposar dos títols, “La Cenerentola” i “Carmen” sense avisar a Supervia que les funcions tindrien lloc durant el mateix període. Supervia va informar que no podia assajar simultàniament dos títols amb vocalitats tant diferents i que no ho cantaria. Després d’una gran polèmica, amb declaracions d’ambdues parts a la premsa , es va acordar finalment fer-les en anys successius. Així el 14 de juny de 1934, Supervia va debutar al Covent Garden amb “La Cenerentola”, amb el tenor Dino Borgioli. Aconseguí un triomf esclatant que la va portar a fer el bis del seu rondó final: “Non più mesta”. Supervia va iniciar llavors una llarga gira de recitals per tota Gran Bretanya fins inicis de 1935, sempre acompanyada del pianista Ivor Newton; va cantar a ciutats com Liverpool, Newcastle, Bristol, Belfast, Dublín o Glasgow. El mes de maig va cantar de nou al Covent Garden funcions de “La Cenerentola” a les que es van afegir quatre de “L’Italiana in Algeri” cantant al costat d’un dels baixos habituals en aquest títol: Vincenzo Bettoni. A continuació va participar en funcions de “Carmen” amb el tenor José Luccioni i sota la direcció de Sir Thomas Beecham, amb qui van sorgir importants discrepàncies ja que Supervia va voler fer la versió complerta de l’obra amb tots els recitatius.

Aquell mateix any  Supervia va participar en una pel·lícula del director anglès Victor Saville titulada Evensong (un film inspirat en la vida de la famosa soprano Nellie Melba) on va interpretar una peça que, curiosament, no era en absolut del seu repertori: “el Vals de Musetta” de “La Bohème” de Puccini juntament amb fragments de la cançó “Tus ojillos negros” de Manuel de Falla i de “Carceleras” de “Las hijas del Zebedeo” de Ruperto Chapí, en un extraordinari document que ens permet comprendre el seu magnetisme i expressivitat. Van ser els darrers moments en la vida de l'artista que ja tenia quaranta-un anys. Era massa gran, li deien els metges, per tenir un segon fill. Però la pressió del seu segon marit va propiciar un embaràs que semblava normal fins al moment que l'artista va haver d'ingressar al Queen Charlotte's Hospital de Londres. La nit del 30 de març de 1936 va donar a llum un nadó mort i ella mateixa moria a causa de la infecció sobrevinguda. Van ser enterrats junts, al Liberal Jewish Cemetery de Willesden (Londres), en un sepulcre guarnit amb tortugues, animal que la va acompanyar tota la vida, de la infantesa a la tomba. “De seda, de violeta, de corall, de platejada perla i d’alegria, posseeix de tota dolçor i tota la sal. Sap encendre l’estiu dins l’hivern i perfuma la rància melodia amb l’alcohol més fresc i més modern”.

 Així es va referir Josep Maria de Sagarra a una artista que va deixar la seva empremta inesborrable com una de les personalitats més fascinants de la història de l’òpera i una de les nostres artistes més eternes.



Enregistraments

Georges Bizet (1838-1875)
Carmen: Habanera
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Gustave Cloetz, director
Enregistrament original: 
Odeon 1930, Paris
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García

Gioachino Rossini (1792-1875)
La Cenerentola: Nacqui all´affano
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Angelo Albergoni, director
Enregistrament original: 
Fonotipia 1927, Milà
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García

Richard Strauss (1864-1949)
Der Rosenkavalier: Presentació de la rosa
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Inés Maria Ferraris, soprano / Angelo Albergoni, director
Enregistrament original: 
Fonotipia 1928
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García

Gioachino Rossini (1792-1875)
La Italiana in Algeri: Oh, che muso
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Vincenzo Bettoni, baix
Enregistrament original: 
Fonotipia 1928
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García

Joan Lamote de Grignon (1872-1949)
L´àngel de la son, per a veu i piano
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Pere Vallribera, pianista
Enregistrament original: 
Odeon 1932, Barcelona
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García

Ruperto Chapi (1851-1909)
Las Hijas del Zebedeo: Carceleras
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Antoni Capdevila, director
Enregistrament original: 
Odeon 1930, Barcelona
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García

Camille Saint-Saëns (1835-1921)
Sansone e Dalila: O aprile foriero
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Angelo Albergoni, director
Enregistrament original: 
Fonotipia 1927
Font: 
Col·lecció Miquel Pérez García



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN