")
Foto d´estudi de Domènec Segú
Font: Olga Segú
Fotografia d´un concert en directe al costat del director d´orquestra i violinista Rafael Ferrer
Font: Olga Segú

Fotografia d´un concert en directe Font: Olga Segú
Fotografia d´un concert directe a l´aire lliure
Font: Olga Segú
Tocant un concert al Monestir de Montserrat amb una orquestra de cambra dirigida per Domènec Ponsa
Font: Olga Segú
Granja Royal. Interpretació del Sextet Toldrà amb la col·laboració de Domènec Segú, 14 de març de 1935
Font: Arxiu Edmon Elgrström
Interpretació del concert per a oboè i orquestra de Joan Manén; 1 de novembre de 1946
Font:Olga Segú
Interpretació del concert per a oboè i petita orquestra de Richard Strauss amb l´Orquestra Municipal de Barcelona; 26 de novembre de 1948
Font: Arxiu Edmon Elgrström
Foto d’estudi de Domènec Segú
Font: Olga Segú

Domènec Segú

Barcelona 1911 - 1996

Domènec Segú i Marcé, és un dels oboistes més rellevants del panorama musical català del segle XX, que ha estat un referent de la interpretació de l'oboè a la Barcelona del període comprès entre els anys 1930 i 1980. Les seves principals aportacions al panorama oboístic de la seva època es concreten en una extraordinària musicalitat, un so francès de gran qualitat i un domini dels recursos tècnics i expressius de l'instrument que, sens dubte, a més de significar una important evolució en el panorama oboístic català del moment, van contribuir també a millorar i elevar la qualitat tècnica i musical de les noves generacions d'instrumentistes.

Nascut a Barcelona, el 4 d'agost de 1911, va realitzar els seus estudis musicals a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, on va tenir com a professor d'oboè Cassià Carles i Junqué, finalitzant els estudis de l'instrument el mes de juny de 1932. A partir de llavors va començar a tocar en diferents agrupacions instrumentals de la ciutat, entre les quals destaca especialment l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, de la qual va formar part des del mateix any 1932.

El 1935 va guanyar el premi María Barrientos, en la seva modalitat d'instruments de vent, per poder estudiar a l'estranger, cosa que li va permetre viatjar a París amb la finalitat d'ampliar els estudis d'oboè durant el curs 1935-1936 amb Louis Bleuzet, professor del Conservatori de París i oboè solista de l'Òpera de París.

De tornada a Barcelona el trobem formant part com a oboè solista de l'Orquestra de Ràdio Barcelona i reincorporat al seu lloc a l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, agrupació que va continuar la seva activitat artística durant tota la guerra civil espanyola, encara que amb certa discontinuïtat. En aquesta orquestra, i en un de les òperes interpretades l'any 1940, Tristany i Isolda de Richard Wagner, el director d'orquestra alemany Hugo Balzer, després d'escoltar Segú interpretar el famós solo per a corn anglès del Preludi del tercer acte d'aquesta òpera, li proposa incorporar-se a l'Orquestra Simfònica de Düsseldorf, de la qual ell n'era director titular. Segú accepta l'oferta i, malgrat la situació política del moment, marxa a Alemanya per integrant-se a la llavors anomenada Das Symphonie-Orchester der Stadt Düsseldorf, actualment Düsseldorf Symphoniker, ocupant el lloc de tercer oboè-corn anglès. En aquella època també aprofità l’oportunitat d’ampliar estudis en aquella ciutat.

L'any 1942, i amb el bitllet de tornada a Düsseldorf pagat, viatja a Barcelona per casar-se el dia 28 d'abril amb la seva promesa Olga Monmany Sardà, filla de Jacint Monmany Tolós, oboista i saxofonista que formava part de la Banda Municipal de Barcelona. Tot i que en principi la intenció de la parella era establir-se immediatament a Alemanya després de contraure matrimoni i, així, poder continuar amb la seva feina a l'Orquestra de Düsseldorf, la preocupant situació política que es vivia a Europa va fer que el matrimoni romangués a Barcelona en espera del moment adequat per viatjar a Alemanya, que mai no va arribar. Mentrestant, Segú es reincorpora a la seva activitat professional a l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu -que mantindrà fins a finals de la dècada dels 50- i, el mes d'octubre del 1942, va començar a col·laborar amb la Banda Municipal de Barcelona, ocupant interinament la plaça de corn anglès.

El 1944, en crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona, obté mitjançant concurs oposició lliure la plaça de tercer oboè-corn anglès, l'única plaça que s'ofereix en concurs lliure, ja que les altres dues places d'oboè s'adjudiquen en torn restringit als professors funcionaris de la Banda Municipal de Barcelona, atès que en aquell moment l'Ajuntament havia decidit dissoldre-la i reubicar els professors d'instruments de vent als faristols de la nova formació. En aquesta orquestra, l'any 1946, Domènec Segú va passar oficialment a exercir la plaça d'oboè solista, que havia quedat vacant després de la defunció de Cassià Carles el 1945, la qual va ocupar fins a la seva jubilació el 1981. El 1967 es van produir una sèrie de canvis a l'orquestra: va passar a denominar-se Orquestra Ciutat de Barcelona, es van convocar noves places de professors i es va nomenar Antoni Ros-Marbà com a nou director titular.

A causa de la gran formació tècnica que presentava Segú, sumada a la seva qualitat musical com a intèrpret, el mestre Eduard Toldrà el va requerir en repetides ocasions per interpretar obres com a solista al capdavant de l'Orquestra Municipal de Barcelona. Van ser, en total, set obres diferents les que va interpretar, entre les quals destaca la primera audició a Espanya del Concert per a oboè i petita orquestra en Re major Op. 144 de Richard Strauss (1948). Així mateix, va estrenar el Concert per a oboè i orquestra de Joan Manén (1946), va interpretar el Concert per a oboè i orquestra de cordes i continu en sol menor de G.F. Händel (1944), el doble Concert per a violí i oboè BWV 1060 de J.S. Bach, juntament amb el concertino de l'orquestra Rafael Ferrer (1950), el Concert per a oboè i orquestra de cordes de Domenico Cimarosa (1952), el Concert per a oboè i orquestra de Joan Altisent (1957), partitura que està dedicada a Segú i que ell mateix havia estrenat el 1953; i el Concert per a oboè i orquestra KV 314 de W.A. Mozart (1958).

Pel que fa a la seva tasca docent, va ser professor d'oboè del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona (nova denominació de l'antiga Escola Municipal de Música de Barcelona), succeint el seu professor Cassià Carles, des del 1945 fins a la jubilació el 1981. De la mateixa manera, i igualment succeint al seu professor, ho va ser al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, des del 1945 fins al 1979. En ambdós centres va impartir docència durant més de trenta anys formant diverses generacions d'oboistes que durant dècades han format part del panorama musical català.

Al llarg de tota la seva vida professional Segú va dur a terme una activitat artística molt intensa, participant en enregistraments discogràfics, col·laborant en diverses formacions orquestrals i grups de cambra i tocant com a solista en nombroses ocasions, actuacions de les quals tenim constància per les crítiques, sempre molt favorables, i notícies aparegudes a la premsa de l'època.



Enregistraments

Narcís Casanoves (1747-1799)
Lamentació segona del dijous Sant (2. Recordata est...)
Intèrpret/s:
Orquestra de Cambra, Capella de Música i Escolania de Montserrat; Ireneu Segarra, director; Domènec Segú, oboè solista
Enregistrament original: 
Antologia històrica de la música catalana; Edigsa 10/93; Basílica de Montserrat; Març de 1971
Font: 
Antologia històrica de la música catalana; Edigsa 10/93



CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN