")
Eduard Toldrà (1918)
Domini públic
Eduard Toldrà de petit
© eduardtoldrasoler.info
Eduard Toldrà tocant el violí
© eduardtoldrasoler.info
Eduard Toldrà (1902)
Eduard Toldrà
© eduardtoldrasoler.info
Cicle històric del Quartet Renaixement al Palau de la Música
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Quartet Renaixement (1912)
Domini públic
Quartet Renaixement
© eduardtoldrasoler.info
Concert del Quartet Renaixement per l´Associació Música da camera al Palau de la Música Catalana, 1916
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert del Quartet Renaixement per l´Agrupació amics de la música al Palau de la Música Catalana, 1916
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Anunci de la primera audició íntegra a Barcelona dels quartet de Beethoven pel Quartet Renaixement, 1916
© eduardtoldrasoler.info
Quartet Renaixement
© Biblioteca Víctor Balaguer
Eduard Toldrà
© Biblioteca Víctor Balaguer
Retrat d´Eduard Toldrà
Autor: Amadeu Mariné Vadalaco © Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Concert del Quartet Renaixement per l´Agrupació en què Eduard Toldrà estrena la Sonata per a violí i piano de Joaquim Zamacois, 1918
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà dirigint de jove
© eduardtoldrasoler.info
Vuité concert de la integral dels quartet de Beethoven al Palau de la Música, 1919
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà amb la seva futura esposa Maria Sobrepera, c. 1920
© eduardtoldrasoler.info
Darrer concert del Quartet Renaixement, 1921
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa d´un concert de l´Associació d´Amics de la Música en el què Toldrà va interpretar el Concert per a violí de Beethoven, 1921
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà estrena els seus sonets per a violí i piano amb el pianista Motte-Lacroix, 1922
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà acompanya al piano al tenor Emili Vendrell en l´estrena d´algunes de les seves cançons, 1924
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Interpretació de la Missa Solemnis amb Eduard Toldrà com a concertino, 1927
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Participació d´Eduard Toldrà, com a director i violinista, en dos concert de Francesc Costa al Palau de la Música.
Dibuix de Ricard Canals © Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà
© Biblioteca Víctor Balaguer
Eduard Toldrà dirigeix la seva obra "La malecció del Comte Arnau" a l´Orquestra Pau Casals, 1930
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el pianista Blai Net al Palau de la Música Catalana, 1930
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el violoncel·lista Josep Trotta i el pianista Blai Net, 1931
© Arxiu Montserrat Net
Programa de les actuacions del Sextet Toldrà al Saló Doré de la Granja Royal, 1934
© eduardtoldrasoler.info
Homenatge a Pau Casals, Nit de Sant Joan de 1934. Eduard Toldrà, el primer a la dreta assegut.
© Biblioteca Víctor Balaguer
El Sextet Toldrà, en l´homenatge a Eduard Toldrà a la Granja Royal, 1934
© eduardtoldrasoler.info
Concert de l´Agrupació Eduard Toldrà a Tarragona, 1935
© Fons Rafael Ferrer
El Sextet Toldrà tocant a la Granja Royal, 1935
© eduardtoldrasoler.info
Cartell de les actuacions del Sextet Toldrà al Saló Doré de la Granja Royal, 1935
© eduardtoldrasoler.info
Eduard Toldrà tocant al Palau de la Música, 1939
Autor: Carlos Pérez de Rozas © Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Concert amb el violinista Francesc Costa i el pianista Blai Net al Palau de la Música, 1940
© Arxiu Montserrat Net
Cartell publicitari del Sextet Toldrà a l´Oro del Rhin, 1941
© eduardtoldrasoler.info
Amb el pianista Blai Net
© Biblioteca Víctor Balaguer
Recital violí i piano al Palau de la Música amb Blai Net, 1942
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà amb l´Orquestra Municipal de Barcelona l´any 1944
Domini públic
Amb el seu amic el violinista Francesc Costa
Domini públic
Darrera aparició pública d´Eduard Toldrà com a violinista interpretant el Concert per a dos violins de Bach amb Francesc Costa, 1950
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduard Toldrà dirigint
© Biblioteca Víctor Balaguer
Quatre concerts de primavera amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, 1954
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
El violinista Joan Manén amb Toldrà, 1957
© Arxiu Joan Manén. Associació Joan Manén
Amb el violinista David Oistrack, 1959
© eduardtoldrasoler.info
Lluís Maria Millet, Toldrà, Pau Casals i Conxita Badia, 1960
© Biblioteca de Catalunya
En l´estrena de L´Atlantida de Manuel de Falla al Gran Teatre del Liceu al costat de Victòria dels Àngels i Ernesto Halffter, 1961
© MAE - Institut del Teatre
Homenatge a Eduard Toldrà a Riells del Montseny, 1963
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català

Eduard Toldrà

Vilanova i la Geltrú 07-04-1895 - Barcelona 31-05-1962

Si es tracta de parlar de la vida d'Eduard Toldrà, de la seva personalitat i la seva tasca, tenim un testimoni d'excepció en Manuel Capdevila, amic íntim del mestre, que després de la seva mort assumí el repte d'esdevenir-ne biògraf; publicà així el volum biogràfic Eduard Toldrà, músic sis anys després de la seva mort, el 1968, obra curulla de mostres reveladores del pensament, la vida i la trajectòria de Toldrà en les seves múltiples vessants i etapes.

Eduard Toldrà i Soler va néixer a Vilanova i la Geltrú el 7 d'abril del 1895. Fou el quart fill de Francesc Toldrà, també músic i poeta i natural de Vilanova, i Antònia Soler, natural de la Selva del Camp. Fou el més jove de quatre germans; els altres tres es deien Antònia, Enriqueta i Francesc. Ja el 1902, amb només set anys, Eduard va tocar en públic a la Unió Vilanovina; als deu, el 1905, la família es traslladà a Barcelona. Va formar part de l'escolania de l'església del Bonsuccés, i va fer un primer any d'estudis al Conservatori del Liceu, on formà part de l'Orquestra d'Alumnes de la institució. La següent tardor, però, l'1 de novembre del 1906, ingressà a l'Escola Municipal de Música, on tingué per mestres Lluís Millet (solfeig), Rafael Gálvez (violí) i Antoni Nicolau (harmonia), i on finalitzaria els seus estudis musicals amb molt bones qualificacions.

L'abril del 1907 començà la seva vida professional com a músic. Com en molts casos, la prompta implicació de Toldrà en la dinàmica concertística responia a les necessitats econòmiques de la família, per exigència del seu pare. Prengué part en actuacions musicals al Teatre Còmic de Barcelona, possiblement per mediació del seu pare que també hi tocava, o en quatre concerts al Palau de Belles Arts, integrant-se dins l'orquestra que dirigia Antoni Nicolau. Francesc Toldrà va dur a terme, des d'aquell any i fins al 1913 (any en què Eduard marxà becat a París), un registre escrit de l'activitat professional primerenca del seu fill en un document titulat Datos, que interessen biografia Eduard.

No s'hi esmenta, tanmateix, el concert amb l'Orfeó de Blanes del 3 d'agost del 1907, on Eduard participà i on ja cridà l'atenció de la premsa musical catalana. Hi interpretà un fragment de "La traviata" de Verdi, "Adiós a la Alhambra" de Monasterio, i "pera correspondre la entusiasta ovació ab que'ls assistents premiaren son mèrit", un "Menuet" de Bizet i "L'abeille" de Schubert; també participà en un "Menuet" de Schubert a trio amb Emili Mestre al piano i Francisco Brunet a l'harmònium. "Les mostres de simpatia ab que'l jove violinista fou rebut al presentarse a les taules y els aplaudiments que coronaren cada una de les composicions que interpretà, podem assegurar que són ben merescuts", va publicar la Revista Musical Catalana, o La Publicidad, que afirmava com "Los presentes en el acto [...] salieron en extremo satisfechos, comentando los números del programa muy favorablemente y en especial no escasearon las alabanzas al simpático joven violinista Eduardo Toldrá, quien dejó gratamente impresionado a todos sus oyentes".

El 3 de gener del 1909 trobem per primera vegada una actuació en formació de trio de Guillem Garganta, Eduard Toldrà i Antoni Planàs; era un concert de l'Orfeó Bell Montseny, que dirigia Concordi Gelabert, a l'Ateneu Obrer de Barcelona. Ells tres iniciaven totes dues parts del concert, a la primera amb l'”Allegro” del Trio en re de Haydn, i la segona amb l’”Scherzo” del Trio en sol de Weber. El 26 d'abril del 1909 va tenir lloc el seu primer recital pròpiament com a trio, al Foment Republicà Nacionalista de Reus; el programa inclogué els Trios en re menor de Haydn, l’”Scherzo” de Weber, el Trio en la major de Haydn, el Trio en sol menor de Reissinger i una Gavota de Händel, a més d'obres per a duo i piano sol, entre les quals hi havia Masurques de Scharwenka interpretades per Garganta i Toldrà.

El 4 de juliol, Toldrà inicià l'elaboració d'un diari, que titularia Impressions incoherents de la meva estada frívola a Barcelona [total, res!]: aquest text constitueix una font primària única, escrita en secret, des de llavors i fins a les darreries del 1911 i a la qual només s'accedí després de la mort del músic; Toldrà hi abocà pensaments, reflexions o inquietuds relatives tant a aspectes personals com professionals (gestació i primers passos del Quartet Renaixement). El 14 d'agost del 1909, a Blanes, va tornar a actuar com a solista; l'acompanyà al piano el director de l'Orfeó de Blanes, Emili Mestre. "El jove i molt aprofitat violinista En Eduart Toldrà” executà l'”Allegro” del Concert op. 64 de Mendelssohn, el Nocturn núm. 1 de Chopin, “Balada i polonesa” de Vieuxtemps i les Masurques núm. 1 i 2 de Scharwenka, "ab una afinació y bon gust que l'acrediten de veritable artista", deia la Revista Musical Catalana d'aquell mes (signava J. F. y F).

El juliol del 1910, diversos diaris van informar que Toldrà i altres músics completaven els seus estudis de violí a l'Escola Municipal amb la qualificació d’excel·lent. El 21 de desembre participà en unes oposicions al Premi Extraordinari de Violí, que fou adjudicat a Gustau Nicolau, fill d'Antoni Nicolau, amb aquest darrer formant part del jurat. Sembla que això motivà un escàndol i protestes entre els assistents a l'acte, un dels quals fou, lògicament, el pare de Toldrà, Francesc, que ben aviat adreçaria de fet una missiva a l'Ajuntament queixant-se de l’esmentada parcialitat del jurat, i que fins i tot algun diari com El Diluvio reproduí (23 de desembre del 1910).

La Veu de Catalunya ressenyà, el 25 d'abril del 1911, un concert de cambra al Círcol Catòlich de la Bonanova protagonitzat pel trio que integraven Garganta, Toldrà i Planàs. Uns mesos més tard, el 4 de juliol, va tenir lloc el primer assaig del Quartet Renaixement, integrat pel mateix Toldrà (violí primer), Josep Recasens (violí segon), Lluís Sánchez (viola) i Antoni Planàs (violoncel). L'esmentat diari de joventut de Toldrà dona força detalls d'aquells moments, i de l'esperit de la iniciativa: de com compartien l'anhel amb Lluís Sánchez, violista i el més gran dels futurs integrants de la formació, de qui de fet sorgí la idea; de com, al convèncer Antoni Planàs de prendre-hi part, s'hi llançaren de ple; de com juraren fins i tot mantenir vot de castedat amb la voluntat de prevenir possibles daltabaixos en la dedicació; de com feien (amb dificultat) guardiola comuna per anar adquirint partitures de quartets i de l’extens repertori que es proposaren treballar ("representa una enormitat això de 40 quartets!!"); també de com planejaren els recitals al llarg dels quals es donarien a conèixer i de la voluntat d’aconseguir rebre una subvenció per perfeccionar-se a l'estranger, o el sorteig d'idiomes que cadascú aprendria (a Toldrà li tocà l'anglès).

L'agost de 1911, va obtenir grans ovacions durant la seva participació a les representacions de l'opereta "Amor zíngar", de Franz Lehár, al Teatre Tívoli (hi executava les parts de solista). L'octubre donà per primera vegada una lliçó de violí com a professor. Possiblement, tota la feina derivada de les lliçons i el quartet expliqui el fet que Toldrà deixés d'escriure al diari.

El 2 de febrer del 1912, a les oposicions del curs 1911, li era adjudicat el Premi Extraordinari de l'Ajuntament, després de disputar-se'l entre cinc concursants. Aquell 9 de febrer fa el primer recital de violí a Barcelona, de "presentació en públich, malgrat ja ser admès com a primer violí de un quintet de una sala d'espectacles de la nostra ciutat" (La Veu de Catalunya, 13 de febrer), a l'Ateneu Barcelonès i acompanyat pel pianista Guillem Garganta. Interpretaren obres de Bach, Tartini, Beethoven, Grieg i Saint-Saëns. Les crítiques només van ser bones: Alard, a El Diluvio, destacava el diàfan mecanisme i magistral fraseig del jove violinista, com també ja suggeria a l'Ajuntament pensionar-lo per estudiar a l'estranger; el de La Veu explicava que "té domini del arch; la mà esquerra li obeix sense dificultat, fallantli poques notes, y treu tot el partit que s'exigeix en els cànons de la fidel interpretació malgrat el calor que sab donar a certes frases. Sigui per les dolentes condicions del local o fos per natural, el so del violí es fluix".

El 21 de febrer, participa en un concert íntim de presentació del Quartet Renaixement, dedicat "a l'Orfeó Català i a la crítica local"; el 25, ofereixen el concert de presentació públic del quartet al Palau de la Música. La formació sempre va rebre grans elogis per la seva tasca i sovint els crítics ressaltaren el bon fer de Toldrà, el percebien com el músic més avantatjat i n’assenyalaven l'esforç per fondre el seu so amb el del grup. Amb la voluntat d'aconseguir en un futur una trajectòria artística a l'estranger, el Quartet faria aquells mesos una notable quantitat de concerts en nombroses poblacions de tot Catalunya; al novembre protagonitzaria un Cicle Històric de quartets de corda a la sala d'Audicions Íntimes del Palau, els dies 7, 11, 15, 18 i 23. Arran d’això, el crític Emili Vallès assenyalà "el tono robusto y la amplitud de dicción del violín primero señor Toldrà", si bé en clau negativa, ja que afirmava que sobresortia excessivament amb relació als altres membres (La Cataluña, 30 de novembre del 1912).

A finals de desembre del 1912 van celebrar dues sessions de cambra del Quartet, una de les quals en col·laboració (per primera vegada, suposem) amb el pianista Tomàs Buxó. Entre finals de març i principis d'abril del 1913, la formació feu diversos concerts a Madrid, i va oferir el Cicle Històric de quartets de nou a l'Ateneo de Madrid, al Círculo de Bellas Artes i a la Sala Navas; durant l'abril, Toldrà protagonitzà amb Buxó un cicle d’història de la sonata per a violí i piano, organitzat per l'Associació Musical de Barcelona al Reial Cercle Artístic, en el qual estrenaren la Sonata per a violí i piano d'Enric Morera i oferiren primeres audicions de la Sonata op. 100 de Brahms, la Sonata en la per a piano i dos violins de Corelli, la Sonata en re per a piano i violí de Leclair o la Sonata en sol menor per a violí i piano de Purcell. Altres de les sonates motivaren comentaris interessants com el de La Veu del 25 d'abril quan, referint-se a la "Kreutzer”, el crític reflexionava que "ne feren molt bona feina; per en Toldrà fou ben feixuga, car tingué que lluitar amb la memòria den Thibaut i en Manen, tan poc fa executants de la Sonata de Beethoven, malgrat lo qual se sapigué fer aplaudir". Al Diario Sport, Werther (Carlos del Corral, segons sospita Capdevila) centrava l'atenció en Toldrà: "Admiro ante todo la inmensa valentía del joven Toldrá, que, incansablemente estudioso, se atreve a ejectuar las más difíciles composiciones. El esfuerzo es admirable y digno del mayor aplauso". Segueix: "Toldrá posee una ejecución perfecta, aunque nunca tan grande como lo es su sentimiento. El violín en sus manos adquiere una fuerza de expresión incomparable. Tiemblan las notas en vibraciones intensísimas, llenas de un vigor extraordinario, y adquieren en momentos una tal emoción, que penetra hondamente en los espíritus, iniciándoles en un placer extraño, casi sensual". Parlant de la Sonata de Schumann que interpretaren digué: "Notamos un destello genial, un olvido completo de la mecánica, sacrificada a la sensación. En ella Toldrá pone una voluptuosidad melancólica; en sus golpes de arco firmes y extensos hay una cantidad enorme de fantástica pasión [...]" (El Sport, 30 d'abril del 1913).

Va participar, en el període previ a l'estada a l'estranger, en un bon nombre de concerts organitzats per l'Associació Musical, on es donaren diverses altres primeres audicions: el 29 de novembre (Sonata en do major, per a piano i dos violins de J. S. Bach o el Duo per a dos violins de Viotti), 23 de desembre (Quartet op. 125 núm. 2 de Schubert), un altre de finals de desembre (Quartet en sol de C. P. E. Bach), 20 de febrer del 1913 (Trio-Serenata op. 25 de Beethoven i Duo en sol per a violí i viola de Mozart, amb Lluís Sánchez), 15 de març (Quartet en la op. 2 de R. Strauss), 5 de juny (estrena del Quartet en la menor de Rogelio Villar) o 27 de juny (Quintet en si menor op. 115 de Brahms, amb el clarinetista Joan Vives).

L'11 de setembre del 1913 es pren l'acord municipal d’adjudicar una pensió per estudiar a l'estranger al Quartet Renaixement. El 18 es publica a la Gaceta la concessió de les quatre beques als membres del quartet (decisió en què intervingueren favorablement Jesús de Monasterio i Amadeu Vives). El 5 d'octubre marxaren a París; hi estigueren fins al gener, moment en què es traslladarien a Berlín i després a Viena, fins a l'abril; aquell mes tornarien a París i s'hi estarien fins al 22 de juliol, data en què retornarien a Barcelona. En les diferents ciutats van oferir-hi alguns concerts, si bé era eminentment una estada per estudiar. Destaca l'anècdota de com, després d'adquirir i preparar el Quartet de Maurice Ravel, el compositor els va rebre a casa seva per escoltar-los, i en va quedar d'allò més satisfet; quan, després del giravolt germànic, van tornar a París, van interpretar el Quartet a la Salle Pleyel en presència del compositor.

Segons les estadístiques que aporta Capdevila, Toldrà va oferir 211 concerts des de la seva tornada el juliol del 1914 i fins a la dissolució del quartet el juny del 1921. D'aquests, 126 foren a Barcelona, 37 en altres poblacions de Catalunya, 46 en gires per Espanya, i 2 a Porto. Hi van oferir 30 primeres audicions: Turina (Quartet en re, 14 d'octubre del 1914), Ravel (Quartet en fa, primera audició a Espanya, 13 de febrer del 1915), Antoni Soler (Quintet en do, 5 de novembre del 1915), Arriaga (Quartet en re menor núm. 1, 12 de novembre del 1915), Esplà (Sonata per a violí i piano, amb el pianista Blai Net, 19 de novembre del 1915), Grieg (Quartet en si menor op. 27, 11 de febrer del 1916), Villalba (peces de Fuenllana, Aguilera de Heredia i anònima arranjades per a quartet de corda; 23 de març del 1916), Brahms (Quartet en do menor, op. 51 núm. 1, 29 d'octubre del 1916), Vianna da Motta ("Dues escenes muntanyenques per a quartet", 7 de desembre del 1916), Glazunov (“Novel·letes" op. 15, 7 de desembre del 1916), Conrado del Campo ("Caprichos románticos", 7 de desembre del 1916), Chausson ("Quartet inacabat", 16 de gener del 1917), Turina ("Escena andaluza", amb Garganta i Canut, 15 de març del 1917), Goosens ("Dos bocets", 20 de març del 1917), Manzanares (Quartet en la major, 24 de març del 1917), Massagué (Quartet en la menor, 20 d'abril del 1917); Cherubini (Quartet en mi bemol, 16 de novembre del 1917); Dvorák (Quartet en fa, op. 96, 22 de gener del 1918), Boccherini (Quartet en do menor, 28 de febrer del 1918), Zamacois (Sonata en fa sostingut menor, amb Zamacois al piano, 20 d'abril del 1918), Lloret (Quartet en do, 9 de maig del 1918), Cui (Quartet en sol, op. 68, 30 de gener del 1920), Glazunov (Quartet en fa, op. 10, 30 de gener del 1920), Debussy (Sonata en sol, amb Blai Net, 18 de febrer del 1920), Brahms (Sextet en sol, op. 36, amb el violista Àlvar Palau i el violoncel·lista Amadeu Recasens, 25 d'abril del 1920), Gretxanínov (Quartet en re, 11 de febrer del 1921), Sinigaglia (Quartet en re op. 27, 18 abril 1921), D'Indy (Quartet en mi, op. 45, 31 de març del 1921), Dvorák (Quartet en mi, 14 de maig del 1921) i Toldrà (Quartet en do menor, 12 de setembre del 1919, i "Vistes al mar", 31 de maig del 1921).

Val a dir que, en contrast amb l'eclecticisme que es desprèn de la llista anterior, constitueixen una majoria absoluta les interpretacions de quartets i altres obres de Bach, Beethoven, Brahms, Franck, Haydn, Mendelssohn, Mozart, Schubert i del mateix Toldrà. Cal dir que molts recitals del Renaixement van comptar amb la participació d'altres intèrprets, fet que ens permetria encara parlar d'un bon nombre addicional d'obres estrenades o ofertes en primera audició als seus concerts. Entre aquests intèrprets hi trobem Maria Barrientos, Guillem Garganta, Andrea Fornells, Mercè Plantada, Conxita Badia, Tomàs Buxó, Joaquim Zamacois, Frederic Longàs, Joan Vives, Josep Gispert, Blai Net, Antoni Goxens, Gracià Tarragó, Ramon Bonell, Pere Valls, Bernardí Gálvez, Conrad Cardús, Salvador Escofet, Joan Gibert Camins, Joan Espona, Francesc Espaulella, Ferran J. Obradors, Emili Vendrell, Miquel Ribalta, Conxita Callao, Ricard Viñes... En total, per a aquest primer període 1912-1921, Toldrà prengué part en 258 concerts.

Explica Capdevila: "Durant l'any 1915 el Quartet Renaixement tingué llogat un pis a la plaça del Rei, com a local social i lloc d'assaigs. Totes les personalitats que passaven per Barcelona hi eren invitades, s'hi feia música i es creaven unes tertúlies interessants. Entre la gent important que havia passat per allà, podem esmentar Manuel de Falla (que aleshores encara no era tan conegut com posteriorment esdevindria), amb qui ja havien mantingut una cordial relació d'amistat iniciada en la seva trobada a París". Al març i a l'octubre-novembre oferiren cicles de quatre i sis sessions, respectivament, a la Sala Mozart. Robert Goberna va escriure a Las Noticias que "el concertino, señor Toldrá, genuina alma del Cuarteto, es realmente un artista excepcional, en su calidad de violinista, un maestro que domina profundamente la técnica musical; tiene temperamento de los que se revelan geniales; su inmutabilidad es portentosa y sus indicaciones son de las que no pueden, no deben ni admiten ser contrariadas; es la verdadera alma del Cuarteto Renaixement" (Las Noticias, 2 de desembre del 1915).

Evoquem també les línies de Capdevila relatives al Quartet i a l'Associació d'Amics de la Música: "Davant la incertesa que el quartet pogués tenir assegurada la seva pervivència sense sortir del país, va ésser creada, a primers de gener del 1916, l'Agrupació d'Amics de la Música, que en realitat comença essent com una mena de Patronat que havia de permetre al quartet de donar dos concerts mensuals durant la temporada, reservats als socis [...]. Al cap de poc temps es va decidir de crear l'Orquestra dels Amics de la Música, que dirigí el mestre Francesc Pujol i de la qual n'eren caps de corda els quatre quartetistes. Aleshores es feia un concert mensual de quartet i un d'orquestra. [...] Entre les actuacions que mereixen ésser destacades dins el període que comentem, cal esmentar en primer lloc, el concert inaugural de l'Associació d'Amics de la Música al Palau de la Música Catalana i en segon lloc, i sobretot, l'execució completa de la sèrie dels disset quartets de Beethoven, que es donà per primera vegada a Barcelona. L'entitat organitzadora fou la benemèrita Associació Wagneriana [...]. La sèrie es donà en sis sessions des del 12 de març al 16 d'abril del 1916 a la Sala Mozart de Barcelona. No cal dir la rellevant ressonància que obtingué aquest cicle. Hi hagué, al final, l'acte d'homenatge i el present al quartet d'un bust de Beethoven, amb una placa commemorativa. Aquest bust quedà en poder de Toldrà en dissoldre's el Quartet i presidí sempre més la sala de música de casa seva".

Aquell mateix any, el 5 de novembre del 1916, actuà per primera vegada com a director, al davant de l'Agrupació d'Instruments de Vent, al Palau de la Música (amb l'Associació d'Amics de la Música). Un dels concerts que el Quartet donà dies més tard pel nord d'Espanya motivava el següent comentari sobre Toldrà: "Este violín primero [...] no sé qué es lo que tiene, sino que suena a algo superior al violín, porque no cabe más dulzura ni más pastosidad en el sonido; muchas veces me recuerda a Rosé. Y es ciertísimo [...]" (Xavier de Bradomín, Correo de Asturias, 25 de novembre del 1916).

Amb motiu d'un concert a València, ja el 1917, Eduard López Chávarri també va escriure elogiant Toldrà: "Es precioso escuchar las frases llenas de emoción, apasionadamente intensas, que obtiene Eduardo Toldrá de su violín, es precioso escucharle y ver hasta qué punto este gran artista sabe llegar a lo más hondo del corazón humano [...]" (Las Provincias, 30 de març del 1917). Dels concerts del 1917 sobretot destaquen els que oferiren en el marc de l'Exposició d'Art Francès; la formació participà en obres com el Quintet en fa menor de César Franck, amb Blanca Selva al piano (15 de maig), o el Quintet de Florent Schmitt amb el compositor al piano (3 de juny).

Amb motiu d'un concert el febrer del 1918, el crític de La Publicidad comentava com "la labor del primer violinista Toldrà fue estupenda, de un sentimiento delicado y de una limpieza perfectísima: fue una interpretación de gran maestro". Al març també participa en la interpretació del Trio op. 8 de Chopin, com a part d'una conferència-concert donada per Miquel dels Sants Oliver, amb Antoni Planàs i Blai Net. Aquell any i els següents s'esdevenen cicles monogràfics, organitzats pels Amics de la Música, que protagonitzaren el Quartet Renaixement o el mateix Toldrà. Durant el curs 1918-1919 van interpretar els disset quartets de Beethoven i les deu sonates per a violí i piano, les darreres a càrrec de Toldrà i Blai Net; la primera sessió tingué lloc el 22 de novembre i la darrera el 20 de juny del 1919. El 17 de desembre també donà un recital amb Blai Net a les Galeries Laietanes, per la inauguració d'una exposició d'art organitzada pels Amics de les Arts. El 1919 no presentà tanta activitat concertística, aparentment, més enllà de l'anterior cicle. A l'agost, el Quartet va fer un cicle de concerts al Bosc de Miralles; al novembre, començà un altre cicle monogràfic dedicat a Brahms amb la col·laboració de Garganta, Net i d'altres intèrprets.

Més enllà dels concerts que rutinàriament van fent la formació i l'Orquestra, com també de les lliçons que impartia, el 10 d'agost del 1920 va esdevenir-se la transcendent coneixença de Maria Sobrepera, a Castelló d'Empúries, segons sembla amb una intervenció "celestinosa" de Juli Garreta, que el substituí al violí perquè Eduard pogués ballar amb ella.

Va participar com a violinista en l'estrena de la “Passió segons Sant Mateu” de Bach que l'Orfeó Català dugué a terme el 1921 (27 de febrer i 6 de març) al Palau de la Música. El 24 de maig del 1921 va actuar per primera vegada al capdavant de l'Orquestra Pau Casals, dirigint la seva Suite en mi (1919), al Palau de la Música. El 6 de juny hi interpretà el Concert per a violí de Beethoven, amb l'Orquestra dels Amics de la Música dirigida per Francesc Pujol.

El 14 de juny tingué lloc la darrera actuació del Quartet Renaixement. Capdevila explica: "La causa directa i ocasional de la dissolució del Quartet fou molt senzilla. Recasens, el segon violí, s'havia casat. La seva muller era una pianista francesa. Ja durant l'estiu del 1920 havien anat tots dos a treballar a França; però van tornar, i el quartet va fer la seva campanya del curs 1920-1921. En arribar l'estiu del 1921, se'n tornaren a França i s'hi van quedar. [...] D'acord amb els Estatuts del Quartet, no podien fer-se substitucions i la baixa d'un dels components significava la dissolució. Així es va complir. Evidentment, per sota d'aquesta causa immediata, n'hi havia una de profunda, en la qual s'ha de cercar la raó veritable del desistiment. Era, podríem dir-ne, el desengany. Després de la Primera Guerra Mundial, intentaren les tournées per Espanya i les sèries, més o menys cícliques i sistemàtiques, a Barcelona, i anaren veient que no hi havia manera de viure només de la música da camera; [...] Perderen, doncs, no pas l'honestedat artística, però sí l'entusiasme amb el qual havien començat". I segueix: "Després d'aquella última actuació del 14 de juny, tornem a trobar a Eduard Toldrà altra vegada, però, fent Festes Majors i tocant pels teatres i els cafès. Alterna, com sempre, les actuacions de més volada amb un increment de l'activitat pedagògica i, per poder anar substituint, altres feines menys grates. A la composició, hi dedicava hores escadusseres, de vegades tretes del descans nocturn". El mateix autor apunta com en el període que va entre 1922 i 1935 Toldrà actuà en 81 concerts, i entre els anys 1939-1944, en 38, per als 377 que arribà a catalogar en total.

El 22 de juny de 1921, prengué part en la primera audició de la suite "El burgès gentilhome", de Richard Strauss, interpretada per l'Orquestra dels Amics de la Música i amb altres solistes com Blai Net, Planàs o el trompetista Joan Rovira; repetirien l’audició amb els mateixos solistes el 1923. Ja a finals d'any trobem Toldrà acompanyant una ària de l'Oratori de Nadal de Bach a Emili Vendrell, durant el concert de Sant Esteve del 1921.

El 1922 protagonitzà un nou cicle de les Sonates per a violí i piano, acompanyat per Blai Net (el qual acompanyà al seu torn Aurèlia Sancristòfol en les de violoncel i piano). El 28 de desembre tingué lloc el sisè concert del curs dels Amics de la Música, un recital de Toldrà amb el pianista F. Motte-Lacroix, amb obres de Mompou i Toldrà; s'hi estrenaren els seus Sis sonets per a violí i piano, l'obra seva que més vegades, fins on sabem, ell mateix interpretaria en concerts i recitals.

Amb motiu d'un concert el gener del 1923, trobem un comentari del crític Walter a La Vanguardia: "Toldrá es un artista que siente y comprende el sentido de lo que interpreta, y porque ha llegado al fondo de las obras, es su ejecución siempre clara, matizada y llena de vida. Los contrastes de fuerza y delicadeza sabe expresarlos con vigoroso relieve, y lo que es aún más apreciable, dentro de la mayor corrección y buen gusto, lo que en ciertos momentos casi adquiere un tinte de austeridad. Éste, creemos, es el estilo que ha de adoptar todo artista serio y consciente" (La Vanguardia, 19 de gener del 1923). El 24 de març del 1923 es van celebrar a Cantallops les noces d'Eduard Toldrà i Maria Sobrepera. El 13 d'agost s'aprovà el seu ingrés a l'Escola Municipal de Música com a professor auxiliar de violí; aquesta tasca no l'abandonà fins a la fi de la seva vida, i l'estabilitat econòmica que li donà el dispensarà de prendre part en tants concerts com fins aleshores. Tal com dèiem, tenim constància, gràcies als apunts del pare del compositor, Francesc Toldrà, de bona part de l'activitat concertística d'Eduard anterior al Quartet Renaixement, repleta aleshores de tota mena de col·laboracions: havia fet suplències al Teatre Còmic i acabà formant part de l'orquestra; va fer nombrosos bolos de naturalesa diversa i caràcter local en múltiples barris barcelonins i més enllà, com també en festes majors, i va treballar en cafès, teatres i sales de cinema com el Teatre Bosc de Gràcia, el Teatre Romea, el cinema Sala Imperio, el Tívoli, el Cine El Dorado, o entre el juliol del 1912 i el març del 1913 al cinema Salón Catalunya. Fou l'àmbit del teatre i el bolo el que quedà enrere; no pas, en canvi, la participació en festes majors o, sobretot, la participació regular en formacions de cafè, que mantingué molts anys, fins a l'etapa de l'Orquestra Municipal, als anys quaranta. És ben sabut que Toldrà sentí sempre una gran predilecció pel format cambrístic i fou eminentment un músic d'aquesta idiosincràsia.

Precisament, el 1924 (possiblement el 16 de març) començà a treballar al Salón Dorée de la Granja Royal, on tocaria gairebé cada nit de 10 a 12 fins al 1936, amb l'anomenat Quintet Toldrà (Toldrà, Camprubí, Abadal, Sendra i Burrull). No sempre hi tocà en formació de quintet; en ocasions tocà a trio (com el 1931-1932, amb Josep Trotta i Blai Net), o també en sextet (1932-1936). Molts d'aquells concerts van ser retransmesos per la ràdio. Hi solia predominar el repertori lleuger o de música popular, com escrivia algun diari; això, però, incloïa des de fragments d'òpera i sarsuela fins a sardanes, passant per música de cambra o arranjaments de música simfònica.

Paral·lelament, el 7 de juny del 1924 Toldrà va actuar per primera vegada al capdavant de l'Orquestra d'Estudis Simfònics, orquestra formada per músics amateurs, en el que era el seu segon concert. La formació va mantenir la seva activitat fins al 21 de juny del 1934; assajaven durant tot el curs i al final oferien un concert al Palau de la Música.

El 26 d'octubre també participà en un concert de tardor de l'Orquestra Pau Casals, interpretant amb Enric Casals el Doble concert en re menor de Bach, tots dos dirigits per Pau Casals. El 30 de novembre el Foment de la Sardana li va dedicar un homenatge, en forma de festa, àpat i concert, en què participaren nombroses personalitats i músics com Conxita Callao, Tomàs Buxó o la Cobla Barcelona. Aquell any 1924 també va néixer la seva filla, Narcisa.

No són gaires els recitals, més enllà dels dos àmbits abans indicats, on trobem Toldrà durant aquests anys. També hi hem de sumar la seva creixent dedicació a la composició; a part de sardanes i cançons, el 1926 compon "La maledicció del comte Arnau", i els anys 1927-1928 són els d'"El giravolt de maig". El 1927 participà com a violí solista en l'audició de la “Missa Solemnis” de Beethoven, interpretada per l'Orfeó Català i una orquestra dirigits per Lluís Millet.

El 9 de març del 1930 protagonitzà un recital a l'Associació Obrera de Concerts, acompanyat per Blai Net. El 26 d'abril, va participar a la primera part d'un concert acompanyat per la pianista Enriqueta Garreta (hi participava també el Quartet Santa Cecília). El 4 de juliol del 1931 va interpretar el Concert per a violí de Mendelssohn acompanyat per la Banda Municipal, que dirigia Joan Lamote de Grignon, amb gran èxit. Robert Gerhard a la publicació Mirador va dir d’aquesta interpretació: "Eduard Toldrà, a qui estava confiada la part solista, ens oferí una versió impecable i plena de vida del Concerto en mi menor de Mendelssohn. Admirem en la persona d'Eduard Toldrà un dels artistes més purs i de més generosa musicalitat que posseïm. La seva tècnica, sòbria i depurada, té un perfil d'un rigor clàssic. Tot virtuosisme efectista és sacrificat per ell a la claredat del concepte i a la justesa d'una dicció animada d'un ardor contingut, i controlada per una intel·ligència vigilant i una sensibilitat exigent que no trobareu mai en defecte. La joia sincera i l'autèntica emoció que Toldrà posa en el seu joc són irresistiblement comunicatives, i tornen vers ell, en acabar, en les entusiastes ovacions amb que l'auditori el regracia" (Mirador, 16 de juliol del 1931).

El 1932 destaca la direcció de Toldrà, al Palau de la Música, de la primera audició d'unes escenes de “La vida breve” de Falla. El 1933, el 5 d'abril, dirigí per primera vegada la Simfònica de Madrid, convidat per Enrique Fernández Arbós. El 2 de juny fou nomenat professor titular de violí de l'Escola Municipal de Música. El 21 de març del 1934 el trobem de violí solista en els fragments de la “Passió segons Sant Mateu” que l'Orfeó Català oferí dins el Festival J. S. Bach celebrat aquell any al Palau de la Música. El 8 de maig Toldrà va rebre un homenatge a la Granja Royal, en reconeixement de l’admirable tasca duta a terme en els darrers deu anys en aquell establiment. Hi assistiren múltiples personalitats i hi prengueren part la soprano Mercè Plantada, que interpretà cançons del compositor, el Sextet Toldrà amb diverses obres de cambra, i una orquestra que sota la direcció del mateix Toldrà executà la suite de “L'Arlesiana” o l'obertura del "Guillem Tell" de Rossini. També Toldrà interpretà, acompanyat pel pianista Burrull, el primer temps del Concert per a violí de Mendelssohn. Van fer-li entrega d'un bust, obra de l’escultor Manuel Benedicto.

El 14 de març del 1935 li coneixem un concert d'Audicions Íntimes amb la clavecinista Alice Ehlers, en què interpretaren diverses sonates per a violí i clavicèmbal; Frederic Lliurat cloïa la ressenya del concert dient: "Creiem que Toldrà hauria de tocar més sovint en públic. És, innegablement, un dels nostres millors violinistes". Al maig prengué part com a violí solista en la interpretació de la "Missa en si menor" de Bach, al Palau de la Música, i el novembre el trobem al Teatre Novetats, també com a violinista, en un festival benèfic organitzat per l'Associació de Periodistes de Barcelona.

Molt al començament de la Guerra Civil, dirigeix un concert de la Banda de les Milícies Antifeixistes. El 1937 limità les seves activitats a algunes classes de violí i a la direcció de dos concerts; el 1938, majoritàriament, el passà reclòs a Cantallops. El 1939 reprendrà les classes a l'Escola Municipal de Música, els recitals violinístics i la música de cafè, si bé els darrers ja no tindran lloc al Salón Dorée sinó en un altre establiment, l'Oro del Rin.

El març de 1941 el crític i compositor Antoni Marquès parla del concert en què s’estrenen les seves "Seis canciones sobre textos castellanos" (amb Mercè Plantada i Blai Net) i en el qual toca tres sonates: “Toldrà es un violinista sensible al melos, del que sabe encontrar su tiempo, matiz y su acento justos en un tono vehemente y entusiasta". El 1943 protagonitzà el seu darrer recital al Palau de la Música (hi participaren també Pere Vallribera i l'Orquesta de Cámara que dirigia Enric Casals); de nou Marquès, al Diario de Barcelona, reflexiona sobre el músic: "Eduardo Toldrá, artista nato que se halla ahora en la plena madurez de su arte interpretativo, ejecutó todo el programa con una perfección que sólo a unos pocos elegidos les es dado alcanzar". "Sonido cálido y expreviso, comprensión clara de los estilos y fidelidad al espíritu que informa cada obra, y plena posesión de la técnica del instrumento, puesta al servicio de las obras ejecutadas y pugnando por ocultarse en lugar de exhibirse. Es el de Toldrá un caso en el que el calificativo de virtuoso puede aplicarse en toda su verdadera significación, exenta de matices peyorativos. Completan las antedichas cualidades una inquietud y un ansia de trabajo que le hacen superarse a sí mismo en cada actuación" (Diario de Barcelona, 23 de febrer del 1943). El 26 de gener del 1944 donà el seu darrer recital de violí, a Sabadell. El 31 de març es presenta l'Orquestra Municipal de Barcelona. Des d’aleshores, es bolca en la seva tasca com a director d'orquestra. Toldrà farà una darrera actuació pública com a violinista el 19 de maig del 1950, interpretant amb el seu estimat amic Francesc Costa el Concert per a dos violins de Bach, amb l'Orquestra Municipal dirigida per Ernest Bour.

El 1959 li fou concedida la Gran Creu d'Alfons el Savi. El 1961, el 24 de novembre, estrenà "L'Atlàntida”, de Falla, al Gran Teatre del Liceu. El 30 de novembre la interpreten a Cadis, en la que seria la darrera actuació pública de Toldrà. El 1962 començà a reposar al llit degut a la seva malaltia, suposadament una afecció reumàtica greu. El 31 de maig va traspassar. Al seu enterrament hi hagué una assistència massiva; fou enterrat al cementiri de Montjuïc. Oriol Martorell signà un escrit a la revista Destino recordant el mestre: "Su noble cabeza, su franca mirada y su contagiosa sonrisa habían cautivado y cautivaban siempre a quienes, de cerca o de lejos, tenían ocasión de ponerse en relación con él; pero cuando esta relación adquiría mayor intimidad la figura de Toldrá se transfiguraba y se convertía en uno de los hombres más de verdad, más auténticos, que jamás nos haya sido dado conocer. Y era tan de verdad, tan auténtico, porque ante todo era un hombre sincero consigo mismo, porque había luchado para ampliar los horizontes de su formación, porque había sabido cultivar universalmente su espíritu, porque sentía el concreto amor hacia las cosas reales, porque amaba profundamente su tierra natal". Més endavant, gairebé concloent, escriu: "Los que tuvimos la suerte inmensa de conocerle lejos de la palestra pública, tenemos el ineludible deber de dar a conocer a este auténtico Toldrá, ya que si grande fue el músico -y cada día veremos con mayor clarividencia cuánto lo fue-, mucho más lo fue el hombre" (Destino, 3 de febrer del 1962).

Compositor

Ja durant els anys 1907-1908 va escriure Toldrà algunes primeres composicions musicals. Ens limitarem, però, a fer una revisió concisa al catàleg que Manuel Capdevila aportava a la seva biografia sobre el mestre. Toldrà va compondre tres obres de cambra (Quartet en do menor, 1914; "Vistes al Mar", 1921, i els "Sis sonets”, 1922), dues de música per a cobla ("Les danses de Vilanova", 1921, i "La maledicció del comte Arnau", 1926), quatre de gran format per a orquestra (Suite en mi, 1919; "Empúries", sardana per a orquestra, 1926; l'adaptació per a orquestra de "La maledicció del comte Arnau, 1930, i la suite de "La filla del marxant", extreta de la música escènica del mateix compositor, 1934); trenta-quatre sardanes (moltes, emblemàtiques: "Sol ixent" (1922), "La Ciseta" (1924), "L'Hostal de la Peira" (1924), "Cantallops" (1931), "Vallgorguina" (1950)...", vuitanta-cinc cançons (sumant les que integren cada cicle, i les harmonitzacions; ressaltem "Menta i farigola", 1915, text de Josep Carner; o els cicles "A l'ombra del lledoner", text de Tomàs Garcés, 1924, i "La rosa als llavis", text de Joan Salvat-Papasseit, 1936), dues obres per a teatre ("El giravolt de maig", 1928, text de Josep Carner, i "La filla del marxant", 1934, text d'Adrià Gual), i tres altres obres diverses. El període que abasta el catàleg va des del 1912 (amb Sardana per a flauta i piano) fins al 1960, amb la darrera composició de Toldrà, la cançó "Aquarel·la del Montseny", text de Mn. Pere Ribot.

Director

La immersió en l'àmbit de la direcció orquestral de Toldrà fou gradual, i tardana en comparació a la vessant de violinista i, tot i que menys, de compositor. Moments clau d’aquesta faceta són el seu paper al capdavant de l'Agrupació d'Instruments de Vent l’any 1916. El 1921 agafava per primera vegada la batuta de l'Orquestra Pau Casals. Faria unes, potser podríem dir, "llargues pràctiques" amb l'amateur Orquestra d'Estudis Simfònics (1924-1934), si bé entremig dirigí ocasionalment en d'altres concerts. Engrandiren el seu prestigi segurament la direcció de l'Orquestra Simfònica de Madrid el 1941. L'etapa de director "en majúscules" arriba el 1943, quan l'Ajuntament de Barcelona acorda crear l'Orquestra Municipal i li n’encarrega la direcció, amb la qual es presenta el 31 de març. Des d'aquella primera actuació el 1921 amb l'Orquestra Pau Casals, segons les estadístiques de Manuel Capdevila, Toldrà hauria dirigit almenys en 792 concerts (628 d'aquests en 28 poblacions catalanes): 747 en 52 poblacions espanyoles, i 45 en 18 poblacions estrangeres. Prèvies a l'Orquestra Municipal, haurien estat 63 actuacions. Hauria fet 3.155 execucions en total, en les quals s'interpretaren 570 obres diferents, de 198 autors diferents, i 127 d'aquelles obres foren primeres audicions; les que més dirigí, "El amor brujo" de Falla, "L'ocell de foc" de Stravinsky, i l'obertura de "Tanhäuser". Aquests 792 concerts haurien tingut lloc al capdavant de 40 orquestres diferents (579 amb la Municipal de Barcelona, 17 amb l'Orquestra Pau Casals, 15 amb l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, 41 amb l'Orquestra Nacional, i 17 amb l'Orquesta de Cámara de Madrid, entre d’altres).



Enregistraments

Eduard Toldrà (1895-1962)
Sonetí de la rosada (Sis sonets)
Intèrpret/s:
Eduard Toldrà, violí; Enriqueta Garreta, piano
Enregistrament original: 
c. 1931
Font: 
© La mà de guido LMG3061

Eduard Toldrà (1895-1962)
Ave Maria (Sis sonets)
Intèrpret/s:
Eduard Toldrà, violí; Enriqueta Garreta, piano
Enregistrament original: 
c. 1931
Font: 
© La mà de guido LMG3061

Eduard Toldrà (1895-1962)
Les birbadores (Sis sonets)
Intèrpret/s:
Eduard Toldrà, violí; Enriqueta Garreta, piano
Enregistrament original: 
c. 1931
Font: 
© La mà de guido LMG3061

Eduard Toldrà (1895-1962)
Oració al maig (Sis sonets)
Intèrpret/s:
Eduard Toldrà, violí; Enriqueta Garreta, piano
Enregistrament original: 
c. 1931
Font: 
© La mà de guido LMG3061

Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Missa Solemnis (Benedictus)
Intèrpret/s:
Orquestra i Cor de l´Orfeó Català dirigits per Lluís Millet; Eduard Toldrà, concertino; Andreua Fornells, soprano; Concepció Callao, soprano; Hermann Brünig, tenor; Emili B. Forgas, baix
Enregistrament original: 
Enregistat en directe al Palau de la Música; juny de 1927
Font: 
© La mà de guido LMG3061



CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN