")
Gaspar Cassadó
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Trio Cassadó format per Agustí (Tin), Joaquim i Gaspar Cassadó, 1910
Monde Musical
Gaspar Cassadó, 1912
© Arxiu Nacional de Catalunya
Recital amb Ricard Vives per l´Associació Música da camera, 1914
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Gran concert a benefici del Temple de la Sagrada Familia, 1915
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb Pepita Virella al Palau de la Música, 1915
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Dedicatòria a la Sociedad Filarmónica de Bilbao i programa
© Sociedad Filarmónica de Bilbao
Recital a l´Hotel Ritz de Barcelona, acompanyat del seu pare Joaquim Cassadó,1920
Domini públic
Interpretació del Concert per a violoncel de Morera, amb l´Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon el 1921.
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Gaspar Cassadó, 1928
Autor: P. T. Messeri · Domini públic
Recital amb Giulietta Gordiggiani Von Mendelssohn el 1928 a Trieste.
© Arthur Friedheim Library Digital Collection
Gaspar Cassadó i Giulietta Gordiggiani al jardí amb uns familiars. Anys 30
© gasparcassado50.wordpress.com
Gaspar Cassadó, c. 1930
Domini públic
Concert amb l´Orquestra Pau Casals, 1931
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb Blai Net al Palau de la Música, 1931
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Gaspar Cassadó, c 1930
Domini públic
Concert amb l´Staatsorchester d´Hamburg dirigida per Eugen Jochum, 1934
Domini públic
Concert amb l´Orquestra Filarmònica de Madrid dirigida per Enrique Fernández Arbós, 1936
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Gaspar Cassadó amb el compositor Alfredo Casella (assegut) i el Comte Chigi al pati del Palazzo Chigi (1937)
Domini públic
Concert amb l´Orquestra Filharmònica de Nova York dirigida per John Barbirolli, 1939
Domini públic
Gaspar Cassadó, 1940
Domini públic
Gaspar Cassadó, 1943
Domini públic
Recital amb el pianista Karl Hammer al Palau de la Música, 1943
Domini públic
Gaspar Cassadó, 1944
Autor: P. T. Messeri · Domini públic
Gaspar Cassadó, 1945
Domini públic
Recital amb el pianista Ferdi Stater a Istambul, 1948
© Manifold.press
Gaspar Cassadó, 1948
Domini públic
Interpretació del Doble Concert de Brahms amb el violinista Rafael Ferrer al Palau de la Música
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert amb l´Orquestra Nacional d´España dirigida per Ataulfo Argenta, interpretant el Concert de Dvorak. 1949
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Gaspar Cassadó c. 1950
Domini públic
Gaspar Cassadó c. 1953
Domini públic
Gaspar Cassadó a Siena amb el seu alume Italo Rizzi. 1954
Domini públic
Gaspar Cassadó amb la pianista Alícia de Larrocha, 1956
© Arxiu Alícia de Larrocha
Recital amb Alícia de Larrocha al Palau de la Música, 1956
© Arxiu Alícia de Larrocha
Calendari d´una gira per Sudàfrica. 1957
Domini públic
Concert amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, 1956
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Gaspar Cassadó, Alicia de Larrocha, Antonio Fernandez Cid, Alexander Tansman, Conxita Badía i Andrés Segovia al Curs de Compostela,1959
© Música en Compostela
Portada del disc del Trio Menuhin-Kentner-Cassadó
Domini públic
Recital al Wigmore Hall de Londres amb la pianista Chieko Hara, 1960
Domini públic
Amb Chieko Hara en concert. c. 1960
Domini públic
El violoncel·lista Mstislav Rostropovich amb Gaspar Cassadó
Domini públic
Gaspar Cassadó, 1962
© Hulton Archive
Gaspar Cassadó amb la seva esposa Chieko Hara
Domini públic
Gaspar Cassadó amb Manuel Raga Ortega, alumne al Curs de Compostela
© Música en Compostela
Gaspar Cassadó, 1965
Domini públic

Gaspar Cassadó

Barcelona, 5-10-1897 - Madrid, 24-12-1966

El barceloní Gaspar Cassadó va dedicar tota la seva vida professional a un instrument, el seu estimat violoncel. Aquest entrega es percep clarament en les seves composicions i arranjaments però encara s’evidencia més en la vessant interpretativa. Cassadó mateix, parlant sobre una estada a Àustria l’estiu de 1932, afirmà: ‘”Viena va decidir la meva carrera musical. Jo somiava en ser compositor però va ser aquí on vaig comprendre que el meu veritable horitzó era el violoncel”.

La carrera com a violoncel·lista de Cassadó va iniciar-se des de molt jove:  el 1908 “La Cruz” comenta un concert que va fer amb el seu germà, el violinista Agustí Cassadó, confirmant que: “venen precedits de fama universal essent aplaudits i celebrats pels públics d’Alemanya, França i Bèlgica”. Sense cap mena de dubte, aquest èxit primerenc estigué molt relacionat amb les ensenyances que rebé de dos grans músics: el seu pare Joaquim Cassadó, molt bon compositor i pianista, i el violoncel·lista Pau Casals. Donada la seva intensa agenda Casals no acceptava estudiants durant aquella època i Cassadó fou gairebé l’únic que tingué la sort  d’estudiar amb ell a París. Es va establir una relació estreta a nivell musical i personal entre el Gaspar preadolescent i el seu mestre, al que anomenava el seu “pare espiritual”. El 1918 va formar quartet amb els violinistes Joan Massià i Alfred Quer, i el viola Josep Garangou.

El salt a la carrera professional tingué lloc a Barcelona durant els anys posteriors als seus estudis a París, on participa a esdeveniments claus, com per exemple l’estrena de la Passió de Sant Mateu de J. S. Bach al Palau de la Música el 1921, actuant com a primer violoncel, un important recital amb Artur Rubinstein el 1916 o l’estrena del Concert per a violoncel i orquestra d’Enric Morera el 1917, també al Palau de la Música. L’estrena dels concerts de Morera i del seu pare Joaquim, son uns dels primers exemples de l’activitat incessant de promoció de nova música per part de Cassadó, dedicació que cultivaria al llarg de tota la seva carrera. Molts compositors, com Dallapiccola, Pergament, Farkas, Martinu, Pfitzner, Bacewicz, Castelnouvo-Tedesco o Bax, li van dedicar obres. Però en aquest aspecte sempre va mantenir una relació molt estreta amb els compositors espanyols, amb multitud de col·laboracions i estrenes. Entre les obres que va estrenar destaquen: “Concerto Galante” de Rodrigo (1949), la “Fantaisie Espagnole” d’Ernesto Halffter (1952), la Suite per a violoncel sol de Nin-Culmell (1964), el Concert per violoncel de Narcís Bonet (1961), el Concert per a violoncel de Joan Manén (1948), l’Allegro Appassionato per a violoncel i piano de Tomas Buxó, entre d’altres.

L’etapa de major esplendor artístic i de més èxit va tenir lloc durant el període delimitat entre les dues guerres mundials, tot i que Cassadó també estigué molt actiu durant els darrers quinze anys de la seva vida. Realitzà gires per Europa, Amèrica del nord i del sur, Asia i Àfrica i va cultivar la música de cambra amb alguns dels grans pianistes del moment: Edouard Risler, Ricard Vives, Ricard Viñes, Arthur Rubinstein, José Cubiles, Alícia de Larrocha o Gerald Moore. Compartí escenari amb els grans directors de l’època (Maazel, Markevitch, Argenta, Toldrà, Mengelberg,..) i durant els anys 50 i 60 formà part de diferents formacions estables, com el trio amb el violinista Yehudi Menuhin i el pianista Louis Kentner i el duo amb la seva dona i pianista japonesa Chieko Hara. Durant les dècades de major èxit fou considerat un del tres millors violoncel·listes del món (segons el gran violoncel·lista Emmanuel Feuermann) o el segon després de Casals, com ho expressava el mateix Casals.

Quan es vol definir l’estil de Cassadó sovint es parla d’elegància, de projecció de so i d’una forta i cristallina articulació de la ma esquerra, “semblant a Casals”, en paraules del seu deixeble Laurence Lesser. Un altre alumne, Marçal Cervera, descriu el seu estil com semblant al de Casals “però més obert i romàntic”. I és ben cert que, malgrat les diferències interpretatives i de personalitat musical entre els dos catalans, trobem enregistraments de Cassadó amb clares influències de Casals dècades després de la finalització dels seus estudis. Amics seus també comenten que Cassadó tenia una personalitat ideal per a l’escenari. Alguns destaquen la seva excel·lent memòria, afirmant que va aprendre el Concert de Morera en tan sols quatre dies. Altres recorden el seu carisma i la bona connexió que aconseguia amb el públic, mentre que Johannes Goritzki assegura que no coneixia els nervis escènics: “podia fer classes fins les sis de la tarda i tocar un concert amb orquestra una o dues hores desprès sense cap preocupació.” Federico Sopeña, en la seva descripció del violoncel·lista, subratlla l’aspecte espiritual: “Cassadó sortia a l’escenari y tocava amb aire d’il·luminat i de conquesta, i la línia del seu gest volia ser sempre transcendental i quasi litúrgica.”

El seu caràcter excèntric es mostrava amb els experiments que feia, amb la complicitat de diversos luthiers, per millorar el muntatge de l’instrument, provant un cordal de metall i eines per pujar i baixar el batidor. Per aquesta raó algunes crítiques parlaven d’una certa sonoritat metàl·lica produïda per aquesta experimentació constant amb la intenció d’assolir un so més ampli i intens. Però la seva excentricitat també es notava en la manera de retocar o embellir les obres que interpretava, en alguns casos gairebé arribant a la recomposició.

Es feia estimar, tant pel públic, com pels estudiants i col·legues, però tenia una personalitat particular. “Exemple d’un bohemi entranyable, barreja d’ordenat i anàrquic, sempre extravertit però mai incòmode” era la descripció del musicòleg i periodista Antonio Fernández-Cid, que sentenciava dient: “era diferent en tot”. Cassadó podia arribar a ser estricte en el context professional, però la seva sensibilitat envers les relacions personals acostumava a donar-li més d’un disgust. Com expressava el seu amic Yehudi Mehuhin a un obituari: “Gaspar Cassadó era un d’aquells artistes en el que una gran magnitud de talent musical s’aliava amb una generositat d’esperit i innocència de cor, resultant un músic poc habitual en el nostre temps. Era tot colom i res de serp.”

Paradoxalment, aquest etern viatger i intèrpret natural preferia casa seva als escenaris. Tres anys abans de morir assegurava en una entrevista que els seus moments més feliços els tenia estudiant el violoncel a casa seva a Florència. L’aspecte clau semblava que era la relació intima que mantenia amb l’instrument. En la mateixa entrevista acaba dient que “des de la meva infància he estimat la música i el violoncel en particular, i penso que si tornés a tenir una altra vida en aquesta terra, tornaria a ser violoncel·lista de nou”.

Pocs músics catalans tenen una discografia tan interessant, però a la vegada amb tantes discrepàncies i incoherències, com la de Cassadó. La raó és que el violoncel·lista pertany a una generació única, la primera que fa enregistraments des del principi de la seva carrera i que viu uns canvis excepcionals en el desenvolupament de la tècnica d’enregistrament, en l’estètica musical i en l’aparició de les industries musicals. Entre els centenars d’enregistraments que va dur a terme descobrim una part significativa dedicada a obres breus, algunes gravades fins a tres vegades com l’Intermezzo de Granados i el seu propi “Requiebros” i trobem una gran diversitat de segells discogràfics i companyies musicals amb resultats musicals molt diferents. Els enregistraments amb l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam i Willem Mengelberg - com per exemple el seu arranjament de la “Sonata Arpeggione” de Schubert enregistrat el 1940 – son una delícia, mentre que les versions de grans concerts per a violoncel amb el director Jonel Perlea durant els anys 50, sonen poc inspirats. Entre les més curioses gravacions tenim la interpretació que realitza de la seva obra “Improvisacions sobre An der Schönen Blauen Donau de Strauss” per a piano i violoncel (1935); acompanyat pel pianista Otto Schulhof podem gaudir del Cassadó més lliure, que ens ofereix una molt convincent versió d’una excèntrica transcripció, que li permet mostrar el seu millor “cantabile”. Una altra joia es l’enregistrament en viu, recentment digitalitzat, de la Sonata op. 38 de Johannes Brahms amb la pianista Alícia de Larrocha l’any 1956: una conversa entre gegants que no ha envellit gens ni mica.



Enregistraments

Franz Schubert - arr. Gaspar Cassadó (1797-1928)
"Sonata arpeggione" per a violoncel i orquestra
Intèrpret/s:
Concertgebouw Orkest Amsterdam/Willem Mengelberg; Gaspar Cassadó, violoncel
Enregistrament original: 
12-12-1940
Font: 
"William Mengelberg conducts Franz Schubert" Andromeda, 2012

Johannes Brahms (1833-1897)
Sonata per a violoncel i piano nº 1, op. 38
Intèrpret/s:
Gaspar Cassado, violoncel / Alícia de Larrocha, piano
Enregistrament original: 
Enregistrament en directe 1956
Font: 
Arxiu Alícia de Larrocha

Johann Strauss II -arr. Gaspar Cassadó (1825-1899)
"An der Schönen Blauen Donau“
Intèrpret/s:
Gaspar Cassado, violoncel / Otto Schulholf, piano
Enregistrament original: 
"Gaspar Cassadó Cello encores", Musirama LP
Font: 
"Gaspar Cassadó Cello encores", Musirama LP

Moses Pergament (1893-1977)
Concert per a violoncel i orquestra
Intèrpret/s:
Stockholm Concert Association Orchestra/Herbert Sandberg; Gaspar Cassadó, violoncel
Enregistrament original: 
Stockholm Concert Hall, 21-03-1956- Estrena de l´obra (enregistrament en directe)
Font: 
Radio Sueca



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN