")
Joan Manén
© Associació Joan Manén
Joan Manén als 7 anys
© Associació Joan Manén
Joan Manén amb el seu pare
© Associació Joan Manén
Cartell del debut al Carnegie Hall, 1895
© Associació Joan Manén
Concert al Teatro del Retiro, 1897
© Associació Joan Manén
Dedicatòria de Pablo Sarasate a Joan Manén
© Associació Joan Manén
Joan Manén, 1900
© Associació Joan Manén
Retrat del violinista de Ramon Casas, c. 1903
© Associació Joan Manén
Concert al Tonhalle de Munich, 1908
© Biblioteca de Catalunya
Joan Manén, c.1908
© Associació Joan Manén
Recitals a La Coruña amb Enric Granados, 1909
© Associació Joan Manén
Joan Manén, 1910
Autor: Antoni Esplugas. © Associació Joan Manén
Amb el director d´orquestra Otto Lohse, 1910
© Associació Joan Manén
Joan Manén amb el seu mànager Paco Goldsmith a Rússia, c.1911
© Associació Joan Manén
Dedicatòria del director d´orquestra Willem Mengelberg
© Associació Joan Manén
Caricatura a Lustige Bläter de Berlin, 20-3-1912
© Associació Joan Manén
Amb l´Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Felix Weingartner, 1913
© Biblioteca de Catalunya
Recital a la Sala Gaveau de París, 1914
© Biblioteca de Catalunya
Joan Manén amb Lluís Millet i Maria Barrientos a l´entrada del Royal Albert Hall de Londres, 1914
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
El violinista al saló de casa seva, 1915
© Associació Joan Manén
Recital al Carnegie Hall de Nova York, 1920
© Biblioteca de Catalunya
Recital a Ravenna, 1922
© Biblioteca de Catalunya
Amb l´Orquestra de la Suisse Romande, 1922
© Biblioteca de Catalunya
Cartell publicitari per la segona gira a Estats Units 1923-1924
© Associació Joan Manén
Dos concert amb l´Orquestra dels Concerts Colonne a París, 1924
© Biblioteca de Catalunya
Joan Manén, anys 20
Autor: Gabriel Casas Galobardes © Arxiu Nacional de Catalunya
Recital al Teatre Antic de Cracòvia, 1925
© Biblioteca de Catalunya
Cordes Joan Manén. La casa Gebrüder Schuster de Markneukirchen va treure un joc de cordes revestides d´or amb l’espessor que acostumava a utilitzar el violinista.
© Associació Joan Manén
Concert a Barcelona amb una orquestra dirigida per Eduard Toldrà, 1926
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
El violinista Joan Manén. Pintura de Robert Breyer conservada a la Galeria de l´estat de Stuttgard
© Galeria de l´estat de Stuttgard
Concert al Teatre Municipal de Sao Paulo, 1928
© Biblioteca de Catalunya
Amb el pianista Josef Schelb, c. 1929
© Associació Joan Manén
Concert Manén a Hannover, 1929
© Biblioteca de Catalunya
Amb Andrés Segovia, c. 1933
© Fundación Casa Museo Andrés Segovia
Joan Manén, 1934
© Associació Joan Manén
Concert al Palau de la Música amb la pianista Paquita Madriguera
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert a Teplice, 1935
© Associació Joan Manén
Recital a Leipzig amb el pianista Alfred Kuntzsch, 1936
© Biblioteca de Catalunya
Festival Manén a Lisboa, 1940
© Associació Joan Manén
Dos Concerts Manén al Palau de la Música
© Associació Joan Manén
Concert al Palau de la Música amb una orquestra de corda dirigida per Enric Ribó, 1944
© Associació Joan Manén
Set portades de revistes
© Associació Joan Manén
Joan Manén i la seva esposa Valentina Kurz al Reial Cercle Artístic de Barcelona, 1957
© Associació Joan Manén
Joan Manén tocant al Casino de Cannes, 1957
© Associació Joan Manén
Darrer concert al Palau de la Música de Joan Manén, 1957
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Amb Eduard Toldrà després del concert al Palau de la Música, 1957
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Joan Manén a casa seva, amb 85 anys
© Associació Joan Manén

Joan Manén

Barcelona, 15-03-1883- 26-06-1971

Joan Manén ha estat el violinista espanyol més reconegut internacionalment després de Pablo Sarasate. Durant la seva extensa carrera – realitzà més de 4.000 concerts arreu del món durant quasi 70 anys – se'l considerà el succesor de Sarasate i fou elogiat com un dels gran virtuosos del violí del moment. Les crítiques deien d'ell que posseïa una tècnica extraordinàriament desenvolupada i precisa, un so pur i sempre cantabile, i que les seves interpretacions desprenien una gran elegància i naturalitat. Com a compositor també gaudí d'un important prestigi especialment a Alemanya i Àustria on les seves òperes i obres simfòniques foren molt ben acollides.

Nascut a Barcelona el 1883, mostrà un talent inusual per la música des de ben petit. El seu pare, Joan Manén Avellán, gerent d'una fàbrica de teixits i músic amateur, l'inicià en l'estudi del piano als quatre anys i del violí als cinc. En quatre anys els avenços en el violí, sota el mestratge de Clemente Ibarguren, van ser tan ràpids que el pare de seguida alimentà l'esperança que el seu fill pogués esdevenir una figura de l'instrument. Complerts els nou anys, el pare decidí deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament al seu fill, acompanyar-lo al piano en els seus concerts i esdevenir-ne el preceptor artístic, social i cultural. Després de presentar-se en diverses sales per Espanya i Portugal i aconseguir una audició per a la Reina Maria Cristina, pare i fill van fer dues intenses gires per Amèrica: a la primera van visitar l'Argentina i l'Uruguai; a la segona, Cuba i Mèxic. Finalitzades les gires amb força èxit, Manén Avellán prengué la inaudita decisió que el seu fill no rebés més lliçons de violí perquè considerava que disposava de prou talent i intuïció per créixer com a músic de forma autodidacta. Pocs mesos després i just abans de començar una tercera gira americana que li permetria debutar amb èxit al Carnegie Hall de Nova York, El pare cregué necessari iniciar el seu fill en la composició. El mateix Manén ens ho explica a la seva autobiografia Mis experiencias: “Em donà un paper pautat en blanc, esperant que jo, sense tenir coneixements d'harmonia, comencés a compondre alguna obra”. Els primers intents del jove músic foren un fracàs, però al cap d'un temps i de forma purament intuïtiva sorgí el talent. La tercera gira americana durà dos anys (gener 1895-gener 1897) i s'inicià amb un nombre important de concerts pels Estats Units. Després continuaren viatjant per molts països de Sud i Centreamèrica. Fou durant aquella etapa, anys d'atzaroses aventures i titànic esforç per difondre i consolidar la seva carrera, que Joan Manén va escriure una bon nombre de peces per a violí i piano que presentava en tots els seus concerts.

Entre els quinze i els vint-i-un anys, la carrera de Joan Manén va esdevenir una constant lluita per consolidar-se. Acompanyat sempre pel pare, visità Anglaterra, França i Alemanya i va realitzar nombroses audicions per a músics i promotors. A partir de 1898 es van establir a Berlín. Allà trobaren el suport de diverses personalitats, entre elles Otto Goldsmith, representant de Pablo Sarasate. Després de molt esforç i persistència, Manén, amb setze anys, va aconseguir actuar com a solista a la Singakademie amb la Filharmònica de Berlín interpretant el seu Concerto espagnol per a violí i orquestra i dos dels seus capricis catalans, debutà a Paris al Festival Beethoven i es va presentar amb la Filharmònica de Varsòvia. Durant aquells anys a Berlín, Manén ja demostrà ambició en el camp de la composició; va escriure obres per a violí i orquestra de gran virtuosisme que li permetien mostrar-se en la seva doble vessant de violinista i compositor.

El 1899 estrenà la seva primera versió de la Simfonia Nova Catalònia Op. A-17 i el 1903, amb vint anys, dirigí al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'estrena de les seves dues primeres òperes: Giovanna di Napoli i Acté. És aleshores que en poc temps la seva carrera es va consolidar, en la doble vessant de violinista i compositor. Realitzà extensissímes gires per tota Europa i col·laborà amb directors tant importants com Willem Mengelberg, Bruno Walter, Henry Wood, Otto Lohse o Felix Weingartner entre molts d'altres. La crítica el va considerar ja en aquells anys un virtuós únic, un violinista màgic que dominava els recursos tècnics amb una facilitat i claredat esbalaïdores. Entre 1914 i 1921 Manén va enregistrar discos de 78 rpm per segells discogràfics com “La Voz de su amo”, Favorite, Parlophone i Anker. Entre les gravacions que va fer cal destacar el Concert nº1 de Max Bruch, el Concert per a violí de Mendelssohn i la primera gravació mundial del Concert per a violí i orquestra de Beethoven.

Malauradament les circumstàncies es van capgirar en esclatar la Primera Guerra Mundial el 1914. Manén va veure cancel·lats tots els contractes signats i va perdre quasi tota la seva fortuna -600.000 marcs- custodiats a un banc alemany. Després de viure setze anys a Berlín retornà a Barcelona per establir-s'hi. A partir d'aleshores s'inicia un parèntesi en la carrera de Manén, que ocupà quatre anys, on la seva vessant internacional va quedar truncada. Per altra banda, el públic català i peninsular va poder assistir amb major freqüència als concerts i recitals que Manén oferí per bona part d'Espanya. Un dels concerts més memorables es produí a la Sociedad Filarmónica de Madrid, amb Enric Granados al piano oferint el cicle de les deu sonates per a violí i piano de Beethoven.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, Joan Manén va reprendre amb força la seva carrera internacional: durant el 1919 va fer una llarga gira per sud i centre Amèrica (Argentina, Paraguai, Uruguai, Xile, Brasil, Mèxic...), reprengué els concerts per Europa i entre 1921 i 1925 va fer dues extenses gires pels Estats Units. La crítica del moment va dir d'ell: “... no recordem haver vist una tècnica tant flexible i fàcil com la de Manén, un so pur i clar com l'aigüa de primavera” (The Globe 1923); “... va demostrar que no ha de temer la comparació amb ningú que estigui per sota de Kreisler- so ric i sòlid, fenomenal habilitat amb els trucs tècnics” (Boston Globe 1923); “...va tocar de forma superba amb una gran profunditat, producte d'un magnífic enfocament de la proporció respectant la puresa de la línia melòdica sense fer-ho incompatible amb la calidesa emocional” (Boston Herald 1923); “un gegant entre els violinistes” (Daily Mail, Londres 1919); “...un extraordinari violinista... bellesa, calidesa, expressivitat, precisió tècnica, distinció d'estil” (New York American 1923). I finalment citem una crítica escrita a l'Evening Mail el 1923 que ens descriu molt bé com deuria ser la seva interpretació en concert en aquells dies: “el seu so és perfecte, puresa sublimada. Manén té la seva mà esquerra sempre sota control. Toca els harmònics a prop del pont tant fàcilment com una corda oberta. Té un domini absolut de l'arc. En la música que fa no hi ha mai cap trencament en la línia de so. Amb ell un so pot començar amb un murmuri, pujar com un crit i finalitzar de forma subtil amb un altre murmuri, i tot amb un cop d'arc. Es capaç de tocar algunes de les notes més llargues que mai he sentit i els seus trinos són estranys i impactants. Però sobretot Manén és un purista, un classicista de màxim nivell.”

El 1930 Joan Manén creà i dirigí la Societat Filharmònica de Barcelona, una entitat dedicada a l'organització de concerts a la ciutat amb la participació de músics internacionals com Henry Temianka o Andrés Segovia entre d'altres. Durant aquells anys Manén continuà fent extenses gires per tota Europa i paral·lelament va estrenar noves obres del seu catàleg.

Un cop va esclatar la Guerra Civil, Joan Manén decidí exiliar-se. Continuà fent concerts per Europa amb freqüència. Durant la 2a Guerra Mundial va decidir viure a Estoril (Portugal) i des d'allà va continuar realitzant concerts de forma esporàdica. Durant la guerra va tocar a Portugal però també a Alemanya i a Àustria. A partir de 1942 va reiniciar la seva activitat musical a Barcelona amb una sèrie de concerts al Palau de la Música. És a partir d'aleshores i fins 1950 que es va dedicar encara amb major intensitat a la composició creant noves i importants obres i revisant-ne d'altres. Va escriure les seves memòries en tres volums Mis experiencias i també diversos articles a La Vanguardia, en una columna pròpia titulada “Variaciones sin tema”. La seva activitat concertística s'intensificà força a l'estat español i malgrat un parèntesi, entre 1945 i 1947, va continuar donant concerts per Europa però amb molta menys assiduïtat que anys enrere.

El 1950 Manén va fer una gira amb èxit pels Estats Units on tocà dues vegades al Town Hall de Nova York. Un dels recitals fou enregistrat per la Radio Municipal de la ciutat. A finals de 1951 és convidat pels Concerts Colonne a París on també presentà a l'École Normale el seu Concert nº3 per a violí en una nova modalitat interpretativa ideada per ell anomenada l'orquestra invisible; Manén enregistrava com a director la part d'orquestra sense el solista i després l'utitizava en alguns dels seus concerts, tocant a sobre de l'enregistrament. Segons deia aquesta nova modalitat en la interpretació el permetia tenir un absolut control de tots els elements, essent ell director, violinista i compositor alhora. A finals de 1953 va firmar un contracte amb la Ràdio Nacional de França per realitzar una sèrie de concerts amb l'orquestra de l'emissora dirigits per Bigot. Pocs dies més tard fou convidat novament per l'Orquestra Colonne.

Les seves presentacions públiques continuaren succeint-se fins la seva retirada dels escenaris, l'any 1958. El 1957 Manén va rebre la “Medalla d'Or al Mèrit Artístic” per l'Ajuntament de Barcelona amb un concert homentatge al Palau i l’Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà. La revista Ritmo digué: "el público se sintió electrizado por la indescriptible pureza del sonido y la maravillosa agilidad del violinista, para el cual las más temibles dificultades técnicas son campo llano que atraviesa con inverosímil facilidad".

El repertori de Joan Manén sempre fou limitat, per voluntat pròpia, i centrat en obres d'alt virtuosisme: Paganini, Sarasate, Manén, Wieniawski, Bazzini... Fou un dels primers violinistes en abordar gran part del catàleg de l'obra de Paganini, quan aquest era molt poc interpretat en concert, i en va realitzar també revisions i noves harmonitzacions. Va escriure més de vint transcripcions de diversos autors barrocs i romàntics que esdevenien una de les seves especialitats en tots els concerts. Durant la seva joventut incloia en els programes dels recitals sonates de Mozart, Beethoven, Franck o Brahms, però paulatinament va decidir deixar d'incloure sonates (les úniques excepcions van ser les tres sonates barroques que havia transcrit i alguna de les sonates de Mozart). Tal com va comentar en el seu tractat El violín (editat per Ediciones Labor), considerava les sonates com obres poc adients per a un solista ja que formaven part d'un altre gènere, la música de cambra. Per tant Manén es considerava un solista, que havia d'interpretar peces que li permetessin el lluiment del seu aparell tècnic i alhora demostrar la seva qualitat de so cantabile. En el seu repertori també trobem un nombre limitat de concerts per a violí. Els que va interpretar repetidament al llarg de la seva carrera van ser els següents: Concert en re major de Mozart, Concert de Beethoven, Concert de Mendelssohn, Fantasia escocesa i Concert nº1 de Bruch, Simfonia espanyola de Lalo, Concert nº2 de Paganini (en la seva pròpia transcripció), el Concert nº3 de Saint-Saëns i el seus dos primers concerts, el Concerto espagnol i el Concerto da camera.



Enregistraments

Pablo Sarasate (1844-1908)
Jota argonesa op 27, per a violí i orquestra
Intèrpret/s:
Joan Manén, violí / Orquestra anònima; Friedrich Kark, director
Enregistrament original: 
Parlophone; Berlín, 19 d´abril de 1914
Font: 
Parlophone (P211-E10105); Arxiu Joan Manén

Daquin-Manén
Le coucou
Intèrpret/s:
Joan Manén, violí / Georg Schmid, piano
Enregistrament original: 
Reichs-Rundfunk-Gesellschaft de Stuttgart, 05-12-1936
Font: 
Deutsch Rundfunk Archive

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Sonata per a violí i clave núm. 2 BWV. 1015
Intèrpret/s:
Joan Manén, violí / Georg Schmid, piano
Enregistrament original: 
Reichs-Rundfunk-Gesellschaft de Stuttgart, 05-12-1938
Font: 
Deutsch Rundfunk Archive



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN