")
Lluís Millet
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet infant
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet probablement amb el seu cosí Lluís Maria Millet acompanyant-lo al piano
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet als inicis de la seva carrera
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Premi Parramon, 1924
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Primer premi de l´Institut Pau Casals, 1925
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet, c.1929
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet amb la seva professora Francesc Vidal a Sant Salvador
© Arxiu Frederic Vidal
Recital a l´Orfeó Sallentí amb Lluís Maria Millet
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet, anys 30
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital a l´École Normale de París, 1928
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Lluís Millet tocant
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Dedicatòria de Pau Casals, 1929
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Participació en un concert a la Salle Chopin de París
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Amb l´orquestra de violoncels al Palau de la Música, 1929
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Dibuis de Lluís Millet c.1930
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Concert amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon, 1931
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital amb el pianista Guillem Garganta, 1931
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital a l´École Normale de París, 1931
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital a l´Institut d´Estudis Musicals de Barcelona, 1932
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Vicenç Maria de Gibert, Lluís Millet Farga, Francesc Pujol, Maria Gibert, Montserrat Salvadó y Andrea Fornells al Palau de la Música Catalana.
Autor: Carlos Pérez de Rozas © Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital al Town Hall de Dallas, 1935
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Anunci d´un concert de Lluís Millet amb l´Orquestra Simfònica de Dallas
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Concert amb l´Orquestra Simfònica de Dallas, 1936
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital a la Sala Mozart de Barcelona amb el pianista Josep Maria Roma, 1944
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Concert amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, 1945
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Tocant a l´Orquestra Municipal de Barcelona, just en front d´Eduard Toldrà
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Concert amb l´Orquestra Simfònica del Conservatori de Porto
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Casament de Lluís Millet i Isabel Cerqueira
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Caricatura de Lluís Millet i Isabel Cerqueira, d´Alfredo
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Concert amb l´Orquestra de Cambra de Vigo
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Amb la seva dona i les dues filles, Isabel i Eugénia
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital al Conservatori de Porto, 1951
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Concert de cambra a l´Institut Britànic de Porto
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital amb Fernando Jorge Azevedo
© Arxiu Familia Millet Cerqueira
Recital amb la pianista Maria Manuel Araugo, 1965
© Arxiu Familia Millet Cerqueira

Lluís Millet Farga

Illa de Corfú (Grècia), 26-08-1909 - Porto (Portugal), 24-01-1976

Isabel Millet

Hi ha coses que ja no recordo.

Parlava poc de la seva infància, parlava poc de si mateix.

No recordo haver-lo sentit estudiar a casa, recordo que imitava veus d'animals al violoncel, per divertir-me.

I recordo haver-lo sentit tocar “Kol Nidrei” de Max Bruch. M'asseia al davant d'ell i era com si aquest so poderós i vibrant, provinent de les profunditats de l'ànima, m’omplís per complet. De la seva ànima a la meva.

Potser perquè era d'origen jueu, va sentir aquesta música profundament. Jo també. Mai vaig tornar a sentir ningú interpretar “Kol Nidrei” d’aquella manera.

Cantava cançons perquè m’adormís: "La mare de Déu" i "Què li darem al noi de la mare". Les va cantar per al meu net i és com si un àngel baixés a l'hora d'anar a dormir.

Va començar a rebre classes de música molt d'hora. Ens va dir que era molt bo en solfeig. Però ho deia per encoratjar-me a mi, ja que mai va presumir de res.

Eugènia Millet

Recordo la sensació de seguretat, de consol, que sentia quan em despertava amb el so d'escales al violoncel. Cada dia començava així.

Recordo que, fins i tot a les vacances, quan llogàvem una casa al costat de la platja, el violoncel ens acompanyava.

Recordo l'emoció d'anar a un concert en el qual el nostre pare era solista, el meu cor bategava amb força quan escoltava passatges que jo sabia de memòria. Recordo especialment el solo del ballet d’"El llac dels cignes". Jo era molt petita, però aquell moment va quedar gravat en la meva memòria.

Els nostres pares asseguts al sofà agafats de la mà, com amants.

La paciència amb què em va ensenyar el violoncel.

I Tu vas anar a l'illa de Corfú, a Grècia, on ell va néixer el 26 d'agost de 1909. En aquell moment, els seus pares eren allà treballant. Eren comerciants. No recordo com es deien.

E El pare es deia Francisco Millet i Pagès i la mare, Teresa Farga i Coura.

L'església on va ser batejat a Corfú era molt simple: a sobre de la pila baptismal s’hi trobaven dos caps d'àngel de pedra, il·luminats per espelmes. El nom cristià fou Lluís Espiridión Jorge Millet Farga.

I A part d’ell hi havia cinc germans més. Una d'elles, la Teresa, quan era una nena va caure sobre una cadira que es trobava girada i una de les potes se li va clavar a l'ull, això la va deixar discapacitada. Durant la guerra, va morir per falta de menjar. Per això no volia que et diguessis Teresa, perquè el nom li recordava a la seva germana.

E Als sis anys, el seu pare, gran amant de la música, va voler que comencés a estudiar violí amb el violinista Francesc Costa.

I A aquesta edat tenia els cabells rossos, gairebé blancs.

E Més tard, als nou anys, el seu mestre, el gran violoncel·lista Gaspar Cassadó, el va convèncer perquè canviés d'instrument i estudiés violoncel.

I A l'escola li deien gordo, però després es va tornar molt prim. No era alt i tenia un nas prominent. Els ulls eren verdosos. Va dir que, quan era adolescent, es posava cada dia davant del mirall per mirar si els seus ulls es tornaven blaus com els de Pau Casals.

E També va estudiar amb Francesca Vidal de Capdevila, una alumna de Casals, amb qui cinc anys després el mestre va començar a treballar.

I Era nebot i homònim del gran mestre Lluís Millet, una figura important a la vida musical catalana, fundador de l'Orfeó Català.

E Va guanyar el primer premi cada any al Curs de Perfeccionament Musical de l’Institut Musical Casals, entre 1922 i 1926, tocant amb seu violoncel Fleta, instrument que sempre el va acompanyar. El 1927 va guanyar el Premi Parramon, en què el president del jurat era Pau Casals. Durant aquells anys tocava recitals en què incloïa obres com "Chanson Villageoise" de Popper, la Sonata en sol major de Breval, l’”Allegro appassionato" de Saint-Saëns o “Kol Nidrei” de Bruch. Tot i ser encara molt jove, amb només vint anys, les crítiques de l'època ja eren molt elogioses. El crític Alfred Romea, a El Noticiero Universal de novembre de 1927, deia: "Lluís Millet, dotat d'un fort temperament musical, interpreta amb gran puresa d'estil i molt bon sentit artístic, trobant en totes les obres que va tocar abundants aplaudiments". La Revista Musical Catalana al desembre del mateix any afirmava: "Lluís Millet va oferir a la sala de concerts un recital en què es van manifestar plenament les envejables condicions de concertista que posseeix. El seu instrument sona amb una puresa de timbre extraordinària i és d'aplaudir el seu bon gust en la manera de frasejar". I al febrer de 1928, a La Veu de Catalunya, Joan Llongueres va comentar: "Millet mostra esplèndidament les notables facultats de veritable artista. Al seu domini complet de l'instrument, cal afegir una manera molt personal i viva de sentir i d'expressar la música. L'execució de totes les obres que van integrar el programa va ser extremadament precisa i veritablement notable". En aquests anys l'acompanyava al piano J. Sánchez Selma.

El 1929 va guanyar la Beca Alfonso XIII de la Diputació de Barcelona, ??que li va permetre continuar els seus estudis a l'estranger.

Va tocar a l'Orquestra Pau Casals i, per suggeriment del mestre, va anar a estudiar a l’École Normale de Musique de París, on va assistir a un curs dirigit per Diran Alexanian. Al juny de 1931, va tocar a la Sala de Concerts de l’École Normale. Al diari francès L'Intransigeant van definir-lo com un intèrpret amb una ”sensibilitat i tècnica admirables" i amb una sonoritat "noble i càlida”. El 15 de novembre del mateix any va tocar, com a solista, amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon. Va interpretar el Concert en re major de Haydn, les "Variacions simfòniques" de Böelmann i "Reverie" de Joan Lamote de Grignon. Entre 1932 i 1935 oferí diversos concerts amb el pianista Pau J. Bartuli.

El 1935, amb vint-i-cinc anys, va viatjar a Nova York. Un crític del New York Times va dir: "Treu un dolç so del violoncel". Més tard es va traslladar a Dallas, Texas, on treballava el seu germà Francesc. Allà va fer diversos recitals, principalment a Highland Park i al Town Hall, acompanyat pel pianista Carl Wiesemann, interpretant obres de Granados, Ravel, Bloch, Dunkler, Chopin, Haydn, Joan Lamote de Grignon i Boëllmann. Les crítiques van ser entusiastes, tot fent referència a un èxit que el va portar a repetir algunes de les obres del programa i a interpretar-ne algunes de noves.

A l'octubre del mateix any va entrar a formar part de l'Orquestra Simfònica de Dallas com a primer violoncel.

I Li encantava ballar i era un galant. Li agradava el mar i era un bon nedador.

E A l'abril de 1936, va tocar com a solista el Concert d'Édouard Lalo amb l'Orquestra Simfònica de Dallas dirigida per Paul van Katwijk.

I Aprofitant un període de descans, tenia la intenció de viatjar a Espanya per visitar la seva família. Però la Guerra Civil Espanyola estava a punt d'esclatar. La seva mare, alarmada, li va escriure tractant de dissuadir-lo. Se li va impedir escriure amb claredat ja que totes les cartes eren revisades i, en part, censurades. Les confuses paraules de la seva mare el van deixar perplex i, fins i tot, el van ofendre: "Sembla que no em volen a casa", va pensar. Aquesta incertesa el va fer tornar a Barcelona abans del que havia previst i va passar el pitjor: va esclatar la Guerra Civil i no va poder tornar a Dallas.

E Malgrat tots els esforços duts s terme per la Societat Simfònica de Dallas a través del Consolat dels Estats Units, no li van permetre abandonar el país i es va veure obligat a lluitar al front.

I La guerra va ser un malson. Es va veure obligat a lluitar al bàndol dels nacionals. No obstant això, com Casals, estava en contra de tot el que el general Franco significava i va aconseguir canviar de bàndol.

E Sempre va estar en contra del règim.

I La guerra el va marcar profundament.

E La Guerra Civil va acabar i el 1939 va ser professor a l’Escola Tomás Luis de Victoria i, posteriorment, fou segon subconcertino de l'Orquestra Municipal de Barcelona. Va continuar tocant recitals, al Palau de la Música, al Teatre Studium, a la Sala Mozart, acompanyat per músics com el violinista Rafael Gálvez i el pianista Josep Maria Roma. Va tocar obres de Vicenç Maria Gibert, Grieg, Beethoven, Chopin, Tartini, Bach, Dittersdorf, Broqua-Millet, Granados, Popper... El 18 de maig de 1945 va actuar com a solista amb l'Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, tocant el Concert en re major de Haydn. Les crítiques el descrivien com "un dels nostres destacats joves violoncel·listes [...], dominant l'arc, la mà esquerra àgil [...], té un so clar i penetrant [...], el seu so és càlid [...], va interpretar amb absolut domini i intens sentiment" (Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Noticiero Universal).

A finals de 1947 va ser convidat per la directora del Conservatori de Música de Porto, Maria Adelaide de Freitas Gonçalves, per formar part de l'orquestra que s'hi estava creant.

I Una nova orquestra formada per aquesta senyora i per Guilhermina Suggia, la gran violoncel·lista portuguesa. Es deia Orquestra Simfònica del Conservatori de Música de Porto. Suggia va ser la responsable de seleccionar la secció de violoncels. A causa de la fama que havia adquirit, en Lluís fou convidat a ocupar la plaça de primer violoncel.

E Al novembre de 1947 va sol·licitar una excedència de vuit mesos a l'Orquestra Municipal de Barcelona per oferir una sèrie de concerts a Portugal.

Va arribar a aquest país i es va establir en una modesta pensió, a Porto. Començà a tocar a l'Orquestra com a primer violoncel, però també com a solista.

El 24 de juliol de 1948 va interpretar el "Concert grosso en re menor" de Vivaldi al Palau de Vidre.

Alguns dels alumnes de Guilhermina Suggia formaven part de la secció de violoncels de l'Orquestra. Entre aquests hi havia Isabel Cerqueira.

I En Lluís va començar a rebre algunes classes de Suggia a casa seva, a la rua da Alegria, i de vegades hi trobava la Isabel. Ella, a més de ser alumna, també era una gran amiga de la violoncel·lista.

En Lluís va començar a presentar-se a les classes els dies en què la Isabel hi era, però ella no li prestava atenció.

E No obstant això, en Lluís no es va rendir per conquistar-la.

I Ella es trobava ja a la trentena. Petita i delicada, tenia uns ulls grossos i expressius, una boca ben dissenyada i un somriure lluminós que el van captivar.

Ja aleshores la seva calvície començava a accentuar-se. No era alt ni guapo, i fins i tot era una mica maldestre, però aquesta característica era part del seu encant. Tenia una gran simpatia, una perfecta educació i sabia com tractar les dones.

Tot això va encisar la Isabel Cerqueira, la qual, dia a dia, li va prestar cada vegada més atenció fins a rendir-se als seus encants.

E En Lluís, alumne de Casals, la Isabel, alumna de Suggia. Va ser una trobada màgica.

La notícia del compromís va caure com una bomba dins de la família Cerqueira.

I Mentrestant, Guilhermina Suggia, molt malalta, es marcia cada dia una mica més fins que, el 1950, va morir.

E Tot i l'oposició del pare de la Isabel, es van casar el març de 1951 a l'església romànica de Cedofeita, a Porto. Va ser una cerimònia molt simple, sense festa.

I Quan es va llegir el testament de Suggia, se'ls va revelar una gran sorpresa.

E Suggia havia deixat la seva llar en usdefruit a la Isabel.

Mentrestant, en Lluís es va veure obligat a abandonar Portugal. El seu nom era a la llista de la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l'Estat de Portugal). Més tard es va instal·lar en una pensió a Vigo on tocava a l'orquestra de la ciutat.

I Aquesta situació no va durar gaire. L'autorització perquè en Lluís pogués tornar a Portugal va acabar arribant i tots dos es van establir permanentment a la casa de la rua da Alegria.

E Encara el 1951, en Lluís fou convidat a tocar el Concert en sol major de Boccherini amb l'Orquestra de Vigo i també va tocar formant duo amb la Isabel.

Durant aquells dies va rebre diverses invitacions, dirigides també de manera ampliada a la Isabel, per tornar a treballar als Estats Units. Van pensar d’acceptar la proposta, però finalment van decidir quedar-se a Portugal.

I La Isabel, a qui en Lluís anomenava Bel, va quedar embarassada l'any següent. La primera filla va néixer l'octubre de 1952.

E El 1953 tots dos van tocar al Salão Nobre Municipal d'Oliveira d'Azeméis la "Suite sobre un tema popular", acompanyats al piano per la mateixa compositora de l’obra, Berta Alves de Sousa. El 1954 en Lluís va tocar “Adagio amb variacions” per a violoncel i orquestra d’Otorino Respigui.

El 1955, en una trobada de la Camarata Portucalense, formació creada per Suggia, en Lluís, novament a duo amb la Isabel, va interpretar "Duet for Violoncels with Piano" de Berta Alves de Sousa, la qual els va acompanyar al piano. El programa també incloïa "Meditació hebrea" de Bloch, "Havanera" de Berta Alves de Sousa, “Jueves Santo a medianoche” de Turina, "Tonadilla" de Blas de Laserna i "Granadina" de Joaquín Nin. El mateix any, al Conservatori de Música de Porto, els dos van interpretar al costat de Carlos Figueiredo el "Preludi i fuga" per a tres violoncels de Berta Alves de Sousa, i ell sol el "Lamento", una obra que Alves de Sousa li va dedicar.

A l'agost de 1958 van tenir una altra filla.

En Lluís va continuar tocant a l'Orquestra i també com a solista. El 1965, en els Concerts Pró-Arte, va tocar amb la pianista Maria Manuela Araújo la Sonata op. 6 de Richard Strauss i obres d'Ernest Bloch i Berta Alves de Sousa. El 1966, aquest cop acompanyat al piano per Fernando Jorge Azevedo, va interpretar la suite "Cantos de España", de Joaquín Nin.

I Aquest mateix any, durant el mes d'agost, en Lluís va sortir de gira per Cap Verd i Angola. Li feia molta il·lusió que la Bel l'acompanyés, però l'única persona disponible per cuidar les filles, en la seva absència, era la germana menor de la Isabel. Ella s'hi va negar i aquest fet va provocar una terrible discussió entre ells. Era una persona tranquil·la i gentil, però quan s'exaltava era capaç de perdre la raó. No obstant això, la germana de la Isabel es va mantenir ferma i en Lluís va haver de viatjar sol, a bord del vaixell Veracruz.

E El 1968 va formar un quartet amb els seus col·legues i amics Haydn Beck (violí), Alberto Gaio Lima (violí) i José Luís Duarte (viola). A l'Institut Britànic van interpretar el Quartet núm. 19 en sol major de Mozart i també el Quintet per a clarinet en la major, també de Mozart, amb el clarinetista Américo Aguiar.

El 1969, de gira per les Açores i acompanyat pel pianista Fernando Jorge Azevedo, va interpretar la Sonata per a violoncel i piano de Grieg i diverses obres de Granados, Turina i Falla.

En aquest moment era professor a l'Acadèmia de Música Vila da Feira i també va fer enregistraments per a la ràdio (Emissora Nacional). No els faltava la feina. Tanmateix, no era fàcil per a ells mantenir la casa que Suggia els va deixar.

I Era una gran casa d'estil modernista, amb una porta verda plena d'arabescos i un bell jardí, però el manteniment era costós i finalment fou necessari vendre-la.

Així que ens en vam anar a viure a un complex d'habitatges anomenat Lima 5. Es trobava just a la rua da Alegria, una mica més enllà, a prop de la casa on havien viscut els pares de Suggia.

Durant l'estiu, vam anar a Barcelona a visitar la família, que vivia a la Rambla de Catalunya. Va ser un viatge memorable. El nostre pare se sentia molt feliç i volia mostrar-nos els llocs més importants de la seva infància.

E Més tard vaig emmalaltir de meningitis. Durant un mes vaig estar en un estat proper al coma, però finalment em vaig curar del tot.

I Una tarda, mentre corria per agafar l'autobús, en Lluís va ensopegar amb una pedra i va caure. Es va trencar una cama i un braç. Va ser ingressat a l'hospital i va haver de ser operat. El seu braç es va recuperar del tot, però la dificultat per caminar el va obligar a fer servir crosses. Tenia una enorme força de voluntat i malgrat tot sempre va continuar tocant a l'orquestra.

E Aquesta caiguda va ser el començament d'una sèrie de problemes de salut que van desembocar en diverses operacions en el transcurs dels anys.

El Nadal de 1975 ens va dir: "Aquest és el meu últim Nadal".

I No va poder resistir l’última operació. Va morir a l'edat de seixanta-sis anys, el 24 de gener de 1976, envoltat de la seva família, en una clínica del centre de Porto.

Però el seu esperit mai no ens va deixar. La seva música, que era com la seva ànima, es va quedar amb nosaltres per sempre.

Lluís Millet va ser un gran violoncel·lista i el millor ésser humà que hem conegut al llarg de la nostra existència.



Enregistraments

António Fragoso (1897-1918)
Trio amb piano op. 3 (I. Allegro Moderato II. Molto lento III. Scherzo. Molto vivo IV. Alegro vivo)
Intèrpret/s:
Haydn Beck, violí / Lluís Millet, violoncel / Manuela Araújo, piano
Enregistrament original: 
Enregistrament de la radio portuguesa
Font: 
Arxiu Familia Millet Cerqueria



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN