Manuel Ausensi

Manuel Ausensi i Albalat va néixer a Barcelona el 8 d'octubre de 1919, al tercer pis del número 53 del carrer Blai.

Va ser el primer dels dos fills de Jaime Ausensi i Antonia Albalat.

Tot i que la família no tenia antecedents artístics, els seus pares van decidir matricular els dos fills al Conservatori del Liceu perquè hi aprenguessin solfeig i un instrument. Manuel va escollir la trompeta i el seu germà Jaume, el violí. Aquells estudis van permetre a Manuel adquirir una bona tècnica de respiració diafragmàtica que, anys més tard, esdevindria una de les bases de la seva tècnica vocal.

Malgrat tot, tots dos germans van ser rebutjats pel director del centre, Joaquim Zamacois, que va advertir els seus pares que aquell nen no tenia futur en la música. Ausensi explicava sempre aquesta anècdota amb molt d'humor, ja que anys després estrenaria i enregistraria diverses obres del mateix Zamacois.

Tanmateix, Ausensi va continuar estudiant solfeig i aprofitant l'extraordinària oferta musical que oferia la Barcelona d'aquells anys. La sarsuela, especialment, vivia una època d'esplendor durant les dècades de 1920 i 1930, en una ciutat amb una gran activitat teatral. Gràcies a això va poder escoltar artistes com Emili Vendrell, Marcos Redondo o José María Aguilar, entre molts altres.

L'any 1936 va esclatar la Guerra Civil, que va interrompre completament la seva formació. Amb només disset anys, Ausensi va ser mobilitzat i incorporat a l'anomenada quinta del biberó. Va participar en alguns dels combats més durs del conflicte, especialment als fronts de la batalla de l'Ebre.

Cal recordar que, un cop acabada la Guerra Civil, era obligatori complir també el servei militar ordinari, que tenia una durada de vint-i-quatre mesos. Ausensi el va fer a València i va ser allà, l'any 1941, quan va reprendre el contacte amb la música d'una manera completament fortuïta.

Un amic seu, que es creía que tenia veu de tenor, Miguel Nieto, buscava un professor de cant i li va demanar que l'acompanyés. Tots dos, encara vestits de soldats, van anar a una botiga de partitures per demanar orientació. Allà els van recomanar diversos Mestres, entre ells la reconeguda soprano valenciana Maria Llàcer per qui es van decidir anant-la a visitar-la a casa seva.

Llàcer els va rebre i Nieto li va explicar que li havien dit que posseïa una bona veu de tenor i que li agradaria que l'escoltés. Després de sentir-lo cantar, la soprano es va girar cap a Ausensi i li va preguntar què interpretaria ell.

Amb els anys, Ausensi explicava que encara no entenia com havia pogut acceptar aquell repte sense haver estudiat mai cant i coneixent les obres únicament d'oïda, gràcies al que havia escoltat als teatres. Tot i així, va interpretar «Luche la fe por el triunfo», de Luisa Fernanda.

Quan va acabar, Maria Llàcer va mirar Miguel Nieto i li va dir, sense embuts, que es dediqués a una altra cosa, perquè qui realment tenia condicions era el seu amic. Tot seguit va oferir a Ausensi donar-li classes. Ell va respondre que probablement no disposava de diners per pagar-les. Llàcer, però, simplement li va contestar:

—Vingui demà i ja en parlarem.

L'endemà el va fer vocalitzar durant mitja hora, una pràctica completament nova per a ell, i li va demanar que tornés els dies següents. Així, successivament, durant prop de dos anys, Maria Llàcer li va impartir classes sense cobrar-li mai res.

El marit de la soprano era Ercole Casali, un empresari molt conegut dins el món de l'òpera, i gràcies a ell Ausensi va poder debutar professionalment. Primer va oferir alguns petits concerts a Requena i Buñol i, finalment, el 7 de gener de 1942 va debutar al Teatre San Fernando de Sevilla interpretant el paper de Schaunard a La bohème. Tres dies més tard, el 10 de gener, hi va cantar el paper de Sciarrone a Tosca.

Tanmateix, en arribar el moment de ser llicenciat, Ausensi va explicar a Maria Llàcer que havia de tornar a Barcelona, ja que no disposava de cap mitjà per guanyar-se la vida. Ella, una vegada més, va intervenir per ajudar-lo i va aconseguir que l'Ajuntament de València el contractés com a trompetista de la Banda Municipal, on va romandre prop d'un any.

Posteriorment, quan la Banda Municipal es va reorganitzar i va esdevenir una orquestra, el seu contracte va quedar extingit. Davant d'aquesta situació, Ausensi va decidir tornar definitivament a Barcelona.

Un cop instal·lat de nou a la ciutat, va trobar feina com a administratiu a CAMPSA. Tanmateix, esperonat pel bon record del seu debut sevillà, va decidir reprendre els estudis de cant i buscar un nou mestre.

Li van recomanar la soprano russa Ana Militch, molt sol·licitada per l'alta societat barcelonina. No obstant això, les dues mil pessetes que cobrava per les classes estaven molt lluny de les possibilitats econòmiques d'un modest oficinista com ell.

Curiosament, un veí seu era cosí germà de Concepció Callao, la contralt catalana nascuda el 1895, i la va recomanar com a professora. Tanmateix, al cap de set mesos Ausensi va abandonar les classes, ja que el mètode de Callao no s'adaptava a la seva veu. Ell mateix explicava que tenia la sensació que la professora no l'entenia i que els seus progressos eren pràcticament inexistents.

Lluny de desanimar-se, l'any 1943 es va presentar al concurs Lápiz Vera, organitzat per Ràdio Associació de Barcelona. Hi va interpretar el pròleg de Pagliacci i va obtenir un premi de 1.500 pessetes, a més del debut al desaparegut Teatro Barcelona, situat a la Rambla de Catalunya, on l'any següent, el 1944, va cantar Il barbiere di Siviglia. La crítica de l'època va destacar especialment la frescor i la potència de la veu d'aquell jove baríton.

Esperonat per aquell èxit, va continuar participant en festivals benèfics i actuant en nombroses festes majors d'arreu de Catalunya, com les de Sant Celoni, Martorell o Badalona, en una època en què era habitual programar òperes i sarsueles. Va arribar a cantar vint funcions consecutives, desplaçant-se d'una ciutat a una altra, per una remuneració que amb prou feines superava les quatre-centes pessetes per actuació.

Va ser en aquells anys quan va aparèixer una persona que acabaria esdevenint fonamental en la seva vida: Concepción Cerezo, a qui tots vam conèixer sempre com a Conchita. Funcionària del Ministeri de la Governació, on ocupava el càrrec de Jefe de Administración, havia estudiat piano i tenia una gran amistat amb una jove estudiant de cant, la soprano Maria Lisson. Aquesta, anys més tard, desenvoluparia una important carrera internacional —arribà fins i tot a enregistrar al costat del tenor Giacomo Lauri-Volpi—, però en aquell moment era alumna de la soprano russa Ana Militch, la mateixa professora que temps enrere havia demanat a Ausensi una quantitat inassolible per poder estudiar amb ella.

El destí, però, els va tornar a reunir. Cada estiu, Ana Militch organitzava una vetllada musical en què actuaven les seves alumnes, acompanyades de diverses personalitats de la societat barcelonina. Aquell any hi va convidar Maria Lisson i Conchita Cerezo amb les seves respectives parelles, i Lisson va preguntar si Manuel Ausensi també hi podria intervenir.

La sorpresa de Militch devia ser considerable. En acabar l'actuació, segons explicava el mateix Ausensi, la professora va voler parlar amb ell i li va dir:

«Usted tiene una gran voz, pero técnicamente no sabe nada de nada. Yo le propongo lo siguiente: usted no deje a su profesora, pero durante dos o tres meses venga aquí. Le enseñaré lo que creo que todavía no sabe. Después, decida usted.»

I així va ser. Aquells dos o tres mesos inicials es van convertir en una relació pedagògica molt més llarga. Amb Ana Militch, Ausensi va adquirir una sòlida base tècnica i una concepció del cant que acabaria essent determinant en la seva extraordinàriament llarga carrera artística.

Militch no li va voler cobrar mai les classes. Ausensi, en agraïment, li va correspondre durant els primers anys de la seva carrera cedint-li el deu per cent dels seus ingressos.

La perseverança d'Ausensi va començar a donar els seus fruits l'any següent, el 1945. Gràcies als contactes del baix Canuto Sabat va aconseguir un contracte per participar en una petita temporada d'òpera que se celebrava a Portugal.

Va actuar tant al Teatre Novedades de Lisboa com al Coliseu d'Oporto, on va poder adquirir una valuosa experiència interpretant papers com Schaunard de La bohème, Angelotti de Tosca, el Cantaor de La vida breve, o Albert de Werther. Aquella temporada també li va permetre compartir escenari amb artistes de primer nivell, com els tenors Antonio Cortis i Tomaz Alcaide, que interpretaven els papers protagonistes de La bohème i Werther, respectivament, o amb el gran baríton Raimundo Torres, un Scarpia de referència que va causar una profunda impressió al jove Ausensi.

A poc a poc, les seves qualitats vocals li van anar obrint noves portes. Tot seguit va ser contractat per a la temporada operística de Maó, on va interpretar Lescaut a Manon Lescaut, i novament Albert de Werther, paper que poc després també va cantar a Sant Sebastià.

Les temporades operístiques catalanes van tornar a reclamar-lo i va ser en aquest període quan va assumir, per primera vegada, un paper protagonista. El mes de novembre va ser contractat novament per interpretar Lescaut a Manon Lescaut en unes funcions en què el paper de Manon era assumit per la gran soprano catalana Mercè Capsir. Ja al tram final de la seva carrera, Capsir havia incorporat al seu repertori personatges de més pes dramàtic.

La soprano va quedar tan impressionada per la qualitat de la veu del jove baríton que, dos mesos més tard, li va proposar d'acompanyar-la en les representacions de Madama Butterfly al Teatre Clavé de Mataró. Ausensi hi va interpretar, per primera vegada, un dels personatges que acabarien identificant més la seva carrera: Sharpless, el cònsol nord-americà de l'òpera de Puccini. Amb els anys, aquest paper el cantaria al costat d'algunes de les millors Butterfly de la seva època i fins i tot el deixaria enregistrat en una versió de referència amb Montserrat Caballé i Bernabé Martí.

Els empresaris teatrals van continuar dipositant la seva confiança en ell i, l'any següent, ja va assumir diversos papers protagonistes, com Sharpless a Madama Butterfly, Marcello a La bohème i Figaro a Il barbiere di Siviglia, en unes representacions a Oviedo que van obtenir crítiques molt favorables. Totes coincidien a destacar, per damunt de qualsevol altra qualitat, la bellesa excepcional del seu timbre.

La seva extraordinària musicalitat li permetia, a més, afrontar amb solvència estils molt diversos. Així, el 1947 va participar en les representacions de Hänsel und Gretel, d'Engelbert Humperdinck, al Teatre Tívoli de Barcelona. Tot seguit va tornar a la temporada operística de Maó, on tan bon record havia deixat, però ara ja assumint papers principals.

A més de reprendre el paper de Sharpless a Madama Butterfly, hi va debutar en un personatge que es convertiria en un dels grans pilars del seu repertori i en un dels papers amb què, durant molts anys, tindria ben pocs rivals: Giorgio Germont, de La traviata, de Giuseppe Verdi, al costat de la soprano Maria Espinalt i del tenor Felipe Santagostino (Felip Sant Agustí).

L'any 1947 va representar la consagració definitiva de Manuel Ausensi. Va ser contractat per participar en la temporada operística del Teatre Tívoli de Barcelona al costat d'algunes de les grans figures del moment.

El 19 de juliol hi va debutar interpretant Marcello a La bohème, en unes funcions que tenien com a principal reclam la presència del gran tenor català Hipòlit Lázaro.

El meu primer contacte personal amb Ausensi va sorgir precisament arran d'aquelles representacions. Mentre preparava la meva biografia sobre Hipòlit Lázaro, el vaig trucar per demanar-li si estaria disposat a parlar dels records que conservava d'aquelles funcions. Encara recordo perfectament la seva resposta:

—Oh, i tant! Però això per telèfon, res de res. Això es mereix un bon cafè. Vingui a casa i en parlarem.

Aleshores jo no podia imaginar que aquell berenar seria només el primer d'una llarga sèrie de trobades, converses, dinars i concerts d'homenatge que acabarien forjant una amistat que ja ens uniria per sempre.

Feia molts anys que Ausensi s'havia retirat dels escenaris i confesso que vaig arribar a casa seva amb una certa intimidació. Tanmateix, tant la seva cordialitat com l'acollida de l'extraordinària Conchita van fer que en pocs minuts em sentís com si fos entre amics.

Naturalment, vam començar parlant d'Hipòlit Lázaro i de la profunda impressió que li havia causat sentir-lo cantar per primera vegada als assajos. Però ben aviat la conversa derivava cap a ell mateix gràcies a una de les seves frases preferides:

—Escolta, i tu m'has sentit amb...?

Aquella pregunta obria sempre un univers de records. Ausensi evocava anècdotes relacionades amb el paper que fos i, al cap de poca estona, s'aixecava del sofà per posar algun dels nombrosos enregistraments privats que conservava. En aquella època, molt abans d'internet, aquelles cintes constituïen autèntics tresors.

Per a un jove apassionat de l'òpera com jo, poder escoltar-lo en el duet d'Otello amb Mario Del Monaco, el concertant d'Aida amb Franco Corelli o el duet de Madama Butterfly amb Renata Tebaldi, tenint-lo assegut al meu davant i comentant plegats cadascun d'aquells enregistraments, va representar una experiència absolutament inoblidable, un record que encara avui conservo amb una emoció intacta.

Pocs dies després del seu debut al Tívoli va incorporar un nou paper al seu repertori: Escamillo, de Carmen, de Georges Bizet, al costat del tenor Antonio Cortis. L'endemà va tornar a interpretar Sharpless a Madama Butterfly i va cloure la temporada amb Lescaut a Manon, de Jules Massenet.

Aquelles funcions del Teatre Tívoli van resultar decisives per a la seva carrera, ja que entre el públic hi havia Juan Antonio Pàmias, empresari del Gran Teatre del Liceu,  sempre atent als nous talents. Després d'escoltar-lo, no va dubtar a oferir-li el pas definitiu cap a la seva consolidació artística: debutar al Gran Teatre del Liceu.

Aquell any el teatre de la Rambla commemorava el centenari de la seva inauguració i ho celebrava reposant la mateixa òpera amb què havia aixecat el teló el 1847: Anna Bolena, de Gaetano Donizetti. Pàmias devia confiar plenament en les possibilitats del jove baríton quan li va encomanar el paper de Lord Rochefort al costat de Sara Scuderi, José Soler, Giulietta Simionato i el gran baix Cesare Siepi.

El debut va constituir un èxit tant artístic com personal, tot i que Ausensi explicava sempre amb humor una petita anècdota. Probablement vençut pels nervis, durant el gran concertant de l'òpera va deixar de cantar uns instants. En acabar la funció, el director musical, Napoleone Annovazzi, se li va acostar somrient i li va dir:

—Ausensi, per a quan es guarda el concertant? Per al pròxim centenari?

El contracte incloïa també quatre representacions de Carmen, en les quals va poder lluir molt més les seves extraordinàries facultats vocals. Tant la crítica com el públic van rebre aquelles funcions amb entusiasme i van començar a parlar d'aquella nova veu com d'una de les grans promeses del panorama líric.

La seva carrera ja era una realitat. La majoria de les temporades operístiques espanyoles van començar a comptar amb ell. Tot seguit va viatjar a Sevilla, on va incorporar un nou paper al seu repertori, Tonio, de Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo, abans d'interpretar el Rèquiem de Mozart a València.

Aquell mateix 1948, durant la temporada operística de Maó, va cantar per primera vegada els papers d'Alfonso XI, de La favorita, de Donizetti, i Valentin, de Faust, de Charles Gounod. Després d'actuar a la Corunya, Vigo i Santander, el mes de setembre va participar en la temporada de Sant Sebastià. El dia 15 hi va tornar a interpretar Lescaut a Manon, compartint escenari amb una jove soprano de només vint-i-cinc anys que començava a obrir-se camí: Victoria de los Ángeles.

La relació amb el públic del Liceu, iniciada l'any anterior, es va consolidar amb nous debuts de repertori a finals de 1948. Ausensi va interpretar De Siriex a Fedora, d'Umberto Giordano, al costat de Maria Caniglia; Melchor a La Dolores, de Tomás Bretón, i Robinson a Il matrimonio segreto, de Domenico Cimarosa, amb Mercè Capsir, ja als primers mesos de 1949.

Aquell any també va marcar el seu debut en la sarsuela escenificada als teatres Principal de Madrid i de Saragossa, on va interpretar Maruxa, d'Amadeu Vives, i La duquesa del Candil, de Jesús García Leoz.

Entre 1949 i 1951, Manuel Ausensi va mantenir una activitat frenètica que el va portar a compaginar les temporades operístiques de Madrid, València, Pamplona, Palma de Mallorca o Las Palmas amb continus desplaçaments a Barcelona per complir els seus compromisos al Gran Teatre del Liceu. En aquells moments ja s'havia convertit en un dels artistes habituals del teatre, on va incorporar nous papers al seu repertori, com Ping, de Turandot, i va protagonitzar funcions de gran èxit, com Carmen, al costat de Giulietta Simionato.

Cal destacar, però, una data especialment significativa en la seva vida personal: el 3 de gener de 1950. Aquell dia Manuel Ausensi i Conchita Cerezo es van casar a Madrid, iniciant una unió que es prolongaria durant més de cinquanta anys. Conchita es convertiria en el seu suport més ferm, sempre present al seu costat tant en els moments d'èxit com en les dificultats.

L'any 1951 es va produir una altra trobada decisiva per a la seva trajectòria artística: la d'Ataúlfo Argenta. Aquell mateix any, el prestigiós pianista i director d’orquestra havia estat nomenat titular de la recentment creada Orquesta de Cámara de Madrid, fundada per Luis Urquijo, marquès de Bolarque, un gran defensor de la sarsuela. Al projecte s'hi va afegir Cayetano Luca de Tena, director del Teatro Español de Madrid.

Entre els dos van impulsar una iniciativa dedicada al que anomenaven el «género lírico español». El programa, amb una semana de funcions,  constava de dues parts: una primera dedicada a preludis i obertures, i una segona amb la representació escenificada d'una obra completa. La primera escollida va ser La verbena de la Paloma, de Tomás Bretón, seguida d'Agua, azucarillos y aguardiente, de Federico Chueca, i La revoltosa, de Ruperto Chapí. Tot plegat es presentava amb un nivell musical i escènic fins aleshores inèdit.

Per assolir aquest objectiu, Argenta va seleccionar un grup de joves cantants que, sense provenir del món de la sarsuela, poguessin aportar una manera de cantar més fresca i natural, allunyada de les convencions interpretatives del gènere. Entre els escollits hi havia Ana María Iriarte, Inés Rivadeneira, Toñy Rosado i Manuel Ausensi.

El primer concert va tenir lloc el 28 de maig de 1951 i va obtenir un èxit extraordinari. L'acollida va ser tan entusiasta que, un cop finalitzades les representacions a Madrid, es va organitzar una gira durant els mesos d'agost i setembre que va recórrer Santander, Bilbao, Vitòria, Sant Sebastià i Biarritz.

Aquella gira, però, encara tindria una conseqüència molt més transcendent. A Biarritz, Ataúlfo Argenta va conèixer Juan Inurrieta, fundador de la discogràfica Columbia, que va quedar entusiasmat amb la qualitat d'aquelles representacions i va proposar traslladar-les al disc. A través del segell Alhambra va néixer el catàleg de sarsuela més important de la història del gènere, caracteritzat per una visió musical moderna i renovadora. Entre 1952 i 1958, any de la mort prematura d'Argenta, s'hi van enregistrar cinquanta-un títols de sarsuela, la gran majoria amb Manuel Ausensi com a protagonista.

Acabada la gira, Ausensi va interpretar Madama Butterfly a Oviedo abans de tornar a Barcelona, on va participar en la interpretació de la Simfonia núm. 9, de Ludwig van Beethoven, al Palau de la Música Catalana. Tot seguit va reprendre la seva activitat al Liceu amb tres representacions de Maruxa, d'Amadeu Vives, a les quals van seguir La bohème, de Puccini, i una funció benèfica de La verbena de la Paloma.

Els anys compresos entre 1953 i 1958 van ser de plenitud dins el panorama líric espanyol. Pràcticament tots els grans teatres del país van comptar amb la seva presència. Va participar regularment en les temporades de Sevilla, Oviedo, Madrid, Sant Sebastià, Bilbao, Tenerife, Las Palmas, Valladolid, Pamplona, Santander, la Corunya, Màlaga, València i, naturalment, Barcelona.

Al Gran Teatre del Liceu, a més dels grans títols del repertori, Ausensi es va especialitzar també en estrenes i en òperes poc habituals. La seva extraordinària musicalitat i la rapidesa amb què assimilava nous papers van fer que se li confiessin produccions tan diverses com La resurrezione di Cristo, de Lorenzo Perosi; The Telephone i The Medium, de Gian Carlo Menotti, o l'estrena absoluta de Canigó, d'Antoni Massana, presentada al Gran Teatre del Liceu el 21 de maig de 1953 al costat del tenor Pau Civil, sota la direcció musical de Pablo Sorozábal.

A finals d'aquell mateix any, 1953, a més de continuar interpretant títols habituals del seu repertori, com La bohème o Werther, Ausensi va incorporar Margherita da Cortona, de Licinio Refice. A començaments de 1954 va participar en un programa doble format per Amelia al ballo i The Medium, de Gian Carlo Menotti, juntament amb Partita a pugni, de Vieri Tosatti, una obra que, fins i tot, el va obligar a aprendre nocions de boxa per afrontar amb credibilitat el seu personatge.

D'aquells anys cal recordar especialment les representacions de La bohème del mes de novembre de 1954, que van reunir un repartiment absolutament excepcional. Al costat d'Ausensi, en el paper de Marcello, hi van actuar Renata Tebaldi, que debutava al Liceu com a Mimì; Gianni Poggi, com a Rodolfo, i Giulio Neri, com a Colline. Van ser nits memorables en què l'entusiasme del públic va arribar fins al punt d'obligar els intèrprets a repetir no només les grans àries, sinó també concertants sencers. Així va succeir la nit de l'11 de novembre, tal com el mateix Ausensi recordava sempre amb humor:

«A més dels bisos de les àries, ens van fer repetir tot el concertant del segon acte i també el meu duet amb Poggi del quart. Vaja, que vam cantar dues Bohème pel preu d'una.»

Aquell mateix final de 1954 va interpretar també un dels títols menys freqüentats de Puccini, La rondine, i va afrontar el que pot considerar-se el seu primer compromís internacional de gran rellevància. El mestre Fernando Previtali el va convidar a interpretar Don Quixot a El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla, en dues representacions al Teatro Argentina de Roma.

Amb trenta-cinc anys i una sòlida experiència escènica, la veu d'Ausensi es trobava en un moment d'autèntica plenitud i continuava evolucionant. El febrer de 1955, al Teatre Cervantes de Màlaga, va debutar tres papers fonamentals del repertori baritonal: el comte de Luna, d'Il trovatore, de Giuseppe Verdi, i Alfio i Tonio, protagonistes de Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo.

De retorn a Barcelona, va actuar al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Eduard Toldrà en dues representacions d'Il maestro di cappella, de Domenico Cimarosa. L'admiració i l'estima mútues que es professaven van posar les bases d'una col·laboració que es materialitzaria pocs anys després, quan Ausensi enregistraria les que, probablement, continuen essent les versions de referència de les cançons de Toldrà.

Abans, però, el baríton encara ampliaria el seu repertori amb nous desafiaments. Va interpretar per primera vegada Amonasro, d'Aida, de Giuseppe Verdi, i un altre dels personatges que acabarien marcant la seva carrera: Scarpia, de Tosca, de Giacomo Puccini, paper que va cantar per primera vegada el 14 d'agost de 1955 a la Corunya, al costat del tenor Carlo Bergonzi.

Resulta especialment remarcable que, mentre incorporava papers cada vegada més dramàtics, conservés una flexibilitat vocal que li permetia continuar brillant també en el repertori belcantista. Així es va convertir en un intèrpret especialment apreciat de personatges com Belcore, de L'elisir d'amore, Riccardo, d'I puritani, o Enrico, de Lucia di Lammermoor.

A finals de 1955 va tornar a participar en la temporada del Gran Teatre del Liceu, on va intervenir en títols poc habituals com Il segreto di Susanna, d'Ermanno Wolf-Ferrari, i La Lola se va a los puertos, d'Ángel Barrios. Paral·lelament va continuar interpretant obres del gran repertori, com Pagliacci —on aquesta vegada va assumir el paper de Silvio, mentre Giuseppe Taddei interpretava Tonio—, Fedora, d'Umberto Giordano, o la primera Madama Butterfly de Victoria de los Ángeles al Liceu, amb Gianni Raimondi en el paper de Pinkerton.

A començaments de 1956, després d'actuar a les temporades de Valladolid, Sevilla i la Corunya, va tornar al Coliseo Albia de Bilbao, un teatre conegut pels seus repartiments de luxe gràcies al gran suport econòmic de la seva temporada operística. L'Aida d'aquell any n'és un magnífic exemple: la nit del 25 d'agost van coincidir sobre l'escenari Mario Filippeschi, Caterina Mancini, Giulietta Simionato i Manuel Ausensi.

Dos dies més tard, el 27 d'agost, Ausensi va interpretar l'única funció de tota la seva carrera d'una autèntica raresa rossiniana en aquell moment: Dandini, de La Cenerentola, al costat de Giulietta Simionato.

L'inici de la temporada del Gran Teatre del Liceu el va tornar a situar entre els noms imprescindibles de la programació de finals de 1956. A més de participar en tres representacions d'una nova La bohème de repartiment excepcional, amb Victoria de los Ángeles i Gianni Raimondi, Ausensi va assolir un dels seus grans èxits personals interpretant Giorgio Germont a La traviata. El personatge semblava fet a la mida de les seves facultats vocals i dramàtiques, i acabaria convertint-se en un dels grans pilars del seu repertori, que interpretaria durant molts anys als principals escenaris. Aquelles funcions van tenir també un valor històric, ja que constitueixen les úniques aparicions de la soprano Magda Olivero al Gran Teatre del Liceu.

L'any 1957 va participar en la temporada del Teatro de la Zarzuela de Madrid en un concert molt especial. El 7 de gener, sota la direcció d'Eduard Toldrà, va oferir un recital estructurat en dues parts: la primera dedicada íntegrament a les cançons del compositor català i la segona amb la interpretació de Mayo, la versió castellana d'El giravolt de maig.

Durant la temporada de Sevilla va incorporar un nou personatge al seu repertori, Zurga, d'I pescatori di perle, de Georges Bizet. Aquelles representacions van suposar també la seva primera coincidència escènica amb un jove tenor de només trenta anys que aviat es convertiria en una de les grans figures de l'òpera internacional: Alfredo Kraus.

Sense saber-ho, però, ben aviat coincidiria també amb un altre nom destinat a ocupar un lloc privilegiat en la història de la lírica, tot i que aleshores encara era només un nen de dotze anys. El director José Iturbi havia estat contractat per dirigir al Gran Teatre del Liceu un cicle dedicat a Manuel de Falla i, amb aquest motiu, Ausensi va intervenir, a començaments de 1958, en dues representacions de La vida breve i dues d'El retablo de maese Pedro. En aquesta darrera obra apareix el personatge infantil del Trujamán, que en aquelles funcions va ser interpretat per un noi de dotze anys anomenat Josep Maria Carreras.

Aquell 1958 va esdevenir un any especialment transcendental. Després de continuar la temporada del Liceu amb La bohème i Adriana Lecouvreur, de Francesco Cilea —novament al costat de Renata Tebaldi—, i de mantenir la seva presència habitual als principals teatres espanyols, Ausensi va iniciar definitivament la seva projecció internacional.

El primer pas el va portar a Brussel·les. El juliol de 1958, en el marc de l'Exposició Universal, va interpretar novament La vida breve, de Manuel de Falla, sota la direcció d'Eduard Toldrà i compartint escenari amb Victoria de los Ángeles i el tenor Bernabé Martí.

Tot seguit va emprendre un viatge que marcaria un abans i un després en la seva trajectòria: el seu debut al Teatro Colón de Buenos Aires. La nit del 26 d'agost de 1958 va participar en l'estrena argentina de La zapatera prodigiosa, de Juan José Castro, basada en l'obra homònima de Federico García Lorca, al costat de Pilar Lorengar. L'èxit va ser extraordinari. Aquelles representacions, juntament amb un concert ofert pocs dies més tard, li van obrir les portes dels principals teatres sud-americans i van donar inici a una relació artística especialment intensa amb el públic sud-americà..

De retorn a Europa va tornar a interpretar La vida breve, aquesta vegada al Festival d'Edimburg, de nou sota la direcció d'Eduard Toldrà i amb Victoria de los Ángeles, abans de reincorporar-se a les temporades habituals dels teatres espanyols.

Oviedo, Barcelona —on va participar, entre d'altres, en unes memorables representacions de Lucia di Lammermoor al costat de Gianna D'Angelo i Alfredo Kraus—, València i Palma de Mallorca van constituir el preludi d'una nova etapa internacional i de dos nous debuts de gran importància. El primer va tenir lloc a Atenes, al magnífic Odeó d'Herodes Àtic, on va interpretar per primera vegada el paper de Nabucco. Poc després va tornar al Teatro Colón de Buenos Aires per afrontar un altre dels grans reptes de la seva carrera: el seu primer Rigoletto. L'èxit de Nabucco li va comportar nous contractes a la capital grega. L'any següent va tornar-hi, aquesta vegada per actuar al Teatre de l'Òpera d'Atenes, on va interpretar La traviata, Il barbiere di Siviglia, La favorita, Rigoletto i Faust. Poc després va repetir Nabucco a l'Odeó d'Herodes Àtic i va incorporar un paper poc habitual dins el seu repertori: el Gran Sacerdot de Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns, al costat del tenor James McCracken.

L'any 1960 va marcar la consagració internacional de Manuel Ausensi. El primer gran escenari d'aquesta nova etapa va ser el Palacio de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic, un teatre que es convertiria en una de les seves principals seus artístiques durant els anys següents.

En aquella època, Mèxic ocupava un lloc privilegiat dins el panorama operístic internacional i reunia, temporada rere temporada, alguns dels noms més prestigiosos de la lírica mundial.

Ausensi hi va debutar el 19 de juliol de 1960 interpretant Faust, de Charles Gounod, al costat de la soprano Irma González i del baix Jerome Hines. Tot seguit va afrontar un nou debut de repertori amb un dels personatges que més contribuirien al seu prestigi internacional: Renato, d'Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi. Va compartir escenari amb Margherita Roberti i Giuseppe Di Stefano, tenor amb qui mantindria una profunda amistat al llarg dels anys. Tots dos artistes es retrobarien pocs dies després en noves representacions de Tosca, de Puccini, i Lucia di Lammermoor, de Donizetti. El contracte incloïa també diverses actuacions a Monterrey. Abans, però, Ausensi va interrompre breument la seva estada mexicana per oferir dos concerts, un a Puerto Rico i l'altre a l'Havana. A l'octubre va tornar a Mèxic per reprendre la temporada amb Carmen, de Georges Bizet, novament al costat de Giuseppe Di Stefano, i amb Lucia di Lammermoor, aquesta vegada compartint escenari amb Gianna D'Angelo, Giuseppe Campora i un jove debutant encarregat del paper d'Arturo: Plácido Domingo.

Durant aquella mateixa temporada va incorporar un altre gran personatge verdià al seu repertori: Iago, d'Otello, de Giuseppe Verdi. El debut va tenir lloc a Monterrey el 17 d'octubre de 1960, amb Salvatore Puma en el paper d'Otello i un encara molt jove Plácido Domingo interpretant Cassio.

Pocs dies després, el 10 de novembre de 1960, Ausensi va debutar als Estats Units. Ho va fer a la Civic Opera de Dallas interpretant un dels personatges més emblemàtics de la seva carrera, Sharpless, de Madama Butterfly, al costat de Leyla Gencer i Gianni Raimondi.

Amb trenta-nou anys, Ausensi es trobava en la plenitud de les seves facultats vocals i artístiques. Els èxits assolits li van obrir les portes de nous contractes tant a Mèxic com als Estats Units, iniciant una etapa de gran projecció internacional. El seu retorn a Barcelona va ser breu i motivat pels compromisos adquirits amb el Gran Teatre del Liceu, on va interpretar alguns dels títols més representatius del seu repertori, com La favorita, Aida o I puritani, unes funcions que van suposar el debut de la soprano Joan Sutherland al teatre barceloní.

Ben aviat, però, va emprendre una de les gires més importants de tota la seva trajectòria, que el mantindria lluny d'Espanya durant prop de tres anys. La gira es va iniciar al Teatro Colón de Buenos Aires, el maig de 1961. Hi va interpretar cinc representacions de Carmen i cinc més d'una producció especialment esperada d'I puritani, al costat de Leyla Gencer i Gianni Raimondi. Afortunadament, aquesta producció va quedar enregistrada i constitueix avui un valuós testimoni del nivell artístic d'aquelles funcions.

L'agost de 1961 va tornar a Mèxic, on l'esperava una nova i extensa temporada al Palacio de Bellas Artes. El 15 d'agost hi va debutar un nou personatge: Gérard, d'Andrea Chénier, d'Umberto Giordano, compartint escenari amb Giuseppe Di Stefano. Tot seguit va interpretar Don Carlo i La traviata, de Verdi —aquesta última amb Anna Moffo i Di Stefano—, així com Madama Butterfly, de Puccini, i Carmen, de Bizet.

La temporada va continuar posteriorment a Puebla i Monterrey, amb un parèntesi el mes d'octubre per actuar a Nova Orleans. Allí va interpretar Renato, d'Un ballo in maschera, al costat de Margherita Roberti i Umberto Borsò.

De retorn a Monterrey va incorporar un altre personatge verdià al seu extens repertori: Don Carlo di Vargas, de La forza del destino. Tanmateix, malgrat l'èxit obtingut, només tornaria a interpretar aquest paper en una altra ocasió, fet que el converteix en un dels títols menys freqüents de la seva carrera.

Resulta especialment interessant comprovar que, tot i que passaven els anys i anava incorporant papers cada vegada més dramàtics, continuava mantenint la flexibilitat vocal necessària per afrontar personatges belcantistes com Figaro, d'Il barbiere di Siviglia, de Rossini. Així ho demostrà en dues representacions a Nova Orleans, sota la direcció de Renato Cellini, i, poc després, al novembre de 1961, en unes funcions a Filadèlfia al costat de Gianna D'Angelo i Nicola Monti.

El febrer de 1962, Ausensi va participar en la temporada operística de Tel Aviv abans de retornar al Palacio de Bellas Artes de Mèxic, on l'esperaven nous compromisos. L'agost d'aquell any va interpretar Otello, al costat de James McCracken en el paper titular i Plácido Domingo com a Cassio. La temporada va continuar amb títols com Il trovatore, Aida, La bohème, Samson et Dalila i una nova producció de Tosca al costat de Régine Crespin i Gianni Raimondi.

La seva activitat va continuar a Guadalajara, on el 20 d'octubre de 1962 va interpretar Giorgio Germont a La traviata, en unes funcions especialment significatives, ja que van suposar el debut absolut com a primer tenor de Plácido Domingo.

Després va tornar als Estats Units. A Filadèlfia, el 9 d'octubre, va cantar Iago a Otello al costat de Mario Del Monaco i Marcella Pobbe, sota la direcció d'Anton Guadagno.  Ausensi explicava d’aquelles funcions, que Del Mónaco li havia dit que ell era l’únic baríton que l’havia pogut igualar en volum al duo d’aquesta òpera.  Novament amb Del Monaco, va repetir aquest mateix títol a Hartford, on també va interpretar Rigoletto al costat de Gianna D'Angelo.

El mes de desembre va actuar a Dallas interpretant Tonio a Pagliacci, de nou al costat de Del Monaco. La gira nord-americana va continuar per Filadèlfia i va concloure el 4 d'abril de 1963 a Nova Orleans amb dues representacions de La traviata al costat d'Anna Moffo.

Després de gairebé tres anys d'absència, Ausensi va tornar breument a Espanya per participar en les temporades operístiques de la Corunya i Vigo. Tanmateix, el setembre de 1963 va reprendre la seva intensa relació amb el Palacio de Bellas Artes de Mèxic, on va protagonitzar una nova temporada amb La bohème, Nabucco, Carmen, La traviata i Un ballo in maschera.

Precisament en aquesta última òpera, la nit del 6 d'octubre de 1964, va coincidir per primera vegada amb una jove soprano de trenta-un anys que aviat es convertiria en una de les grans figures de la lírica mundial: Montserrat Caballé. Al costat de Giuseppe Di Stefano, aquella trobada iniciava una relació artística que es prolongaria durant anys i estaria marcada sempre per una profunda admiració mútua. Amb Caballé va compartir també aquella mateixa temporada Manon i Tosca.

Els viatges d'Ausensi durant aquells anys van ser constants. El maig de 1965 va tornar a actuar a les temporades de Madrid, Sevilla, Bilbao i Oviedo abans de reprendre la seva activitat americana el setembre següent. Novament a Mèxic va interpretar Tosca, La bohème —amb Montserrat Caballé i Bernabé Martí— i Madama Butterfly —amb Caballé i Plácido Domingo—. Posteriorment va actuar a Pittsburgh i Filadèlfia, on va tornar a assumir Giorgio Germont a La traviata, aquesta vegada al costat de Dorothy Kirsten.

El novembre va tornar a Barcelona per participar en unes funcions especialment recordades de Lucia di Lammermoor, amb Gianna D'Angelo i Jaume Aragall; Madama Butterfly, novament amb el jove Aragall i Virginia Zeani, i Un ballo in maschera, al costat del tenor Richard Tucker.

L'any 1966 va marcar també la seva entrada en el circuit operístic alemany. El febrer va debutar a la Deutsche Oper de Berlín amb Il trovatore, títol que posteriorment va repetir a Dortmund. A continuació va actuar a Stuttgart amb Tosca, al costat de la soprano Sena Jurinac, i a Kiel i Munic, on el 27 de maig va tornar a interpretar Germont a La traviata, aquesta vegada al costat de Hilde Güden.

Malgrat la seva projecció internacional, Ausensi va conservar sempre una gran senzillesa i mai no va renunciar a participar en qualsevol tipus d'actuació, alternant els grans teatres amb festivals, temporades modestes i escenaris populars. Així, els dies 23 i 27 de maig de 1966 va cantar Carmen i Marina a Lloret de Mar al costat del seu gran amic Pedro Lavirgen, abans de continuar la seva activitat a la Corunya i Vigo.

El setembre de 1966 va debutar a Santiago de Xile, on va alternar dos registres molt diferents del seu repertori amb La traviata i Il barbiere di Siviglia. Posteriorment va tornar als Estats Units per actuar a les temporades de Pittsburgh i Filadèlfia, on la nit del 4 de novembre va interpretar Lucia di Lammermoor al costat d'una sensacional Joan Sutherland com a protagonista.

El seu retorn a Barcelona va tornar a oferir moments memorables. El 10 de novembre de 1966 va iniciar una sèrie de tres representacions històriques de La favorita al Gran Teatre del Liceu, al costat de Fiorenza Cossotto i Jaume Aragall. Poc després va protagonitzar també Rigoletto, novament compartint escenari amb un Aragall en plena esplendor vocal.

Ausensi va continuar rebent contractes a Mèxic i als Estats Units, però abans va tornar a actuar a les temporades de la Corunya, Vigo i Madrid. Precisament a la capital espanyola, el 7 de maig de 1967, va protagonitzar una de les representacions més recordades de Manon, de Jules Massenet, al costat de Montserrat Caballé i Alfredo Kraus.

Poc després va tornar a Mèxic, on l'octubre d'aquell any va interpretar La bohème i Marina, aquesta última al costat de Pedro Lavirgen, tenor amb qui es retrobaria poc després a l'Òpera de Pittsburgh per cantar Lucia di Lammermoor amb Renata Scotto.

Una representació de La traviata a Caracas, amb Montserrat Caballé i Bernabé Martí, va servir de preludi al seu retorn a Barcelona, on el Gran Teatre del Liceu l'esperava amb nous compromisos: Aida, La traviata i Andrea Chénier, aquesta última al costat del tenor Richard Tucker.

El 20 de febrer de 1968 va tornar als Estats Units, concretament a Filadèlfia, per interpretar Aida amb Martina Arroyo i Franco Corelli, un repartiment de primer nivell que confirmava encara la seva presència entre les grans figures internacionals.

L'agost de 1968 va participar en una temporada d'òpera organitzada a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona, on va cantar Aida i Madama Butterfly. Posteriorment va actuar a Sevilla abans de tornar al Liceu per participar en una espectacular producció de Don Carlo, de Giuseppe Verdi, al costat de Pedro Lavirgen i Fiorenza Cossotto. Aquella seria la seva darrera temporada al teatre de les Rambles. Encara hi va interpretar Rigoletto i, el novembre de 1968, Canigó, del Pare Antoni Massana, una obra especialment significativa dins el seu vincle amb el repertori català. El gener de 1969 va arribar el moment del comiat del Liceu i dels escenaris. Les tres últimes funcions escenificades que hi va oferir van ser també unes de les darreres de tota la seva carrera. El títol escollit va ser Un ballo in maschera i la nit del 21 de gener, al costat de Rita Orlandi Malaspina i Carlo Bergonzi, el públic va acomiadar-lo amb una gran ovació, sense saber que assistia a una de les últimes aparicions d'un dels grans barítons de la seva generació.

Els problemes sorgits a l'oïda interna, que en alguns moments podien afectar la seva afinació, juntament amb el desgast natural d'una carrera extraordinàriament intensa de més de vint anys al màxim nivell, el van portar a prendre una decisió definitiva: abandonar els escenaris. Abans, però, encara va oferir algunes actuacions més. Va cantar Werther a Màlaga al costat d'Alfredo Kraus i posteriorment es va desplaçar als Estats Units, primer a Miami i després a Filadèlfia.

A Miami va participar en tres representacions de La forza del destino. Finalment, el 25 de març de 1969, a Filadèlfia, va oferir la seva última funció operística. El paper escollit va ser un dels grans personatges de la seva maduresa artística: Scarpia, de Tosca, al costat de Dorothy Kirsten i James King, sota la direcció d'Anton Guadagno.

El seu comiat va ser una sorpresa per al públic, ja que, més enllà d'aquells problemes puntuals, Ausensi abandonava els escenaris en plena possessió de les seves facultats artístiques.

Admirat pels seus companys de professió i estimat profundament per un públic que sempre va sentir-lo proper, Manuel Ausensi va esdevenir amb els anys una figura mítica però alhora extraordinàriament humana. Allunyat dels focus, va dedicar-se a una vida tranquil·la, gaudint de les seves finques de tarongers i mantenint sempre una estreta vinculació amb el món musical. Continuava sent reclamat per homenatges, concerts benèfics i actes commemoratius, on la seva veu, encara molts anys després de retirar-se dels escenaris, continuava sorprenent i emocionant.

Vista amb perspectiva, en una carrera tan extraordinària sorprèn que Manuel Ausensi no arribés mai a cantar en dos dels grans temples operístics mundials: La Scala de Milà i el Metropolitan de Nova York.

Sobre La Scala, en vam parlar sovint. Ausensi m’explicava que, al començament de la seva carrera, havia arribat a fer una audició al teatre milanès, però que en aquella època el panorama estava dominat pels artistes italians i era molt difícil que un baríton estranger pogués accedir als grans papers, especialment en un repertori on hi havia tants cantants locals de primer nivell.

Pel que fa al Metropolitan de Nova York, va ser el mateix Ausensi qui va rebutjar la proposta que li havien fet, ja que les condicions que li oferien no li resultaven tan atractives com les d’altres teatres nord-americans on tenia compromisos. Com ell mateix deia: «M’interessaven molt més les que m’oferien a altres teatres americans».

El 26 de gener de 1971 va ser convidat a participar en la gala organitzada pel Gran Teatre del Liceu amb motiu dels vint-i-cinc anys d’empresari de Juan Antonio Pamias. Aquella nit el públic va poder comprovar que les seves facultats continuaven intactes, quan va interpretar la cavatina de Il maestro Campanone.

Amb els anys, Ausensi es va convertir en una figura pública profundament estimada. Va ser requerit habitualment com a membre de jurats de concursos de cant i va rebre infinitat d’homenatges arreu, als quals sempre acudia amb generositat i on, quan era possible, oferia algun fragment cantat.

La seva veu va conservar sempre aquell timbre preciós i inconfusible que sempre l’havia caracteritzat. Però més enllà de la veu, el públic admirava també la seva presència, la seva senzillesa i aquella bonhomia que el feia immediatament proper.

L’incendi del Gran Teatre del Liceu l’any 1994 va ser un episodi que el va afectar profundament. Quan es va començar a preparar la gran gala lírica destinada a recaptar fons per a la reconstrucció del teatre, Ausensi es va oferir immediatament per participar-hi. Va anar personalment a les oficines de la Rambla i va demanar parlar amb el director general d’aleshores, Josep Caminal. La persona que el va atendre no el va reconèixer i Ausensi, amb tota naturalitat, li va explicar els anys que havia cantat en aquell teatre i la seva voluntat de col·laborar en una gala dedicada a recuperar-lo. Li van dir que transmetrien el missatge al senyor Caminal i que ja el trucarien. La trucada, però, mai no va arribar. Ausensi no va participar finalment en aquella gala en homenatge a un teatre que havia considerat casa seva durant tota la seva vida artística. Va ser una decepció que va viure amb molta tristesa.

Als homenatges posteriors, algunes peces es van convertir en veritables signatures personals: «En la cárcel de Villa», de La linda tapada; «Suena guitarrico», d’El guitarrico, o «Se vuoi ballare», de Le nozze di Figaro. Tanmateix, hi va haver excepcions especialment memorables.

Una d’elles va ser l’homenatge que se li va oferir al Palau de la Música Catalana el 19 de juny de 1995, on Ausensi va emocionar tothom interpretant, amb una veu encara fresca i plena de llum, «Ah! per sempre io ti perdei», d’I puritani. A continuació va oferir una autèntica lliçó de cant català amb «Festeig», d’Eduard Toldrà, en una interpretació que encara avui és recordada. I, com no podia ser d’una altra manera, moltes de les seves aparicions acabaven amb una peça molt especial: «Menta i farigola», també de Toldrà. Abans de cantar-la, Ausensi explicava sovint que havia estat ell mateix qui havia suggerit al compositor d’introduir-hi un petit riure i que Toldrà li havia respost que aquell detall millorava la cançó.

El 29 d’abril de 1997 va tornar al Palau de la Música Catalana amb motiu de la Gala d’Homenatge pel 160è aniversari del Conservatori Superior de Música del Liceu, compartint escenari amb artistes com Jaume Aragall, Joan Pons o Eduard Giménez. Com sempre, va continuar fent acte de presència en qualsevol celebració on se’l requeria.

Entre Barcelona i València, amb les seves estimades finques de tarongers, van anar passant els anys. L’any 2001 va participar, juntament amb artistes com Carlos Álvarez i Carlos Cosías, en una Gala Lírica a favor de la Marató de TV3 celebrada al Teatre Zorrilla de Badalona.

El 25 d’octubre de 2003, la meva dona i jo vam tenir l’immens honor que Manuel Ausensi fos present al nostre casament i que hi cantés. Va interpretar la Pregària a la Verge del Remei, de Lluís Millet, i, juntament amb un altre amic molt estimat, el tenor Pedro Lavirgen, va tornar a unir la seva veu amb la d’ell per interpretar el Panis Angelicus, de César Franck. Era la primera vegada que cantaven junts després de trenta-cinc anys, des d’aquell Don Carlo del Liceu de 1968, i va ser una de les seves darreres intervencions públiques.

El juliol de 2005 l’Ajuntament de Barcelona el va homenatjer posant-li una placa al número 53 del carrer Blai, on va néixer. Tristement Ausensi no hi va poder asistir ja que estaba ja afectat per la rápida evolució d’una malaltia descoberta a inicis d’any.

Només dos mesos després, l’1 de setembre de 2005, Manuel Ausensi va morir a Creixell, localitat on estiuejava habitualment. Tenia vuitanta-sis anys. Conchita Cerezo el va sobreviure només dos anys i va morir el maig de 2007, també a Creixell.

El llegat discogràfic d’Ausensi és extraordinari. Va deixar enregistrades més de seixanta sarsueles completes, tres discos de recitals d’àries d’òpera i cinc dedicats a cançons. Només es pot lamentar que el seu llegat operístic complet no fos més extens, ja que únicament va enregistrar dues òperes senceres: Il barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini, l’any 1964, sota la direcció de Silvio Varviso i amb Teresa Berganza, Nicolai Ghiaurov i Ugo Benelli, i Madama Butterfly, de Giacomo Puccini, l’any 1968, dirigida per Gianfranco Rivoli i amb Montserrat Caballé i Bernabé Martí. Per sort, disposem també de nombrosos enregistraments en directe que permeten apreciar la dimensió real del seu art.

Cal destacar igualment la seva participació en el doblatge musical de tres pel·lícules: Perseguidos i La danza del corazón, l’any 1952, i ¿Dónde vas, triste de ti?, l’any 1960.

A la temporada 1989-1990 del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, celebrat a Barcelona, el jurat comptava amb figures com la mezzosoprano Fedora Barbieri i la soprano Magda Olivero, que n’era la presidenta. Aquell any Ausensi no formava part del jurat —tot i que ho havia estat en moltes altres edicions—, però sí que va assistir al concert inaugural. En acabar, vam estar una estona junts i va ser ell mateix qui va cridar Olivero i Barbieri i me les va presentar. Els quatre vam iniciar una conversa animada sobre artistes i veus. En un moment determinat vaig comentar que, per a mi, una de les veus de baríton més bella de tots els temps era la seva. Ell, sempre modest, va reaccionar rient i dient: «No, no». Però Fedora Barbieri, amb aquella espontaneïtat que la caracteritzava, va respondre: «Calla, Manolo, que cuando tú cantabas se iluminaba el escenario».

Potser no hi ha una definició millor d’aquella veu que semblava portar una llum pròpia incorporada. Un timbre únic, d’una bellesa extraordinària, que va convertir Manuel Ausensi en una de les grans veus de la història del cant i en un artista excepcional, però sobretot en una persona impossible d’oblidar.