")
Marçal Cervera
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
A la classe de Gaspar Cassadó a l´Academia Chigiana de Siena (el tercer a l´esquerra)
Domini públic
Marçal Cervera
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb Maria Lluïsa Cortada a l´Església de Sant Felip Neri de Barcelona, 1969
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Eduardo del Pueyo, Genoveva Gálvez, Marçal Cervera, Rosa Sabater, Carmen Bravo i JoseTomás als Curs de Música de Compostela
© Música en Compostela
Grup de professors al Curs de música de Compostela amb Marçal Cervera (segona a la dreta)
© Música en Compostela
Dibuix d´un concert a Sant Felip Neri, 1975
Autor: Desconegut © Fons Alícia Arnau
Marçal Cervera
Domini públic
Trio amb el violinista Jean Piguet i la pianista Edith Fischer
Domini públic
Disc amb els Quintet d´Antoni Soler editat per Edigsa
Domini públic
Enregistrant en un estudi els Quintet d´Antoni Soler
Domini públic
Trio amb Gonçal Comellas i Ramon Coll
© Revista Musical Catalana
El Trio Comellas-Cevera-Coll al Palau de la Música
Domini públic
En una actuació al Palau de la Música Catalana de Barcelona
Domini públic
Saludant al Palau de la Música Catalana
Domini públic
Donant classes al Conservatori d´Eivissa
Domini públic
Marçal Cervera
© Revista Musical Catalana

Marçal Cervera

Santiago de Cuba 26-06-1926 - Palafrugell 20-09-2019

Marçal Cervera i Millet neix a Santiago de Cuba, 26 de juliol de 1928 en una família catalana de musics que torna a la península pocs anys després. Molt més tard Cervera explicaria que, de manera típica i sent encara molt petit, es va quedar fascinat pel violoncel després d’assistir a un concert. En el seu cas la inspiració venia de molt a prop ja que era el seu oncle, el violoncel·lista Lluis Millet i Farga, el qui li va causar unal forta impressió amb una interpretació del Concert de Haydn en re major, acompanyat per la Banda Municipal de Barcelona sota la direcció de Joan Lamote de Grignon. Lògicament, Millet fou qui s’encarregà de donar les primeres classes de violoncel al seu nebot, fet que li assegurà una solida base tècnica i musical. El jove violoncel·lista ràpidament entra en contacte amb altres grans referents del país, com ara Pau Casals (als concerts de Prades) i el violinista Joan Massià. Cervera reconeixia tant la influencia rebuda de Millet i Casals com la de Paul Tortelier – amb qui va estudiar un any a Paris– però sense dubte es un altre mestre seu, Gaspar Cassadó, qui es converteix en la seva referencia violoncel·listica clau i el qui marca la seva filosofia musical. Podem deduir que les circumstancies tumultuoses de la seva infància– abans dels disset anys ha de passar la Guerra Civil i la postguerra espanyola paral·lelament a la segona Guerra Mundial – no propicien gaires viatges pe poder perfeccionar-se; per tant no sorprèn que Cervera no es traslladi a Siena fins l’any 1946 per començar la seva formació amb Cassadó a l’“Accademia Chigiana”. Cervera estudia durant gairebé nou anys de manera intermitent amb Cassadó, després de Siena també a Suïssa, i finalment arriba a ser el seu assistent com a professor al Conservatori de Colònia. Si bé ni el caràcter ni l’estil de Cervera eren cap copia del seu professor, hi ha algunes herències de Cassadó fàcilment observables en el seu deixeble. Igual que el seu mestre, Cervera assegurava tenir un respecte absolut per la partitura i era capaç d’un anàlisi profund del repertori de l’instrument, mentre que per altra banda deixava anar la seva curiositat creativa i innovadora a l’hora d’interpretar. A més, Cervera compartia amb Cassadó una gran naturalitat en el moviment de l’arc i la sensació de poc esforç en els gestos musicals.

Un altre paral·lelisme amb el seu mestre era la seva decisió de desenvolupar gairebé tota la seva carrera a l’estranger. . A partir del 1948 Cervera estableix la seva base a Suïssa i, entre les dècades passades a Lausanne i molts anys treballant Freisburg im Breisgau, no serà fins els anys noranta quan torna de manera definitiva a Barcelona. La seva carrera com a intèrpret durant tots aquests anys mostra una varietat i amplitud sorprenent, tant en les èpoques i els estils del seu repertori, com en els tipus de formacions musicals. Els primers anys al nou país el seu temps es divideix entre diferents activitats d’interpretació. Cervera desenvolupa la seva vessant de músic d’orquestra i participa en varies formacions prestigioses del país, com el “Musikkollegium” de Winterthur durant els anys 1950, i arriba ser el primer violoncel de l'Orquestra de Cambra de Lausanne i de l’Orquestra del Festival de Lucerna, treballant amb molts dels grans directors de l’època. D’aquestes col·laboracions tenim com a record un enregistrament seu, guanyador del gran premi de disc a França del 1968 amb l’Orquestra de Cambra de Lausanne, tocant obres de Monteverdi. Durant aquests anys també forma part de dos conjunts estables juntament amb la seva germana, la violinista Montserrat: el “Quintetto Boccherini” i el “Quartetto de Brahms” a Roma.

Si mirem el repertori per violoncel, de manera semblant, destaca la varietat. Per una banda Cervera es manté actualitzat amb la composició, sobre tot l’espanyola, del seu temps i sovint interpreta no només peces populars del seu mestre Cassadó com Requiebros i la Suite, sinó també obres de Montsalvatge, Blanquer, Rodolfo Halffter o Joan Massià. Per l’altra banda, Cervera sentia una gran atracció cap al repertori antic i arriba a compaginar la interpretació del violoncel amb la de la viola da gamba durant gairebé quinze anys, interpretant música de Bach, Händel, Couperin, Vivaldi i Monteverdi, així com de compositors menys coneguts, entre ells Diego Ortiz i Antoni Soler.

L’any 1992 a Barcelona, en un concert precisament tan variat com podíem esperar, Cervera i la pianista Sofia Puche combinen Bach i Beethoven amb obres de Fauré i Massià i el crític Xavier Casanova-Danés de la revista musical Ritmo declara Cervera un violoncel·lista “fora de sèrie”, deixant el següent comentari entusiasmat:

 “Les seves interpretacions es caracteritzen per una lògica expositiva aclaparadora, que troba el seu exponent al control mil·limètric del fraseig i al rebuig sistemàtic de qualsevol excés decoratiu que, en benefici d’un paisatge determinat, puguessin entelar la severitat dòrica amb la que construeix cada obra. Però, gracies a la qualitat excepcional del so del seu violoncel, aquesta contenció no engendra la menor sensació d’austeritat, abans tot el contrari, l’oient queda literalment hipnotitzat per la noblesa dels accents de l’instrument i pendent, com en un somni, de les vibracions, inclòs les més imperceptibles que emanen del seu arquet al marc d’un ‘legato’ d’una elegància indicible. La fermesa i coherència del tempo constitueix una altra característica típica del seu discurs.”

Per desgràcia per la posterioritat, Cervera no era un gran aficionat als enregistraments –la idea de postproducció li semblava enganyosa – i ens queden relativament pocs testimonis del seu estil i visió del repertori per a violoncel. Sortosament, sí trobem un llegat discogràfic més extens per diferents agrupacions de cambra i que capta, si més no, la qualitat heterogènia de la seva carrera.

Dels anys cinquanta i seixanta tenim constància de diversos enregistraments per diferents formacions de cambra. L’any 1952 Cervera enregistra el Trio op. 65 de Dvorák amb Louis Kaufman al violí i Arthur Balsam al piano i 1969 enregistra sonates de Handel i Vivaldi per oboè i continuo amb el prestigiós oboista Heinz Holliger i Edith Picht-Axenfeld al clavicèmbal. Durant la dècada dels setanta apareixen enregistraments d’àries barroques amb Hermann Prey i Eduard Melkus a Holanda, i durant 1987 enregistra els quartets de corda i guitarra de Paganini amb Rainer Kussmaul, Ulrich Koch i Sonja Prunnbauer. Les seves formacions cambrístiques estables realitzen enregistraments dels quintets d’Antoni Soler (“Quintetto Boccherini”) i dels quartets de piano Brahms (“Quartetto de Brahms” a Roma).

Ara bé, els enregistraments en viu (alguns amb vídeo) que ens descobreix les seves interpretacions del repertori clàssic i romàntic per a trio, ens semblen encara més interessants. L’any 1982 al festival de Llívia, s’enregistra un concert on interpreta el trio op.1, núm.3 de Beethoven i el trio op.8 de Brahms juntament amb Gonçal Comelles al violí i Rosa Sabater al piano en un dels últims concerts enregistrats de la pianista, que traspassaria 1983 en un accident. Son interpretacions amb molta dolçor, brillantor i energia. Durant els últims anys de la mateixa dècada, la col·laboració amb Comelles ressuscita i s’afegeix Ramon Coll al piano per realitzar concerts amb les grans obres del repertori. L’enregistrament en vídeo d’un concert al Palau de la música catalana, tocant el Trio en Si bemoll major de Schubert i el trio en Re menor de Mendelssohn, son testimoni de la gran compenetració i visió musical comuna entre els tres músics, a part d’exposar l’immillorable fraseig de Cervera.

Per a violoncel i teclat– com ja havíem avançat– trobem ben poca cosa, però, per sort, de molta qualitat. Un dels millor records que tenim del seu estil interpretatiu és l’enregistrament de les sonates de Bach per viola da gamba i clavicèmbal que realitza a l’any 1969 amb Rafael Puyana. És una versió que ha resistit al temps, en gran part perquè encaixa bé dins del que ara es considera estil barroc, però també per l’equilibri harmoniós entre els instruments, que ofereix una impressió nítida de totes les línies melòdiques. També ens queden les seves interpretacions de les obres per viola da gamba i clavicèmbal de Couperin i de Diego Ortiz amb Christiane Jacottet de la mateixa època. De l’enregistrament d’Ortiz va dir el crític de la revista Belles Artes que es “una versió excel·lent, realment virtuosística y sensible, de sonoritat immillorable.”

Com a contrast d’estil tenim el que podria ser un dels seus darrers enregistraments: tres boniques transcripcions per violoncel i piano d’obres per piano de Joaquin Turina, tocades amb gran lirisme al costat del pianista Antonio Soria l’any 1997.

Ens queda encara per comentar la vessant de Cervera que, sense dubte, ha tingut més impacte i envergadura al mon del violoncel: la seva activitat com a pedagog. A partir dels anys setanta, Cervera dedica cada vegada més esforç a la seva càtedra, compartida entre el Conservatori de Freiburg aus Breisgau i el de Lausanne, amb alumnes arribant de tot arreu per formar-se com a violoncel·listes. A partir dels anys noranta, quan decideix tornar a Barcelona, crea una nova classe de violoncel al Centre d’Estudis Musicals i després a l’Escola Luthier d’Arts Musicals. Fins la seva tardana jubilació a Begur, educa a moltes generacions de violoncel·listes espanyols i segueix oferint “master-classes” i cursos a altres conservatoris i escoles arreu del país. Entre els seus cursos mereix especial menció la seva participació als cursos “U. I. Música en Compostela”, on comença compartint càtedra de violoncel amb Cassadó l’any 1961 i on torna moltes vegades fins el 2006. Durant aquests cursos també ofereix notables concerts amb músics com, entre d’altres, Conxita Badia, Andrés Segovia, Alicia de Larrocha, Antonio Brosa, Rosa Sabater, Perfecto García Chornet, Agustín León Ara i Montserrat Caballé.

Els seus deixebles el recorden com un pedagog molt poc habitual, amb una manera d’ensenyar i d’esser inspirador. A la seva necrologia a Scherzo, Miguel Jimenez constata que havia marxat “uns dels grans” i parlava de  la seva classe d’alumnes: “Deixebles per allò que els seus ensenyaments tenien, tant de formació musical total, com de constatació d’una inevitable i permanent evidencia de que qui els impartia era un verdader savi: molt diferent en tots els aspectes al que es considerava un professor a l’ús.” El seu deixeble Sergi Boadella, en una entrevista personal, assegura que “va fer un labor pedagògic al·lucinant al nostre país” i recorda que el primer que li va sorprendre va ser “que tots els seus alumnes tocaven amb estils diferents.” La mateixa característica es destacada per un altre alumne seu, José Enrique Bouché, qui remarca que “Cervera no imposava mai el seu estil, sinó que deixava que els seus alumnes desenvolupessin la seva pròpia personalitat.” Aquesta llibertat també formava part d’una particular senzillesa i humilitat que eren ben conegudes, ja que Cervera semblava voler fugir de la ostentació també com a professor. Boadella recorda que “era un home d’una gran cultura però a la vegada de molta senzillesa i humilitat. A les seves classes sempre era respectuós, sempre deia ‘jo proposaria...’ enlloc d’imposar alguna cosa. Però no volia dir que no era exigent, perquè ho era molt, sobre tot a nivell musical.” Bouché afegeix que “era molt respectuós, però per l’altra banda molt directe quan alguna cosa no funcionava”.

De manera semblant a Casals, Bach tenia un lloc especial a la carrera de Cervera. Les suites per violoncel sol el van acompanyar durant tota la carrera i la integral de les sis  suites era un dels últims repertoris que oferia durant la darrera etapa de la seva vida. José Enrique Bouché, comenta sobre la seva interpretació de les suites de Bach que era “natural, era fresca i plena d’harmònics. Tenia un color molt ric, no el típic so saturat de pressió. Tenia una manera de frasejar molt llarga. Cuidava molt els detalls, però quan escoltaves no paraves l’atenció en això, senties només el fraseig llarg.” Sergi Boadella, de manera semblant, assegura que “treballar les suites de Bach amb en Marçal era un gran luxe. Quan tocava, tot semblava molt natural, no semblava fer cap esforç per tocar.” Els alumnes també recorden la seva creativitat. Segons Boadella, Cervera “tenia disciplina creativa, una visió molt innovadora i era molt obert de ment. Jo li vaig tocar les sonates per viola da gamba de Bach acompanyat per un acordió i em va felicitar. Parlava molt de la sonoritat i del punt de contacte de l’arc.”

Marçal Cervera traspassa el 20 de setembre del 2019 a Begur, i com bé remarca Mònica Pagès, amb ell s’acaba una època del violoncel català. Cervera és una figura clau per la interpretació violoncel·listica a Catalunya i feia de pont entre els grans referents del passat i les noves generacions d’intèrprets. Sense gaire reconeixement de les grans institucions musicals, Cervera, a la seva manera i al seu temps, teixia any rere any el seu llegat de deixebles multi-generacional, transmetent els seus coneixements i la seva filosofia musical. Avui dia els seus alumnes ensenyen a les noves generacions de violoncel·listes a conservatoris superiors de Valencia, Salamanca, Tenerife, Murcia, Castelló i molts altres indrets a Espanya així com a altres països, assegurant que d’aquesta manera perduri el llegat de Cervera en el món musical.



Enregistraments

Claude Debussy (1862-1918)
Sonata per a violoncel i piano en la m
Intèrpret/s:
Marçal Cervera, violoncel; Antoni Besses, piano
Enregistrament original: 
CD, 1996
Font: 
© Edicions Albert Moraleda 6466

Gaspar Cassadó (1897-1966)
Suite per a violoncel sol
Intèrpret/s:
Marçal Cervera, violoncel
Enregistrament original: 
Palau de la Música, 1991
Font: 
© Catalunya Música

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Sonata en re major BWV 1028, per a viola de gamba i clavicembal
Intèrpret/s:
Marçal Cervera, violoncel; Maria Lluïsa Cortada, clavicembal
Enregistrament original: 
1988
Font: 
© Catalunya Música



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN