Mercè Capsir

Mercedes Josefa Margarita Capsir i Vidal fou l’única filla de Josep Capsir Martínez i Ramona Mercedes Vidal, ambdós reconeguts cantants lírics. Josep Capsir va desenvolupar una llarga i prestigiosa carrera, i es va convertir en un dels més destacats barítons de sarsuela del moment. Mercè Vidal va desenvolupar una discreta carrera amb el sobrenom de Mercedes Tressols.

En aquest ambient plenament musical va créixer la nena Mercè Capsir, en els carrers de la Barcelona d’inicis del segle XX, quasi predestinada a heretar genèticament algunes de les qualitats dels seus progenitors, tot i que els superaria llargament. L’escolarització de la Mercè va tenir lloc al col·legi del Sagrat Cor del carrer de Sant Pau fins als onze anys, i va gaudir d’una plàcida infantesa. El 1908 va iniciar els estudis de música i cant, tot i la inicial resistència del seu pare. L’opinió, però, del mestre Pérez Cabero va ser decisiva i, finalment, la van matricular al Conservatori del Gran Teatre del Liceu, sota la tutoria del més famós dels seus professors de cant, Joaquim Vidal Nunell. En el curs de cant, que tenia una durada de tres anys, Mercè Capsir va obtenir els màxims resultats possibles, a més d’una diplomatura en piano i composició. Tals eren les seves facultats que només un any després de la seva matriculació, el 1909, va aparèixer per primer cop en públic. Va ser al Vendrell en una serata d’onore a la seva mare on va cantar fragments de “Gigantes y cabezudos” de Manuel Fernández Caballero i de l’opereta “La Gheisa” de Sidney Jones. Convençut de les possibilitats de la seva filla, ja amb catorze anys, Josep Capsir va entendre que era el moment de transmetre-li tota la seva llarga experiència als escenaris. A partir d’aquell moment, i durant els anys següents, es convertí en el seu gran formador. Als disset, Mercè ja era capaç d’interpretar un programa de concert complet i acompanyar-se ella mateixa al piano llegint qualsevol música a vista. Fins i tot va compondre les seves pròpies peces, algunes de les quals serien interpretades en un futur en els escenaris més prestigiosos dins d’escenes com la famosa Lliçó de cant d’“Il barbiere di Siviglia” de Gioachino Rossini. Mercè es va bolcar absolutament en uns estudis que l’apassionaven i en un món que ho era tot per a ella; de fet, quasi abandonà les relacions socials pròpies d’una noia de la seva edat. Després de diversos concerts celebrats sempre sota la tutela del Conservatori i algunes participacions en la companyia dels seus pares Tressols-Capsir que actuava al Teatre Borràs de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, dirigit en aquell moment per l’empresari Volpini, va voler escoltar algunes veus del Conservatori per al rol de noia flor del “Parsifal” de Richard Wagner, que s’havia d’escenificar al teatre de les Rambles. La seva veu va ser una de les sol·licitades i, amb total desimboltura, va entusiasmar l’empresari que, a més, la va contractar per al rol de Micaela de “Carmen” de Georges Bizet. Tant el seu pare com el mateix Conservatori van haver de signar una autorització que, lògicament, no van dubtar a entregar i que, avui en dia, forma part de la col·lecció Artur Sedó de l’Institut del Teatre de Barcelona. Abans, però, va fer el seu veritable debut a Girona, amb l’empresa de Joan Mestres Calvet, el 29 d’octubre de 1914 al Teatre Principal, amb el rol de Gilda a “Rigoletto” de Giuseppe Verdi. El diari El Día Gráfico de l’1 de desembre va destacar el “debut de la bellíssima artista catalana senyoreta Capsir que posseeix una veu de timbre cristal·lí, extensa, dúctil, entonadíssima, impostada de manera admirable”. Pocs dies després, al mateix teatre, va ser la protagonista de “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti, també amb grans i positives crítiques. Aquesta precocitat en les veus femenines que ara ens pot sorprendre va ser una constant a inicis de segle XX, amb altres exemples com els de Maria Barrientos, Graziela Pareto o Conchita Supervia. En aquesta funció de “Rigoletto” es va produir una anècdota que reflecteix perfectament la seva personalitat: en la seva ària Caro nome va oblidar algunes paraules, motiu pel qual es va saltar uns compassos. De sobte, va fer aturar l’orquestra, que era dirigida per Josep Sabater, i, demanant excuses, la va cantar de nou amb fluïdesa. L’esclat d’un mi bemoll final va aixecar dempeus el públic, amb el corresponent entusiasme de Volpini, el qual veié confirmada la seva aposta.

Però el destí té sempre camins inesperats i, pocs dies després, Capsir es trobava asseguda al Liceu al costat del seu pare per presenciar una funció de “Rigoletto” (funcions que van representar el debut en aquest teatre d’Hipólito Lázaro alternant-se amb Mario Cortada). La soprano que va cantar Gilda va rebre dures protestes del públic i, al final de la funció, els Capsir van ser convidats al despatx de Volpini, el qual va demanar a Mercè si es veuria capaç de cantar de nou una Gilda com la de pocs dies abans a Girona. Entusiasmada, va acceptar i la nit del 29 de novembre de 1914 va fer el seu debut al Gran Teatre del Liceu amb un grandíssim èxit, al costat del baríton Inocencio Navarro i el tenor Mario Cortada.

Pocs dies després, l’1 de desembre, va ser una de les noies flor a “Parsifal” de Richard Wagner, el rol amb el qual tot havia de començar, amb el protagonisme del tenor Francesc Viñas. La nit del 10 de desembre va cantar els actes I i III de “Rigoletto” amb un grandíssim èxit i va causar sorpresa entre la crítica per la seva perfecta quadratura musical i puresa de timbre. Capsir encaixava a la perfecció en la tipologia vocal de soprano de coloratura i, de fet, aquest debut li va obrir immediatament les portes dels escenaris, a més de permetre-li signar ja un contracte per a futures representacions.

El 6 de febrer al Liceu va debutar en el rol de Micaela a “Carmen” de Georges Bizet en una funció plena de jove talent català, amb Conchita Supervia de vint-i-un anys com a protagonista i Lluís Canalda de vint anys com a Don José.

Després de diversos concerts a Barcelona, al mes d’agost va ser contractada per a la temporada del Teatro Bosque on va debutar el 21 d’agost de nou amb “Rigoletto”, aquest cop al costat del tenor Juan Valls. El 28 d’agost va debutar en un dels rols que seria important durant tota la seva carrera: Rosina a “Il barbiere di Siviglia” de Gioachino Rossini, paper encara interpretat per sopranos lleugeres de coloratura en aquells anys. Aquests mateixos títols van passar a ser cantats als teatres Romea i Tívoli abans de marxar a Madrid per fer-hi una altra important presentació. L’empresari Ercole Casali va ser present al seu debut al Gran Teatre del Liceu i, veient el seu potencial, li va oferir un contracte amb un sou de set-centes pessetes per cantar a Madrid. El 28 de gener de 1916, Capsir va debutar al Teatro Real amb Violetta de “La traviata” de Giuseppe Verdi en un important repartiment que comptava amb Riccardo Stracciari i Manfredo Polverosi com a companys d’escena i substituint Graziella Pareto, la qual va cantar la resta de funcions. El triomf a Madrid va ser esclatant en un rol que requereix una maduresa vocal que Capsir podia oferir amb només dinou anys. Fins a finals de març, van continuar les representacions a Madrid amb nous rols com Musetta de “La Bohème” de Giacomo Puccini, Gilda de “Rigoletto” o Margherita di Valois de “Gli ugonotti” de Giacomo Meyerbeer al costat de Josep Palet. Amb aquells títols va obtenir èxits que la van reafirmar ja com una veritable nova estrella del món operístic. En una de les funcions hi va ser present Faustino de Rosa, empresari del Teatro Colón de Buenos Aires, el qual no va dubtar a contractar Capsir per a una petita gira que la permetria debutar a Buenos Aires i a Santiago de Xile; l’11 de juny de 1916 es va produir aquest espectacular debut al Teatro Colón de Buenos Aires, amb “Rigoletto” i al costat de Tita Ruffo. El diari La Razón del 12 de juny va escriure: “La voz... no es de gran volumen pero tiene un timbre bellísimo, de gran pureza, impecable entonación y una gran seguridad en su emisión llegando con mucha facilidad al registro agudo. En la famosa romanza “Caro nome”, por su forma delicada y la ingenua expresión y por el brillante mi del final, le valieron una sincera aclamación y muchas llamadas a escena”. Pocs dies després va reafirmar aquestes sensacions de nou amb Tita Ruffo en un debut de rol: Ofelia a “Hamlet” d’Ambroise Thomas. Tot seguit va continuar la gira per Santiago de Xile, amb el debut d’Oscar a ’“Un ballo in maschera” de Giuseppe Verdi, al costat de Josep Palet.

Finalitzades les funcions de Capsir a l’Amèrica del Sud, va tornar a Barcelona per complir els seus compromisos amb el Liceu: el 4 de desembre de nou amb “Rigoletto”, aquest cop al costat del tenor Tito Schipa amb qui va tornar a coincidir a “Il barbiere di Siviglia” i “La sonnambula” de Vincenzo Bellini. El 25 de març va fer el seu debut a l’Òpera de París, amb un “Rigoletto” protagonitzat per Mattia Battistini, i el 13 de maig al Coliseu dos Recreios de Lisboa amb el mateix títol, aquest cop acompanyada per un jove al qual l’uniria per sempre una gran amistat, el tenor Miquel Mulleras. A Lisboa, a més d’algun títol ja habitual com “Il barbiere di Siviglia”, va debutar amb “Mignon” d’Ambroise Thomas, al costat de Tito Schipa. En tornar a Barcelona, es va concentrar en actuacions en escenaris nacionals, ja que Europa es trobava en guerra i la majoria de teatres estaven inactius. El pare de la cantant va formar una companyia amb artistes com Antoni Marquès o Joan Valls que va recórrer Catalunya entre setembre i novembre de 1917 cantant en poblacions com Reus, Arenys de mar, Granollers o Sabadell. A meitat de novembre van marxar cap a Saragossa per començar una gira que va portar Capsir a cantar a Bilbao, Valladolid, Burgos, Vigo, Gijón, Oviedo, la Corunya, Madrid o Santiago de Compostel·la, ciutat en què a l’abril de 1918 va finalitzar les actuacions. Aquestes gires van permetre a la cantant presentar-se en la majoria d’escenaris espanyols en anys de gran creixement personal i professional. Capsir va tornar a la temporada del Teatro Bosque de Barcelona amb el seu repertori habitual, però cal destacar el debut del rol de Leila a “I pescatori di perle” de Georges Bizet, la nit del 30 d’agost, al costat del baríton Joan Corts, germà del tenor Antoni Corts conegut com a Cortis.

Tot i els èxits nacionals, la família tenia clar que la consagració havia d’arribar a Itàlia i per aquest motiu van preparar el viatge, mentre esperaven la finalització de la Primera Guerra Mundial. Durant aquella preparació es van succeir els contractes nacionals i, entre finals de 1918 i inicis de 1919, va cantar a Cadis, Valladolid, Màlaga, València i Sevilla. Finalment, al mes de juny de 1919, tota la família es va desplaçar a Milà. El seu pare ja havia abandonat els escenaris i, davant la impossibilitat de mantenir dues cases, es van establir definitivament en aquesta ciutat. Capsir va rebre inicialment uns cursos de perfeccionament del mestre Giuseppe Fatuo i no va trigar gaire a visitar-la l’agent teatral Giuseppe Lusardi, que havia sentit a parlar d’una extraordinària i joveníssima soprano espanyola. Després d’escoltar-la, no va dubtar a proposar-li el seu debut al Teatro Apollo de Bolonya, on Capsir es va presentar la nit de l’11 de setembre de 1919 amb “Il barbiere di Siviglia” i, pocs dies després, el 26 de setembre, amb “Rigoletto”. El triomf va ser immediat i el 2 d’octubre va actuar al Teatro Dalla Pergola de Florència, de nou amb “Barbiere”, aquest cop ja al costat de Carlo Galeffi. Progressivament es va anar fent més coneguda per al públic italià. Els contractes ja signats la van portar un altre cop a Barcelona tot i que abans del previst, ja que la nit del 29 de novembre de 1919 va substituir en l’últim moment la soprano Ayres Borghi Zerni a “Lucia di Lammermoor” al Gran Teatre del Liceu, una actuació inesperada que va suposar un altre gran triomf de la cantant. Capsir va tornar a intervenir al Liceu als inicis de 1920 a “Rigoletto” i l’òpera “Balada de Carnaval” d’Amadeu Vives amb el tenor Juan de Casenave. El 4 de febrer va participar en el concert Festa de la Cultura Catalana. Finalitzats els compromisos, va tornar a Itàlia on havia de debutar a Mòdena, al Teatre Storchi; s’hi va presentar el 14 de febrer amb “Il barbiere di Siviglia”, rol que va repetir al Teatro Paganini de Gènova, a partir del 4 de març. Lusardi va anar oferint contractes cada cop més importants a la cantant en vista dels grans èxits i l’1 d’abril Capsir va debutar al Teatro Dal Verme de Milà amb “La traviata” de Giuseppe Verdi abans d’embarcar-se per dur a terme una segona gira per Amèrica; aquest cop per formar part d’una companyia d’òpera espanyola amb artistes com Marcos Redondo, Miquel Mulleras, Dolors Frau, Joan Valls o Antoni Marquès. Va debutar el 22 d’octubre de 1920 al Teatro Payret de l’Havana amb “Il barbiere di Siviglia” i, després de diverses funcions, va viatjar a Mèxic per actuar a partir del 24 de novembre fins a finals de desembre. Tota aquella gira fou un desastre, ja que a Mèxic l’empresari va fugir amb tots els diners. El 1921 Capsir va tornar a Barcelona per presentar-se en teatres com el Cómico, El Dorado o Principal. A finals d’any, va tornar a Itàlia per complir nous contractes a Cesena, Gènova, Venècia i Milà, al Teatre Dal Verme, on a partir del 19 de gener de 1922 va cantar tretze funcions de “La traviata” amb Marcos Redondo. Amb una carrera ja consolidada a Itàlia, la resta de l’any va intervenir en diverses temporades com les de Trieste (“Rigoletto” i “Barbiere” amb Riccardo Stracciari), Torí, Florència (“Rigoletto” i “Barbiere” al costat de Carlo Galeffi), Faenza o Siena. El 1923 va fer el seu debut a Montecarlo, en una exitosa temporada en què va compartir escenari amb el tenor John McCormack a “Il barbiere di Siviglia” i “Marta” de Friedrich von Flotow, i amb la soprano Claudia Muzio a “La Bohème”.

Entre 1923 i 1924 fou aclamada als escenaris italians i el 13 de febrer de 1924 finalment es va produir el seu debut al Teatro alla Scala de Milà. Estava programat “Rigoletto” sota la direcció d’Arturo Toscanini amb Carlo Galeffi, Miguel Fleta i Toti dal Monte, soprano que en el darrer moment es va indisposar. Capsir, que ja era un nom important, va ser l’escollida per a la substitució sota la direcció del sempre polèmic Toscanini, el qual no li va permetre cantar el mi bemoll tradicional al final de la seva ària. Al mes de maig va efectuar la seva presentació als Països Baixos cantant a Amsterdam, la Haia i Rotterdam per, a continuació, presentar-se a Berlín abans de tornar a Itàlia, on l’esperava el debut en un teatre que Capsir temia per l’exigència del seu públic: el Regio de Parma. La nit del 27 de desembre de 1924 va debutar-hi amb “La traviata” al costat del tenor Angelo Minghetti. Cal destacar una anècdota succeïda en aquell teatre: després d’“Amami Alfredo” un espectador va exclamar amb vehemència “Dio t’ha strabenedetta!”, i Capsir, que desconeixia el dialecte parmesà, va creure que es tractava d’un insult fins que li van aclarir que la frase es podia traduir com ‘Déu t’ha extrabeneït!’.

El 1925 Capsir va tornar a Madrid, ara ja com una estrella, i va reaparèixer la nit del 5 de març a “Rigoletto” de nou amb Miguel Fleta cantant també “La traviata” i “Lucia di Lammermoor”, títols que poc després va interpretar als teatres Olympia i Tívoli de Barcelona, entre juny i juliol. Posteriorment, a Itàlia, va debutar al Teatro La Fenice de Venècia el 19 de setembre amb “Il barbiere di Siviglia”. Va tancar l’any amb les seves creacions de “La traviata” i “Lucia di Lammermoor” a Bolonya, aquesta última al costat del tenor Aureliano Pertile.

Fins a l’any 1930 Capsir no va tornar a cantar al Gran Teatre del Liceu. Van ser anys de consagració professional i personal. El 2 de juny de 1927 es va casar a Barcelona amb l’empresari italià Arnaldo Tanzi i la seva vocalitat va ser considerada com a continuadora d’una tradició de sopranos lleugeres que va tenir noms destacats com Maria Barrientos, Elvira de Hidalgo, Graziela Pareto o Toti dal Monte. Reclamada arreu, va dedicar habitualment la primera part de l’any a les temporades italianes per continuar la segona part duent a terme nombroses gires per Espanya. El 1926 a València es va produir la primera trobada amb el tenor Hipólito Lázaro, que esdevindria la seva parella ideal als escenaris. Amb ell va constituir també una companyia amb la qual van fer gires amb grandíssim èxit gràcies al reclam dels seus noms. La primera òpera que van cantar junts fou “Marina” d’Emilio Arrieta, el 18 de maig de 1926 a Santander. Aquest títol l’enregistrarien en disc posteriorment.

El 3 de desembre de 1930, Capsir va tornar al Liceu amb “La traviata” i va cantar a continuació “Rigoletto” abans de fer una breu escapada a Roma on va interpretar “Lucia di Lammermoor” al costat del tenor Galliano Masini. A inicis de 1931 va tornar al teatre de la Rambla, aquest cop per presentar amb grandíssim èxit un nou títol: “Hamlet” d’Ambroise Thomas. Els següents tres anys no va actuar al Liceu perquè estava plenament abocada a les temporades italianes dels grans teatres: La Scala de Milà, on el 1931 va tornar a interpretar “Il barbiere di Siviglia”; el Reale de Roma, on va debutar en un rol nou pel març de 1932 amb Norina de “Don Pasquale” de Gaetano Donizetti; o el San Carlo de Nàpols amb la novetat de “La Sonnambula” de Vincenzo Bellini, el 1932. Aquell mateix any, l’11 de desembre, va fer el seu debut a París, al Théâtre des Champs-Elysées, on el 1933 va tornar a actuar.

A partir de 1934 els lligams amb la seva ciutat de naixement van començar a assumir connotacions artístiques importants, començant per quatre històriques funcions del “Cavaller de la rosa” de Richard Strauss cantades en català al Gran Teatre del Liceu, on va ser Sophie al costat de Carlota Dahmen, Conxita Oliver i Ricard Fuster, sota la direcció de Joan Manén. Aquella mateixa temporada es va celebrar el centenari de la mort de Vincenzo Bellini amb “I Puritani”, en dues representacions (6 i 9 de desembre) amb un repartiment de luxe format per Mercè Capsir, Hipólito Lázaro i Apollo Granforte, que van fer embogir el públic. Cal destacar un fet insòlit que va tenir lloc durant la segona representació: al darrer acte, Capsir i Lázaro van fer aixecar el públic amb el famós duo Vieni fra queste braccia i els seus temibles sobreaguts (re naturals) provocant un fet històric al teatre com va ser el bis (que no es repetiria fins a vuitanta-tres anys després, quan la nit del 19 d’octubre de 2018 el tenor Javier Camarena i la soprano Pretty Yende van reescriure la història d’aquest teatre), que el públic entusiasmat va demanar de repetir tres vegades. Lázaro, demanant silenci al públic, va dir: “Moltes gràcies, però si us plau, que la senyoreta està cansada!”. Després de tres funcions també al Liceu d’“Il barbiere di Siviglia” amb Carlo Galeffi, Capsir va emprendre una gira que la va portar a repetir els seus èxits precedents a la Haia i Amsterdam i a debutar a Hèlsinki, Riga i Tallin, així com a la Staatsoper de Viena, on es va presentar amb “La traviata” el 17 de maig de 1935.

A poc a poc, Capsir va anar enriquint i eixamplant el seu repertori interpretant cada cop més rols lírics purs, sense abandonar, però, el seu repertori habitual i adaptant-lo a una vocalitat més rica fruit d’un centre timbrat i sempre generós. Així, a finals de 1935 al Liceu va combinar títols freqüents com “La traviata” (amb Antonio Cortis) o “Rigoletto” (amb Lauri Volpi), amb el debut el 9 de gener de 1936 de Mimi de “La Bohème”, títol del qual fins aquell moment havia cantat només Musetta, amb gran èxit i acollida per part de públic i crítica. Capsir va marxar aleshores de nou cap a Itàlia on va centrar completament la seva activitat durant el període de la Guerra Civil espanyola. Durant aquells anys va cantar el seu repertori habitual i només van tenir lloc dues novetats: “La Cenerentola” de Gioachino Rossini, interpretada al febrer de 1937 a Torí, i “Il gallo d’oro” de Nikolai Rimski-Kórsakov, cantat al juny de 1938 als estudis de l’EIAR a Torí.

Al mes de setembre d’aquell 1937, Capsir es va desplaçar a Nova York per intentar arribar a un acord que permetés el seu debut al Metropolitan Opera. Finalment aquell debut no es va produir, segons ella mateixa va explicar, pels problemes que el teatre posava als cantants estrangers. En una carta del 4 d’octubre de 1938 deia: “No se en quines condicions Bidu Sayao ha anat a Nova York però si se que Lily Pons compta amb un riquíssim protector, y recordo totes les dificultats que Maria Barrientos va haver de superar per obrir-se pas”. Tot i els dos esbossos de contracte que es van iniciar, finalment no es va arribar a un acord i Capsir mai no va cantar en aquell escenari. El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona i el 29 d’abril es va produir la reobertura del Liceu, de nou amb “La Bohème” i amb la reaparició de Capsir com a Mimi. La gradual assumpció d’un nou repertori es va veure confirmada el 2 de setembre de 1939 amb el debut, a Gènova, de “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini, rol que el 4 de gener de 1940 va presentar al Liceu amb el tenor Juan Nadal i el baríton Pau Vidal. Durant aquesta funció, Capsir va rebre, a més, la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Després d’un concert al Palau de la Música Catalana, va tornar a Itàlia per interpretar “La traviata” a Gènova, al costat d’Enzo de Muro Lomanto, i va continuar a Messina, Noto, Pistoia, Palerm, Torí i Nàpols. A finals d’any, torna a Barcelona per cantar al desembre al Liceu “La Bohème”, “La traviata” i sumar un nou títol al seu repertori: “Manon” de Jules Massenet, en què va debutar la nit del 22 de desembre al costat del tenor Giovanni Malipiero. Al gener de 1941, després de noves funcions de “Madama Butterfly” i sempre al Liceu, va interpretar el rol de Rosa a “Maruxa” d’Amadeu Vives en una de les poques incursions que va fer en el món de la sarsuela durant la seva carrera. El nou repertori va ser presentat també a Itàlia amb gran acceptació i èxits com el que va assolir al Teatro Regio de Parma al març de 1941 amb “Madama Butterfly” i “La Bohème”, títols curiosament alternats amb actuacions d’“Il barbiere di Siviglia” a Fiume o Carrara.

Figura important a les temporades del Liceu, a finals d’any no va faltar a la seva cita: de nou amb “La Bohème” amb Lauri Volpi, “La traviata” amb Carlo Tagliabue i la menys freqüent “Don Pasquale”, que va cantar els dies 23 i 28 de desembre de 1941. Entremig, un nou pas endavant en el repertori i un nou debut: “Adriana Lecouvreur” de Francesco Cilea, que va cantar els dies 25 de desembre i 1 de gener de 1942 tenint com a company el seu gran amic Pau Civil que va substituir a ultimíssim moment (era a la sala com a espectador) un “indisposat” Lauri Volpi. Aquest no havia paït gens bé el gran triomf del seu rival Hipólito Lázaro amb “Aida” de Giuseppe Verdi, en el seu retorn al Liceu pocs dies abans, després d’uns anys d’absència, que li havia pres totalment el protagonisme de la temporada. De nou amb Civil, Capsir va protagonitzar l’enèsima “Madama Butterfly” en aquest teatre al gener de 1942, fet que ens pot donar una idea dels grans èxits obtinguts amb aquest rol. Al mateix Liceu, el 13 de febrer va ser la protagonista de “Las golondrinas” de José María de Usandizaga, al costat de Carlo Galeffi. Posteriorment va marxar a Brescia, Mede, Roma (al Teatro Brancaccio hi va cantar “La traviata” al costat d’un jove Giuseppe Taddei) i Torí. Va tornar al desembre per a la seva cita liceista, aquest cop amb “Il barbiere di Siviglia”, “La Bohème”, “La traviata”, “Madama Butterfly” i dues novetats: “L’amico Fritz” de Pietro Mascagni amb el tenor Miguel Barrosa, i “La vida breve” de Manuel de Falla amb Pau Vidal. Al gener de 1944, després de diversos concerts a Barcelona, Capsir i Civil van organitzar la seva pròpia companyia per dur a terme una gira que va començar a Madrid el 18 de febrer. Aquell mateix mes, el dia 24, al Teatro Madrid s’hi va viure un altre important debut: convençuda pel mestre Napoleone Annovazzi, va interpretar Elsa de “Lohengrin” amb Pau Civil, un repartiment reclamat que es va poder sentir després a Sevilla, Porto, Lisboa, València, Palma de Mallorca i Gijón en una llarga gira que va durar fins a finals de 1944. El públic del Liceu el va poder presenciar els dies 7, 10 i 12 de desembre de 1944 en funcions històriques d’aquest títol on, a més, Civil va fer el bis de l’ària Da voi lontan en català. Pierina, la seva muller, recordava una anècdota d’aquestes funcions: estant ella a la primera fila del Liceu, escoltava com cantava el seu marit mentre Capsir era en un pla elevat situat més al fons; quan Civil va acabar una de les magnífiques frases que feia d’un sol fiato, es va sentir per tot l’escenari la forta veu de Capsir que deia: “I ara que vinguin els alemanys!”. Pocs dies després, el 14 i el 17 de desembre al Liceu, Capsir va debutar en el dramàtic rol de Manon a “Manon Lescaut” de Giacomo Puccini, en les úniques funcions de la seva carrera d’aquest títol. La cantant va continuar participant en la temporada liceista fins al 12 febrer de 1945, quan la va concloure amb “La Bohème” al costat d’Hipólito Lázaro. Tot seguit va marxar a Madrid, contractada per la temporada del Teatro de la Zarzuela, on va interpretar “Manon” i “Lohengrin” amb Civil i “La Bohème” al costat de Lázaro, per continuar a Portugal, sempre amb Pau Civil, participant en les temporades dels teatres Tivoli de Porto i Coliseu de Lisboa. Com a curiositat, cal destacar que a finals de 1944 Capsir va ser la protagonista d’un film avui en dia desaparegut, “Retorno” amb l’actor Luis Hurtado.

Capsir va iniciar el 1946 amb les ja habituals funcions de “Madama Butterfly” al Liceu i “Lohengrin”, sempre al costat de Civil, i es va quedar a Barcelona la resta de l’any on va oferir diversos concerts. El 25 de desembre de 1946, el Liceu li va permetre una nova estrena de rol: Margherita a “Mefistofele” d’Arrigo Boito en quatre funcions cantades amb el baix Tancredi Pasero, que van suposar ja l’inici d’un lent adeu a aquest teatre i als escenaris. Encara al Liceu, el 1947 va intervenir en dues funcions de “La vida breve” i va completar l’any amb nombrosos concerts arreu. Al febrer de 1948 va cantar “La Bohème” al Teatre Principal de València amb el tenor Enrique de la Vara, i al maig “Madama Butterfly” a Palma de Mallorca en una de les seves últimes funcions escenificades. Els dies 15, 18 i 26 de gener de 1949, Capsir es va acomiadar de l’òpera escenificada a casa seva, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, i, curiosament, amb un darrer debut de rol: Carolina a “Il matrimonio segreto” de Domenico Cimarosa al costat de Manuel Ausensi.

Entre 1949 i 1968, Mercè Capsir va regentar la càtedra de Cant del Conservatori Superior de Música de Barcelona, i va aparèixer en nombrosos actes i homenatges. Va continuar cantant fins a finals de 1952, any en què, el 17 de novembre, a l’Orfeó Gracienc i en un homenatge a Jacint Verdaguer va tancar definitivament la porta al cant, interpretant “L’emigrant” d’Amadeu Vives i, és clar, Un bel di vedremo del seu gran rol a “Madama Butterfly”. Figura molt estimada tant en l’àmbit nacional com internacional, va viure els seus darrers anys amb placidesa entre Barcelona i la seva casa d’Itàlia, a Suzzara, comptant sempre amb l’admiració d’antigues i noves generacions de cantants, com testimonia l’anècdota protagonitzada per la soprano Virginia Zeani a Barcelona que, el 1963, en presentar-li Mercè Capsir li va dir, incrèdula i agenollant-se davant seu: “Però vostè és veritablement Mercè Capsir? La veritable Capsir?”.

La seva discografia va ser extensa i, a més dels enregistraments de fragments individuals que van iniciar-se el 1916, va protagonitzar diverses òperes completes, una veritable raresa a l’època però una joia per als actuals afeccionats ja que ens permet sentir-la en alguns dels rols més emblemàtics. Així, entre 1926 i 1929 va deixar enregistrades per a Columbia les òperes següents: “La traviata” amb Lionello Cecil i Carlo Galeffi; “Il barbiere di Siviglia” amb Dino Borgioli, Riccardo Stracciari, Salvatore Baccaloni i Vincenzo Bettoni; “Lucia di Lammermoor” amb Enzo de Muro Lomanto i Enrico Molinari; “Rigoletto” amb Dino Borgioli i Riccardo Stracciari; i “Marina” amb Hipólito Lázaro, Marcos Redondo i José Mardones en un enregistrament considerat d’absoluta referència.

El 1968 el Gran Teatre del Liceu va programar unes funcions de “Marina” que van ser cantades pel tenor Pedro Lavirgen, i el 28 de febrer es va organitzar un gran homenatge als tres protagonistes d’aquest històric enregistrament. Capsir, Lázaro i Redondo van pujar a l’escenari des d’on van rebre una grandiosa ovació d’un teatre dempeus.

Mentre era a Suzzara, el 1969 van aparèixer els primers símptomes d’un Parkinson que la va obligar a quedar-se a casa, amb la gran tristor de no poder estar-se a Barcelona. Amb l’agreujament de la malaltia, van aparèixer seriosos problemes renals. Finalment va morir el 12 de març de 1969.

Seguint el seu desig, les seves restes mortals van ser portades a Barcelona i va ser enterrada a la seva ciutat el 19 de març. La capella ardent va ser instal·lada al vestíbul del Gran Teatre del Liceu on, durant un dia sencer, milers de barcelonins van poder donar el darrer adeu a una cantant que tant van estimar i que van acomiadar entre aplaudiments mentre el fèretre era portat fora del teatre en destinació al cementiri de Montjuïc per Pau Civil, Manel Gas, Raimon Torres i Mario Cabré.

El 1997 Barcelona li va dedicar una plaça, últim record a una de les grans artistes que van marcar una generació.