Paquita Madriguera
Igualada, 15-09-1900 - Montevideo, 01-11-1965
Paquita Madriguera (Francisca d'Assís Madriguera i Rodon) va néixer el 15 de setembre de 1900 a Igualada i va morir a Montevideo l’1 de novembre de 1965. La seva carrera artística, com a pianista i també compositora, pot dividir-se en dues etapes ben diferenciades i separades entre si per més d'una dècada (tot i que −com em van assegurar les seves filles Sofia i Maria Rosa Puig durant diverses entrevistes realitzades entre 2003 i 2007− no va deixar de tocar el piano ni un sol dia des que va començar a aprendre a tocar-lo als tres anys amb el professor Frank Marshall). La primera etapa va des dels seus inicis fins a 1921 (mesos abans de casar-se a Montevideo). La segona arrenca parcialment el 1933 després del seu retorn, vídua i amb tres nenes, a Barcelona; s'interromp el 1934 quan, vinculada sentimentalment al guitarrista Andrés Segovia, comença a viatjar amb ell en les seves gires de concerts pel món, i torna a afermar-se a partir de 1941 (ja residint a Montevideo i desenvolupant una relació familiar i musical amb el guitarrista). Aquesta etapa s'extingeix gairebé al mateix temps que el matrimoni amb Segovia, l’any 1946, llevat d'un concert amb orquestra l'octubre de 1953 i un recital sola el desembre del mateix any, ambdós en el transcurs de la seva única visita a Barcelona des de 1936.
Paquita va ser una nena prodigi del piano. Quan tenia només cinc anys va donar el seu primer concert públic al Centre Autonomista de Sant Gervasi amb motiu d'haver obtingut el primer premi en un concurs per a joves intèrprets, tal com ella mateixa va relatar en una entrevista publicada el febrer de 1915 per a la revista Mediterrània, de Barcelona. Frank Marshall la va recomanar després al seu propi mestre, Enric Granados, perquè fos ell qui s’encarregués de la formació avançada d’aquella nena que tant prometia. Als seus onze anys ja havia assolit prestigi com a concertista i interpretava un ampli repertori que incloïa els autors més importants del classicisme i del romanticisme, que alternava amb obres d'Albéniz, del seu mestre Granados i també pròpies. El 18 de març de 1912 va debutar al Palau de la Música Catalana amb un concert en tres parts. La segona estava íntegrament dedicada a les seves pròpies obres: “La non-non”, “L'aplec de l’ermita”, “Capvesprada d'estiu” i “Boda índia”. El compositor i sotsdirector de l'Orfeó Català, Francesc Pujol, va escriure un text de presentació per al programa de mà, que deia: “La menuda Paquita, aixerida, bellugadissa i riallera, és una notable pianista, amb un sentit del ritme, una intuïció expressiva i una vivesa de comprensió que causen meravella [...] Però si aquestes qualitats de pianista [...] tenen ja alguna cosa d'extraordinari en una criatura d'onze anys, són molt més notables, vorejen lo prodigiós, les seves qualitats de compositora. Són la manifestació d'una naturalesa musical enterament excepcional; una naturalesa en la que [...] tot es tradueix en música. [...] El medi de què es val la nena Madriguera per realisar les seves concepcions és el piano [...] Però d'aquest medi treu també un partit sorprenent; riquesa de sonoritats i de coloració, adaptació molt justa de la idea al medi sonor, varietat de matisos en el timbre [...] De tot hi ha: riquesa d'harmonia, rítmica ben sentida i a vegades força original [...] és senzillament prodigiós”.
Segons la mateixa Paquita, tal com va comentar anys després en el seu llibre de memòries Visto y oído (Editorial Nova, Buenos Aires, 1947), ella no anava a col·legi, per a la seva educació general tenia professors particulars. El maig i juny de 1912 va ampliar horitzons donant una sèrie de concerts a Madrid, en diverses sales, i a més fent algunes audicions privades per a membres de la reialesa. Com succeiria invariablement fins al seu casament l’any 1922, la seva mare (mama Paqui) l’acompanyava a tot arreu, sense allunyar-se d’ella ni un instant. La premsa espanyola de l'època anava fent-se ressò amb freqüència de les repercussions que generava l'ascendent carrera de la precoç pianista i compositora. El juny de 1914, per exemple, el Diario de Gerona informava: “Casi todos los periódicos de la capital de España dedican sueltos encomiásticos a la niña catalana Paquita Madriguera, calificándola de ‘verdadero prodigio’. Ha dado diversos conciertos en Madrid y su fama se ha extendido grandemente entre el público selecto y distinguido. Ha interpretado composiciones originales suyas y obras de Wagner, Meyerbeer, Bach y otros grandes maestros, arrancando calurosos aplausos de la concurrencia que admira no sólo la ejecución esmerada, sino la memoria prodigiosa de la niña pianista, que toca siempre sin papel. Anteayer fue recibida por la Infanta Isabel, y ahora se ha dirigido a París, para unirse al Orfeó Català y dar algunos conciertos”.
Just a l’inici de la seva adolescència, la fama de Paquita Madriguera havia transcendit fronteres: comptava amb tretze anys quan es va presentar a l'Albert Hall de Londres i tot just complerts els quinze ja viatjava per primera vegada a l'Amèrica Central i als Estats Units. Paquita va fer entre 1915 i 1920 quatre gires de concerts pels Estats Units (estenent-se, algunes, fins a Cuba). A més a més, en la primera va participar activament, a Nova York, en els preparatius de l'estrena de l'òpera “Goyescas” del seu mestre Enric Granados, va dur a terme disset enregistraments en rotlles de pianola (els seus únics enregistraments sonors que avui dia és possible escoltar són en una versió digitalitzada l’any 1992, i entre els quals hi ha la interpretació de tres peces seves: “Serenata”, “Danza de sátiros y ninfas” i “Caravana”) i va arribar a substituir la gran pianista i compositora Teresa Carreño en la segona part del que seria el darrer concert de l’artista veneçolana. A partir del segon dels viatges als Estats Units, mama Paqui va viatjar també amb el seu fill Enric (violinista i compositor, Barcelona, 1902-Danbury, USA, 1973), l'altre nen prodigi de la família, que tocava el violí i que aviat aconseguiria una beca de l’Aeolian Company per continuar els seus estudis a Nova York. L'actuació de Paquita Madriguera en sales nord-americanes (algunes vegades fent duo amb el seu germà) generava comentaris a la premsa de la capital espanyola. Entre d'altres exemples, una ressenya apareguda al setmanari Blanc i Negre el 2 de setembre de 1917, signada per Miguel de Zárraga, portava el suggestiu títol: "Espanya a Nova York. La més gran pianista del món". El desembre de 1918 Paquita va donar a Barcelona un cicle de tres recitals (dos al Palau de la Música i el tercer a la Sala Granados) titulat "Tres concerts de comiat", abans de marxar per fer la seva tercera gira per Amèrica. En aquests tres concerts −cada un d'ells estructurat en tres parts− va tocar el que, amb seguretat, era bona part del repertori que portava preparat per al llarg periple: dos Preludis i Fugues i Fantasia en do menor de Bach, les Sonates op. 81 i op. 110 de Beethoven, “Carnaval” op. 9 de Schumann i diverses obres de Chopin, Granados, Albéniz, Debussy, Moszkowski, Liszt i altres.
La quarta gira americana, per a la qual Paquita i la seva mare es van embarcar rumb a Nova York el 24 de desembre de 1919, es va estendre durant diversos mesos i portaria la pianista a visitar per primera vegada Amèrica de Sud. Els èxits de la jove als Estats Units van estimular la mare per ampliar la gira de manera que ella pogués mostrar les seves ja madures condicions artístiques. Fou d’aquesta manera que van visitar Santiago de Xile i Lima (on, l’any 1920 i amb el Concert núm. 1 en mi bemoll de Liszt, Paquita va ser la primera concertista de piano que va actuar en el recentment inaugurat Teatro Forero, després anomenat Teatro Municipal). El 1921 Paquita i la seva mare van dur a terme un nou viatge, aquest cop fins a Buenos Aires i Montevideo, amb nous èxits i reconeixement de públic i crítica pels valors que exhibia en cada concert. Però el destí va imposar un canvi de rumb en aquella primavera austral de 1921. Després de les seves actuacions a Montevideo i diverses ciutats de l'Argentina, que s'havien estès des del juny fins a l’octubre, van tornar totes dues a la capital uruguaiana per raó d’una invitació feta per una família d'origen català perquè descansessin a casa seva durant una breu temporada i, de passada, la pianista oferís allà algun altre recital. Al cap de poc temps d'estar instal·lades a la llar dels seus amfitrions, Paquita Madriguera es va enamorar d'un parent d'ells, advocat madur, vidu i de bona posició econòmica, que vivia en una casa veïna. Les gires de concerts es van acabar sobtadament a partir d’aleshores, perquè Paquita va decidir quedar-se a Montevideo per contraure matrimoni l'abril de 1922 amb el doctor Arturo Puig i establir amb ell, en aquesta ciutat, la seva pròpia llar. També va finalitzar així la primera etapa de la carrera professional de l'exitosa artista, ja que en aquella família del sector més conservador de la societat de Montevideo d’aquella època, no estava ben vist que una dona casada es dediqués a activitats d'aquesta classe. Paquita Madriguera es va dedicar a la seva llar, va tenir tres nenes, les va criar, i el 1931 va quedar vídua. En aquell moment la més gran de les seves filles tenia vuit anys i la més petita havia complert els quatre feia poc.
Al cap d’un any Paquita decideix tornar a Barcelona i s'instal·la novament, ara amb les seves tres filles, a la casa paterna. Arriba amb el propòsit de reprendre la seva carrera musical, de manera que les nenes són internades en un col·legi de monges perquè ella pugui dedicar les hores necessàries a l'estudi de l'instrument. El febrer de 1933 reapareix a Barcelona, ??al Palau de la Música, en recital conjunt amb Joan Manén i l’Orquestra de la Societat Filharmònica de Barcelona, ??interpretant el Concert núm. 1 de Liszt, el Concert núm. 2 de Saint-Saëns i la Suite op. A-1 per a violí, piano i orquestra del mateix Manén. També es presenta els dies 7 i 8 d'abril de 1934 com a solista al costat de l'Orquestra Pau Casals, tocant el Concert en la menor de Grieg sota la direcció del cèlebre violoncel·lista. Però a finals de 1933 havia succeït un altre fet en l'àmbit emocional de Paquita, les ones expansives del qual alterarien completament el rumb de la seva existència i donarien característiques molt particulars a aquesta segona etapa de la seva vida professional. El dia 24 de novembre el guitarrista Andrés Segovia havia de donar un concert al Palau de la Música, en què havia de presentar per primer cop a Barcelona la Fantasia-Sonata op. A-22 que Joan Manén havia compost per a ell. Explica Paquita en el seu llibre Visto y oído que Manén va informar Segovia sobre la seva tornada a Barcelona, vídua i amb tres filles petites, i el va convidar que l'acompanyés a casa d'ella ja que ell es dirigia en aquell moment a visitar-la. Aquesta visita d'Andrés Segovia va diluir gairebé immediatament les antigues prevencions de la pianista (ja que fins aleshores havia sentit una forta antipatia pel guitarrista andalús). La visita es va repetir l'endemà i es van trobar en noves ocasions. Tot va desembocar ràpidament en una intensa relació sentimental. Feia poc temps que Segovia havia trencat el seu primer matrimoni, però seguia vivint a Ginebra. A aquesta ciutat es va mudar poc després Paquita, i les nenes van ser internades en un nou col·legi.
Els viatges amb Segovia a diferents parts de món van començar gairebé immediatament, de manera que els plans de la carrera artística de Paquita es van veure posposats: Mèxic, Perú, Xile, Argentina, Uruguai, i després Anglaterra, van ser visitats per la nova parella el 1934. A l’inici de 1935 es van instal·lar tots dos a Barcelona, ??on van contraure matrimoni el 26 d'octubre després d'haver viatjat durant gairebé tot l'any al compàs de l'agenda de concerts de Segovia. Els viatges van continuar durant la primera meitat de 1936, fins que l'esclat de la Guerra Civil els va obligar a marxar de Barcelona. Gràcies a la nacionalitat de les tres nenes, la família va aconseguir escapar sota la protecció de l’Ambaixada de l'Uruguai. En aquest país, Paquita i les seves filles posseïen una casa a la capital, a més d'un establiment de camp en el departament de Canelones i algunes altres propietats que havien heretat del doctor Puig, per la qual cosa −després de diverses aventures atzaroses− la família en ple es va instal·lar a Montevideo. Poc més d'un any més tard, va néixer en aquesta ciutat Beatriz Segovia Madriguera, la quarta filla de Paquita. La pianista va haver d'esperar encara un any més per, finalment, poder tornar a estudiar el piano amb la regularitat i tranquil·litat que necessitava. Paquita Madriguera va reprendre llavors la pràctica del seu repertori i va ser, a més, una col·laboradora decisiva perquè Segovia preparés les estrenes mundials dels concerts per a guitarra i orquestra escrits per Mario Castelnuovo-Tedesco i Manuel Ponce (estrenats a Montevideo, respectivament el 1939 i el 1941, amb l'Orquestra Simfònica de l'Estat dirigida per l'italià Lamberto Baldi). El retorn de Paquita als escenaris es va produir el 15 d'agost de 1941: va tocar a Buenos Aires al costat d'Andrés Segovia la versió per a guitarra i piano del recentment estrenat "Concerto in Re" de Castelnuovo-Tedesco. L'11 d'octubre va tocar a Montevideo el Concert per a piano i orquestra del mexicà Manuel Ponce amb l'orquestra local dirigida pel mateix autor. La premsa va saludar amb entusiasme unànime el seu retorn als escenaris. Per exemple, El Diario va publicar el dia 12 una extensa nota titulada "Fue clamoroso el triunfo de Paquita Madriguera": “La parte de piano [...] no pudo tener ayer mejor expositora que la fina pianista Paquita Madriguera [...] que ofreció una versión impecable y realmente artística. Un amplio dominio de los recursos pianísticos, bello sonido, prodigiosa digitación, expresivo fraseo y gran fuerza expresiva [...] motivando las más entusiastas y prolongadas ovaciones que resonaron ayer en el Estudio Auditorio. [...] Fue la reaparición de Paquita Madriguera una de las notas artísticas más salientes de los últimos tiempos, y el público que la admiró en su brillante interpretación de la obra de Ponce no se cansó de aplaudirla y llamarla repetidas veces al escenario, donde con el distinguido compositor mexicano siguió siendo ovacionada”.
A partir d'aquest reeixit retorn a l'activitat professional Paquita no va descansar: pocs mesos després va fer una gira pel Brasil. En un dels recitals, per exemple, va tocar Tema amb variacions "The Harmonious Blacksmith" de Händel, Fantasia en do major de Bach, Sonata en fa major de Mozart, Preludi i fuga en mi menor i "Variacions serioses" op. 54 de Mendelssohn, dues peces de "Set miniatures" de Fructuoso Vianna, "Tres danzas mexicanas" de Manuel Ponce i dues obres del seu mestre Granados: "La maja y el ruiseñor" i "El pelele". Va tornar després a tocar a Montevideo amb l'orquestra oficial (el Concert en la menor de Grieg), va oferir recitals a l’Argentina, sola i també al costat de Segovia (amb qui després va compartir escenari en almenys set ocasions més: en aquest mateix país i també a l'Equador, Mèxic i l’Uruguai, tocant els Concerts de Ponce i de Castelnuovo-Tedesco en versió reduïda per a guitarra i piano). Però en aquests anys d'intensa activitat −i de guerres a Europa− també es movien tots dos per separat, recorrent el continent americà cadascun per la seva banda. És així com Paquita va actuar en diverses ciutats de l'Argentina, el Brasil, Xile, Perú, l’Equador, Mèxic, Cuba, Costa Rica i Panamà, a més de diverses presentacions a Montevideo. Com una mostra de les repercussions dels seus concerts, transcrivim aquí una crítica signada per Juan Pablo Muñoz Sanz i publicada el 23 d'abril de 1944 a El Comercio, de Quito: “Diré, sin ambages, que Paquita Madriguera es una auténtica pianista, cuya escuela, estilo e interpretación satisfacen plenamente. Lo mismo al ejecutar el Tema Variado de Haendel, como la Fantasía en Do mayor de Bach, o la Sonata en Fa de Mozart, Paquita se muestra enterada con certeza de la trama polifónica, y lo confirma en el Preludio y Fuga en Mi menor de Mendelssohn [...] Pero es mucho más decisiva y profunda su compenetración con el alma de "su" Península, que es su propia alma. ¡Con cuánta exquisitez relieva los temas y acentúa los ritmos de aquella música! Recrea una atmósfera debussysta para la Evocación de Albéniz; pone un acento poético singular en la Andaluza de Falla, y confirma su procedencia del ámbito espiritual en que florecieran las geniales creaciones de Enrique Granados, el inolvidable”.
La crisi del matrimoni Segovia-Madriguera es va desencadenar a l'agost de 1944 i va durar diversos anys d'anades i vingudes, que van acabar apartant la pianista, una altra vegada, de l’activitat artística. Les seves presentacions en públic es van anar espaiant i es podria dir que les seves últimes actuacions importants durant aquesta etapa (si exceptuem els seus dos recitals de 1953 a Barcelona) van tenir lloc a Montevideo el 1946. El 21 de setembre d’aquell any va protagonitzar l'estrena absoluta del Concert núm. 2 per a piano i orquestra op. 92 de Mario Castelnuovo-Tedesco (que tornaria a interpretar set anys després en primera audició a la seva terra natal), i l'11 d'octubre va tenir lloc la seva darrera actuació en un escenari al costat d'Andrés Segovia, interpretant els concerts de Castelnuovo i de Ponce, tots en versió per a guitarra i piano. Gairebé immediatament Paquita va iniciar els tràmits de divorci, que es concretaria legalment el setembre de 1948. Les seves filles grans es van casar i aviat la van fer àvia. Va afrontar sola i amb dificultats la criança de Beatriz i va intentar sense fortuna independitzar-se emocionalment, instal·lant-se a Buenos Aires el 1949. El 1958 va tornar amb la seva filla petita a la capital de l'Uruguai. En tot aquest període les seves úniques presentacions professionals van ser les ja esmentades de 1953 en una breu i última visita a Barcelona. Paquita Madriguera va morir a Montevideo l'1 de novembre de 1965, però aquesta gran pianista (la brillant carrera musical de la qual ja s'havia vist interrompuda, en temps del seu primer matrimoni, per les convencions de la classe més conservadora de la societat uruguaiana) ja havia posat fi a la seva vida artística molts anys abans, condicionada per les tribulacions de la seva vida familiar i afectiva.