Rosa García Faria

Rosa García Esparducer va néixer el 16 de març de 1912 al carrer Provença núm. 246 de Barcelona. Els seus pares eren Emília Esparducer García i Alfred García-Faria, enginyer - era professor de Tecnologia de l’Escola d’Arts i Oficis - compositor i musicòleg. El pare estava molt dotat pel piano i fins i tot va acompanyar a la seva filla en els primers concerts. Alfred García-Faria va rebre consells d’Enric Granados de qui va ser bon amic i posteriorment va donar classes d’història de la música a l’Acadèmia Granados. El compositor li va dedicar la seva popular Dansa espanyola núm. 5. Va estudiar composició i instrumentació amb Felip Pedrell i més tard fou nomenat president de la  Societat Catalana de Concerts de Barcelona. Va cultivar una gran amistat amb Isaac Albéniz.

La infància de la violinista va transcórrer feliç, en un ambient cultural elevat, en una torre amb jardí que els pares van fer construir al Carrer Nostra Senyora del Coll de Barcelona quan ella tenia tres mesos. Va venir al món en plena exaltació wagneriana. Entre el grup de fervents admiradors de l’obra de Wagner hi havia el seu pare, el musicòleg i traductor Joaquim Pena, l’industrial Claudi Sabadell o el farmacèutic Freixas. Quan va néixer la Rosa, Freixas va preguntar: “Què, Faria, és Sigfried o Brunilda?” (narrat per la violinista en les memòries privades titulades “Breves pinceladas de mi vida”)

Poc a poc el pare va anar despertant la intel·ligència de la filla amb les seves ensenyances i especialment en tot allò relacionat amb la música. Als quatre anys va començar a rebre les primeres nocions musicals del seu pare i als cinc la va iniciar en l’estudi del piano, demostrant de seguida tenir una molt bona oïda. Segons recorda la violinista, quan tenia cinc anys va tocar dos preludis de Bach pel gran pianista francès Edouard Risler (que havia esta contractat per la Societat Catalana de Concerts) i aquest va plorar d’emoció al sentir-la.

Un any més tard el pare va descobrir en la seva filla qualitats pels instruments de corda, de tal manera que, aconsellat pel violinista Mathieu Crickboom, prengué la decisió d’iniciar-la en l’estudi del violí. La seva primera professora va ser Germaine d’Aranda i de seguida va demostrar una extraordinària capacitat d’aprenentatge adquirint amb poc temps molta tècnica violinística. Rosa recordava: “el violí era per mi com un joc. Des del principi em divertia reunint totes les nines, em situava al centre y després de cada interpretació agafava les seves manetes i les feia aplaudir”. (Breves pinceladas de mi vida)

Rosa García Faria des de molt jove es sabia de memòria els arguments de les òperes de Wagner i recordava amb gran emoció quan amb onze anys va anar escoltar “Els mestres cantors” al Liceu. Un any abans, el 1921, va  tocar en un recital d’alumnes a la Sala Granados i la premsa ja es feia ressò del seu talent. Poc temps després se li presentaren dues ocasions per poder estudiar a l’estranger. La mateixa violinista ho explicava així: “Risler en una nova visita a Barcelona, se’m volia emportar a París per preparar-me i després presentar-me com ‘enfant prodige’. Per una altra banda el violinista Mathieu Crickboom va proposar al meu pare que em traslladés a Brusel·les per ampliar i perfeccionar els meus estudis amb ell. La negativa del meu pare fou taxativa: De cap manera volia separar-se de mi i veia impossible desplaçar-se fora d’Espanya”. (Breves pinceladas de mi vida)

El 1924 García Faria va deixar d’estudiar amb Germaine d’Aranda quan aquesta es va casar amb Joaquim Pena. A partir d’aleshores va rebre lliçons del violinista Marià Perelló a l’Acadèmia Marshall. Amb ell va progressar molt i començà a fer algunes presentacions públiques, una d’elles a la Sala Granados el 19 d’abril de 1925, amb la pianista Mercè Roldós. El “Dia Gráfico” del 15 d’abril deia: “Rosa García Faria acreditó la buena escuela de violín que de su maestro el notable concertista Mariano Perelló tiene recibida, ejecutando con gran soltura y decisión exquisita una sonata de Corelli, otra en mi de Haendel, un Adagio de Fiorillo, Le tambourin de Rameau y Siciliana y Rigodón de Kreisler”.

El 14 de març de 1926 va participar amb gran èxit de nou en un recital amb la pianista Mercè Roldós, a l’Acadèmia Marshall. El diari “La Noche” del 24 de març deia: “El arte de la señorita García Faria és algo genuino, espontaneo, puro y sin careta. (...) Parece templada para las grandes luchas de la vida artística. Su modo interpretativo, que es intenso y hondo, se siente y se aplaude”. I el crític Rafael Moragues al diari “La Noche” del 15 de març comentava: “Interpretaron la Sonata en fa de Beethoven, cuyo Adagio espressivo manifestaron de un modo delicioso (…) y de una manera profunda e intensa. En el Concierto en la menor de Viotti la señorita García Faria nos demostró a cuanto llega su buen gusto en el frasear y de que nobleza es su estilo”.

El  juny de 1926 amb tan sols 14 anys, i competint amb músics de 20 anys, va guanyar el Premi Parramon davant d’un jurat presidit per Joan Manén que comptava també amb músics com Enric Casals, Joan Llongueres i Enric Ainaud entre d’altres. En el concurs va presentar com a obra obligada el primer moviment del Concert núm. 2 de Wieniawski i com a obra de lliure elecció “Sicilianne et Rigaudon” de Kreisler. Just el darrer dia d’aquell any morí Alfred García Faria, la mort del pare va suposar un cop anímic molt dur per la violinista. Aquella gran pèrdua va sumir a la família en una crisi econòmica molt important. Rosa era l’única que podia mantenir econòmicament a una família de cinc membres; aleshores el seu professor, Marià Perelló, la va ajudar cercant concerts remunerats per a ella i oferint-li alumnes per que els hi donés classes. A part va decidir no cobrar les lliçons que li donava. A partir d’aleshores la violinista combinaria la seva formació amb concerts i amb una vessant pedagògica que ja mai abandonaria. Segons el Diari de Girona (15-01-1931), el violinista Joan Manén va voler escoltar-la de nou el 1927 i sorprès pels nous avenços realitzats va afirmar: “A l’edat d’aquesta joveníssima concertista, no he sentit mai cosa semblant”.

El 1928 va participar amb èxit en diversos concerts a Barcelona, a la Sala Mozart, l’Acadèmia Marshall i l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. També va accedir al Conservatori del Liceu per continuar els seus estudis amb Marià Perelló. En aquell centre va guanyar el Diploma y Medalla en un concurs-oposició en que es van presentar nombrosos instrumentistes i cantants; Joan Lamote de Grignon, director del Conservatori li va atorgar una medalla davant les ovacions dels assistents.

Ja el 1928 la violinista va iniciar la primera relació amorosa, amb un cosí amic d’infància. Aquest, gelós per la carrera que estava duent a terme com a violinista, va obligar-la a triar entre ell o el violí; dos anys més tard va decidir deixar-lo per poder continuar la seva activitat com a violinista.

El 17 de novembre de 1929 va actuar al Centre cultural de l’exèrcit a Madrid interpretant, entre d’altres obres, la Polonesa brillant de Wieniawski, “Tambourin chinoise” de Kreisler i “Capricho vasco” de Sarasate. Quan Marià Perelló va dimitir del Conservatori de Liceu per tornar a l’Acadèmia Marshall la violinista el va seguir, sempre fidel a les seves ensenyances.

El 3 d’abril de 1930 actuaria de nou amb la pianista Mercè Roldós en un recital al Circulo Sabadellés interpretant obres de Beethoven, Wieniawski, Sarasate i Tartini. Aquell any Marià Perelló va presentar la violinista a Pau Casals. La va escoltar i admirat del seu gran talent va programar-la aquella mateixa temporada; els dies 17 i 18 de maig va tenir l’oportunitat de tocar al Palau de la Música amb l’Orquestra Pau Casals i sota la seva direcció el Concert amb sol major de Mozart. Per a la violinista aquells concerts van suposar la consolidació definitiva en el món musical. Ho explica així en les seves memòries: “Vaig obtenir un èxit sense precedents, tant que el mestre Casals em va abraçar en presència d’un públic que omplia el Palau, assegurant-me al mateix temps un gran futur”. Tots els diaris van lloar unànimement l’artista. El compositor i pianista Baltasar Samper va escriure a La Publicitat: “(...) les seves qualitats, ben disciplinades i desplegades per una preparació sòlida intel·ligent, la col·loquen tot seguit en un lloc destacat en els primers rengles dels nostres artistes. És admirable la seva tècnica segura i depurada, que li permet d’executar amb facilitat i desimboltura i de vèncer amb gràcia les dificultats del mecanisme; però més cal admirar encara la força del seu temperament de veritable artista i la seva aguda intuïció que fan d’ella una excel·lent intèrpret”. El mes de juny i juliol va tenir l’oportunitat de tornar a tocar amb molt èxit el Concert en sol major de Mozart a Mataró, Sabadell, Figueres i Terrassa, aquest cop amb la recent creada Orquestra Clàssica de Barcelona dirigida per Josep Sabater.

El violinista Joan Manén assabentat dels èxits assolits va decidir comptar amb ella per interpretar per primera vegada a Barcelona el seu Concert espanyol per a violí i orquestra op. A-7. El concert va estar emmarcat en la celebració d’un Festival Manén que va tenir lloc el 3 de juliol de 1930 al Palau de Projeccions de Barcelona, amb l’Orquestra Pau Casals sota la direcció del mateix autor. Joan Llongueras digué a “La Publicitat”: “en la part de violí solista es distingí d’un manera notabilíssima i digne dels millors elogis la joveníssima i excel·lent violinista Rosa García Faria”. El desembre participa en un concert amb obres del compositor peruà Teodoro Valcarcel al Palau de la Música Catalana i fa un recital al Teatre Zorrilla de Badalona acompanyada per la pianista Carme Bracons.

El 1931 Rosa García Faria va interpretar amb molt èxit obres per a violí i orquestra com el  Concert en mi menor de Mendelssohn, el Concert en re menor de Tartini, el Concert en sol major de Mozart i Introducció i Rondó capriccioso de Saint-Saëns a Girona (Teatre Principal), Mataró (Teatre Clavé Palace), Tortosa (Cine Doré) i Barcelona (Palau de la Música), sempre acompanyada de l’Orquestra Clàssica de Barcelona dirigida per Josep Sabater. Del concert al Palau de la Música “El Noticiero” del 24 de novembre de 1931 va dir: “(…) és una concertista de verdader mèrit. Posseeix aquesta jove violinista una gran tècnica i un fort temperament musical”. Totes les crítiques coincidien en destacar el seu temperament, la solidesa i qualitat del seu so i la capacitat comunicativa. L’1 i 3 de desembre de 1933 va fer dos concerts a València amb extraordinari èxit, el primer dels quals va tenir lloc amb l’Orquestra Valenciana de Cambra interpretant el Concert en re menor de Tartini.

Entre 1931 i 1936 va fer nombrosos recitals amb piano a Barcelona, Badalona, Girona, Castelló, Tortosa, Mataró, Figueres, Sabadell, Terrassa, Tàrrega, Saragossa, essent acompanyada per pianistes com Isabel Martí-Colin, Josep Sabater, José García, Josep Romeu, Rafael Casasempere o la ja citada Carme Bracons. Però el pianista amb qui va actuar de manera més regular abans de l’esclat de la Guerra Civil va ser Lluís Molins. Entre les obres programades en aquells concerts destaquen: les Xacones de Bach i de Vitali, el Concert en sol menor de Bruch, les Variacions sobre un tema de Corelli de Tartini-Kreisler, la Sonata núm. 5 “Primavera” de Beethoven, el Concert en si menor de Saint-Saëns, la Simfonia espanyola de Lalo i diverses obres de Wieniawski i Sarasate.

El 13 d’abril de 1935 va debutar a Madrid, al Teatro Español, intepretant el Concert en mi menor de Mendelssohn amb l’Orquestra Filharmònica de Madrid dirigida per Bartolomé Pérez Casas. El crític i musicòleg Adolfo Salazar va dir de la seva interpretació: “La agradable musicalidad tuvo en la joven  barcelonesa una intérprete cabal, digna de aplauso, sobre todo por su digna restricción, su modestia, exenta de todo género de pretensiones; su criterio, fielmente entregado al servicio de la obra. Su sonido, bonito y musical; su mecanismo serio y preciso. Una version despojada de sensacionalismos y pirotecnias, version de buen intérprete antes que virtuoso, y por todo ello digna del aplauso tan cordial con qué fue recibida”. El 31 de maig de 1936 va actuar amb el pianista Lluís Molins en un recital per la Societat Filharmònica de Saragossa.

Durant tota aquesta etapa de concerts la jove Rosa García Faria continuava dedicant-se a la pedagogia impartint classes particulars. A l’esclatar la Guerra Civil el juliol de 1936 la violinista prengué la decisió de no actuar: “Van ser anys molt durs per a tots, i també per nosaltres. Des del 36 al 39 van quedar suspeses totes les activitats musicals, a excepció de les de caràcter polític, i jo no vaig voler participar-hi. Per altra banda, els deixebles van emigrar a altres països, i teníem tants problemes econòmics que vam haver de malvendre dos terrenys.” (“Breves pinceladas de mi vida”). La violinista mantenia una important relació d’amistat amb el pintor i musicòleg Enric Tolosa des del 1930, any en que es van conèixer. Aquella amistat va permetre a la violinista aprendre molt sobre literatura i descobrir noves obres pedagògiques pel violí. Tolosa era un bon conversador i un bon coneixedor dels grans violinistes internacionals que tocaven a Barcelona amb els quals mantenia converses interessants. Aquella amistat al llarg del temps es va transformar entorn el 1939 en una relació amorosa que esdevindria molt perjudicial tant a nivell personal com musical per la violinista. Ell aconsellava a la violinista i intervenia cada cop més en les seves decisions artístiques. Tal como explica la violinista a “Breves pinceladas de mi vida”, Tolosa era un músic frustrat, tenia molts coneixements musicals adquirits però no disposava de cap talent per esdevenir un violinista professional com havia somniat des de molt jove. Però en canvi disposava de grans dots com a pintor, un talent que havia heretat del seu pare, el pintor Aureli Tolosa Alsina, deixeble de Modest Urgell. A través de la violinista Enric Tolosa va canalitzar aquella profunda frustració vital, de tal manera que sentiments tant contradictoris com l’enveja i l’admiració van confluir en una relació que esdevindria molt tòxica i que marcaria profundament la vida de Rosa García Faria.

A finals de 1940 va reprendre la seva activitat de concerts. El 6 de desembre torna a tocar per la Societat Filharmònica de Saragossa, aquest cop acompanyada al piano per Carmen Bravo. El 4 de juny de 1941 participa en un Festival Beethoven al Palau de la Música Catalana interpretant el Concert per a violí de Beethoven amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per César Mendoza. El 30 de setembre al Palau de la Música toca la Xacona de Bach i el Concert en re menor de Tartini amb l’”Orquesta Profesional de Cámara” dirigida per Enric Casals, en un concert organitzat per l’Associació de Cultura Musical. El 12 de desembre torna a viatjar a Madrid per interpretar el Concert per a violí de Beethoven amb l’Orquestra Filharmònica de la ciutat dirigida per Bartolomé Pérez Casas. De nou va assolir un gran èxit a la capital. El compositor Conrado del Campo a “El Alcazar” del 13 de desembre va escriure: “Rosa García Faria es una deliciosa violinista del mejor estilo y técnica, y en posesión de un sonido, si no muy rico de contrastes, grato de timbre y expresivo siempre”.

El 3 de març de 1942 es presenta un cop més al Palau de la Música Catalana en un recital amb la pianista Carmen Bravo, inclòs en el cicle de concerts organitzats per “Educación y descanso” i aquell any també actua en recitals amb el pianista Lluís Molins per Catalunya (Girona i Vilanova i la Geltrú).

El 1943 interpreta, al Casal del Metge de Barcelona, la Sonata en do menor de Edvard Grieg amb la pianista Alícia de Larrocha en un concert en que es commemorava el 10è aniversari de la fundació de l’Orquestra Clàssica Femenina que havia estat fundada i que dirigia Isabel de la Calle.

Els anys 1944 i 1945 van ser molt intensos per la violinista. Ve fer gires per Espanya actuant a ciutats com Castelló, Sevilla (en recital i interpretant el Concert de Mendelssohn amb l’Orquestra Bética dirigida per Enrique Jordà), Màlaga, Càdis, La Coruña, Pontevedra, Vigo, Terrassa, Barcelona, Ceuta (amb l’Orquestra Simfònica de la ciutat), Tetuan, Santa Cruz de Tenerife (amb l’Orquestra de Cambra de Canàries interpreta els concerts de Tartini i Mendelssohn) i Las Palmas. També va tocar en dues ocasions a Tetuán. En aquells concerts va col·laborar amb diversos pianistes com Antonia Pich Santasusana, Luís López, José Maria Garrido, Luís Prieto o Maruja Ara. En un concert organitzat pel Fomento Musical de Barcelona el 26 de març de 1945, la violinista i Pere Vallribera van interpretar al Casal del Metge de Barcelona el Concert per a violí de William Walton en primera audició a Espanya.

El gener de 1946 va tocar a Sevilla el Concert de Beethoven, amb l’”Orquesta Bética de Cámara” dirigida per Manuel Navarro. A l’agost va obtenir un extraordinari èxit amb els Concerts de Beethoven i Mendelssohn al costat de l’Orquestra Simfònica de Màlaga. Aquell any també va actuar a Bilbao, Càdis, Terrassa i Sant Sebastià. Miquel Saperas en una biografia de la violinista descriu molt bé la seva personalitat: “En el instante mas fogoso, deslumbrante o pianísimo de un ensayo, a solas, recibe quien sea, a menudo con el oro y violáceo de una copa. Es bella como la mejor de las flores tropicales. Se sabe querida y admirada. Su sencillez e ingenuidad perduran, como cuando niña, ‘entre la Música i el Paisaje, la Infància luminosa y la Grandeza del alma’. No para con el instrumento a cuestas. Apasionadamente se entrega, después de a Dios, a su excelso, irrenunciable arte de la música. Con plenitud de amor vive su vida.”

El 1947, just abans de fer una gira de concerts per Andalusia, va tenir una discussió amb la seva parella Enric Tolosa. Ella ho explica a “Breves pinceladas de mi vida”: “vaig tenir una greu discussió amb ell. Vam fer, malgrat tot, les paus, però la impressió que em va quedar fou la de que alguna cosa havia mort entre nosaltres. Era, per tant, una equivocació continuar acariciant els mateixos projectes, havia de reflexionar a distància, i sense saber com, de la manera més sorprenent, més insospitada, la solució la vaig trobar a Màlaga”. Després d’un recital en aquella ciutat (3 de novembre) el director del Conservatori, Pedro Megias, va oferir-li una plaça com a professora de música de cambra per incorporar-se imminentment i posteriorment la càtedra de violí. Després de valorar-ho detingudament i de consultar-ho amb la seva mare, va prendre la decisió d’acceptar el càrrec.

A Màlaga va ser professora del Conservatori de Música durant cinc temporades, entre 1947 i 1952. S’inicià com a professora de música de cambra i a partir de 1951 com a professora de violí. Van ser anys d’una intensa activitat pedagògica que va combinar amb diverses gires de concerts. A part de l’activitat docent al Conservatori feia nombroses classes particulars a alumnes de famílies d’alt poder adquisitiu. Arrel de la seva presència, el nombre de matricules de violí al Conservatori va augmentar exponencialment fins al punt que es va haver de nombrar diversos substituts - una d’elles Elvira Hurtado de Mendoza, alumna de García Faria – per poder atendre les classes quan la violinista marxava de gira. Aquells van ser anys molt feliços per la violinista, va tocar cada any per la Societat Filharmònica de Málaga i va fer diverses gires de concerts, molts d’ells acompanyada per la pianista Antonia Pich Santasusana; va actuar a Càdis, Sevilla, San Sebastian, Terrassa, Barcelona, Palma de Mallorca, Tetuán, Melilla, entre altres ciutats.

Durant el 1947 va continuar interpretant el Concert de Beethoven en diverses ocasions. L’1 d’abril ho va fer al Festival Beethoven, al Palau de la Música de Barcelona, amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per Conrad Bernhard – en aquell Festival també la pianista Rosa Sabater va tocar el 3r concert -, el 28 de maig amb l’Orquestra Simfònica de Mallorca sota la direcció d’Ekitai Ahn, el 19 d’octubre de nou al Palau de la Música amb l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida aquest cop per Josep Maria Roma.

El 31 d’octubre de 1947 va oferir el Concert núm. 1 de Max Bruch amb l’Orquestra Filharmònica de Màlaga dirigida pel Mestre Gutiérrez de la Puente. D’aquest concert el diari “Sur” de l’1 de novembre deia: “Rosa, la gracia, la suavidad, la fina ejecución y el rigor. El equilibrio justo también, però apasionada y fuerte en la “cuarta”. Rosita García Faria, la gran violinista, ha vivido el Concierto de Max Bruch en toda su intensidad”. El novembre d’aquell any la premsa malaguenya es fa ressò d’un recital de la violinista amb el pianista Luís Sánchez, un concert que tots cataloguen com un dels millors de la temporada; va interpretar l’Allegro de Fiocco, el Concert en la major de Mozart, la Sonata núm. 5 “Primavera” de Beethoven, Scherzo i Tarantel·la de Wieniawski i diverses peces de Txaikovski, Dvorák, Ries i Schumann. El 1948 va interpretar amb èxit a Màlaga i Sevilla el Concert en re menor de Tartini, el Concert de Mendelsshon i el primer de Bruch.

El 2 de febrer de 1949 va tenir lloc un concert important a Màlaga: la primera audició a Andalusia del Doble Concert de Brahms, interpretat per Rosa García Faria, el violoncel·lista Juan Ruiz Casaux i l’Orquestra Filharmònica de Màlaga dirigida pel Mestre Gutiérrez de Lapuente. Les crítiques van lloar unànimement la interpretació brillant i compenetrada dels dos solistes. Aquell any va actuar també entre d’altres ciutat a Melilla amb el pianista Luis Sánchez. El diari “Telegram del Rif” deia: “Una técnica perfecta. ¡Que pureza de armónicos! ¡Que dominio del arco! y un fino sentido interpretativo capaz de asimilar los más variados matices, fueron las características de la brillante actuación de Rosa G. Faria”.

En motiu d’una de les actuacions del gran violinista polonés Henryk Szeryng a Màlaga, aquest per desig propi va assistir a una de les classes que donava la García Faria al Conservatori. Després de la classe Szeryng va acompanyar-la al piano en el primer moviment del Concert en re major de Paganini. La violinista a “Breves pinceladas de mi vida” recorda el següent: “Al finalitzar, em fa oferir la Càtedra de Mèxic: ‘A vostè que se li ha perdut a Màlaga, on, segons la meva opinió, perd un meravellós temps, que em perdonin aquests senyors. Jo li garanteixo concerts i classes, que de comú acord anirem combinant, vol?... Arregli els papers i jo la recullo al meu retorn de Sevilla’. L’oportunitat era temptadora, però trair així als meus amics m’hauria semblat molt reprovable.”

En la seva etapa a Málaga la violinista va poder formar molt bons alumnes, entre els més destacats hi ha havia la ja citada Elvira Hurtado de Mendoza i José Antonio Pérez Ruiz, que va fer una carrera internacional a Itàlia i Anglaterra formant part de formacions com l’Orquestra Santa Cecilia de Roma, “I virtuosi di Roma” o “I Musici”.

El 8 i 9 de maig de 1951 va interpretar el Concert de Beethoven amb l’Orquestra Simfònica de Gibraltar. Durant un dels seus recitals per la Societat Filharmònica de Màlaga va rebre la noticia de que la seva mare havia patit una embòlia. Aleshores Enric Tolosa, la seva anterior parella sentimental, va aprofitar l’ocasió per reprendre el contacte amb ella a través d’una relació epistolar amb la qual l’anava informant de la millora de la mare. Complert el quart any d’estança a Málaga i durant unes vacances a Barcelona, la mare d’Enric Tolosa va morir. El moment fou propici per demanar-li que es quedés al costat d’ell i no el deixés sol. Ell va entregar-li un anell de compromís i Rosa l’acceptà comprometent-se a tornar a Barcelona al cap d’un temps. Durant la darrera temporada a Màlaga la violinista rebia d’Enric cartes depriments; ell es sentia malalt físicament (tenia una malaltia hepàtica crònica) i moralment, no es relacionava massa amb els seus germans i es sentia sol. Ella també rebia cartes de la mare insistint que tornés aviat: “L’Enric es porta com un fill i estic segura que et farà feliç”. D’aquesta manera la violinista es va sentir empesa per un implacable destí: Al finalitzar el curs 1951-1952, comunicà al Conservatori la decisió de deixar la plaça. La notícia va suposar un cop molt dur pel claustre de professors. Li van sol·licitar que es plantegés la possibilitat de residir a Málaga amb el seu promès, de tal manera que fins i tot li van proposar crear una plaça per a Tolosa al centre. Tot fou inútil; ell no volia traslladar-se a viure a Málaga. Finalment Rosa García Faria va haver de presentar la dimissió i renunciar a la plaça de Catedràtica de violí del Conservatori que havia tot just acabat de guanyar aquell mes de juny de 1952.

L’octubre de 1952 Rosa García Faria es va casar amb Enric Tolosa. El 1953 el Conservatori de Malaga li va notificar el seu nomenament com a Catedràtica d’honor del centre. El primer concert després del casament va tenir lloc aquell mateix any a Màlaga (30 de maig), durant un curs que van impartir ella i el seu marit, durant dos mesos, entre maig i juliol. El títol del curs era: “’Escuela moderna del violín’ según los famosos maestros Leopoldo Auer y Carl Flesch explicada y comentada con demostraciones prácticas por los profesores Enrique Tolosa y Rosa G. Faria”. En una carta a Andrés Oliva Marra-López, director del Conservatori, (citada a la tesis “Conservatorio de Música de Málaga: Proceso Pedagógico, Historia y Género 1869-1959” de Pilar López Núñez) la violinista li transmet la seva sorpresa davant la concessió del seu marit per poder realitzar aquell concert, ja que l’havia obligat a abandonar els escenaris. I en un altra carta li dona les gràcies per organitzar aquell curs: “Haz constar mi profunda gratitud al Claustro por proporcionarme la primera ocasión de tocar desde mi casamiento ya que hasta ahora Enrique me hizo rehusar conciertos en España y fuera de aquí. ¡Bendito sea el Cursillo gracias al cual se hace factible mi nuevo contacto con ese público que quiero tanto!”. Per altra banda la violinista a “Breves pinceladas de mi vida” ho va expressar de la següent manera: “En cuanto a mis actividades, muy a su pesar, realicé una gira por el Norte de España (...), en varias filharmónicas de Aragón y en las cuatro provincias de Cataluña. Por su parte Enrique “toleraba” mis conciertos, mas que sentirse complacido por ellos. Me admirava però no le era grata cualquier oportunidad que se presentara para “exhibirme”, palabra que acostumbraba a emplear. Se pasaba, en cambio, horas enteras oyéndome estudiar y con frecuencia iba calladito a escucharme mientras preparava los conciertos (...)”.

Les actuacions de Rosa García Faria es van reduir moltíssim arrel del seu matrimoni. El 1954 s’emet per Radio Barcelona la seva interpretació de la Sonata per a violí i piano de Ramon Parramon, obra que li havia estat dedicada. Aquesta obra la va interpretar en primer audició en concert l’11 de desembre de 1954 al Casal del Metge de Barcelona amb la pianista Maria Canela. El 6 de febrer de 1955 reapareix en un concert al Palau de la Música, amb l’Orquestra Filharmònica dirigida per Pierino Gamba interpretant el Concert de Beethoven. A partir d’aquell dia utilitzaria el nom artístic de Rosa Garcia Faria de Tolosa. El 21 de febrer toca el mateix concert amb l’Orquestra Simfònica de Mallorca dirigida per Ekitay Ahn, El 27 de novembre d’aquell any i el 12 de febrer de 1956 fa dos recitals amb la pianista Carmen Undebarrena al Casal del Metge, organitzats per l’”Asociación de Divulgación Musical”.

El 24 de maig de 1958 va interpretar per Joventuts Musicals de Barcelona, la Sonata per a violí i piano de Cesar Franck amb Carmen Undebarrena. El 1959 toca per la Societat Filharmònica de Málaga, a Melilla, Osca i Barcelona interpretant obres com el Concert de Txaikovski, la Sonata núm. 3 de Brahms, el Concert en re menor de Wieniawski o la Sonata núm. 1 de Beethoven.

A partir de 1960 l’activitat de concerts és va reduir encara més; entre 1960 i 1963 només consten dues actuacions de la violinista de caràcter privat. El 6 de juny de 1962 mor la mare de Rosa García Faria. Durant aquells anys Enric Tolosa fa diversos retrats a l’oli i dibuixos de la violinista, fet que li va permetre realitzar una important exposició amb èxit, a la “Pinacoteca”.

El 9 d’octubre de 1964 fa un recital amb Maria Canela, dins la setmana musical de l’Institut d’Estudis Nord-americans. En aquell recital interpreten la Sonata núm. 15 de Mozart, el Concert de Walton, Nigun de Bloch i diversos capricis de Paganini en una versió amb acompanyament de piano. El desembre és convida per l’Orquestra de Cambra de Canàries per interpretar el Concert núm. 1 de Bruch i la Introducció i Rondo capriciós de Saint-Saëns. El novembre de 1965 va fer novament un recital amb el pianista Manuel del Campo a la Societat Filharmònica de Màlaga. Durant aquella estança ofereix amb molt èxit el Concert per a violí de Brahms amb l’Orquestra Filharmònica de la ciutat dirigida per Pedro Gutiérrez Lapuente.

El 1967 es presenta al Palau de la Música Catalana on interpreta el Concert núm. 1 de Paganini i estrena un Concert per a violí d’Enrique Muñoz Gomis amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona dirigida per Joan Pich Santasusana.

A patir de 1968 fa un concert anual a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona. El primer recital va tenir lloc l’abril de 1968 amb Maria Canela, pianista amb la que col·laboraria habitualment a partir d’aquell moment. El recital va constar de Sonatas de Bach per a violí sol, la Sonata de Henry Cowell, i peces de Sarasate, Chopin i Brahms.

Des de feia anys la violinista estava abocada en l’estudi de la integral dels vint-i-quatre capricis de Paganini amb la intenció d’interpretar-los en concert. Finalment la integral la va dur a terme en dues sessions dues vegades, a l’Institut Italià de Cultura i a l’Institut d’Estudis Nord-americans el 1969 i el 1970. El compositor i crític Xavier Montsalvatge va escriure a La Vanguardia: “(…) Ha afrontado Rosa Faria las dificultades de esta obra antológica con la técnica, dicción y soltura de arco propias de su gran categoría profesional (…)”. Arrel de l’experiència obtinguda en l’aprenentatge dels capricis, la violinista decideix treballar en una revisió. Ho explica a “Breves pinceladas de mi vida”: “La pròpia experiència que vaig adquirir, per dominar dignament molts dels difícils passatges d’aquests capricis, va ser el que em va fer decidir a realitzar un profund anàlisi sobre la forma de resoldre els seus complexes problemes, i es aquest el meu llegat violinístic que ofereixo als meus futurs companys, amb el millor desig de que els hi sigui profitós”.

El març de 1971 va tenir lloc un nou recital amb Maria Canela a l’Institut d’Estudis Nord-americans; van interpretar la Sonata núm. 1 de Beethoven, diversos capricis de Paganini per a violí sol i la Sonata del compositor americà David Diamond.

El 1973 es va veure obligada a abandonar totes les activitats musicals per dedicar-se a cuidar la seva tieta i el seu marit els quals estaven cada cop més malalts. El 2 de novembre va morir la seva estimada tieta i aquest fet va suposar un gran trauma per la violinista ja que li era molt difícil conviure sola amb el seu marit. Ho narra de la següent manera: “era incapaç pel seu caràcter amargat, de proporcionar-me el consol que en aquells moment necessitava. Les seves dolències, per altra banda, el feien més egoista i irritable. Era, per mi, imprescindible respirar una mica d’oxigen fora del trist ambient en que vivia, i com tantes vegades, aquest cop ho vaig aconseguir a Itàlia”. (Breves pinceladas de mi vida)

El 1974 va rebre la proposta d’estrenar la Sonata en sol major del compositor italià Enzo de Bellis. Amb aquest objectiu es va organitzar una gira per Italia en que Rosa García Faria i la pianista Maria Canela van tocar a Nàpols, Roma, Messina, Benvento, Matera, Gènova, Macerata i Caserta. En el primer concert, a Nàpols, van comptar amb l’assistència del compositor el qual al finalitzar l’estrena de la seva obra molt emocionat va abraçar a la violinista. Arrel d’aquesta gira va rebre invitacions per tornar a tocar en aquell país durant les properes sis temporades, fins el 1981. La primera temporada en que va tornar, l’any 1975, actuà acompanyada de la pianista Carmen Undebarrena. 

La situació familiar de la violinista era molt complicada. El seu marit va patir molts dolors físics i morals durant els darrers dos anys de vida. Rosa va encarregar-se de cuidar-lo i atendre’l en tot moment, amb l’ajuda de Vicenta Elias, esposa de Joan Elias, que es feia càrrec de mantenir el taller de pintura que havia pertanyut al seu sogre. Finalment el 20 de maig de 1975 Enric Tolosa va morir. Més tard Rosa, recordant aquells moments, escrivia: “Malgrat vaig lluitar molt, ell, pacíficament amb la meva mà entre les seves, em va dirigir una darrera mirada. Hores abans, m’havia dit, ‘gracies per tot’. Fou la compensació de totes les meves amargures”.

Rosa García Faria continuà donant classes particulars a molts alumnes al llarg de la seva vida compaginant-ho amb la seva activitat concertística. Entre els alumnes que va tenir cal recordar al compositor i violinista Jordi Cervelló al qual l’unia una gran amistat.

Van transcórrer els anys i la Rosa va resignar-se a la seva solitud. Entre 1974 i 1980 va fer alguns concerts a Itàlia i a diverses localitat espanyoles: Tarragona, Valls, Càceres, Mèrida, Badajoz, Lleida, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Maó Ciutadella i Martorell amb pianistes com Maria Carbonell, Manuel García Morante o Maria Canela. Aquests recitals l’ajudaven a mantenir-se il·lusionada i activa. El 1980 va fer els seus darrers concerts, un d’ells a l’Ateneu Barcelonès per l’Associació Massià-Carbonell.

El darrer concert de la seva carrera va tenir lloc el 25 de març de 1987 al Conservatori Profesional Municipal de Lleinda. Aquest mateix la violinista va patir un vessament cerebral. Tot i la gravetat, va fer un gran esforç per intentar tornar a tocar el violí, malgrat els metges no li donaven cap esperança. Amb gran perseverança va aconseguir tornar a tocar l’instrument que tant estimava i al qual havia dedicat tota la seva vida. D’aquesta manera va continuar la revisió dels capricis de Paganini, el projecte que tanta il·lusió li feia.

La violinista tota la vida va tocar només dos violins: el violí Parramon que havia guanyat l’any 1926 amb catorze anys en el Premi, i un violí “Andrea Gagliani” que el seu pare li havia regalat per la comunió, quan tenia deu anys; el pare va comprar l’instrument a un antiquari per 3.000 pessetes, una quantitat molt elevada per l’època.

Rosa conservà l’amistat amb algunes de les seves cosines, amb diversos alumnes, amb Ester Janés, esposa del poeta Josep Janés, amb la família Elías i posteriorment amb els seus descendents, la família Ricart-Elías els quals es van encarregar d’atendre-la i cuidar-la fins els darrers dies.

El 8 de gener de 1996 Rosa García Faria va morir a la ciutat de Barcelona. La seva vida va ser l’exemple d’una artista de molt talent, plena de energia i de gran personalitat musical. La seva vida personal va ser molt difícil. Fou víctima d’un constant maltractament psicològic i d’un masclisme que en l’època era malauradament acceptat amb normalitat. Es va sentir atrapada i no va saber ni poder sortir d’aquella teranyina tan nociva que l’anul·lava com a artista i com a dona. Ens queda el record de tots aquells que van poder gaudir del seu art. És imprescindible que no s’oblidi tot allò important que va fer al llarg de la seva intensa vida, com a violinista i com a pedagoga.