")
Rosalia Garitano
© Fons de la familia de Rosalia Garitano
Abigaille a Nabucco, 1909
© Fons de la familia de Rosalia Garitano
Partitura amb anotacions de Rosalia Garitano
© Fons de la familia de Rosalia Garitano
Rosalia Garitano a la Rivista Teatrale Melodrammatica, 1910
© Fons de la familia de Rosalia Garitano
Partitura personal de Rosalia Garitano
© Fons de la familia de Rosalia Garitano
Rosalia Garitano a la Rivista Teatrale Melodrammatica, 1910
© Fons de la familia de Rosalia Garitano

Rosalia Garitano

Sant Sadurní d’Anoia 23-07-1878 - Barcelona 1967

El seu veritable nom era Rosalia Courchoud Canals, filla de Juan Courchoud i Isabel Canals. Fou la gran de cinc germans. La seva formació musical molt probablement va anar a càrrec de professors particulars ja que no consta que cursés els estudis al Conservatori del Gran Teatre del Liceu. El 1896, amb només 18 anys, va contraure matrimoni amb Martin Garitano Beobide, pelotari basc del que va adoptar el seu cognom. Decidida a impulsar la seva carrera, es va establir a Itàlia: inicialment a Milà on va estudiar amb el professor Ruggero Astillero i posteriorment a Roma amb el baríton Senatore Sparapani. Allà les seves grans facultats vocals ja van començar a ser notòries i va començar a participar en diversos recitals i events organitzats per institucions com la Società Riccardo Wagner.

El 1908 va efectuar el seu debut a la població de Terni; fou seleccionada pel mestre Del Pinto per estrenar la seva òpera “In Sardegna”. Però on va obtenir un gran succés va ser pocs dies després en el rol de Leonora de “La Forza del destino” de Giuseppe Verdi, títol que concloïa la temporada i del que en va ser la gran protagonista. Tant va ser l’èxit que ràpidament se la va programar en noves funcions. El 21 de maig va debutar al Teatro Ristori de Verona amb el rol d’Elvira a “Ernani” de Giuseppe Verdi en funcions tempestuoses ja que el públic va protestar sonorament el tenor Angelo Gamba i el baríton Aristide Anceschi, mentre Garitano fou ovacionava unànimement. El rol ja dona detalls del tipus de veu de la cantant, una veu de soprano lírico-spinto plena. Tot i així la següent actuació va tenir lloc al Teatro Sociale de Belluno amb “L’amico Fritz” de Pietro Mascagni, en el rol de Suzel, molt més líric. El mes de setembre va ser contractada pel Teatro Sociale de Castelfranco per protagonitzar un fet insòlit: cantar Santuzza de “Cavalleria Rusticana” de Pietro Mascagni i Nedda de “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo la mateixa nit. La diversitat dels rols és tanta que sembla evident que posseïa una veu flexible, de soprano lírico-spinto capaç de plegar-se a rols més lírics tal i com demostra les alternances de repertori en els seus inicis. Com a curiositat cal destacar que al seu costat, assumint els rols d'Alfio a “Cavalleria Rusticana” i Silvio a “Pagliacci” va cantar el baríton Marcel Courchoud, germà de Rosalia, que estava anunciat a les funcions com a Marcelo Garitano.

El mes de novembre de 1908 Rosalia va ser a Mòdena, al Teatro Storchi, on va interpretar de nou “Ernani” i “Nabucco” de Verdi, aquesta darrera en el rol d'Abigaille al costat de companys com Luigi Peano o Giuseppe del Chiaro. Els rols verdians van esdevenir la veritable base del seu repertori. Les seves importants facultats vocals van cridar ràpidament l’atenció dels empresaris italians i el mes de desembre va efectuar el seu important debut al Teatro Dal Verme de Milà amb Leonora d'“Il Trovatore” de Giuseppe Verdi, amb un important repartiment completat amb el tenor espanyol Julian Biel, que s’alternava amb l’italià Fausto Castellano, i el baríton Anafesto Rossi en funcions de gran èxit per a Rosalia. Tant que la prestigiosa revista “Il Teatro Illustrato” va decidir dedicar-li una pàgina complerta com a cantant revelació i on la podem veure en una preciosa fotografia com a Abigaille de “Nabucco”.

Pocs dies després, el gener de 1909, i al mateix teatre, va tornar a interpretar Leonora, en aquest cas la de “La Forza del destino” de Verdi, acompanayda per Giuseppe Corti i d'Anafesto Rossi. La ductilitat vocal mencionada li va permetre afrontar el mes de març un rol molt més lleuger, Margherita de “Faust” de Charles Gounod, interpretat al Teatro Politeama de Monferrato al costat d'un dels grans especialistes en el rol protagonista, el baix Angelo Masini-Pieralli i, de nou amb el seu germà Marcel, en el rol de Valentin, ara ja anunciat com a Marcelo Courchoud.

L’abril de 1909 va ser present al Teatro Politeama de Reggio Emilia, amb “Il Trovatore” juntament amb Alfonso Busetti, continuant la temporada al Teatro Ballarin de Lendinara participant de nou a “La Forza del destino” amb el tenor Enrico Trentini, donant així continuïtat a una carrera consolidada.

L’octubre de 1909 va ser present a Palerm on va efectuar dos debuts de rol: Jone a l’òpera homònima d’Errico Petrella i Maria a l’òpera “Giovanni Gallurese” d’Italo Montemezzi, ambdues acompanyada pel conegut tenor Fausto Castellani. Els debuts van continuar i pocs dies després, el desembre, Rosalia va cantar per primer cop el rol de Manon a l’òpera “Manon Lescaut” de Giacomo Puccini al Teatro Eretenio de Vicenza amb Enrico Trentini com a Des Grieux. Va obtenir tan èxit que la nit de l’estrena es va veure obligada a bisar l’ària “Sola, perduta, abbandonata” del darrer acte. L’empresa li va oferir ràpidament nous contractes pels proper anys. A aquest debut Puccinià en va seguir un altre: Mimi de “La Bohème”, celebrat el mes de desembre al Teatro Petruzzelli de Bari i amb companys com Luigi Fauda i Emilio Bione.

L’any 1910 va ser un dels importants a la seva carrera. Va tornar al Teatro Eretenio de Vicenza, on feia poc havia tingut un espectacular debut i on aquest cop va cantar a “La forza del destino” de nou amb Trentini, reafirmant així el seu èxit. La temporada va continuar amb “Manon Lescaut”. Abans, el 19 de febrer de 1909, Rosalia va cantar per primer cop el rol de Floria Tosca a “Tosca” de Giacomo Puccini. Va ser al prestigiós Teatro Poliorama de Gènova en una sèrie de funcions que van comptar amb un repartiment de luxe: els tenors Giuseppe Armanini i Josep Palet i el baríton Edoardo Faticanti. La nit del 27 de febrer Garitano va fer el bis de “Vissi d’arte” enfront a un entusiasmat auditori.

El 21 de maig de 1910 va ser la protagonista de l’estrena mundial de l’òpera “Pietà” de Giuseppe Dannecker a l’Anfiteatre de Trieste en un repartiment que va comptar també amb Angelo Marcolin i Francesco Nicoletti. Tot i la bona rebuda del públic el títol va quedar en l’oblit. Els mesos següents Garitano els va dedicar a preparar un important projecte. A Barcelona Joan Goula va organitzar una companyia per viatjar al prestigiós Teatro Colón de Buenos Aires amb l'objectiu d’oferir una “Temporada de ópera española” a la capital argentina. El projecte va ser important ja que incloïa l’estrena mundial de la primera òpera argentina en espanyol, “Bianca de Beaulieu”, de Cesar Stiattesi, a més de l’estrena a l’Argentina d'“Els Pirineus” de Felip Pedrell al costat de títols coneguts com “Cavalleria rusticana”, “Aida” o “Il Trovatore”, tots cantats en les seves traduccions espanyoles. La companyia formada per Goula va comptar amb Rosalia Garitano. Aquest és un fet curiós ja que Garitano no havia encara cantat a Barcelona, per això suposem que els contactes entre Goula i Pedrell van ser els responsables de que es comptés amb ella. La Companyia estava formada per importants noms com els tenors Francesc Viñas, Fulgencio Abela i Manuel Izquierdo, el baríton José Segura-Tallien o una nena de quinze anys amb un gran futur, Conchita Supervia, que debutaria sobre un escenari.

El 10 de setembre de 1910 va ser protagonista de la inauguració de la temporada, i de l’estrena a l’Argentina, de l’òpera “Els Pirineus” de Felip Pedrell, amb Izquierdo i Segura-Tallien- Fou cantada en la seva traducció a l’espanyol i va comptar amb la presència del propi compositor, en la primera de les tres funcions que es van representar. A continuació, l'1 d’octubre, Garitano va protagonitzar l’estrena de “Bianca de Beaulieu”, al costat d'Abela, Segura-Tallien i Supervia en la primera de les sis funcions que es van representar. El 15 i 19 d’octubre va ser la protagonista d'“Il Trovatore”, amb Izquierdo i Segura-Tallien i el 29 d’octubre va concloure la seva participació protagonitzant “Cavalleria rusticana”, de nou amb Supervia que va cantar el rol de Lola. Curiosament amb ella va protagonitzar bona part dels espectacles següents. Aquestes funcions van suposar un gran èxit per a Garitano. De nou la “Rivista Teatrale Melodrammatica”, en la seva edició del 6 de novembre, va publicar un gran article titulat “I trionfi di Rosalia Garitano”. A la premsa local es van poder llegir comentaris com els publicats a “El diario Español”: “La señora Garitano obtuvo un éxito entusiasmante, especialmente en el acto tercero (Los Pirineos)”. “Una verdadera perfección como cantante y como actriz, la señora Garitano, protagonista (Bianca de Beaulieu)”.

Finalitzada la temporada a Argentina, Garitano va tornar a Europa per complir els compromisos ja adquirits i el gener de 1911 va presentar-se de nou al Teatro Petruzzelli de Bari per un nou i important debut de rol: Aida a l’obra homònima de Giuseppe Verdi que va comptar també amb la participació del tenor Francesco Fazzini. Va ser a aquest mateix teatre on es va retrobar amb Conchita Supervia. El mes de febrer ambdues van protagonitzar l’obra “Ruy Blas” de Filippo Marchetti al costat del també joveníssim i prometedor tenor de només un any de carrera, Bernardo de Muro. Amb ell va cantar també el següent títol a aquest teatre, de nou un debut de rol: Micaela a “Carmen” de Georges Bizet, protagonitzada en el rol titular per la mezzosoprano Maria Verger.

El repartiment sencer del “Ruy Blas” (Garitano-De Muro-Supervia) va ser el protagonista de representar-lo a continuació a partir del 15 d’abril al Teatro Politeama de Lecce, amb gran èxit, en una llarga temporada que a més va comptar amb la presència, en un rol menor, de Garitano a “L’Africana” de Giacomo Meyerbeer; el rol titular va ser cantat per la soprano Esmeralda Pucci mentre Garitano va cantar inexplicablement el petit rol d'Ines. Va alternar aquest rol amb un de nou i important, el de Cio Cio San a “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini, que va cantar per primer cop la nit del 10 de maig junt a Bernardo de Muro i Francesco Cigada.

La temporada a Lecce es va estendre fins a principis de juny de 1911 i a aquests títols es va incorporar el de “Carmen” on de nou va ser Micaela amb De Muro. En aquest cas el paper titular va recaure ja en Conchita Supervia, en el que va ser el debut d’un rol clau a la seva carrera. Finalitzada la temporada, el mes d’octubre va formar part de la temporada del Teatro Bellini de Nàpols, on va interpretar “La Forza del destino” i el debut del rol de Mathilde a “Guglielmo Tell” de Giacomo Rossini i al costat d’un dels grans especialistes en aquest títol, el tenor francès Mario Gilion.

El gener de 1912, Garitano va tornar al Teatro Dal Verme de Milà, on tan bon record havia deixat amb la interpretació de Leonora a “La Forza del destino” en el seu debut el 1909, per repetir títol i reafirmar els èxits precedents. Aquest cop va comptar al seu costat amb un repartiment que incloïa el tenor Umberto Chiodo i el baríton Edmondo Grandini. A partir d’aquí, el gran misteri. La carrera de Rosalia Garitano sembla que es va aturar per motius desconeguts i ha estat impossible trobar cap tipus d’activitat durant els anys 1913 i 1914.

El 1915, però, va estar anunciada per la nova temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Anunciada i amb detalls ja que es va publicar a tots els diaris del moment, des de “La Vanguardia” a “La Veu de Catalunya” diari que, a més, en la seva edició del 16 de Juliol explicava que Garitano havia estat l’escollida per protagonitzar l’estrena al Liceu de l’òpera “La Dolores” de Tomás Bretón, amb el tenor Josep Palet i dirigides pel propi autor. El cert és que Garitano mai va cantar aquelles funcions, que finalment van ser interpretades per Dolors Frau. No va cantar mai al Liceu i desconeixem plenament els motius d’aquella sobtada anul·lació. Tot i així podem tenir certs indicis. El setembre de 2020 vaig tenir el plaer d’entrevistar-me amb Andreu Rosa, de 92 anys i net de Rosalia, veritable “culpable” de la recuperació del nom de Rosalia Garitano i al que li agraeixo immensament els seus records. I és que degut a la mort de la mare d’Andreu, filla de Rosalia, el 1935, fou la soprano qui li va fer pràcticament de mare la resta d’anys. En relació a aquest fet, l'Andreu recorda que Rosalia comentava sempre que no va cantar “per problemes personals amb el director d’orquestra”. I és que ella era una dona molt atractiva. Sembla que després de l’incident va decidir concloure la seva carrera i el cert és que el 3 d’octubre de 1915, una participació en una gala celebrada al Palau de Belles Arts de Barcelona, fou la seva darrera actuació, segons el que hem pogut localitzar.

El seu net Andreu recorda que Rosalia va viure a diversos països, com Itàlia, Argentina o Mèxic, i finalment el 1932 es va establir a Barcelona. Aquí va passar la resta de la seva vida, patint com tanta gent una dolorosa Guerra Civil i una dura postguerra. Tot i així se la recorda sempre com una dona forta, alegre i molt moderna per la seva època, enamorada dels seus nets als que simpàticament Andreu recorda que els hi feia de dinar espaguetis, cosa inèdita a l’època o els cantava en celebracions familiars.

Mai va enregistrar discs oficialment. Però una joia va aparèixer dins la recerca familiar, un disc enregistrat de manera privada on, en una cara cantava ella i a l’altre el seu germà Marcel. D’ell en podem escoltar el brindis de l’òpera “Hamlet” d’Ambroise Thomas, amb una preciosa veu de baríton líric. La cara corresponent a Rosalia es troba en molt mal estat i apareix per moments una veu sorprenentment fresca, de soprano lírico-spinto, que cantava “L’alta notte in fondo al mare” de “Mefistofele” d’Arrigo Boito. Tenint en compte que en el moment de l’enregistrament Rosalia portava ja molts anys retirada, podem fer-nos una petita idea de les seves importants facultats vocals tot i que les parts escoltables són mínimes.

 Rosalia Garitano va morir el 1967, al seu domicili del carrer Aribau, deixant enrere una llunyana època on va ser protagonista i avui en dia, injustament oblidada dels escenaris operístics i va sumar el seu nom, a la llarga llista d’importants intèrprets catalans.



Enregistraments



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN