Sofia Puche

La seva vida

Sofia Puche i Lloré nasqué a Barcelona el 10 de maig de 1916, filla d’Enrique Puche Muñoz i d’Anna Lloré Cuyàs, i fou la segona de cinc germans. La germana del seu pare, la «tía Manuela», que es dedicava a la docència i a la música, va veure en ella molt bones aptituds per a la música, de manera que se l'emportà un any a estudiar a Granada, del 1923 al 1924. Allà ja va rebre un petit reconeixement per destacar en el solfeig. Un cop tornà Barcelona, va estar un any a l'Institut Mozart i després ja entrà a l'Escola Municipal de Música, aleshores situada al parc de la Ciutadella, centre que acabaria traslladant-se al carrer Bruc, cantonada amb València, i convertint-se finalment en el Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Allà va rebre lliçons de mestres com Lluís Millet, Margarida Orfila, Joaquim Canals, Joaquín Zamacois, Frederic Alonso, Joan Massià o Blai Net, així com algunes distincions per la seva pràctica pianística, com el Premi de Virtuosisme i el Premi Extraordinari de Piano, a més de les qualificacions excel·lents de totes les matèries que va cursar.

L’any 1933, amb disset anys, debutà com a concertista a Tàrrega, en un concert de l’Associació de Música de Tàrrega. Allà interpretà obres de Bach, Scarlatti, Mendelssohn, Chopin, Saint-Saëns, Grieg, Mussorgski i Falla, en un concert de tres parts que va entusiasmar el públic i la crítica:

“[…] Aquell qui l'hagués escoltada sense veure-la ni conèixer-la, hauria hagut d'imaginar que davant del piano hi havia algun gat vell de la música, carregat d'experiència i potser de glòria. […] un intens sentiment musical, una netedat, una finor d'esperit i una riquesa de matisos verament colpidors. […] La Srta. Puche no necessita els nostres consells, però no ens volem estar de dir-li que aquest és el camí bo, el camí únic.” (Walter, 22/07/1933, Acció Comarcal)

En acabar la carrera de piano, el 1935, guanyà el premi Maria Barrientos de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, el qual li oferí l'oportunitat d'anar a estudiar a París amb el mestre Santiago Riera. Després d'un any a França inicià de ple la seva carrera com a concertista que, amb els anys, la portaria a tocar per les ciutats més importants d'Espanya i algunes de l'estranger. Paral·lelament, comença a exercir d'auxiliar a les classes de solfeig i piano al Conservatori de Barcelona fins que, el 1948, obté una plaça al centre com a professora de solfeig, teoria, harmonia, contrapunt i, més tard, també de música de cambra.

El 1943 assisteix a un concert al Palau de la Música i coneix Pawel Mendlewicz, un enginyer polonès i fundador de l'empresa Potens de rellotges, instal·lat a Barcelona des del 1939 i aficionat al violí. L'any 1948 es casen i en els anys següents neixen les seves dues filles, l'Elena i la Sílvia.

El 1947 coincideix al Concurs de Ginebra amb Alícia de Larrocha i Victòria dels Àngels (que obté el primer premi en la categoria de cant). Sofia va aprofitar l’estada a la ciutat suïssa per oferir un concert amb la premiada soprano. Des de llavors fins al 1954, viatja a Suïssa en diverses ocasions per tal d’assistir als Cursos d’Interpretació del Conservatori de Lausanne que ofereix Alfred Cortot. Aquest esdevé el seu referent principal i aval per promocionar-se i aconseguir concerts més endavant. Cortot escriu d’ella:

“Certifico que la Sra. Puche de Mendlewicz ha seguit les meves lliçons al Conservatori de Lausanne el 1948 i que les seves interpretacions m’han donat el rar privilegi de poder constatar el seu excepcional talent musical, tant des del punt de vista de la perfecció tècnica com de la comprensió artística. […]” (Alfred Cortot, 26/3/1955)

També treballà amb el professor Jules Gentil, del Conservatori Nacional de Música de París i de l’Escola Normal de Música de la mateixa ciutat, el qual diu:

“[…] Sofia Puche de Mendlewicz, a qui considero una talentosa pianista a nivell tècnic i musical, la intel·ligència i sensibilitat de la qual farà d’ella una remarcable professora de piano.” (Jules Gentil, 20/9/1954)

El 4 de març de 1955 debutà a l'escena internacional amb un concert al Wigmore Hall de Londres, amb un programa obert per a Mozart, Mendelssohn i Schubert, i culminat amb la música d'Albéniz, Granados, Turina, Falla, Mompou i Zamacois. La premsa d'aquell moment digué:

“[…] El público, entusiasmado, ovacionó a la artista, que, sonriente y complacida, se vió obligada, ante los insistentes aplausos, a ofrecer tres composiciones fuera de programa al término del recital. Los funcionarios de la sala de conciertos dijeron que el auditorio era bastante superior en número al que suele acudir a un primer concierto de una artista visitante extranjera. […] Causó grandísima impresión, especialmente en sus interpretaciones de «La Maja» de Granados y el «Capricho» de Zamacois. Demostró un dominio absoluto de todos los matices del piano. Un crítico musical habla hoy de sus tonos cálidos y de la maestría en los claroscuros, de excelente efecto todo ello.” (John Brown)

Dies més tard, oferí el mateix concert a l’Hotel Elite de Bienne i a Berna (Suïssa). És en aquest moment quan se li obre la possibilitat d'emprendre una gira de concerts per diferents països, amb dedicació exclusiva. Sofia Puche, que tot just acabava de formar una família, decidí renunciar a aquesta proposta per poder ser a prop dels seus.

Així, amb aquesta convicció continuà la seva vida concertística principalment per Espanya, i el 1957 obtingué finalment la càtedra de Piano al Conservatori de Música de Barcelona, a través d'unes oposicions. A partir d'aquest moment la seva tasca pedagògica es torna més intensa, i en els següents anys surten de la seva aula grans pianistes com Miquel Farré, Antoni Besses, Josep M. Escribano, Maria Carme Poch, Maria Antònia Ibánez, Maria Rosa Ribas, Jordi Vilaprinyó o Albert Guinovart, entre d’altres.

Preocupada sempre per les noves generacions de pianistes, fundà el 1966, juntament amb Enric Regull i Rosa M. Torroella, el Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Vilafranca (actualment anomenat Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya), el qual presidí fins al 1993. Des de llavors, en fou presidenta d’honor fins a l’any 2000, en què la succeí el seu alumne més destacat, Miquel Farré.

El 1981, amb seixanta-cinc anys, Sofia Puche es jubilà i deixà el Conservatori de Barcelona, després d'una relació de cinquanta-set anys amb el centre, des que hi va entrar a estudiar de petita. Per acomiadar-se de companys, deixebles i exdeixebles, decidí fer un concert amb la música dels compositors catalans que l'havien acompanyat al llarg de la seva vida professional: Millet, Massià, Zamacois, Marquès, Pich-Santasusana, Alfonso, Orfila, Olaf Sabater i Cateura.

Tot i la seva jubilació, continuà oferint encara alguns concerts i creà l'Associació per a la Promoció de Joves Intèrprets Musicals «Sofia Puche», que donava beques principalment a pianistes per tal que poguessin estudiar a l'estranger i presentar-se a concursos internacionals. Alguns dels becats per l'associació van ser Francisco Poyato, Adolf Pla, Jordi Camell, Sergi Alpiste, Montserrat Cabero, Daniel Ligorio o Javier Perianes.

Després de la mort del seu marit, el 1987, començà a col·laborar amb el Departament de Piano del Conservatori i Escola de Música de Cervera, feina que emprengué amb compromís i motivació. Allà s'encarregà de redissenyar el pla d'estudis de piano, organitzar seminaris amb el professorat i participar en les activitats de la Càtedra Emili Pujol, especialment al Curs Internacional d'Estiu. Encara l'any 1991 tornà al Conservatori de Barcelona per impartir un curs sobre les suites i partites de Bach.

La seva incansable dedicació a la música va fer que, el 1991, més d'una trentena de músics professionals (entre els quals Alícia de Larrocha, Ramon Coll, Enric Ribó, Josep M. Alpiste, Xavier Montsalvatge, Antoni Ros Marbà, Carmen Bravo, Joan Guinjoan o Manuel Oltra) signessin a favor d'una campanya del Conservatori de Cervera que proposava Sofia Puche per a la Creu de Sant Jordi que, malauradament, no li fou concedida. Així i tot, companys de professió i especialment exalumnes li feren diversos homenatges en vida i posteriors a la seva mort.

A partir dels vuitanta-cinc anys, Sofia Puche es retirà progressivament del Conservatori de Cervera, de l'associació que portava el seu nom i del Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya. El 2006, amb noranta anys, va fer una de les seves últimes interpretacions en una celebració de familiars i amics. Des de llavors, deixà de banda el piano i dos anys més tard es traslladà a viure a una llar assistida. Allà encara rebia nombroses visites i trucades, i organitzava concursos ficticis en els quals escoltava, puntuava i classificava les interpretacions enregistrades de Leonhardt, Landowska, Gould, Farré i ella mateixa.

El 2013 va donar al Conservatori de Cervera, on encara avui es conserva, tot el seu arxiu personal, amb més de sis-centes partitures, llibres de lectura, mètodes de piano i harmonia, títols, cartes, programes de concerts, crítiques i discs.

Sofia Puche morí el 16 d’abril de 2015, amb quasi noranta-nou anys. Es va tancar així una vida plena i intensa dedicada a la música.

Carrera professional

La Sofia va dur a terme al llarg de la seva vida un nombre considerable de concerts, tenint en compte que dedicà bona part del seu temps a la docència. Actuà, per exemple, una vintena de vegades al Palau de la Música Catalana. Tenia una gran memòria i era capaç d'interpretar programes completament diferents amb pocs dies de diferència, com va passar el 9 de juny de 1940, quan va tocar el Concert en la menor de Grieg a la tarda, al Palau, i al vespre oferia un concert a la Casa Boileau, amb música de Bach, Scarlatti, Schumann i Chopin. El 8 de febrer de 1953 interpretà, també al Palau, tres concerts per a piano de Bach, Mozart i Beethoven, i el 1961 tornava a tocar, també en un mateix recital, tres concerts per a piano, en aquest cas, els números 1, 3 i 5 de Beethoven. Vuit dies més tard tornà al Palau per interpretar també el número 4 del mateix compositor.

No és gens estrany que la crítica i els músics professionals del seu entorn li dediquessin les millors paraules després de sentir-la:

“Sofía Puche posee todas las cualidades que se necesitan para ser una pianista de gran valor. La perseverancia en el estudio y una intuición y temperamento singulares, hacen de esta joven una artista ya distinguida, entre toda nuestra numerosa juventud que se dedica al instrumento predilecto de la mayoría de los genios musicales.” (Lluís Millet)

“En mis relaciones artísticas con la admirable pianista Sofía Puche he podido apreciar su gran temperamento y comprensión musical que con su magnífica técnica llegan al espíritu de las obras que interpreta.” (Frank Marshall, 8/4/1941)

“Sofía Puche domina el teclado del que se sirve para la obtención de justas y bien guardadas sonoridades, y es, además, artista de fina sensibilidad.” (La Vanguardia)

“La pianista Sofía Puche es una notabilísima artista. Interpretó el Carnaval de Schumann de una manera magistral siendo aclamada por el numeroso auditorio.” (El Matí)

“Es todo un temperamento la señorita Puche y una pianista de grandes y exquisitas dotes. Posee un brillante mecanismo y una extrema

sensibilidad.” (El Diluvio)

“La señorita Sofía Puche conoce perfectamente los secretos del piano, ejecutando las obras de una manera justa. En sus distintas interpretaciones triunfó de una manera franca.” (La Voz de Cataluña)

“La notable pianista Sofía Puche, artista emotiva y de técnica tan sólida como delicada recibió constantes muestras de admiración del auditorio logrando un éxito sorprendente.” (Las Noticias)

“En sus recitales pianísticos, Sofía Puche de Mendlewicz ha evidenciado siempre la posesión de superior técnica del teclado y delicada sensibilidad, cualidades que le han sido admirativamente reconocidas por el mundo filarmónico de aquende y allende las fronteras.” (A. Catalá, Diario de Barcelona)

“El arte de Sofía Puche de Mendlewicz es efusivo, cordialísimo, pero nunca atolondrado ni confusionario. Con un mecanismo limpio y seguro, hace emerger todo el contenido de las obras sin que aquéllas pierdan su, a menudo, recóndita poesía.” (Xavier Montsalvatge, Destino)

“Sofía Puche es entre la joven generación musical la figura más destacada y la que merece una más seria atención por parte de todos. Esta joven pianista se halla en la mitad del camino de una breve pero fecunda carrera artística que va afianzando en cada nueva ocasión en que se pone en contacto con su auditorio. Sofía Puche, tiene en sus manos el más sólido y definitivo porvenir de gran pianista que pueda nadie figurarse.” (Xavier Montsalvatge, 12/4/1941, Radio Barcelona)

A més de concerts, Sofia Puche enregistrà una dotzena de discs. Quedà palès en la seva discografia el seu interès per divulgar la música del país, ja que ens deixà en LP una bona part de l'obra per a piano de Blancafort, a més de música de Zamacois, Mompou, Rodrigo, Falla, Turina i Toldrà. També gravà un disc amb música de Bach, Mendelssohn i Chopin, i destaquen especialment les gravacions de les barcaroles i nocturns de Gabriel Fauré.

Tot i que va arribar a compondre una vintena d’obres per a piano sol i cançons, mai no es considerà compositora, de manera que la seva música no va veure la llum, excepte dues o tres obres, com «Sirenas de espuma» o les «Variacions en la menor», que interpretà en algunes ocasions en concert.

El llegat que ens deixa Sofia Puche de Mendlewicz, més enllà de la seva discografia, és el d'una persona compromesa amb la música, des de la posició de catedràtica al Conservatori de Barcelona i d'assessora al Conservatori de Cervera fins a tots els esforços i inversions que va posar en les noves generacions d'intèrprets, principalment a través de l'Associació per a la Promoció de Joves Intèrprets Musicals “Sofia Puche” i del Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya. Sofia va treballar per comprendre i interpretar la música, i alhora per transmetre la seva passió als seus alumnes i generar-los oportunitats de creixement. Amb ella, es van unir més que mai la música amb la humanitat i l’exigència amb la humilitat. Aquells qui van tenir el plaer de conèixer-la la recorden com una persona exigent, però propera i amable, amb bon humor i sempre predisposada a ajudar a qui ho necessités.

Bibliografia (i enllaç d'interès per ampliar informació)

Díaz Vilà, J. (2017). Sofia Puche, una vida dedicada a la música [Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC)]. En RECERCAT (Dipòsit de la Recerca de Catalunya). http://www.recercat.cat/handle/2072/356017