Àngel Constantí

El seu veritable nom era Àngel Feliu Font i Serra, nascut a Constantí (Tarragonès) el 31 de maig de 1870. El cantant va decidir prendre com a nom artístic el de la seva població natal.

Fill d’una modesta família, va sentir la seva vocació musical des de ben jove. La difícil situació econòmica familiar, però, el va obligar a dur a terme diversos treballs en l’àmbit del comerç, motiu pel qual es va desplaçar a Barcelona. A poc a poc, va aconseguir compaginar aquestes feines amb els estudis musicals al Conservatori de Barcelona, gràcies a una pensió atorgada per la Diputació de Barcelona que li va permetre també estudiar breument a Itàlia. La seva veu de tenor va evolucionar molt ràpidament. Posteriorment, va haver d’abandonar de nou els estudis a causa de la precarietat econòmica de la família i no els va reprendre fins a principis de 1895.

Les seves grans facultats van arribar a oïdes del mestre Joan Goula (fill), que el va escoltar en diverses audicions privades. Convençut del seu gran potencial, va organitzar la seva presentació en escena, que es va produir al Teatre Tívoli el 13 de setembre de 1895, amb l’òpera La Dolores, de Tomás Bretón, obra que li permeté destacar ràpidament dins del panorama musical de la ciutat: «Hace tres noches que el señor Alcántara obtiene un gran triunfo con el papel de Lázaro en “La Dolores”. El miércoles próximo debutará el tenor Ángel Constantí (don Á. Feliu) que, según los que han oído los ensayos, es una notabilidad» (La Vanguardia, 10 de setembre de 1895).

Tant va ser així que, amb el nom de Feliu Font de Constantí, va continuar cantant en representacions d’aquest títol al Teatre Tívoli fins a mitjan 1896. Se’n van arribar a fer més de cent funcions. Entremig, però, l’11 de gener de 1896, i al mateix Teatre Tívoli, va ser protagonista de l’estrena absoluta de l’òpera Aurora, de José Espí Ulrich.

Sempre amb Joan Goula com a gran valedor, el desembre de 1896 va debutar al Teatre Principal de València amb La hebrea, italianització de La Juive, de Jacques Fromental Halévy, títol que posteriorment va interpretar també a Alacant, sempre amb gran èxit. A València va cantar igualment títols com Aida i Cavalleria rusticana i, posteriorment, va interpretar a Logronyo Lucia di Lammermoor juntament amb la soprano Josefina Huguet.

Constantí va tornar tot seguit a Barcelona per incorporar-se a la temporada d’òpera del Teatro Jardín Español, on va destacar de nou amb el paper d’Eleazar a La hebrea.

El 1897, Constantí fou el principal reclam d’una llarga temporada operística a Reus i Sabadell. Inicialment al teatre Fortuny de Reus, formant part de la Compañía de ópera Italiana de José Juyol junt a altres artistes com el baríton Joaquin Aragó o la soprano Adele Marra. La temporada es va iniciar el 6 de març i com a gran novetat es van presentar com a estrena absoluta les òperes Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni (la nit del 10 de març amb Constantí de protagonista) i Pagliacci de Ruggero Leoncavallo.

La crónica, apareguda al “Diari de Reus” el 11 de març, detallava:

El tenor señor Feliu, estuvo también inspiradísimo en las escenas todas, especialmente en el dúo con la tiple y al despedirse de Lucía, su madre. Posee el señor Constantí una voz potente y bien timbrada, cualidades que no dudamos tendremos ocasión de apreciar también en audiciones sucesivas, pues anoche se presentó ante nuestro público, singularmente en las primeras escenas, con visible emoción

La compañía va passar a continuació a Sabadell on va actuar entre els mesos de juny i agost, estrenant també Cavalleria rusticana i Pagliacci, entre altres títols.

A finals d’any va marxar cap a Algèria, on va cantar Carmen i La hebrea. De retorn, va cantar a Reus, Valladolid i València, de nou amb títols com Lohengrin, Aida o Pagliacci, abans de passar a Vitòria, on va actuar juntament amb la mezzosoprano Elena Fons.

El 1898 va tornar als teatres barcelonins, inicialment al Teatro Novedades, formant part de la companyia del mestre Joan Goula i incorporant nous rols al seu repertori, com el de Don José a Carmen, de Georges Bizet. A partir d’aleshores, el seu nom artístic va passar a ser definitivament Àngel Constantí. Aquell mateix any, el 16 d’abril de 1898, es va inaugurar a Barcelona un establiment de la Sociedad Artístico-Fonográfica, amb seu al carrer de Pelai. Allà es van dur a terme les primeres audicions i enregistraments de cilindres i, tal com explicava La Vanguardia, en la seva presentació es van efectuar enregistraments amb públic de la soprano Josefina Huguet i del tenor Àngel Constantí.

Posteriorment, el tenor es va incorporar al Teatro Lírico de Barcelona, on el 4 de setembre va cantar Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti, i el 15 de setembre La traviata, de Giuseppe Verdi, ambdues al costat d’una altra estrella també incipient, Maria Barrientos, la qual, encara que sembli increïble, acabava de complir tan sols catorze anys. A partir del 20 de setembre, i sempre al Teatro Lírico, va tornar a presentar dues de les seves grans creacions: Cavalleria rusticana i Pagliacci. A continuació, va marxar a Màlaga, on va ser contractat per cantar Aida, de Giuseppe Verdi, al costat de la soprano catalana Avel·lina Carrera, en unes funcions amb les quals ambdós artistes van assolir un gran èxit.

Constantí va tornar immediatament a Barcelona, on la seva gran popularitat es reafirmà amb el seu debut al Gran Teatre del Liceu. La nit de l’11 de desembre es va presentar amb Pagliacci al costat de la soprano Emilia Corsi, i va cantar un total de cinc funcions fins al gener de 1900, amb una gran rebuda per part del públic. Podem copsar aquesta popularitat del moment pel fet que també va ser un dels personatges que van aparèixer en petites cartolines anomenades fototípies, que es trobaven a l’interior de les capses de llumins de l’època i que eren objecte de col·leccionisme. Entre 1897 i 1910 se’n van editar trenta-set sèries diferents, i Àngel Constantí va ser un dels personatges de la dedicada als cantants d’òpera i sarsuela.

El 25 d’agost de 1900, al Teatro Nuevo Retiro, va cantar de nou Cavalleria rusticana en el que fou el debut de la soprano Teresina Bordàs. El seu nom no va tornar a aparèixer a la cartellera fins al 27 d’abril de 1901, al mateix Teatro Nuevo Retiro, on va cantar un programa doble format per Pagliacci i l’acte IV de La hebrea. Aquell mateix any, durant el mes de maig, va fer la seva presentació al Teatro Arriaga de Bilbao.

No es coneixen més actuacions seves fins al novembre de 1902, quan va formar part de la Compañía de Ópera Italiana establerta al Teatre Principal de Maó entre el 19 de novembre de 1902 i el 24 de febrer de 1903. Constantí va participar en les primeres funcions, amb títols com Cavalleria rusticana, Carmen o Lucia di Lammermoor, però no va poder completar la temporada. El 31 de desembre va ser el protagonista de l’estrena de l’òpera Dinorah, de Giacomo Meyerbeer, al costat de la soprano Herminia Cosso, el baríton Juan Delhor i la contralt Emilia Coss, però poc després es va acomiadar del públic.

Tal com cita Deseado Mercadal en el seu llibre El Teatro Principal de Mahón, es va publicar una nota a la premsa local informant de la marxa de Constantí «por asuntos personales y delicados». Podríem especular amb l’existència de problemes importants de salut, ja que aquest va ser l’inici d’una llarga desaparició dels escenaris. Durant la resta de 1903, Constantí no va cantar i no fou fins gairebé nou mesos després, al setembre de 1903, que va ser anunciat de nou al Teatro de las Artes de Barcelona per interpretar La Dolores al costat de la soprano Angelina Homs. Els diaris parlaven de la «reaparició del cèlebre tenor Feliu de Constantí». donant a entendre que havia estat allunyat dels escenaris durant una llarga temporada. Una dada que podria reforçar la hipòtesi dels seus possibles problemes de salut és que, en algun moment de 1903, diversos diaris van anunciar la seva mort; la notícia va ser desmentida immediatament pel mateix tenor mitjançant cartes en què expressava el seu desconcert. Aquest fet fou també comentat al diari El Diluvio (6 de setembre de 1903) per Federico Urrecha, el qual destacà la plenitud vocal d’Àngel Constantí a la funció de La Dolores. El cert, però, és que, a partir d’aquell moment, la seva carrera es va aturar gairebé definitivament.

Pocs dies després, el 12 de setembre, va formar part d’un gran Festival Artístico en què va cantar l’acte III de La Dolores, però va deixar de cantar durant la resta de l’any. El 17 de juliol de 1904, la revista Pluma y Lápiz anuncià la seva reaparició i informà que «ha estado ausente de los escenarios por motivos que no vienen al caso».

El mes d’agost va participar en funcions de Pagliacci a València i sembla que va continuar en actiu, cantant regularment entre 1906 i 1908, tot i que no s’han pogut localitzar funcions concretes.

L’única referència d’aquells anys que s’ha pogut localitzar és l’apareguda als diaris España Nueva i El Heraldo de Madrid.

El primer, en una notícia del 26 de setembre de 1907, informa que Àngel Constantí va ser obsequiat aquella mateixa tarda amb un banquet a Madrid al qual va assistir el compositor Tomás Bretón. Constantí va cantar fragments de Lohengrin, Pagliacci, Carmen, Tosca i La Dolores, acompanyat al piano pel mateix mestre Bretón. El cronista del diari afirma que Constantí va cantar «como un torrente de voz». A la mateixa crònica es detalla que venia d’obtenir èxits a València i Saragossa.

Més significativa resulta la crònica del mateix esdeveniment apareguda a El Heraldo de Madrid tres dies després, el 29 de setembre de 1907, on, a més d’exposar tot l’anterior, s’explica que Constantí «hace tan sólo dos años era un carretero inculto que no sabía leer ni escribir».

Si això fos cert, ens trobaríem davant una persona amb importants mancances culturals als trenta-cinc anys, tot i que es fa difícil entendre com podia interpretar llavors obres completes, llevat que ho fes principalment d’oïda. No seria pas el primer cas; cal recordar, per exemple, un altre tenor, Manuel Utor, que pocs anys abans es trobava en una situació similar.

El mes d’octubre de 1907, al teatre Apolo de Madrid, es va organitzar una gala benèfica a favor dels damnificats per unes terribles inundacions ocorregudes a Màlaga, i Constantí hi va participar interpretant «In fernem Land», de Lohengrin, i «E lucevan le stelle», de Tosca.

El 1908, Constantí va marxar cap a Buenos Aires, molt probablement ajudat de nou pel mestre Joan Goula, que s’hi havia establert.

Allà es va presentar amb un nou canvi de nom, un fet constant al llarg de la seva carrera. Si fins aleshores havia cantat sota els noms d’Àngel Font, Angel Feliu, Feliu Font de Constantí, Àngel Constantí o Àngel de Constantí, a l’Argentina va adoptar el d’Ángel Félix de Constante. Aquest fet explicaria probablement que aquestes actuacions haguessin passat desapercebudes.

Entre gener i març va cantar al Coliseo Argentino diverses funcions de Pagliacci.

Els dies 14, 15, 16 i 18 d’abril de 1908 va interpretar el Rèquiem de Giuseppe Verdi juntament amb Isabel de Goula, Tina Farelli Bovi i Giuseppe Sagi, sota la direcció del mateix Joan Goula.

Aquestes són les darreres actuacions que s’han pogut localitzar.

Angel Constantí va morir a Buenos Aires el 1910 amb només 39 anys.

L’amistat que Constantí tenia amb la familia del guitarrista català Pablo Boldú, nascut el 1887 a San Martí de Provensals, ha permès trovar finalment aquesta dada que tanca un misteri que fins el moment no estaba resolt: La desaparció sobtada de Constantí del panorama artístic.

A Buenos Aires va ser Constantí el que va presentar al jove Boldú al guitarrista Miquel Llobet, qui veient les seves grans facultats el va agafar com a alumne. Boldú posteriorment en les seves memòries va deixar escrita la dada que Angel Constantí va morir poc després a Buenos Aires, com hem explicat, el 1910 a causa d’un “choque térmico y afección pulmonar de evolución fulminante”.

Per sort, la seva veu ha quedat enregistrada a la col·lecció de cilindres de Ruperto Regordosa, dipositada actualment a la Biblioteca de Catalunya, concretament en els fragments següents (es reprodueixen els textos tal com apareixen escrits als cilindres):

Constantí (Sr.) Walküre Cansó de la Primavera, núm. 1

Constantí (Sr.) Walküre Cansó de la Primavera, núm. 2

Constantí (Sr.) Roberto il Diavolo Siciliana de Roberto

Constantí (Sr.) Pêcheurs de perles Canción el Pescador de Perlas

Constantí (Sr.) Dolores, La Declaración de amor

Constantí (Sr.) Dolores, La Frase dúo del 3r acto de La Dolores

Constantí (Sr.) Pagliacci Gran arioso de Pagliaci

Constantí (Sr.) i Marra (Sra.) Manon Andiamo a Parigi

Constantí (Sr.) MASSENET, JULES Manon Aria San Sulpicio

Constantí (Sr.) i Marra (Sra.) Manon Duo final de Manon

Constantí (Sr.) Lohengrin Despedida del cisne de Lohengrin

Constantí (Sr.) Lohengrin Salida de Lohengrin

Constantí (Sr.) Walküre Escena de la daga Walkiria

Els enregistraments es poden escoltar al web https://mdc.csuc.cat/digital/collection/sonorbc

Àngel Font i Serra va ser un artista que hauria merescut desenvolupar una carrera molt més llarga i rellevant, ateses les seves extraordinàries facultats vocals. Probablement, circumstàncies personals li ho van impedir. Tot i això, durant els anys de plenitud artística va ser realment popular, tant que fins i tot el seu rostre formava part de les famoses col·leccions de fototípies i cromos d'artistes lírics (comercialitzades en sèries impreses com la "Sèrie B", on ocupava els números 19 i 20).