Graziella Pareto

Engràcia Enriqueta Àngela Pareto i Homs va néixer a Barcelona, al carrer de les Trompetes, filla de Manuel Pareto i Carreras i Àngels Homs i Buqueras.

Va ser filla d'una família benestant. El seu pare fou un reconegut industrial de pintures i colors a l'Hospitalet i la seva mare una soprano de certa fama que va arribar a intervenir en diverses ocasions a les temporades del Gran Teatre del Liceu de Barcelona o del Teatro Real de Madrid. Àngels Homs va formar part de moltes companyies de renom en temporades barcelonines i va actuar en teatres com el Lírico, el Novedades o el Tívoli. És fàcil suposar que, vivint en un ambient en què la música i el teatre eren tan presents, va ser la mateixa Àngels qui va descobrir les facultats de la seva filla. Tot i així, sembla que la seva primera gran impressió musical fora de l'ambient familiar la va tenir el 1898 quan el seu pare la va portar a una funció al Teatro Lírico de Barcelona on cantava l'òpera "Dinorah" de Giacomo Meyerbeer una jove soprano anomenada Maria Barrientos. L'audició de l'ària Ombra leggera en la veu de Barrientos va provocar en ella un veritable entusiasme i fou el desencadenant per començar a provar la seva pròpia veu. A la mateixa temporada, la seva mare cantava altres títols, cosa que li va permetre conèixer personalment Barrientos i que aquesta fos el seu model. La separació dels pares va influir negativament en el caràcter de la petita Graziella, que va bolcar tot el seu afecte en la mare i la baba, tal com anomenava la seva àvia materna, que era qui la cuidava mentre la mare cantava.

Les seves qualitats vocals van començar a aparèixer en edat escolar i la decisió d'estudiar cant la va prendre quan començava a desenvolupar-se com una noia alta de bella figura, amb un punt d'elegància i encant personal.

Va rebre les primeres lliçons de cant de Caridad Hernández, amb qui va estar quatre anys. Posteriorment, va estudiar amb el baríton Ignacio Tabuyo, gràcies al qual, després d’alguns anys d'ensenyament privat, va obtenir la càtedra de Cant al Conservatori del Teatro Real de Madrid. El 1905 va ser personalment el mestre Joan Goula (fill) qui es va encarregar de la seva formació, i el 1906, amb ell com a director, Graziella amb setze anys es va presentar en públic per primer cop; fou en un concert benèfic al Teatre El Dorado de Barcelona en què va cantar O d'amor messagera de "Mireille" de Charles Gounod. En aquell concert hi assistí Antonio Bernis, empresari del Gran Teatre del Liceu, qui després d'escoltar-la, i conscient del gran potencial que tenia, li va oferir debutar al Liceu cantant la part de Micaela de l'òpera "Carmen". Així, amb només disset anys, Graziella Pareto va debutar al Liceu i als escenaris professionals la nit del 8 de maig de 1906 al costat del tenor Francesco Fazzini i amb un rol més important que el de la seva mare Àngela Homs, que cantava el paper de Frasquita. El diari El Diluvio del 10 de març va escriure: "S'ha de senyalar una nota simpàtica, el debut de la senyoreta Pareto, dotada d'una envejable veu de soprano lleugera, que va interpretar la part de Micaela amb la ingenuïtat dels seus anys. No he vist mai major naturalesa al servei d'aquesta part, la més simpàtica i humana de l'òpera". El 14 de març, finalitzada l'òpera "Bruniselda" d'Enric Morera, es va celebrar un gran concert amb els seus principals intèrprets: Ramon Blanchart i Avel·lina Carrera. Graziella Pareto fou convidada a cantar-hi Spargi d'amaro pianto de "Lucia di Lammermoor" de Gaetano Donizetti. El concert fou dirigit de nou per Joan Goula, i Pareto va aconseguir un gran triomf. Semblava que la carrera s’iniciava fermament, però encara necessitava temps per assolir una plena consolidació. Tota la seva vida Graziella va reconèixer el pintor i crític d'art Alejandro Saint-Aubin com el seu gran impulsor, ja que aquest va convèncer el seu amic Camilo Bonetti d’assistir al seu debut. Bonetti fou un ric empresari argentí que va prendre part en la reconstrucció del Teatro Colón i un gran mecenes de joves artistes. L'èxit del debut de Pareto el va decidir a ajudar la jove noia en la qual veia un grandíssim potencial. Per aquesta raó va oferir una assignació mensual per finançar els seus estudis i pagar-li unes classes de cant a Milà amb el reputat professor i extenor Melcior Vidal. A més Bonetti, gràcies als seus contactes, va aconseguir per a la jove soprano un contracte per enregistrar discs amb la Società Nazionale del Grammofono. Així, el juliol de 1907, Pareto enregistrava deu fragments operístics que es van vendre sota la famosa etiqueta de l'"Angioletto rosso" amb el nom de "celebrità". Fet inaudit perquè, en el moment de la seva publicació, Graziella no havia tornat a cantar en públic des del seu debut al Liceu el 1906. Vidal en va tenir prou amb un any d'estudis per considerar que Graziella estava ja preparada per a un nou debut, aquest cop al Teatro Real Madrid. Allà es va presentar la nit del 25 de desembre de 1907 amb l'òpera "La sonnambula" de Vincenzo Bellini i va causar una grandíssima impressió. Pocs dies després, el 4 de gener, va cantar "Lucia di Lammermoor" amb el tenor Umberto Macnez; es va veure obligada a repetir Spargi d'amaro pianto, ària que Pareto coronava amb un impressionant fa. El diari ABC del 5 de gener escrivia: "Locura, delirio o como ustedes lo quieran llamar fue lo que se produjo en la sala, conquistada por la magia de la cantante que esta noche ha asistido a su consagración definitiva". Els rumors d'aquest gran èxit van encuriosir fins i tot els reis, que la van convidar, el 13 de gener, a la cort per a un concert privat al costat de Titta Ruffo. El debut internacional va arribar pocs dies després, al Teatro Regio de Parma: es va presentar el 8 de febrer de 1908 en la primera de quatre funcions de "La sonnambula". És curiós constatar que, essent encara menor d'edat, va assignar com a garant seva Gina Bonini, propietària de la pensió on s'allotjava a Milà, i el dramaturg Carlo d'Ormeville com a representant, ambdós amb un percentatge de beneficis del 5 %.

El 19 d'abril de 1908, Pareto va tornar al Liceu per tres esperades funcions d'"Amleto" d'Ambroise Thomas (que van suposar el debut en aquest teatre del baríton Titta Ruffo) i quatre de "Lucia di Lammermoor", amb les quals es va consagrar ja entre el públic barceloní. De seguida la van comparar amb el seu model, Maria Barrientos, i destacaven que la veu de Pareto tenia més volum i carnositat. La cantant va passar unes quantes setmanes, entre desembre de 1907 i gener de 1908, a Madrid on ja era admirada. Va cantar i debutar, sempre al costat de Titta Ruffo, en rols com Rosina a "Il barbiere di Siviglia" o Gilda de "Rigoletto". Ruffo es va convertir en un dels seus companys d'escena més habituals i amb ell va debutar també a Roma, al Teatro Costanzi amb "Amleto", el 13 de març de 1909, i a Nàpols, l’11 abril al Teatro San Carlo, de nou amb "Amleto" i "Il barbiere di Siviglia". Aquells mesos va aconseguir grans èxits que li permeteren consagrar-se definitivament a Itàlia. Durant la seva estada a Milà a l'escola de Melcior Vidal, Graziella va establir una relació amorosa amb el compositor i pianista Alfonso Giacomo (conegut amb el nom de Gabriele Sibella). Sibella era assistent de l'escola de Vidal i posteriorment fou el responsable d’aquesta escola a la mort del tenor. Va ser molt conegut per compondre cançons com Girometta, Sulla bocca dolorosa o O bimba bimbetta. La parella va contraure matrimoni a Milà el 20 d'abril de 1909. 

Aquell mateix 1909 va efectuar la seva primera gira per Amèrica del Sud amb una companyia formada per companys com el mateix Ruffo, Alessandro Bonci, Dimitri Smirnov o Giuseppe Anselmi. Pareto va debutar al Teatro Colón de Buenos Aires amb "Rigoletto" la nit del 25 de maig i es va presentar cantant un nou rol: "L'elisir d'amore" amb Bonci a partir del 8 de juny. El 25 d'agost la companyia va viatjar a Montevideo per retornar a Buenos Aires el 3 de setembre i concloure-la.

El 1910 Pareto va tornar a Europa per debutar a Montecarlo en quatre funcions de "Rigoletto". Tenia previst debutar a Sant Petersburg, però un accident de Gabriele Sibella a l'hotel on s’allotjava la va obligar a cancel·lar aquest contracte. Aquest fet li permeté preparar amb més temps la seva segona i extensa gira sud-americana, que va tenir lloc a Buenos Aires i Montevideo. Entre el 5 de maig i l’11 de setembre va cantar tot el seu repertori al costat de companys habituals com Ruffo, Bonci, Perea o Fernando Carpi. Posteriorment van ser les temporades de Madrid i Barcelona les que la van ocupar principalment entre finals de 1910 i inicis de 1911. A Barcelona va presentar-se aquest cop al Teatre Tívoli, el 9 de març, amb "La sonnambula" al costat del tenor Miquel Mulleras. La crítica va destacar que la veu havia guanyat molta força i agilitat respecte a l’últim cop al Liceu (El Noticiero Universal, 10 de març de 1910). Al Tívoli, i sempre amb Mulleras, interpretà també els seus altres dos grans cavalls de batalla: "Il barbiere di Siviglia" i "Lucia di Lammermoor".

Pareto es va preparar per a una tercera gira sud-americana, aquest cop per terres brasileres. Abans, però, va cantar en les temporades de Roma i Catània. El 12 de setembre, amb la Compagnia Titta Ruffo, va debutar al Teatro Municipal de São Paulo amb "Amleto", al costat sempre de Ruffo, amb el qual va formar una parella inigualable especialment en aquest títol. El 3 d'octubre la companyia va marxar cap a Rio de Janeiro on va repetir títols, per finalitzar la gira el 7 d'octubre amb "Il barbiere di Siviglia", sempre amb Ruffo i Alessandro Bonci. Pareto tenia, però, un segon contracte amb l'empresari Antonio Sanjemis per fer una gira a Cuba. Així doncs, després d'uns dies de descans, va embarcar de nou cap a l’Havana on es va presentar el 14 de desembre amb "La sonnambula" al Teatro Payret, al costat del tenor Giuseppe Paganelli. El triomf va ser importantíssim. Hem de recordar que Amèrica del Sud era en aquells anys un punt d’altíssim nivell musical; tots els grans artistes del moment hi anaven per fer-hi llargues gires. Entre finals de 1911 i inicis de 1912 Pareto va cantar també al Payret "Rigoletto", "Il barbiere di Siviglia", "Lucia di Lammermoor" i una novetat, "Don Pasquale" de Gaetano Donizetti. Tot seguit va cantar els mateixos títols a poblacions com Matanzas, Cienfuegos o Camagüey. Es va donar per conclosa la gira el 20 de febrer amb "La sonnambula", al Teatro Heredia de Santiago de Cuba. De retorn a Europa, el 25 de setembre de 1912 va signar un contracte per debutar a Budapest i un segon amb l'agència berlinesa Salter e Mertens per a la seva presentació a Alemanya.

Entre el 24 d'octubre i el 30 de novembre de 1912 va interpretar "Il barbiere di Siviglia", "Rigoletto", "Lucia di Lammermoor" i "La traviata" a la Nepopera de Budapest, sempre al costat de cantants locals com Desidier Arany o Andor Gabor, excepte en les dues darreres funcions ?el 28 novembre amb "Il barbiere di Siviglia" i el 30 de novembre amb "Rigoletto"? en què es va incorporar el tenor letó Hermann Jadlowker. El contracte fou signat per dues temporades i la cantant va tornar a Budapest a partir del 14 de novembre del 1913 sempre al costat ja de Jadlowker. Abans de complir el debut a Berlín, Pareto va incorporar un nou títol al seu repertori: "Roméo et Juliette" de Charles Gounod, òpera que va presentar a Trieste el 19 de gener de 1914, amb Angelo Pintucci com a Roméo. L'èxit, però, no va ser l'esperat, potser per manca de temps per a la preparació. Pareto no va tornar a cantar-lo fins vuit anys més tard. Després d'una breu gira per Odessa i Kíiv, el 7 de maig es va presentar per primer cop a París, al Théâtre des Champs Elysées amb "Lucia di Lammermoor" al costat de Guido Ciccolini i Mario Sammarco, i el 9 de maig amb "Il barbiere di Siviglia" al costat de Fernando Carpi. Les funcions a París van suposar un grandíssim èxit personal per a la cantant. Després de complir compromisos a Itàlia per cantar en poblacions com Cento o Cesena, va reprendre la segona temporada a Budapest.

El 1914 Pareto va cantar només a Itàlia. Va ser present a les temporades de Torí, Trieste, Gènova, Parma, Bèrgam, Florència i, finalment, Milà on la nit del 28 de desembre va efectuar el seu debut al Teatro alla Scala en unes funcions històriques de "Rigoletto", al costat del tenor català Hipólito Lázaro i el baríton Carlo Galeffi. El març de 1915, després de la temporada al Real de Madrid, va efectuar un altre debut, aquest cop a Montecarlo, on va coincidir per primer cop amb Enrico Caruso. Junts van interpretar tres funcions de "Lucia di Lamermoor" i un concert celebrat el 6 d'abril. A continuació, Pareto va signar un contracte amb l'empresari Ettore Casali i la soprano Maria Llàcer, la seva dona, per dur a terme una llarga i ben remunerada gira per Espanya; les representacions es van iniciar a Palma de Mallorca el 3 de novembre i van continuar pels teatres Olímpia de València, Zarzuela de Madrid, Principal de Saragossa, Campos Elíseos de Bilbao i Victoria Eugenia de Sant Sebastià, que van acabar el 15 de desembre. Al costat d’ella va cantar durant tota la gira un altre nom il·lustre, el baríton Riccardo Stracciari. Tots dos van generar un veritable entusiasme nit rere nit.

El 1916 el va iniciar a l'habitual temporada del Teatro Real de Madrid que va inaugurar amb "La traviata", el 4 de gener. A continuació va reaparèixer al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 13 de gener cantant el mateix títol al costat d’una llegenda, el veterà baríton Mattia Battistini. A més de "La traviata", Pareto va cantar "Il barbiere di Siviglia" (en què es van alternar com a Figaro Battistini i Ruffo) i l'estrena absoluta a Barcelona i al Liceu de "Le nozze di Figaro" de Wolfgang Amadeus Mozart; Pareto va ser Susanna. La temporada es va tancar amb "Amleto" al costat de Titta Ruffo l’11 de febrer i una serata d'onore el 17 de febrer, amb la intervenció del tenor Charles Hackett i el baríton Mattia Battistini. Tot seguit, Pareto va tornar a Montecarlo on, a més d'un títol ja habitual com "La sonnambula", va debutar cantant dues rareses: "Il matrimonio segreto" de Domenico Cimarosa i un rol insòlit per a la seva vocalitat com és Mimi de "La Bohème" de Giacomo Puccini; aquest rol el va cantar per primer i últim cop a la seva carrera en només dues funcions, el 26 i 28 de març, amb crítiques poc positives, i continuen sent un misteri els motius pels quals va cantar-lo.

Entre maig i juny de 1916 es va presentar en concerts i recitals a Barcelona (el 20 de maig debuta al Palau de la Música Catalana), a Las Palmas (tres recitals al costat del pianista Arthur Rubinstein), a París i a Lió. Tot seguit va viatjar a Itàlia per cantar de nou al Teatro San Carlo de Nàpols. Allà es va presentar la nit del 26 de desembre amb "Lucia di Lammermoor", al costat del tenor Manfredo Polverosi. El contracte amb aquell teatre va continuar fins a l’abril de 1917; hi cantà "La sonnambula" amb Tito Schipa i hi va dur a terme diversos concerts. Al Teatro San Carlo va tornar-hi a partir de gener de 1918 per cantar nous títols com "La traviata", aquest cop al costat del tenor Alessandro Dolci. L'any el va continuar participant en les habituals temporades de Montecarlo i fent una llarga estada a Torí. El 2 de desembre va reaparèixer en la nova temporada del Liceu de Barcelona amb "Rigoletto". A més hi va cantar "Il barbiere di Siviglia" amb Tito Schipa i una novetat, Zerlina a "Don Giovanni" de Wolfgang Amadeus Mozart, al costat del rol protagonista del veterà Battistini. Durant la seva estada a Barcelona li va arribar una il·lusionant proposta: el director Sir Thomas Beecham la volia fer debutar a Londres a la Royal Opera House de Covent Garden. Pareto va acceptar immediatament i el 12 de maig de 1920 va debutar en aquest teatre amb el rol de Leila d’"I pescatori di perle" de Georges Bizet, amb el tenor Thomas Burke sota la direcció de Beecham. Pareto, a més, va cantar "Don Pasquale" a partir del 15 de maig i "La traviata" a partir del 5 de juny, i va ser contractada per una llarga gira de concerts, anomenats International Celebrity Subscription Concerts, amb el baríton Dinh Gilly; la gira es va iniciar el 7 de novembre al Royal Albert Hall de Londres per continuar per disset poblacions angleses, i va finalitzar el 16 de desembre.

El 1921, Álvaro Obregón, cap de govern de Mèxic, va crear la Compañía del Centenario amb el propòsit d'organitzar una temporada d'òpera per celebrar el centenari de la independència d'aquell país. Així, es van contractar noms importants com Aureliano Pertile, Tito Schipa, Giulio Crimi, Carlo Galeffi, Ofelia Nieto, Adamo Didur, Claudia Muzio i Graziella Pareto. Es va presentar la nit del 17 de setembre al Teatro Arbeu amb "La traviata" (en què es van alternar, en el rol d'Alfredo, Pertile i Schipa) per continuar amb "Mignon" d'Ambroise Thomas, "Rigoletto" i "Il barbiere di Siviglia"; el 10 d'octubre va tenir lloc una funció especial de "La traviata" amb Aureliano Pertile a la plaça de toros El Toreo.

El gener de 1922 Pareto va iniciar l'aventura americana. Maria Barrientos havia deixat el Metropolitan a finals de 1920 i, certament, Pareto aspirava a succeir-la. Tot i així, no va aconseguir mai cantar en aquell teatre. El seu debut a Nova York va tenir lloc el 24 de gener de 1922 a la Manhattan Opera d’Oscar Hammerstein, empresari que sempre anava a la caça de noms per fer la competència al Metropolitan. Pareto va interpretar dues funcions de "La traviata" al costat de Tito Schipa per continuar amb "Lucia di Lammermoor" a partir de l’11 de febrer, de nou al costat de Schipa, i amb la participació del baríton valencià Vicente Ballester i del tenor mexicà José Mojica que va cantar el rol d'Arturo. Després de diversos concerts a l’Hippodrome, al Kismet Temple de Brooklyn o al Carnegie Hall, on es va presentar l’1 d'abril, Pareto va signar un contracte amb el Teatre Ravinia Park de Chicago. Aquell teatre va esdevenir el seu centre d’actuacions als Estats Units durant les tres següents temporades; hi va debutar el 27 de juny de 1922 amb "La traviata" acompanyada del tenor Mario Chamlee i des de l’inici va esdevenir una de les cantants preferides del públic. Entre 1922 i 1925, Pareto va cantar tot el seu repertori en aquesta ciutat i alhora va incorporar novetats com "Il segreto di Susanna" d'Ermanno Wolf Ferrari (11 i 13 d’agost de 1922 i 5 d'agost de 1923), "Lakmé" de Leo Delibes (agost de 1922, títol que repetiria cada any), "Martha" de Frederick Von Flotow (agost de 1923 amb Tito Schipa i gener de 1924 amb Giacomo Lauri Volpi) o "Fra Diavolo" de Daniel Auber (23 i 25 d'agost de 1924 amb Lauri Volpi). També reprendrà rols molt poc cantats com Micaela de "Carmen" (juliol de 1922 i agost de 1924) o Juliette a "Roméo et Juliette" (15 i 18 d'agost de 1923). El 13 de desembre de 1924, amb "La traviata" a l'Auditorium de Chicago i al costat d'un dels seus companys més habituals, Tito Schipa, Pareto va cantar la seva darrera funció a Amèrica. Tot seguit va retornar a Barcelona on l’esperaven amb molta expectació després d’anys d'absència.

El 8 de febrer de 1925 va cantar al Liceu la primera de tres funcions de "Rigoletto" al costat d'Hipólito Lázaro i Carlo Galeffi, en una reedició del cast del seu debut a la Scala de Milà. A aquestes exitoses funcions van seguir-ne dues més d’"Il barbiere di Siviglia", a partir del 12 de febrer, i un concert benèfic celebrat el 20 de febrer. El 25 de febrer va participar en un altre concert benèfic, aquest cop al Teatre Tívoli, amb la participació d'Hipólito Lázaro en les que serien les darreres funcions a Barcelona. El 28 de gener de 1926 va cantar la primera de les tres funcions de "La traviata" amb les quals es va acomiadar d'aquest rol i d'aquest teatre. Va sortir a l'escenari per darrer cop la nit del 7 de febrer.

Pareto fou convençuda per l’empresari Achille Consoli de signar un contracte per fer una darrera gira per Buenos Aires i Rio de Janeiro, formant part d'una companyia de gran nivell artístic al costat de cantants com Benvenuto Franci, Titta Ruffo, Giacomo Lauri Volpi, Fanny Anitúa, Ezio Pinza o Giuseppe de Luca. El 29 de maig de 1926 es va presentar al Teatro Colón amb la primera de quatre funcions del seu rol estrella, Ofelia a "Amleto", al costat del seu company habitual Titta Ruffo. Les crítiques d’aquelles actuacions no van ser gaire positives i en destaquen la pèrdua de volum i timbre respecte a altres temporades. Ambdós protagonistes van interpretar a continuació cinc funcions d’"Il barbiere di Siviglia" amb més bona acollida. El 4 i 6 de juliol va cantar "Don Pasquale", i el 13 la primera de quatre funcions de "Rigoletto", la seva interpretació de l'ària Caro nome no va ser aplaudida perquè no va anar al sobreagut final a la cadència. Pocs dies després, Pareto va participar en un homenatge a Àngel Guimerà al Centre Català de Buenos Aires on va rebre una calorosíssima rebuda. Tot seguit, la companyia va marxar cap al Brasil on va debutar el 16 d’agost al Theatro Lyrico amb "Don Pasquale" i, l'endemà, amb "Amleto" amb Titta Ruffo; aquesta va ser una de les primeres vegades que es transmetia radiofònicament una òpera. Amb "Rigoletto" (23 d'agost) i "Il barbiere di Siviglia" (28 d'agost) es va posar fi a una gira poc afortunada. El diari O Paiz del 29 d'agost informava que Pareto no va obtenir cap aplaudiment després de la seva ària Una voce poco fa ni a la "lliçó de cant" en què va interpretar el vals de "Dinorah".

A poc a poc la seva carrera arribava a la fi. El mes de desembre de 1926 es va casar amb el doctor Fernando Arena (després de la mort de Sibella) i l'activitat es va reduir dràsticament, de manera que el 1927 no va fer cap actuació. El 4 de juny de 1928 va fer la seva darrera aparició a Barcelona, amb un recital al Palau de la Música Catalana, i el 1929 només va participar en dues funcions a Zúric, ciutat on el 30 de maig de 1931 va tornar a interpretar "La traviata" per darrer cop a la seva carrera. Encara, però, hi va haver uns darrers moments de glòria al Festival de Salzburg: el 26 de juliol va cantar "Don Pasquale" al costat de Mariano Stabile, el 30 de juliol "Il matrimonio segreto" de Domenico Cimarosa i el 31 de juliol la darrera funció d’"Il barbiere di Siviglia" de la seva carrera, amb Dino Borgioli.

Molt esporàdicament va acceptar algunes invitacions per participar en concerts benèfics i el 21 de maig de 1935, al Palazzo dei Duchi Canevari de Florència, amb un concert, va posar fi definitivament a una carrera de primer nivell mundial. Va fixar el seu domicili a Roma, amb contínues vingudes a Barcelona i a Lloret de Mar per descansar. Després van arribar la Guerra Civil i la Guerra Mundial i Pareto, per poder enviar diners a la seva família, es va veure obligada a vendre la casa de Lloret. La situació política de la postguerra la va anar allunyant cada cop més de la seva ciutat. Només hi va tornar el 1940 per la malaltia i posterior mort de la seva mare i el 1955 per la del seu germà. Impossibilitada per moure's a causa de l'Alzheimer (malaltia de la qual a l'època se sabia molt poca cosa) i sense poder ni tan sols escriure, rebia poques visites d'amics i coneguts, mentre a poc a poc es deteriorava físicament i mentalment. Graziella Pareto va morir la nit de l’1 de setembre de 1973 a Roma. La seva discografia va ser important, amb enregistraments efectuats entre 1907 i 1926 en els quals podem sentir una veu lluminosa, àgil, amb espectaculars fonaments tècnics i una gran expressivitat que ens permeten comprendre els seus grans èxits en un repertori de soprano lleugera en què va regnar de manera indiscutible.