")
Josep Rocabruna, 1928
© Museo de Pontevedra
Concert amb el violoncel·lista Bonaventura Dini i el pianista Enric Montoriol-Tarrés. 1897
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa d´un concert amb el Quartet Crickboom per la Societat Filharmònica de Barcelona, 1897
© Fons Josep Ricard
Quartet Crickbom, format per Mathieu Crickboom, Pau Casals, Rafael Gálvez i Josep Rocabruna.
Domini públic
Programa d´un concert del Quartet Crtickboom amb Enric Granados, 1898
© Fons Josep Ricard
Programa d´un concert amb el Quartet Crickboom i Enric Granados per la Societat Filharmònica de Barcelona, 1898
© Fons Josep Ricard
Programa d´un concert del Quartet Crickboom amb Enric Granados, 1898
© Fons Josep Ricard
Concert en que Josep Rocabruna va interpretar el Concert per a dos violins de Bach amb Mathieu Crickboom, 1898
© Fons Josep Ricard
Concert del Quartet Crickboom amb Enric Granados, 1898
© Fons Josep Ricard
Josep Rocabruna amb el violoncel·lista Bonaventura Dini, 1900
Domini públic
Josep Rocabruna a Mèxic
Cilindre Edison del Quintet Jordà Rocabruna
Domini públic
Josep Rocabruna amb una arpista a Mèxic
© Mediateca INAH
El violinista Manuel Quiroga amb Josep Rocabruna a Mèxic l´any 1928
© Museo de Pontevedra
Josep Rocabruna (segona des de l´esquerra) amb companys del Conservatori Nacional de Mèxic
© Mediateca INAH
Josep Rocabruna
© Biblioteca Nacional de Mèxic
La cantant Maria Luisa Escobar, esposa de Josep Rocabruna.
Domini públic
Josep Rocabruna (tercer assegut a l´esquerra) amb els professors del Conservatori Nacional de Mèxic
Domini públic

Josep Rocabruna

Barcelona 1879 – Mèxic 1957

Josep Rocabruna i Valdivieso va néixer a Barcelona el 9 d’agost de 1876. Era fill de Josep Rocabruna i Vall, fuster nascut a Alpens vers el 1847, i d’Emília Valdivieso i Parera, nascuda a Figueres vers el 1850. Els pares s’havien casat a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona el 22 de novembre de 1873.

Josep era el segon de quatre germans. Dos anys abans que ell, el 31 d’agost de 1874, havia nascut Consol, i després nasqueren Antoni, el 7 de novembre de 1877, i Mercè, el 24 de setembre de 1880. Els avis paterns eren Bonaventura Rocabruna, teixidor, i Margarida Vall, ambdós d’Alpens; i els materns, José Valdivieso, militar nascut a Granada, i Antònia Parera, nascuda a Barcelona.

Sembla que Josep Rocabruna i Valdivieso rebé les primeres nocions de música a l’Escolania de la Mercè de Barcelona, que va ser dirigida per Bonaventura Frígola i Frígola entre 1881 i 1901. Posteriorment, dugué a terme estudis de violí al Conservatori del Liceu, on fou deixeble de Teodor Güell i Partagàs i de Domènec Sánchez i Deyà.

La primera actuació de Josep Rocabruna de la qual tenim constància va tenir lloc el 12 de juliol de 1891 durant el concert de fi de curs dels alumnes del Conservatori del Liceu, celebrat al Gran Teatre del Liceu. Tal com consta a La Vanguardia, «el niño Rocabruna» —encara no havia complert quinze anys— interpretà al violí una fantasia.

Els anys següents trobem noves referències d’actuacions de Josep Rocabruna com a deixeble del Conservatori del Liceu. En aquests recitals participà en grups de cambra en què també intervenien altres alumnes del Conservatori que, amb el temps, esdevindrien destacats instrumentistes i compositors, com ara Enric Ainaud i Sánchez, Benito Ceballos, Joan Lamote de Grignon i Bocquet o Andreu Socias.

Josep Rocabruna, tot i ser encara estudiant, destacà ben aviat com a violinista i, a més dels concerts d’estudiants al Conservatori del Liceu, el trobem també, juntament amb altres intèrprets destacats, en les audicions que periòdicament organitzava Eusebi Güell al palau que Antoni Gaudí li havia construït al carrer Nou de la Rambla de Barcelona.

Quan encara no havia complert els vint anys, trobem referències sobre actuacions de Josep Rocabruna més enllà dels recitals d’alumnes. Així, el 29 de març de 1896, el trobem al saló-cafè de la societat Nueva Constancia de Mataró en un concert al costat de Pau Casals i Defilló, uns mesos més jove que ell, acompanyats al piano pel mataroní Lluís Viada i Castellà.

La col·laboració entre Rocabruna i Casals continuà els anys següents, i són nombroses les referències que trobem d’actuacions a Barcelona i altres indrets, juntament amb altres instrumentistes i cantants. Aquests concerts eren organitzats sovint per l’Associació Musical de Barcelona que Josep Garcia Robles havia fundat el 1888, i que va fer una important tasca de divulgació de la música de cambra de Mozart, Beethoven, Schubert o Schumann.

Un altre coetani de Rocabruna, el violoncel·lista Bonaventura Dini i Fazzi, inicià també amb ell una col·laboració musical a partir de 1897 que els dugué a actuar en diversos indrets de Catalunya, i s’allargà fins poc abans de la partença de Rocabruna a Amèrica. Per exemple, els trobem junts el 3 d’octubre de 1897, al Teatre Líric de Barcelona, en un concert d’homenatge al pianista Enric Montoriol i Tarrés, en què també participà l’Orfeó Català, que s’inicià amb la interpretació del Trio en si bemoll major “Arxiduc”, op. 97, de Beethoven, i continuà amb altres obres pianístiques i corals diverses.

Paral·lelament, Rocabruna s’integrà al Quartet Crickboom, amb el violinista belga Mathieu Crickboom al capdavant, en què també participava Rafael Gálvez Rubio i Pau Casals. Moltes de les actuacions d’aquest quartet foren organitzades per la Societat Filharmònica de Barcelona, fundada pel mateix Crickboom l’any 1897, i, en ocasions puntuals, comptà amb la participació d’altres músics com Dini, Ainaud o Enric Granados. La major part d’aquests recitals es van fer a la Sala Estela de Barcelona. El repertori interpretat en aquests concerts l’integraven peces del gran repertori de cambra, de compositors com ara Schubert, Schumann, Lekeu, Franck o Beethoven, moltes de les quals eren primeres interpretacions a Barcelona. Ja en el primer dels concerts del Quartet Crickboom, el 9 de novembre de 1897, hi trobem la primera audició d’un dels quartets en do major de Haydn. En concerts posteriors hi ha primeres audicions d’obres com ara el Quartet en sol major, K. 387, de Mozart, el 4 d’abril de 1898; o el Quartet en re menor núm. 1, de Juan Crisóstomo Arriaga, el 24 de gener de 1898, obra que tornaria a interpretar anys més tard a Mèxic, també com a primera audició.

L’activitat de Rocabruna en aquells darrers anys del segle XIX era molt intensa, tal com es desprèn de les moltes notícies que trobem d’actuacions en què participà. I per si fos poc, encara li quedà temps per integrar-se a l’orquestra La Moderna Armonía, que dirigia Vicenç Petri i que actuava durant els estius en nombroses festes majors, principalment en poblacions de l’Empordà.

Un concert destacat és el del 3 de març de 1901 al Gran Teatre del Liceu, en què Richard Strauss dirigí el seu poema simfònic “Una vida d’heroi”, op. 40. La part del violí solista fou confiada a Josep Rocabruna, fet que la premsa destacà. L’audició es complementà amb obres de Beethoven i Wagner, i es repetí uns dies després.

Tota aquesta intensa activitat de Rocabruna, tocant al costat dels més prestigiosos músics de l’època a Catalunya, s’acabà quan l’any 1901 s’integrà a l’Octeto Español, formació fundada el 1899 i que comptà amb diversos integrants al llarg del temps. Aquell any, l’Octeto Español, integrat per Ricard Ruiz, Rafael Torelló i Ros i Josep Rocabruna, violins; Ramon Colomer, viola; Guillem Ferrer i Clavé, violoncel; Fèlix Cortada, contrabaix; Enric Gudayol, clarinet, i Josep Roura, piano, amb Fortià Roldós com a director artístic, inicià una gira que el dugué a actuar a diversos indrets dels Estats Units, on obtingué sempre grans èxits. El repertori d’aquest conjunt instrumental era sempre molt variat i l’integraven adaptacions de grans obres de compositors com ara Bach, Bizet, Saint-Saëns o Wagner, entre altres. A les darreries de 1901, l’Octeto Español passà a Mèxic, on actuà en celebracions i festes de la societat mexicana. L’any següent, el grup es disgregà i quatre dels seus integrants —Rocabruna, Torelló, Clavé i Roura— es quedaren a Mèxic a cercar noves oportunitats.

A Mèxic ben aviat van fer amistat amb Lluís Gonzaga Jordà i Rossell, músic, compositor i empresari nascut a Roda de Ter però resident a Mèxic des de 1898, on havia fet fortuna i començava tenir fama. Fruit d’aquesta amistat, sorgí el Quintet Jordà-Rocabruna, integrat per Josep Rocabruna, Guillermo Gómez, Guillem Ferrer, Lluís Jordà i Lluís Mas, tot i que en determinades ocasions s’hi integraven altres músics i el trobem anomenat sextet, octet o fins i tot orquestra.

Les actuacions del Quintet Jordà-Rocabruna foren moltes i molt rellevants durant aquells anys en què el president de la república de Mèxic era Porfirio Díaz. Les celebracions d’estat al Palau Nacional, per motius ben diversos, foren sovint amenitzades pel Quintet Jordà-Rocabruna. Però també trobem el quintet en casaments, homenatges i festes de diversa mena, sobretot organitzades per membres de l’aristocràcia mexicana, dels militars o de la colònia espanyola. També, durant uns anys, van ser habituals les actuacions periòdiques com a grup resident de restaurants elegants com el Gran Café de Chapultepec, Sylvain o Bach.

Les actuacions de Josep Rocabruna a Mèxic foren sempre molt elogiades, i el febrer de 1903 fou nomenat primer violí solista de l’orquestra del Conservatori Nacional de Mèxic. El diari La Publicidad, de Barcelona, es va fer ressò d’aquesta notícia, tot indicant que havia tingut molts obstacles a Mèxic “por el poco afecto que en la citada república profesan a los españoles”. Sigui com sigui, unes setmanes més tard, El Correo Español, en la crònica d’un concert al Teatro Arbeu de Ciutat de Mèxic, afirmava que “el violinista Rocabruna obtuvo uno de esos triunfos que nunca se olvidan”, i que “este joven artista posee innegables, grandes, excepcionales facultades: tiene mucha firmeza, mucha afinación, una ejecución y una flexibilidad admirable, y sobre todo, la potencia psíquica, el alma que canta, y ríe, y llora en su violín, como si estuviese enredada en el arco ó prisionera en la caja del instrumento. Rocabruna tiene un porvenir glorioso. Ya lo veremos”.

Aquell any de 1903, Justo Sierra Méndez, que era el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts de Mèxic, nomenà Josep Rocabruna professor titular de la càtedra de Violí al Conservatori Nacional de Mèxic. S’iniciava així una tasca docent que mantindria fins al final de la seva vida.

Estant al Conservatori, iniciaria també una important relació amb altres personatges destacats de la vida musical mexicana. N’és un exemple Carlos Julio Meneses Ladrón de Guevara, pianista i director d’orquestra, organitzador dels coneguts com a Conciertos Meneses, que volien fer arribar les grans obres de la música universal al públic mexicà. Rocabruna participà sovint com a solista en aquestes audicions que, en alguna ocasió, no van ser ben rebudes per la crítica. Tal és el cas del comentari d’un concert del maig de 1904 publicat a El Diario del Hogar, segons el qual “el programa no ofrecía ningún interés de novedad”. A més, assenyala que «los solos de violín del Sr. Rocabruna, no causan ya efecto alguno, porque todas las noches oye por una pesseta en la Maison Doré á este profesor todo individuo que vaya a tomar café ó chocolate”. En aquests concerts, Rocabruna hi va fer memorables interpretacions en les quals interpretà per primer cop a Mèxic obres com ara el Concert en re menor, op. 56, de Niels Gade, el 5 de setembre de 1907, al Teatro Arbeu, o el Concert per a violí en re major, op. 61, de Beethoven, el 3 de març de 1912, al mateix teatre, sense oblidar la primera audició de la “Simfonia espanyola” d’Edouard Lalo, l’1 de setembre de 1922, només per citar-ne tres exemples significatius.

També per aquells anys trobem la soprano María Luisa Escobar col·laborant en algun dels concerts en què intervenia Josep Rocabruna. Finalment, el 14 de juliol de 1905, es van casar a l’església del Sagrario Metropolitano de Ciutat de Mèxic. María Luisa Escobar Vázquez havia nascut a San Luis Potosí el 6 de setembre de 1885. Estudià cant al Conservatori Nacional de Mèxic i esdevingué una reconeguda soprano, igual que la seva germana, Consuelo Escobar, que era dos anys més petita. A partir del casament, les actuacions en què participaven conjuntament van sovintejar.

Uns mesos abans de casar-se, Emília Valdivieso, mare de Josep Rocabruna, arribà i s’instal·là a Mèxic juntament amb Consol i Antoni, germans del violinista. Sembla que Emília s’havia separat del seu marit, Josep Rocabruna i Vall, que en aquells anys residia a Rio de Janeiro, tot i que tenim notícies que posteriorment va viure a Buenos Aires.

La colònia catalana resident a Ciutat de Mèxic era ja molt important en aquells primers anys del segle XX. Tant és així que, per iniciativa dels paletes catalans que havien col·laborat en la reconstrucció de San Francisco després del terratrèmol de 1906, es fundà l’Orfeó Català de Mèxic, que també comptà entre els seus fundadors amb músics com Rocabruna, Jordà o Guillem Ferrer i Clavé. Aquest darrer, net de Josep Anselm Clavé, va ser el primer director de la secció coral. El primer president de l’Orfeó Català de Mèxic va ser Enric Botey, però uns anys més tard, entre 1909 i 1911, Josep Rocabruna n’assumí el càrrec. Quan ho deixà, va obsequiar l’entitat amb set retrats de personalitats catalanes (Clavé, Balaguer, Pi i Margall, Pitarra, Guimerà, Pedrell i Verdaguer), que foren situats al vestíbul de l’edifici.

En aquells darrers anys del porfiriato, el Quintet Jordà-Rocabruna va continuar participant en molts dels actes socials que s’esdevenien a Mèxic. La seva popularitat fou immensa i una part de les seves interpretacions ha quedat conservada en nombrosos cilindres de la casa Edison. Però la caiguda de Porfirio Díaz i l’inici de la revolució d’Emiliano Zapata van venir seguides d’uns anys d’inestabilitat durant els quals les actuacions del Quintet es van anar espaiant fins que, a finals de 1914, Lluís G. Jordà deixà Mèxic per retornar a Barcelona.

No ens consta que Josep Rocabruna tornés mai més a Catalunya, però mai va oblidar el seu país natal i col·laborà en totes les iniciatives promogudes pels catalans residents a Mèxic. Continuà amb la seva tasca com a professor de violí al Conservatori Nacional de Música fins al final de la seva vida. També continuà participant en les vetllades musicals de caire divers que s’organitzaven a Ciutat de Mèxic, principalment en els ja citats Conciertos Meneses, sempre destacant com a solista. També, de manera més esporàdica, continuà amenitzant vetllades en alguns restaurants de luxe, ara com a Orquestra Rocabruna, encara que deixà de participar assíduament en homenatges i celebracions aristocràtiques.

Però l’activitat més important d’aquells anys fou la fundació de la Sociedad de Música de Cámara en la qual Josep Rocabruna tingué molt d’interès i en prengué la iniciativa. Els concerts de la Sociedad es feien regularment a la sala A. Wagner & Levien de Ciutat de Mèxic, i al costat de Rocabruna hi trobem músics com ara Rafael Torelló, l’arpista Esmeralda Cervantes o la soprano María Luisa Escobar, entre molts altres. El desembre de 1916 el diari El Pueblo deia que “Rocabruna es, a nuestro juicio, el más sereno de los violinistas mexicanos, el más bien formado, y tal vez el más acabado; però lo está dañando mucho, muchísimo, ese aire de poseur que a últimas fechas se gasta. Déjese de eso, y siga, firme, recto, trabajando, estudiando... y deleitando, mas sin compromiso consigo mismo”. Els concerts de la Sociedad de Música de Cámara se succeïren regularment durant diverses temporades, sovint amb primeres audicions a Mèxic d’obres cabdals de compositors com ara Haydn, Mozart, Beethoven, Schumann, Schubert o Franck, amb peces que ja havia interpretat en els seus primers anys de concertista a Barcelona.

Qui sí que va estar a Catalunya fou la seva esposa, María Luisa Escobar, amb la qual va tenir tres filles entre 1906 i 1913. Posteriorment es divorciaren, i María Luisa va venir a Europa, on entrà en contacte amb Giovanni Zenatello i Maria Gay, a casa dels quals residí durant un temps. Posteriorment retornà a Mèxic, va restablir la relació amb Josep Rocabruna i es tornaren a casar el 18 d’octubre de 1919. Uns mesos abans, al gener de 1919, Josep Rocabruna rebé el seu amic Pau Casals, amb qui havia col·laborat de jove, en la gira de tres setmanes que el violoncel·lista va fer per Mèxic.

El prestigi de Rocabruna s’anà incrementant i molts dels seus deixebles del Conservatori Nacional de Música assoliren grans èxits i actuaren en recitals de deixebles del Conservatori, però també en orquestres organitzades pel mateix Roacabruna. Els deixebles més destacats d’aquella època foren Manuel L. Luna, Manuel Rivera Escalante, Juan Lomán, Enriqueta Grabtree, Rodolfo Martínez Cortés, Antonio de P. Ángeles, Antonio Dávila, Ezequiel Sierra, Catalina Cedillo, Daniel Sámano, Ignacio Cortés, Arturo Romero, Vicente Montes, Estanislao Morales, Alfredo Núñez de Borbón, Jesús Ruvalcaba o Luis Villalobos. A tots aquests cal afegir-n'hi alguns més que tingueren una rellevància especial en la vida musical de Mèxic, com ara Daniel Ayala, Luis Meneses, Armando Montiel, Luis Sandi Meneses, Silvestre Revueltas —segurament el més conegut de tots—, i Luis Samuel Saloma, potser el darrer dels seus deixebles.

Entre 1926 i 1928, Josep Rocabruna fou el director de l’Orquesta Sinfónica de la Sociedad de Filarmónicos de México, integrada dins la Unión Filarmónica a la qual també pertanyia la Sociedad de Música de Cámara que el mateix Rocabruna havia fundat l’any 1915.

Però una de les seves fites més importants en aquella època fou la creació, l’any 1929, de l’Orquesta Sinfónica de la Facultad de Música de la Universidad Nacional de México, juntament amb un altre distingit compositor i director d’orquestra mexicà, José Francisco Vásquez Cano. La Facultad de Música s’havia creat aquell mateix any, i l’orquestra no tingué un reconeixement oficial fins que no fou aprovada pel govern de Lázaro Cárdenas l’any 1936. A partir d’aquella data, prengué el nom d’Orquesta Sinfónica de la Universidad, nom que va mantenir fins al 1972, quan passà a denominar-se Orquesta Filarmónica de la UNAM. Rocabruna i Vásquez varen estar al capdavant de l’orquestra durant molts anys.

Rocabruna també va participar en la fundació de l’Orquesta Sinfónica Mexicana, al capdavant de la qual hi havia el mestre Carlos Chávez. Rocabruna dirigí ocasionalment aquesta orquestra a la qual s’integraren alguns dels seus deixebles més destacats, com el ja esmentat Silvestre Revueltas.

A meitat de la dècada de 1930, l’Escuela Nacional de Música de la UNAM, creada el 1929 com a continuació del Conservatorio Nacional de Música, va entrar en un període de crisi que va posar-ne en perill la continuïtat. El director, Estanislao Mejía, va dimitir el 1938 i durant uns anys, sense tenir mai un nomenament oficial, Josep Rocabruna va estar al capdavant de la institució com a encarregat de la direcció. Afortunadament, la crisi se superà i el 1941 en va ser nomenat director Salvador Ordóñez.

Josep Rocabruna va continuar la seva tasca com a docent a la Facultad de Música de la UNAM fins a la seva jubilació. Desconeixem si es va dedicar mai a la composició, però observant la varietat d’obres i compositors que consten en algunes notícies d’actuacions de l’etapa en què va tocar o va estar al capdavant de grups de cambra o orquestrines, pensem que devia tenir una gran habilitat com a arranjador. La seva fama com a violinista va fer que alguns compositors li dediquessin obres de lluïment, com per exemple Arnulfo Miramontes, que fou un dels seus millors amics i col·laboradors.

Ja al final de la seva vida, l’any 1954, la Imprenta Universitaria de Mèxic publicava un llibre de Josep Rocabruna titulat Bases para la correcta afinación en el violín. De fet, Rocabruna ja havia publicat de forma esporàdica algunes reflexions teòriques sobre el violí i la seva història. La més antiga que hem trobat és del 1916, titulada El violín, el arco y los métodos, que era una conferència llegida l’1 de maig de 1916 a l’Escuela Nacional de Música y Arte Teatral.

Josep Rocabruna morí a Ciutat de Mèxic el dia 13 de febrer de 1957 a causa d’un càncer de pulmó. Tenia poc més de 80 anys. Arran de la mort de Rocabruna, Ramón Serratos, director de l’Escuela de Música de Guadalajara, va declarar que “con la desaparición del maestro Rocabruna, México pierde uno de los pilares más fuertes para la formación de los valores violinísticos y orquestales. Particularmente dedicó su vida a la música de cámara y considero que tanto la muerte del maestro Rocabruna, como la del maestro Luis G. Saloma, muerto a fines del año pasado, son irreparables para nuestro país”.

La soprano María Luisa Escobar va sobreviure vuit anys al seu marit, i morí el 22 de juny de 1965. El matrimoni va tenir tres filles: María Luisa (1906-1939), María Josefina (1910-1945), i Eugenia (1913-2001), que va ser l’única que va sobreviure als seus pares, no es va casar i, com la mare, també va ser soprano.

A Mèxic encara hi resideixen alguns descendents de Consol, germana de Josep Rocabruna, que es va casar l’any 1905 amb Pere Figueres i Monner, nascut a Pallejà, i un altre dels notables emigrants catalans a Mèxic.



Enregistraments

Franz Schubert (1797-1828)
Romance
Intèrpret/s:
Josep Rocabruna, violí; pianista desconegut
Enregistrament original: 
Mèxic, 1910
Font: 
Edison 460

Joan Manén (1883-1971)
Olé (de la Petita Suite espanyola op. 26)
Intèrpret/s:
Josep Rocabruna, violí; pianista desconegut
Enregistrament original: 
Mèxic c. 1910
Font: 
Edision 20216



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN