")
Josep Trotta
Autor: Ricart © Eli Trotta
Josep Trotta de jove
© Eli Trotta
Trotta tocant el violoncel
© Eli Trotta
Premi Parramon obtingut el 1925
© Eli Trotta
Formant part del Quintet Català
© Eli Trotta
Concert del Quintet Català, 1929
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa del Trio Blai Net, Eduard Toldrà i Josep Trotta, 1931
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Trio Bocquet format per Eduard Bocquet, Josep Trotta i Josep Julibert
© Eli Trotta
Programa d´un concert del Trio Bocquet al Palau de la Música
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Formant part del Quartet Labor Artis
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa d´un concert del Quartet Labor Artis al Palau de la Música, 1941
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Interpretació del Concert de Bocquerini al Palau de la Música, 1946
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert de l´Agrupació de Cambra de Barcelona, 1945
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Intepretació del Concert d´Elgar amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, 1951
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Dedicatòria del pianista Artur Rubinstein després d´intepretar amb el Concert per a piano i orquestra núm. 2 de Brahms, 1957
© Eli Trotta
Recital amb Maria Canela a la Sala Lluís Millet del Palau de la Música, 1958
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Dedicatòria de Pau Casals a Josep Trotta, 1959
© Eli Trotta
Interpretació del Don Quixot de Richard Strauss al Palau de la Música, 1960
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Josep Trotta c. 1962
© Eli Trotta
Josep Trotta c. 1962
© Eli Trotta
Josep Trotta c. 1962
© Eli Trotta
Homenatge a Pau Casals en el seu 90 aniversari, 1967
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert d´Homenatge a Pau Casals al Palau de la Música, 1967
© Eli Trotta
Concert d´Homenatge a Pau Casals al Palau de la Música, amb Montserrat Torrent al clavicembal, la contralt Montserrat Martorell i la Coral Sant Jordi, 1967
© Eli Trotta
Josep Trotta i Pere Vallribera, c. 1968
© Eli Trotta
Josep Trotta i Pere Vallribera, c. 1968
© Eli Trotta
Josep Trotta emocionat en la missa per Pau Casals, 1973
© Eli Trotta
Donant classes al Conservatori Superior de Música de Barcelona, 1974
© Eli Trotta
Donant classes al Conservatori Superior de Música de Barcelona, 1974
© Eli Trotta
Josep Trotta al Palau de la Música
© Eli Trotta

Josep Trotta

Barcelona, 11-04-1906 - 07-03-1979

Josep Trotta i Millán va ser un violoncel·lista barceloní molt destacat a la seva època que es va relacionar amb els millors músics del panorama català del moment. Les primeres lliçons les va rebre del seu pare, Josep Trotta i Carreres, que era professor de violoncel a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. Ben aviat el seu fill va continuar els estudis de violoncel a la mateixa escola amb Josep Soler i, posteriorment, els d'harmonia amb Enric Morera.

De ben jove el seu nom va començar a ressonar en l'ambient musical de la ciutat gràcies a haver guanyat, l'any 1925, el Premi Parramon amb un jurat presidit per Pau Casals. El premi consistia en un violoncel Parramon, instrument que l’acompanyaria tota la vida. Els anys següents va anar oferint alguns concerts amb els quals es va donar a conèixer. Entre les seves actuacions destaca el recital del 6 de febrer de 1926 a l'Orfeó Gracienc, acompanyat pel pianista Francesc Baell, en el qual va tocar un programa d'una gran exigència tècnica que incloïa una sonata de Locatelli, el Concert núm. 1 de Saint-Saëns i diferents peces de Morera, Fauré, Cassadó i Popper. També cal esmentar un recital a Granollers, en un cicle dedicat a Beethoven, amb el pianista Aureli Font, i la seva participació en la formació de trio, amb el pianista Blai Net i el violinista Eduard Bocquet, en la inauguració, el 24 d'abril del 1927 al Coliseum, d'una sèrie de concerts organitzats per l'Associació Obrera de Concerts.

A partir de l'any 1929 va formar part d'una agrupació de cambra de caràcter més estable, el Quintet Català, que estava format pels violinistes Eduard Bocquet i Antoni Escofet (substituït per Rafael Ferrer el 1933), el viola Josep Julibert i el pianista Guillem Garganta; junts van tocar arreu de Catalunya durant els anys anteriors a l'esclat de la Guerra Civil. El diari La Veu de Catalunya, el 20 de febrer de 1929, va dedicar un article a la nova agrupació després de la seva primera presentació al Palau de la Música: "Els novells artistes toquen ja amb bella correcció. El Quartet de Mozart eixí sobretot de llurs dits de manera molt pura. [...] El conegut Quintet de Brahms fou, en fi, curosament executat, però la seva interpretació exigeix una maduresa d'estil que el Jove Quintet no ha pogut encara assolir. I això és ben natural. [...] no hi ha dubte que l'esdevenidor els somriurà [...]. Fou particularment notat el bell so del violoncel·lista Josep Trotta".

Ben aviat el Quintet Català es va consolidar, tal com queda notificat en la premsa del moment, quan van actuar en diverses poblacions arreu de Catalunya. Però on van actuar amb més freqüència fou a la Sala Mozart i a la Sala Parés de Barcelona, tocant sobretot obres de Mozart, Brahms, Dvorák, Dohnányi, Toldrà i Manén. L'any 1933 van actuar en format de quartet de corda, i entre 1935 i 1937 Bocquet, Julibert i Trotta van presentar-se en diverses ocasions formant un trio de corda sota el nom de Trio Bocquet.

A partir de 1931, Trotta va formar trio amb el violinista Eduard Toldrà i el pianista Blai Net. Van actuar en un concert al Palau de la Música per a l'Associació Obrera de Concerts el 15 de novembre de 1931, i també van fer música de cafè al Salon Doré de la Granja Royal de Barcelona; una activitat molt comuna entre els músics barcelonins de l'època. Tan importants eren els ingressos d'aquesta activitat que Josep Trotta va haver de desestimar una plaça a l'Orquestra Pau Casals, ja que li mancava la continuïtat laboral que li oferia tocar al cafè. Una altra participació significativa de Josep Trotta relacionada amb la música catalana del moment va tenir lloc en el marc de les Audicions Íntimes que organitzava l'Associació Música Da Camera el 25 de juny de l'any 1931, en un concert dedicat als compositors catalans que formaven part del grup anomenat Compositors Independents de Catalunya.

L’ambient clarament progressista de les institucions catalanes, que propiciava esdeveniments culturals de primer nivell organitzats per l'Associació Música Da Camera o l’Associació Obrera de Concerts, va quedar estroncat en esclatar la Guerra Civil. Molts companys havien mort, d’altres es van haver d’exiliar i moltes entitats van ser dissoltes o censurades. Des de 1935 i fins a finalitzar la guerra, Trotta va formar part de l'Orquestra de Cambra de Barcelona que dirigia Baltasar Samper. Durant la postguerra van néixer noves formacions com el quartet de corda Labor Artis, format per Domènec Ponsa, Lluís Benejam, Mateu Valero i Josep Trotta. En aquells anys, Trotta va haver de tornar a fer música de cafè, en aquesta ocasió a El Oro del Rhin (local benestant situat a la Rambla de Catalunya de Barcelona), en formació de sextet al costat dels violinistes Toldrà i Bocquet, el viola Enric Solsona, el contrabaixista Joan Sendra i el pianista Evelio Burrull. En els anys de postguerra es va viure una època de molta misèria i precarietat, la majoria de músics no podien viure exclusivament de les actuacions en concerts. Trotta fou dels pocs músics que va poder dedicar-se de ple a la música.

A finals de 1943 es van convocar oposicions per formar la nova Orquestra Municipal de Barcelona, que seria dirigida per Eduard Toldrà, un dels músics que més implicació i esforç va dedicar a la normalització de l'activitat musical del país durant la postguerra. Trotta, de 37 anys, que es va presentar a les proves per accedir-hi tant per “tutti” com per a “cap de secció”, va entrar a formar part de l'orquestra com a cap de violoncels, posició que va ocupar fins a l'any 1977, moment en què es va jubilar. Tot i que l'Orquestra Municipal era la formació que canalitzava la vida simfònica de la ciutat durant la postguerra, també hi havia l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, que estava formada en gran part per músics de l'Orquestra Municipal, entre els quals el mateix Josep Trotta. Això va ser així fins el 1958, any en què l'Orquestra del Liceu va decidir convocar oposicions per renovar el nivell de l'orquestra. Un altre conjunt en què Trotta va participar fou l'Orquestra Catalana de Solistes, una formació de cambra dirigida per Domènec Ponsa i fundada el 1956; l'orquestra, formada pels principals músics de l’Orquestra Municipal, tenia l'objectiu de fer concerts periòdics al Palau de la Música i arreu del territori català.

Paral·lelament a l'Orquestra Municipal, un conjunt més petit format per músics de la mateixa orquestra va començar a fer els primers passos, era l'Agrupación de Música de Cámara de Barcelona; un quartet de corda format per Bocquet, Ponsa, Valero i el mateix Trotta, tots ells caps de corda de l'Orquestra, amb l'excepció de Bocquet (més pel seu caràcter que per falta de qualitat), que en el seu primer any de vida, l’any 1945, ja va ser premiada al Concurso Nacional de Cámara. L'agrupació gaudí d'un gran reconeixement arreu de la Península al llarg dels anys que van estar actius, des del 1944 fins a la seva dissolució, als inicis dels anys seixanta, arran de la mort d'Eduard Bocquet. Cal destacar la gran varietat d'obres que van interpretar, de compositors de totes les èpoques: obres barroques, clàssiques i romàntiques dels compositors més coneguts, però també una gran quantitat d'obres de compositors contemporanis com Ravel, Schönberg, Bartók, Benejam, Toldrà, Milhaud, Goossens, Montsalvatge, Manén, etc. Van gaudir sovint de la col·laboració de músics destacats del moment per ampliar la formació quan el repertori ho requeria. La més habitual fou Maria Canela, pianista de renom amb qui Trotta també va tocar regularment en recitals. També van tocar amb el viola Lluís Benejam, que substituí Mateu Valero durant alguns anys, i amb l'oboista Domènec Segú i el clarinetista Josep González, ambdós membres de l'Orquestra Municipal.

Un cop desapareguda l'Agrupación de Música de Cámara de Barcelona, al llarg de la dècada dels anys seixanta, Trotta va actuar regularment amb el reconegut pianista català Pere Vallribera. Tots dos foren convidats l'any 1968 a tocar al prestigiós Festival de Prades, promogut per Pau Casals, on es reunien els millors músics del panorama europeu del moment; allà van actuar com a duo i també en formació de trio amb el violinista Sándor Végh. Anys abans també hi havia participat amb l'Agrupación de Música de Cámara interpretant un octet amb Yehudi Menuhin, Alberto Lysy, Ernst Wallfisch i Rudolf von Tobel.

Una part molt important de la vida musical de Josep Trotta es va desenvolupar en les actuacions com a solista que va dur a terme al llarg de la seva carrera. Com a solista amb l'Orquestra Municipal va tocar el Concert en si bemoll major de Boccherini, el de Morera, el d'Elgar, el doble de Brahms, o el poema simfònic “Don Quixot” de Strauss, entre d'altres. Com a cap de secció de violoncels de l'Orquestra Municipal va interpretar diferents solos orquestrals; el més destacable és, segurament, la melodia que toca el primer violoncel en el tercer moviment del Segon concert per a piano de Brahms, que va interpretar en una ocasió amb el prestigiós pianista Arthur Rubinstein del qual es va guanyar l’admiració. Trotta també va ser recordat pel públic per la interpretació de les Suites de Bach, que eren tocades amb un so gran que omplia la sala, però d'una manera senzilla i modesta, molt lligada al seu caràcter. Va presentar les Suites en la seva maduresa musical, quan ja era un músic molt conegut pel públic. Les va tocar, entre d'altres llocs, en el marc d'activitats organitzades pel Festival Internacional de Música i a la Marathon Bach de Barcelona; les seves participacions, tot i formar part de les actuacions secundàries d'aquests festivals, acabaven sent les més sol·licitades i aclamades pel públic. Una crítica escrita per Xavier Montsalvatge a La Vanguardia el 6 d'octubre de 1964 ens permet conèixer en poques línies la manera de tocar i de ser de Josep Trotta: "[…] El acto podía considerarse como un homenaje a la significación de un artista como José Trotta, que ha manifestado una vez más su permanencia en la línea cualitativa de un admirable solista […]. Su dicción fue en algún momento excesivamente cautelosa […]. En contraposición a esta prudencia expresiva nos atrajo siempre el temple grave y dulce de su sonido, nunca quebrado por las dificultades técnicas”. I deu anys més tard, en una nova interpretació de les Suites de Bach a les “Serenatas en el Barrio Gótico”, Xavier Montsalvatge deia: “[…] Las Suites de Bach, de todas maneras, sólo pasan de ser estudios para el desarrollo de la técnica violoncelística a piezas de un valor y atractivo intrínsecos y absolutos si están en manos de un intérprete de categoría. Este es el caso de Josep Trotta, que a partir de una técnica madura y exigente, encuentra el acento siempre expresivo, profundamente musical, que da a la interpretación una vida propia y el poder comunicativo que explica el interés ávido con que el artista es escuchado. Trotta es anti-efectista. Pulcro en el mecanismo, respetuoso con el texto de las partituras, aplomado y sereno en la dicción, nos ha ofrecido una vez más el ejemplo de lo que debe ser la interpretación del gran clásico”. A part de les actuacions a Barcelona, també en va fer de molt reeixides a Madrid amb l'Orquesta Nacional de España interpretant el Concert en si bemoll major de Boccherini o el “Don Quixot” de Strauss, i ja en la seva maduresa va portar-hi també la seva versió de les Suites de Bach.

La faceta pedagògica de Josep Trotta no es va poder desenvolupar a fons fins el 1964, any en què va acceptar la plaça de professor de violoncel al Conservatori Municipal de Música de Barcelona en substitució de Josep Ricart i Matas, on va exercir fins a la seva jubilació el 1977, als setanta anys. Va tenir nombrosos alumnes, però no va dedicar prou temps a aquesta faceta com per marcar més d'una generació de violoncel·listes. El tracte amb l'alumne era impecable i el seu temperament li aportava un aire seriós que inspirava respecte; el mestre també podia ser més alegre o fins i tot divertit si la situació així ho demanava (segons recorda Lluís Sedó, alumne particular seu durant els anys cinquanta i, més tard, company de faristol a l'orquestra durant deu anys).

Durant els anys setanta, tot i sobrepassar els seixanta-cinc anys d'edat, encara el veiem al capdavant de l'orquestra de la seva ciutat natal i alhora donant classes de violoncel al Conservatori o preparant-se per a alguna actuació com a solista. Va tocar el Doble concert de Brahms amb el violinista Gonçal Comellas, de nou el “Don Quixot” de Strauss i va fer diverses actuacions interpretant algunes de les Suites de Bach a Barcelona. Durant aquella època es va comprar un violoncel del prestigiós lutier Jean-Baptiste Vuillaume, però, segons Lluís Sedó, Trotta mai es va acabar de sentir còmode amb el nou violoncel; tot i la seva qualitat, quan havia de fer actuacions com a solista preferia el seu violoncel Parramon de tota la vida. El que no sabia gaire gent era que durant aquells anys patia del cor, ja havia tingut un infart, i els metges li recomanaven de no fer grans esforços. Malgrat tot, ell deia que "tocar el violoncel no es com fer de descarregador de moll". En paraules de Lluís Sedó, sempre es mostrava molt tranquil amb el seu instrument a les mans, fins i tot en les situacions més compromeses. L'any de la seva jubilació, el 1977, se li va fer un homenatge al Palau de la Música en què van participar l'Orquestra Ciutat de Barcelona i la Coral Sant Jordi, amb qui Trotta havia tocat també en moltes ocasions. Ell mateix havia d'oferir el Concert de Camille Saint-Saëns en la menor per a violoncel i orquestra, però a última hora no va poder interpretar-lo a causa del seu delicat estat de salut.

Dos anys després de la seva jubilació s'acabava la història d'un home senzill i molt familiar, que va dedicar tota la vida a la música. Josep Trotta fou un violoncel·lista brillant, amb una tècnica depuradíssima i una musicalitat innata, que podia haver triomfat més enllà d'Espanya. El context històric en què va viure, juntament amb el seu caràcter humil, van acabar determinant que desenvolupés una trajectòria professional a la seva ciutat natal. Trotta era conscient de les seves qualitats, fruit de tota una vida de dedicació. Tot i així, la fama i l'èxit que anaven tan lligats a la seva professió els considerava factors secundaris, de manera que es va dedicar amb devoció a la música tocant sempre de peus a terra, amb humanitat i senzillesa.



Enregistraments

Johann Sebastian Bach (1885-1750)
Suite per a violoncel sol núm. 1
Intèrpret/s:
Josep Trotta, violoncel
Enregistrament original: 
4-10-1964 - Capella de Santa Àgata (Barcelona), Festival Internacional de Música de Barcelona
Font: 
Còpia privada cedida per Eli Trotta

Maurice Ravel (1875-1937)
Pièce en forme de Habanera
Intèrpret/s:
Josep Trotta, violoncel / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Sabadell. Data desconeguda
Font: 
Còpia privada cedida per Eli Trotta

Enric Morera (1865-1942)
Concert per a violoncel i orquestra (II. Andante)
Intèrpret/s:
Orquestra Ciutat de Barcelona; director desconegut / Josep Trotta, violoncel
Enregistrament original: 
Palau de la Música (Barcelona). Data desconeguda
Font: 
Còpia privada cedida per Eli Trotta

Richard Strauss (1864-1949)
Sonata per a violoncel i piano en fa major, op. 6
Intèrpret/s:
Josep Trotta, violoncel / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Enregistrament privat, Sabadell c. 1968
Font: 
Còpia privada cedida per Eli Trotta



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN