Manuel Utor

Manuel Utor i Mayor neix a Barcelona el 24 de juliol de 1862, al barri de la Barceloneta. Fill de treballadors molt modestos, el seu pare treballava d’estibador al port. Sense pràcticament estudis, entra a aprendre l'ofici de calderer, al qual es dedica fins a la mort del pare, moment en què heretarà el seu ofici. Utor creixerà en el llòbrec ambient dels estibadors de principis del segle XX, en un barri decadent i ple de tavernes on els treballadors s'alliberaven de les duríssimes condicions laborals. Pràcticament analfabet, però ferm treballador, alternarà les tasques al port amb les pròpies d'una muscleria, propietat de la seva germana, fet que li donarà el sobrenom amb què serà conegut tota la seva vida: el Musclaire.

La natura no va ser generosa amb el seu físic. Baixet, amb la cara marcada per una violenta verola patida d’infant i un ull de vidre a causa d'una baralla en una taverna, era un producte típic d'una generació en què les condicions de vida ratllaven la misèria i on, més que viure, se sobrevivia. Utor ho feia cantant espontàniament, entre trago i trago d’anís, i eren populars les seves gresques nocturnes amb els companys d'aquell món gris.

L'11 de febrer de 1895, en una puda (cases de menjar i beure ubicades al moll de la Riba, avui desaparegudes), tindrà una dura baralla amb el seu cunyat, Manuel Lamas, que l'acusava de ser el responsable d’haver perdut la feina. El que va començar amb dures paraules va acabar amb el cunyat colpejant durament Utor amb els punys. Aquest, encegat i probablement amb un nivell d'alcohol a la sang elevat, va anar a casa seva i en va tornar amb un revòlver amb el qual va disparar contra Lamas, que va resultar ferit, així com un altre client, Manuel Salgado, que moriria poques hores després. Utor fou detingut i jutjat. En primera instància fou absolt, segons La Vanguardia del 5 d’octubre de 1895, però davant l’apel·lació del fiscal es va revisar el cas i se'l condemnà a catorze anys de presó. Utor en passaria sis a la presó de Cartagena on va ser posteriorment indultat per bon comportament; va retornar a Barcelona a finals del 1900.

Sense feina i ratllant la misèria, els seus amics el van convèncer perquè s’intentés guanyar la vida cantant. Sense cap mena de formació musical, se sabia d’oïda tota la part de tenor de la popular “Marina” d’Emilio Arrieta i amb aquesta obra es va presentar en alguns teatres demanant ser escoltat. Finalment, i després de moltes portes tancades, el 1901 el Teatre Gran Via va decidir provar-lo i va organitzar una funció de “Marina” per presentar-lo. Utor, que continuava cantant d’oïda, no va poder suportar la pressió del públic i la funció va ser un gran fracàs. Desesperat, ho va seguir intentant i va cantar la mateixa obra al Salón Delicias del Masnou i en diverses petites poblacions de la costa.

El 1902 el Teatre Romea li va oferir la possibilitat de presentar-se en dos concerts el mes de maig. La impressió del públic va ser molt favorable i la crítica apareguda al diari La Dinastía del 7 de maig de 1902 el citava dient: “Esta función ofreció el aliciente de presentarse, por segunda vez ante el público barcelonés, al joven Utor, quien demostró poseer una hermosa voz de tenor, extensa, voluminosa y bien timbrada”.

Sortosament, i sense que tinguem notícies de com es va produir, aquell mateix any la companyia Gramophone el va enregistrar, a Barcelona, en cinc cares de 78 rpm amb fragments de “Marina” i “L’africana” de Giacomo Meyerbeer, amb la particularitat que dos d’aquests enregistraments porten el seu nom i els altres tres el pseudònim d’Adolfo Rius, tal com figura en els arxius de la companyia. Els enregistraments són els que detallem a continuació:

Tenor Manuel Utor. Marina: Salida de Jorge. Matrix 7182F. Catalogue 62725 2.

Tenor Manuel Utor. Marina: En las alas. Matrix 7183F. Catalogue 62726

Tenor Adolfo Rius (M. Utor). Marina: Al ver. Matrix 7184F. Catalogue 62690

Tenor Adolfo Rius (M. Utor). Africana: O Paradiso. Matrix 7185F. Catalogue 52647 5.

Tenor Adolfo Rius (M. Utor). Marina: Bien sabes tu. Matrix 7186F. Catalogue 62691

En algun dels concerts va ser escoltat per l’empresari suec Bern Janzen, establert a Barcelona i gran melòman, que va saber reconèixer un gran potencial en el jove tenor al qual cità a casa seva. Després d’escoltar-lo, va buscar un mestre que s'encarregués d'educar-li la veu. Tots els esforços foren inútils, els amics a qui va consultar i els diversos professors s’hi van negar, en veure la seva nul·la formació cultural i la seva edat (aleshores ja tenia 40 anys). Utor es va convertir aleshores en el projecte personal de Janzen. El va allotjar a casa seva i amb el suport del vicecònsol de Noruega, el Sr. Moller, el qual li va atorgar una paga de quinze duros al mes per viure, van treballar durant nou mesos en una formació que es va concentrar en estudiar una sola òpera: “L'africana” de Giacomo Meyerbeer. Però aquesta formació anava més enllà de la música, ja que li van ensenyar a llegir i va aprendre italià.

Els contactes de Janzen a la ciutat van permetre que finalment fos escoltat per l'empresari Enrique Collaso, el qual va accedir a presentar-lo al Gran Teatre del Liceu. L'obra escollida no podia ser cap més que “L'africana”, de la qual es va programar una sola funció per a la nit del 25 de gener de 1903, tot i la desaprovació del mestre Edoardo Mascheroni. Pels passadissos corrien rumors de tota mena i l'expectació per sentir aquell cantant s’anava fent cada cop més gran. La llegenda diu que la presentació fou un fracàs i que mai més va tornar a cantar al Liceu, però no és cert. La veu d’Utor va impressionar el públic; el cantant, menys. La Vanguardia del 26 de gener de 1903 la descrivia com “una voz limpia, fresca, de agradabilísimo timbre, rara extensión y no común potencia”. El públic va esclatar en aplaudiments després de l'ària O paradiso, que es va veure obligat a bisar. Fou un èxit, doncs? Tampoc. Darrere les facultats que mostrava hi havia un home molt nerviós, sense experiència escènica, amb problemes de quadratura musical i que freqüentment oblidava el text, fet que provocava el desconcert escènic. El públic, però, el va acollir com un dels seus, un cantant del poble, i el va ovacionar. La mateixa Vanguardia citava: “Ignoro si Manuel Utor llegará nunca a ser un artista con todas las de la ley, pero la impresión sensacional que produjo en el público el domingo por la tarde, esa no nos la quita nadie, debiendo señalarse como un suceso verdaderamente excepcional en la vida barcelonesa”. La seva vida, el mite del pobre obrer que des de baix de tot arriba a triomfar, els seus "pinyols" i les llegendes van començar a córrer per la Barcelona cultural del moment. Havia nascut el Musclaire.

Incorrectament, se cita en moltes fonts aquesta funció com l’única d'Utor al Liceu, una mena de cant del cigne del tenor. No és cert, hi tornarà com veurem més endavant. Immediatament, es van organitzar noves funcions de “L'africana”, ara, però, al Teatre Novedades. L’expectació va ser màxima, es van esgotar les localitats per a totes les funcions i un Utor més relaxat i ajudat per la soprano Maria Giudice va assolir un important triomf en les onze representacions.

Del Novedades va passar al Tívoli, amb el mateix títol. Tots els empresaris volien tenir aquella nova veu que omplia cada nit els teatres, per aquesta raó era reclamat constantment per participar també en concerts, actes benèfics i altres esdeveniments. Al Tívoli incorpora al seu repertori “La favorita” de Donizetti. Actua amb el baix Andrés Perelló de Segurola el 29 d'octubre de 1903, i posteriorment farà un exitós concert acompanyat del mateix Perelló de Segurola i de la soprano Josefina Huguet. Amb aquests mateixos artistes representarà una llarga sèrie de funcions de “Marina”.

La gran popularitat que assolí li hauria pogut permetre la consolidació d'una gran carrera. No va ser així. Utor no va entendre mai la seva veu com un vehicle artístic, sinó com un instrument més per guanyar-se la vida i, per això, en tenia prou de donar al públic el que volien: el tenor que, en un agut, en dues frases, els feia aixecar dels seients. El seu ambient no va ser mai el dels passadissos del Liceu, sinó el de la Barceloneta, el dels sopars en finalitzar les funcions, el dels amics estibadors del port, el dels caliquenyos i barreges, el de no assistir a assajos o el de presentar-se directament a les funcions amb la ressaca. En tenia prou de permetre's tot allò que volia, no ambicionava res més.

Utor va continuar sent una figura popularíssima durant els anys següents i, en contra del que es menciona en molts articles, la seva carrera va ser molt llarga i amb moments destacables. Així, entre el 26 de març i el 18 d’abril de 1905, al Teatre Gran Via, al costat del seu habitual repertori el trobem cantant obres com “La favorita” de Gaetano Donizetti, l'òpera “I goti” d’Eduardo Viscasillas en la seva estrena absoluta o, el 16 i 18 d’abril, una raresa que no tornarà a repetir, Gennaro de “Lucrezia Borgia” de Donizetti. També va ser el protagonista de “La Dolores” de Tomás Bretón al Teatre Novedades.

Les nits del 24 i 31 de desembre de 1905 i del 5 i 6 de gener de 1906 torna al Gran Teatre del Liceu. Al desembre hi va debutar en un rol, Radamés d'”Aida”, i al gener de nou amb “L’africana”, al costat de la soprano Amelia Talexis. Obté de nou molt bones crítiques, algunes d’entusiastes que parlen de la qualitat de la veu, però d’altres que destaquen la precarietat de l'artista i la manca de formació musical.

Durant els anys següents, Utor reprendrà la seva frenètica activitat i apareixerà en la pràctica totalitat de les cartelleres barcelonines: el sentiran als teatres Nuevo, Bosque, Lírico, Català, Romea, Condal, Novedades, Tívoli, etc. Però també a Banyoles, on cantarà “La tempestad” de Ruperto Chapí; al Teatre Principal de Vic, amb un títol sorprenent, “Lucrezia Borgia” de Donizetti; o a Saragossa.

El 1908 debuta al Teatro de la Zarzuela de Madrid, amb “Marina”, al costat del conegut baix Francisco Meana i rep molt bones crítiques. Posteriorment, l'acollirà de nou la temporada d'òpera del Teatre Tívoli de Barcelona on, per exemple, el 23 d'octubre de 1908 cantarà dues funcions de “Cavalleria rusticana” de Pietro Mascagni, una al matí i una altra a la nit.

El mes de març de 1911, el baix Victor Maurel, que havia estat el primer Iago de l'”Otello” verdià el 1887, va venir a Barcelona comissionat per l’American Syndicate of Artists per formar una companyia de cant que actués als Estats Units. Maurel va convèncer Utor per formar part de la companyia com a tenor. Tot i això, en arribar a Nova York, el sindicat va informar Maurel que el projecte s'havia cancel·lat i que no existien els fons necessaris per dur a terme el projecte. Maurel va desaparèixer deixant tota la companyia abandonada, sense diners ni recursos. Podem imaginar els problemes d'una persona amb la formació d'Utor en aquella ciutat immensa i desconeguda per a ell. El seu esperit de supervivència, però, es va imposar i va començar a treballar en programes de varietés locals. Així, el mes de maig apareix cantant al teatre Winter Garden. Malgrat tot, a poc a poc se li acaben les oportunitats i ha d’entrar a treballar al Churchill's, un restaurant de la ciutat, com a cuiner-tenor, cantant mentre la gent sopava, tal com destaca un article aparegut al diari Los Angeles Times titulat: “New York: Great tenor in the kitchen” (“Nova York: un gran tenor a la cuina”). Finalment, el cònsol espanyol va intercedir per aconseguir-li un passatge de vaixell per tornar a Barcelona.

El 17 de setembre de 1911 La Vanguardia anunciava la "reaparición del popular tenor Manuel Utor ‘el Musclaire’ que viene de cantar en Estados Unidos". Va cantar “La Dolores” de Bretón al Teatre Prado Catalán i posteriorment funcions de “Marina”, matí i nit, als teatres Gran Edèn Concert i Cómico, i l’1 de novembre a més a més diversos fragments d'òpera a les mitges parts. Aquest volum de feina en un sol dia el superaria el 12 de febrer de l'any següent al mateix teatre; va cantar de matinée un programa doble format per “Cavalleria rusticana” i “Marina”, i a la nit de nou “Marina”, fet que avui dia ens semblaria impossible.

Curiosament, sembla que l'experiència americana no el va preocupar gaire, ja que el 27 de març de 1912 signa un contracte (l'original es troba als arxius de l'Institut del Teatre de Barcelona) amb l'empresari Bartolomé Quer, per efectuar a finals d'any una gira per l’Argentina i l’Uruguai. Utor cantarà al Teatro Buenos Aires de la capital argentina en una temporada de sarsuela i al Teatro Doria de la mateixa ciutat “L'africana” de Meyerbeer les nits del 6 i 12 de gener de 1913. La gira va continuar per l’Uruguai i va tornar a Barcelona el mes de setembre, el dia 7, quan ja s'anunciava la seva reaparició als escenaris catalans amb “Marina” al Teatro del Bosque.

Utor no va deixar mai de cantar, ho necessitava per viure, i durant els anys següents va continuar sent un personatge molt popular que participava en tota mena de festivals, concerts o festes populars, a més de les diferents temporades dels teatres estables. S'havia apagat, però, la llum de l'eterna promesa del tenor Utor per deixar pas a la realitat del Musclaire. El 1919 encara apareix als cartells del Teatre del Bosque, el 1922 als del Victòria i Novedades, el 1927 de nou al Novedades i en festivals a Llagostera i diversos indrets de Catalunya, i el 1929 de nou al Novedades.

Amb més de 70 anys i al costat del seu íntim amic Francisco Brull, el Poll, treballador també d'aquells llunyans dies al port de Barcelona, continuarà cantant arreu de Catalunya en festes majors, envelats o celebracions, a vegades per unes pessetes, a vegades per un plat a taula. Tant és així que finalment ingressarà a la institució benèfica La Llar de l'Actor Català. Curiosament, aquesta mateixa institució, en una mena de justícia poètica, tancarà el cercle artístic. El 1938 la Generalitat de Catalunya organitzarà un festival en benefici de La Llar de l'Actor Català, per recaptar fons, al Gran Teatre del Liceu. Hi participaran les més altes institucions polítiques catalanes i els cantants Emili Vendrell, Maria Teresa Planes, Maria Espinalt, Marcos Redondo i Manuel Utor que, amb 76 anys va decidir cantar O paradiso de “L’africana”, el mateix fragment que, un llunyà 1903, va engegar una esperança que mai es va confirmar.

El 1940, amb 78 anys i sense mitjans, ingressa a la Casa Provincial de la Caritat de Barcelona. Els darrers anys de la seva vida, qualsevol que el volgués conèixer el podia trobar passejant per la Barceloneta. Personatge popular i estimat, se'l podia veure en qualsevol de les terrasses del barri al qual sempre va pertànyer, prenent un suau i desitjant explicar a qui fos, a canvi d'un bon dinar, la seva truculenta vida.

L’1 de juliol de 1948, amb 83 anys, Manuel Utor moria a la Casa de la Caritat de Barcelona; el Musclaire, no, ell va continuar viu formant part, encara avui, de la cultura popular catalana.