Miquel Mulleras
Barcelona 09-03-1883 - 01-05-1972
Miquel Mulleras Chalé va néixer a Barcelona el 9 de març de 1883, fill de Francesc Mulleras Pintó i de Rosa Chalé Zaragoza. Tenor líric de veu timbrada i emissió fàcil, fou un nom molt popular a les escenes líriques catalana i europea durant més de quaranta anys.
La primera menció sobre els seus inicis professionals la trobem a la revista ¡Cu-Cut! del 7 de maig de 1903 on textualment se'l cita respecte al fet de fer debutar joves cantants: "Y cabalment el tenor, el jove Mulleras, és un obrer molt trempat de l’impremta de ¡Cu-Cut!”. Per tant, podem afirmar que el jove alternava els seus estudis de cant amb la feina a la impremta. El comentari sorgia arran del seu debut, que es va produir la nit del 2 de maig de 1903 al Teatre Romea. Entre dues comèdies, "Lo joch dels disbarats" i "A cal notari", el jove tenor de vint anys va debutar amb un recital acompanyat al piano pel mestre Argullol. Les opinions de la crítica i del públic van ser favorables des del primer moment, i sobretot se’n va destacar el timbre lluminós d'aquella jove veu. Mulleras continuarà tot aquell any fent petites intervencions: cantant la part solista de Jesús al "cor de repatriats" de la sarsuela “Gigantes y cabezudos” de Manuel Fernández Caballero o participant en recitals privats i celebracions.
Sense deixar la seva feina a la revista ¡Cu-Cut!, els anys 1905 i 1906 es forma com a tenor i es guanya l'estimació del públic al Teatre Espanyol o al Teatre Romea, amb intervencions complementàries a funcions líriques o de teatre i formant-se un repertori que incloïa àries de compromís com O Paradiso de “L'africana” de Giacomo Meyerbeer, Che gelida manina de “La Bohème” de Giacomo Puccini, Spirto gentil de “La favorita” de Gaetano Donizetti o populars fragments de “Marina” d'Emilio Arrieta. El 6 de març de 1906 començà treballar a l'Ajuntament de Barcelona, i aquell mateix mes canta al Teatre Romea en la funció a benefici de l'actor Jaume Capdevila i també en petits recitals.
El 1907 l'empresari Francisco Canaló organitza una temporada d'òpera a València i li ofereix un contracte per debutar com a primer tenor. Mulleras l’acceptarà i el 23 de juny de 1907, al Teatro Pizarro, debutarà com a solista amb el rol de Rodolfo de l'òpera “La Bohème” al costat de la soprano Sofía Palacio. L'èxit del jove tenor és incontestable i a aquest títol (del qual es faran tres funcions més) li seguiran rols sorprenents per a un jove debutant que ens donen una clara mostra de les facultats i la gran preparació tècnica de Mulleras: Don José a “Carmen” de Georges Bizet (al costat d'un altre jove cantant català, el baríton Josep Segura i Tallien) i el rol titular de “Lohengrin” de Richard Wagner. Mulleras torna a Barcelona per efectuar, ara sí, el debut com a primer tenor a la seva ciutat. Serà la nit del 17 de novembre, al teatre Tívoli, amb “La Bohème”. Com a curiositat cal destacar que al mateix teatre, de matinée, el tenor Manuel Utor, "el Musclaire", cantava “L'africana”. El clam de la crítica catalana fou unànime: en van destacar el "timbre adamantino" i la facilitat de les notes agudes del cantant. A partir d’aleshores la seva carrera esdevé imparable.
El 1908, la nova "Temporada de ópera italiana" organitzada pel mestre Joan Goula al Teatre Tívoli tindrà en ell un dels seus principals reclams: intervé en nombroses funcions de “La Bohème”, “Tosca” i “La favorita”. Les cròniques destaquen els grans èxits del tenor i els continus bisos als quals es veu obligat funció rere funció. El 25 d'agost de 1908, Mulleras canta la part de Fernando de l'òpera “La favorita” a Sitges, i es veu obligat a bisar l'ària “Spirto gentil” davant les peticions del públic. Durant el setembre efectua una gira per les poblacions de Santander, Oviedo i Gijón, i a finals d'any València torna a confiar en ell, fruit dels èxits precedents; ara, però, actuarà al teatre més important de la ciutat, el Principal. Allà, durant el mes de novembre, canta rols més lírics com el Duca di Mantova del “Rigoletto” verdià, Rodolfo de “La Bohème” o Fernando de “La favorita”, alternant-los amb altres com el Mario Cavaradossi de “Tosca” de Puccini.
A partir de 1909 arriben els primers contractes internacionals: li ofereixen actuar al Coliseu dos Recreios de Lisboa, teatre amb el qual va establir una fructífera col·laboració i hi va ser contractat durant el 1910 i 1911. Va incorporar nous rols com el de Pinkerton a “Madama Butterfly” de Giacomo Puccini, Alfredo a “La traviata” de Giuseppe Verdi o Edgardo a “Lucia di Lammermoor” de Gaetano Donizetti, i es presentarà amb el nom italianitzat de Michele Mulleras, nom que va mantenir a Itàlia fins al final de la seva carrera.
Després d'uns concerts a Gibraltar, va intervenir a la nova temporada del Teatre Principal de València interpretant, entre els dies 13 de gener i 2 de febrer, títols com “Tosca” amb Paola Albertini, “La favorita” amb Ramona Galán, “Faust” amb Enriqueta Aceña, “Rigoletto” també amb la soprano Aceña o “La Gioconda” amb Albertini. De retorn a Barcelona, s'incorpora a les nombroses temporades operístiques de la ciutat amb els seus emblemàtics rols i algunes novetats. Cal destacar les actuacions al Teatre Masini i al Teatre Prado Catalán de Gràcia durant els mesos de maig, juny i juliol, on va coincidir amb la soprano catalana Graziella Pareto cantant “Il barbiere di Siviglia” de Rossini i “La sonnambula” de Bellini. El 23 de juny de 1911 va inaugurar la nova temporada del Teatre Prado Catalán de Gràcia amb “Lohengrin”. També cal destacar l’actuació del 3 de juliol en què tornarà a cantar el comte d'Almaviva d’“Il barbiere di Siviglia” amb una soprano que feia el seu debut: la catalana Mercè Llopart. El 17 de juliol de 1912 va participar en una sessió musical en honor de la infanta Isabel de Borbó, celebrada a Sant Cugat del Vallès, cantant amb una jove Conchita Supervia i amb Elvira de Hidalgo.
Finalitzats els compromisos a Barcelona, el tenor va marxar de nou a Lisboa on intervindrà a la temporada de 1913 del Coliseu dos Recreios, en aquest cas amb títols com “Madama Butterfly”, “La traviata” o “Lucia di Lammermoor”, per a continuació afrontar dos importants debuts al Teatro de la Zarzuela de Madrid i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, aquest darrer de manera totalment inesperada. A Madrid s’hi va presentar la nit del 4 de novembre de 1913 amb “Rigoletto”, al costat del baríton Inocencio Navarro i la soprano Albertina Cassani sense obtenir un èxit remarcable. Tot i així, uns dies més tard va triomfar a l'òpera “La traviata” del mateix compositor.
El debut al Liceu serà, però, sobtat. La nit del dia 7 de novembre de 1913 es cantava un programa doble que consistia en el segon acte de “Rigoletto” i l'òpera “Cavalleria rusticana”, ambdues amb el tenor Pietro Gubellini. Al finalitzar la primera part, Gubellini anuncia que pateix una forta ronquera i no podrà cantar el rol de Turiddu. L'empresari Volpini comença una recerca desesperada d'un substitut fins que l'avisen que a platea hi ha el jove tenor Mulleras parlant amb la soprano Josefina Huguet. Volpini, sense pensar-s’ho, li ofereix pujar a l'escenari per fer la substitució. Mulleras, sorprès, dubta. Serà la mateixa Huguet qui li farà veure la gran oportunitat que suposa. El tenor, sense cap assaig, debutarà amb el rol de Turiddu al costat de la mezzosoprano Margot Kaftal. El públic reconeix la qualitat del cantant i la crítica elogia la seva actitud i predisposició, a més de lloar el seu timbre brillant.
Les temporades dels teatres Tívoli i Novedades ocuparan els propers mesos de l’activitat del tenor. Cal destacar l'alt nivell artístic que en aquells temps oferien aquests teatres amb importants cantants internacionals; el mes d'octubre, per exemple, al Teatre Novedades va cantar al costat de la famosa soprano Hariclea Darclée, creadora del rol de “Tosca” el 1900, i al novembre al costat de la soprano Albertina Cassani. Aquestes actuacions les combina amb concerts pel país com, per exemple, la inauguració del Centre Badaloní el setembre de 1913.
El 1914 tornà a l'habitual temporada del Coliseu dos Recreios de Lisboa i, posteriorment, a Madrid per formar part de la companyia del Teatro-Circo Price. El 1915 retornarà a la temporada del Teatre Principal de València (destaca entre totes les actuacions la que va tenir lloc el 22 de maig, amb un espectacular “Lohengrin” al costat de la soprano Fidela Campiña i la mezzosoprano Concepció Callao) o a Madrid en la important companyia que es va formar al Magic Park.
Madrid i Barcelona van ser les bases de les seves actuacions els anys següents; a més, va formar part d'importants companyies líriques a teatres com Gran Teatro de Madrid o els ja citats Romea, Tívoli o Novedades de Barcelona.
El 7 de febrer de 1916 va efectuar la seva única aparició al Teatro Real de Madrid, en una representació benèfica de “La sonnambula”, i el 19 de febrer del mateix any va tornar al Liceu de Barcelona en una nova substitució, en aquest cas del tenor Broccardi, per cantar el rol de Pinkerton de “Madama Butterfly” al costat de la soprano Adelina Agostinelli.
Aquesta nova substitució li va valer ja un contracte ferm amb el Liceu, on va tornar com a primer tenor el 13 de desembre de 1917 amb “Faust” al costat de noms com Marcel Journet o Mariano Stabile en funcions de gran èxit personal. El mateix mes de desembre va cantar “Thais” de Jules Massenet al costat d'Yvonne Gall i al gener de 1918, “Hamlet” d'Ambroise Thomas amb Armand Crabbé, tot combinant-ho amb actuacions a altres teatres de la ciutat com l'Apolo on el 1920 serà el cap de cartell d'una llarga i exitosa temporada.
Tot i ser ja un tenor reconegut, sorprenentment, a la Gaceta Municipal de Barcelona del febrer de 1922 trobem la notícia que l'Ajuntament li concedeix una subvenció de 2.000 pessetes per poder continuar amb els seus estudis de música. Mulleras, que es trobava cantant al Teatre Bosque de Barcelona, es va decidir llavors a fer el gran salt internacional, continuar amb els seus estudis i ampliar horitzons embarcant-se en una gira que el portaria a cantar a Egipte “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo a Alexandria, Mèxic i Cuba on intervindria, per exemple, a “La traviata” al costat de Mercè Capsir i Marcos Redondo.
Els anys següents es convertirà en un tenor habitual dels teatres italians on serà molt apreciat per la seva fiabilitat i rendiment. Paral·lelament, la seva evolució vocal el portarà a assumir rols més dramàtics com Dick Johnsson a “La fanciulla del West” de Giacomo Puccini (Bari, Pavia i Prato, 1926; Como, 1931), Canio de “Pagliacci” de Ruggero Leoncavallo (Gènova, 1923; Vercelli, 1924; Bérgamo, 1926; Milà, 1929 i 1930), Des Grieux de “Manon Lescaut” de Puccini (Pola, 1925) o “Andrea Chenier” d'Umberto Giordano al Teatro Dal Verme de Milà el 1931.
Aquell mateix any va retornar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, les nits del 8 i del 15 de desembre de 1931, amb “La Bohème” al costat de Carme Bau-Bonaplata. La crítica va celebrar el retorn del tenor, ja consagrat, i n'elogià les seves prestacions. El gener i el febrer de 1932, també al Liceu, va cantar “Faust”, de nou al costat de Bau-Bonaplata, i finalitzades aquestes funcions va continuar amb els seus compromisos italians.
El 10 de març de 1932, amb una única funció de “Madama Butterfly” al costat de la soprano Pilar Noguero i el baríton Matías Morro, Mulleras es va acomiadar del Liceu on no va tornar més.
La carrera, però, es va perllongar encara tant a Itàlia com, especialment a Barcelona, on continuà formant part de les prestigioses companyies que cantaven a la ciutat, sobretot durant el període de la Guerra Civil Espanyola de 1936 a 1939.
El 1941 va cantar “Tosca” a Las Arenas de Barcelona, al costat de Josefina Blanch, “Cavalleria rusticana” i “Pagliacci” al Tívoli, el 1942 “Madama Butterfly” i “Tosca” al Teatro Nuevo, el 1943 de nou “Tosca” al Teatre Victoria, etc.
Les seves facultats vocals es van conservar llargament i així, el 1945, al Teatre Comedia ho van poder comprovar els assistents quan, de nou, essent espectador en una funció de “La Bohème”, va substituir improvisadament el tenor en el tercer i quart actes de l'òpera.
Va continuar estant en actiu encara en nombrosos concerts. A l'octubre del 1947, amb funcions de “Rigoletto” al Teatre Calderón de Barcelona, va posar fi a l'òpera escenificada. Tenia seixanta-quatre anys. Tot i així va continuar essent una figura molt popular als escenaris catalans, i va participar en tota mena de col·laboracions i funcions benèfiques.
L'any 1953 fou escollit secretari de la junta directiva de la Caja de Pensiones para la Vejez e Invalidez de Artistas Teatrales de España. El 1957 Mulleras fou objecte d'un homenatge a Barcelona amb la presència de grans figures de la lírica i companys d'escena que sempre el van apreciar pel seu caràcter afable. Tenia com un dels seus millors amics el tenor Hipólito Lázaro amb el qual tantes temporades havia coincidit.
Mulleras va morir l’1 de març de 1972 poc abans de complir els 89 anys. Al llarg de la seva vida va enregistrar un sol disc, el 1918, per a la casa Gramophone: l'ària Spirto gentil de “La favorita” de Gaetano Donizetti, amb número de catàleg W 9-252000 i matriu 19973s.