Santiago Cervera

El gran violinista Santiago Cervera Colomer va néixer a Benetússer, Valencia, enmig d’un clima de guerra civil. El seu pare, Santiago Cervera Lluesma, nascut en una familia humil, tenia vint-i-cinc anys quan va esclatar el cop d’estat del general Franco. Tenia moltes inquietuds intelectuals, filosòfiques, simpatitzava i formava part dels cercles comunistes del territori. També va tocar el violí assolir un nivell professional. La seva mare, Ramona Colomer, en canvi, s’ havia dedicat a l’estudi del violí amb molta voluntat i no gaire sort als seus inicis. Més endavant havia canviat de professor amb molt bons resultats, arribant a ser una bona violinista. Filla d’una familia de l’alta burgesia valenciana, havia conegut al Santiago a través del violí i havien cultivat una gran amistat durant un temps. La seva mare havia estat una molt bona pianista que admirava i tocava un gran nombre d’obres de Chopin, tot i que no s’hi va dedicar un cop es va casar i tenir fills.

Durant aquell temps el Santiago havia estat acceptat amb cordialitat per part de la familia de la Ramona, però va sorgir l’amor i en el moment en que ella va anunciar-ho a la familia es va formar un gran escàndol: el Santiago llegia, escrivia, tocava el violí, però no tenia estudis universitaris, ni feina estable i a sobre era d’esquerres. La Ramona n’estava molt enamorada i era bastant tossuda, tenien tota la familia en contra i van decidir fugir junts cap a Barcelona. Van ser temps molt difícils, com ja sabem, i durant aquests dos anys la principal font d’ingressos van ser els mocadors que la Ramona cosia i venia pels carrers. Més endavant també es va dedicar a fer estovalles i això es convertiria en el principi d’un exitós negoci familiar del que van viure tota la vida. Al cap de cinc anys va néixer el segon fill, Antonio i dos anys més tard la tercera, Mercè.

El Santiago pare era un home amb una personalitat especial, tenia moltes fòbies: tenia molta por a les tempestes i les malalties i era molt exagerat amb les mesures que prenia per a evitar-les. Una d’elles va ser la decisió de no portar els nens a l’escola i ocupar-se’n ell de la seva educació. Van aprendre a llegir i escriure perfectament, sabien també el francès, les matemàtiques bàsiques i la seva educació va tenir un ènfasi especial en la música. El Santi era un nen superdotat que a més tenia una paciència infinita i impròpia d’ un nen. Sempre va tenir una habilitat especial amb les mans i es podia passar hores, també de gran, fent coses com una maqueta d’avió només amb paper. Amb l’estudi del violí també tenia aquestes qualitats: buscava la perfecció i era capaç d’ estudiar a tempi extremadament lents buscant l’afinació més ajustada i la millor qualitat del so a cada nota.

Els pares del Santi havien estudiat violí però mai s’hi van dedicar de manera professional. El seu pare no tenia una gran formació tècnica però tenia certa intuició i la seva mare, tot i que els primers anys va tenir una formació bastant deficient, va anar a estudiar al Conservatori de València amb un bon professor i amb molta voluntat va aconseguir millorar molt i arribar a guanyar el Premi extraordinari de fi de carrera.

Als set anys, el Santi va dir als seus pares que volia aprendre a tocar el violí i va començar a estudiar amb ells. L’any 1948 va començar a estudiar amb Joan Massià, reconegudíssim violinista i mestre, del qual va esdevenir un dels alumnes més destacats.

Va aprendre molt ràpid a dominar l’instrument i els recursos per a una bona interpretació, als setze anys ja tenia en repertori les Sonates i Partites per a violí sol de Bach. Des de ben jove va adquirir una enorme habilitat per a poder abordar amb gran èxit les obres més difícils del repertori per a violí. Tocava nombrosos dels Capricis de Paganini així com el seu Concert núm. 1, que va interpretar amb Orquestra en diverses ocasions.

La seva primera aparició en públic va tenir lloc l’any 1952 interpretant el Concert en la menor de Bach amb l’Orquestra de Cambra de l’ Associació Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell. A partir d'aleshores va actuar nombroses vegades tant a Barcelona com a altres ciutats amb un èxit clamorós de públic i crítica que el col·locaven com a un gran violinista capaç de comparar-se amb grans solistes de nivell internacional.

Entre 1953 i 1955 va oferir recitals amb la molt destacada pianista Mané Bonet a diverses sales de Barcelona, interpretant entre altres obres com la Sonata “Il trillo di diavolo” de Tartini, la Sonata “Kreutzer” de Beethoven i la primera audició a Espanya del Concert per a violí i orquestra de Khatxaturian en la reducció per a violí i piano.

L’ any 1955 fa el seu debut al Palau de la Música Catalana amb el gran pianista Pere Vallribera; el programa incloïa la Simfonia espanyola de Edouard Lalo i l’estrena al nostre país de la Rapsòdia núm. 1 de Bela Bartok.

El 1956 toca la Simfonia espanyola de Lalo a València amb l’ Orquestra Municipal i estrena a Espanya la Sonata per a violí sol de Bela Bartók.

Durant l’any següent va interpretar el Concert en Mi major de Johann Sebastian Bach amb l’Orquestra Solistes de Barcelona. També va fer una gira a Dinamarca en la que va interpretar el Concert núm. 1 de Paganini amb les Orquestres de Cambra de Randers i de Silkeborg així com diversos recitals que van combinar obres per a violí sol (Bach i Paganini) amb sonates per a violí i piano amb el reconegut i precoç pianista i director italià Pierino Gamba.

A principis de 1958 va realitzar un viatge a Suïssa per a rebre consells del violinista hongarès Sándor Vegh, s’hi va estar part de l’ hivern treballant quasi diàriament amb ell les Sonates i Partites de Bach per a violí sol. El mes de març en va oferir la integral repartides en dos concerts a Barcelona, dos dissabtes consecutius a l'Esglesia de Pompeïa. També les va interpretar a la Sala d’actes del Conservatori de València i a Saragossa per a la commemoració del primer aniversari de les Joventuts Musicals en aquella ciutat. Al recital de la integral de Bach hi va assistir el director d’orquestra Reginald Stewart, que en aquells dies es trobava a la ciutat per a dirigir a l’ Orquestra Municipal. Va quedar molt impressionat després de sentir el concert i va escriure una carta a Ernesto Quesada, el fundador de Conciertos Daniel, la importantíssima agència de concerts que entre altres portava a Arthur Rubinstein i Andrés Segovia. A l’estiu d’aquest mateix any viatja a Prades i actua davant de Pau Casals i rep els seus consells després d’interpretar dues Sonates de Bach.

L’ any 1960 actua com a solista amb l’Orquestra Simfònica de Saragossa interpretant el Concert en Mi major de Bach i el Concert de Johannes Brahms. Aquest últim el va repetir l’any següent a València amb l’ Orquestra Municipal.

Va arribar el moment de fer el servei militar, el pare del Santi tenia veritable aversió a tot allò militar. Inclús va tenir l’oportunitat de que el mateix Luís Carrero Blanco l’eximís gràcies a un contacte d’uns familiars de Madrid. Tenien l’audiència concertada però finalment el Santiago pare s’hi va negar a anar-hi. Havent estat perseguit pel franquisme durant dos anys no volia acceptar favors de cap mena i va optar per que el Santi i el seu germà Antonio s’exiliessin per evitar fer el servei militar. Això representava viure a l’estranger durant deu anys. El Santi va marxar primer, després l’ Antonio. Això va representar que va haver de treballar tocant a diverses orquestres per a poder fer front a les despeses.

Va viure a Andorra un període curt de temps i després va viatjar a Bèlgica a on va estar tocant a l’Orquestra Simfònica d’ Amberes. En una ocasió havien de tocar el Concert per a violí de Johannes Brahms i el violinista que havia d’actuar com a solista es posà malalt. El Santi va comentar al director que ell el tenia en repertori i ja l’ havia tocat algunes vegades. En pocs dies el va preparar i el va intepretar com a solista.

Més endavant va ser contractat com a concertino de la Rheinishes Kammerorchester de Colònia i es va casar el 1966 amb l’ Eva i va tenir dos fills, Alex i David.

El 1968 es va presentar en una audició per formar part de l'Orquestra Filharmònica de Berlin. Aquesta prova es feia a la sala de concerts i el jurat estava compost per tots els membres de l’orquestra a més del Mestre Herbert von Karajan que n’era el director titular. El Santi va fer una interpretació de la Xacona de Bach en que, tot i no està permès, tots els membres de l’orquestra es van aixecar per aplaudir. Va guanyar la plaça i va formar part de l'orquestra durant vint-i vuit anys seguits. El Santi fou el primer violinista espanyol de la història en formar part de la Filharmònica de Berlín i es va dedicar únicament a l’orquestra; l’alt nivell musical de la formació i les freqüents gires li demanaven molta dedicació. Va ser molt apreciat per tots els membres de la formació, com a músic i com a persona. Li van fins i tot dedicar un concert.

Va morir el 14 de gener de 1999.Tothom que el va conèixer destaca la seva altíssima qualitat humana, sempre disposat a ajudar a qui ho necessitava; se sentia profundament indignat amb les injustícies. També tenia un gran sentit de l’ humor.

Santiago Cervera fou un violinista excepcional que si les circumstàncies haguessin estat unes altres probablement hagués fet una brillantíssima carrera internacional com a solista.