")
Antoni Brosa
© Royal College of Music London
Antoni Brosa amb 16 anys
Ilustració Catalana
Concert de cambra al Palau de la Música amb companys de l´Acadèmia Ainaud, 1910
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Antoni Brosa, 1927
Radio Times
Publicitat anunciant la interpretació dels Concerts de Milhaud, Haydn Wood i Glazunov
Radio Times
Brosa String Quartet c. 1932
Fotografia de grup a Eastdene. Davant, d´esquerra a dreta: Frank Bridge, Peggy Brosa, persona no identificada i la Sra Bridge. Darrera, d´esquerra a dreta: Antonio Brosa, Marjorie Fass, Christopher Alston, Benjamin Britten i una persona no identificada
© Britten-Pears Foundation
Brosa String Quartet c. 1934
Radio Times
Antoni Brosa c. 1935
Radio Times
Antoni Brosa, 1935
Radio Times
Anunci del Brosa String Quartet, 1935
Radio Times
Fotografia de grup a una pista de tenis. Drets d´esquerra a dreta: Peggy Brosa, Antoni Brosa, probablement la Sra. Campbell, Frank Bridge, Benjamin Britten, la Sra. Graves i Basil Graves. Davant: Marjorie Fass, un gos i la Sra. Bridge.
© Britten-Pears Foundation
Recital amb el pianista Ricard Vives al Palau de la Música de Barcelona. 1936
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital al Casal del Metge de Barcelona en que Brosa i Britten van estrenar la Suite op. 6.
© Britten-Pears Foundation
Recital de Brosa i Britten al Royasl College of Music de Londres. 1936
© Britten-Pears Foundation
Recital al Wigmore Hall de Londres amb el pianista Franz Reizenstein, 1937
© Britten-Pears Foundation
Antoni Brosa c. 1938
Domini públic
Portada del programa d´un recital al Town Hall signada, 1940
© Britten-Pears Foundation
Peggy Brosa, Antonio Brosa, Victor Kraft, Benjamin Britten and Aaron Copland a un bosc d´Estats Units. c. 1940
Autor: Peter Pears © Britten-Pears Foundation
El cantant Peter Pears assegut a la dreta amb Peggy i Antonio Brosa, Aaron Copland, assegut a la dreta i Victor Kraft dret al costat d´ell. c. 1940-1941
Fotografia: Benjamin Britten © Britten-Pears Foundation
Publicitat al Sunday Star, 1941
Pro Arte Quartet c. 1941
Domini públic
Programa del Pro Arte Quartet signat
Domini públic
Peggy i Antoni Brosa, Benjamin Britten, amb dos nens, amb la platja
© Britten-Pears Foundation
Pro Arte Quartet c. 1943
Domini públic
Cartell publicitari per a Estats Units
Domini públic
Concert amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, 1950
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb Rita Brosa al Palau de la Música de Barcelona, 1950
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Antoni Brosa, anys 50
© Royal College of Music London
Recital amb Rita Brosa al Palau de la Música de Barcelona, 1951
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Ceremònia inaugural del Curs de Compostela. De dreta a esquerra: Antoni Brosa, Genoveva Gálvez, José Tomás, Radu Aldulesco i Conxita Badia
© musicaencompostela.es
Recital amb Rita Brosa al Palau de la Música de Barcelona, 1954
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
La pianista Kathleen Long i Antoni Brosa
Autor: Guy Worsdell

Antoni Brosa

La Canonja 27-06-1894 - Barcelona 23-03-1979

Antoni Brosa va iniciar els seus estudis musicals als quatre anys sota la direcció del seu pare Josep Brosa, director de banda i bon trompetista. De ben petit el fascinava escoltar els assajos del pare tot i que no li agradaven massa els instruments de vent. A aquella edat va sentir una gran atracció pel violí i va començar, aguditzant la seva creativitat, a jugar amb dos pals, simulant que tocava l'instrument. Als cinc anys un amic de la família li va regalar un petit violí i amb tan sols vuit mesos ja va fer un petit concert en públic, acompanyat per la banda del pare. Als deu anys d'edat, Josep Brosa, veient l'extraordinari interès que tenia per l'instrument el seu fill i els grans avenços que feia, va decidir portar-lo a Barcelona perquè fos escoltat pel gran violinista belga Matthieu Crickboom. El mestre li aconsellà que estudiés a Barcelona amb Enric Ainaud, un dels seus deixebles, ja que ell just aquell any havia de tornar a Brussel·les. Enric Ainaud, veient el seu gran talent i per tal d'ajudar a la família econòmicament, va oferir-li classes de forma gratuïta. Als deu anys, com alumne de l'Acadèmia Ainaud, ja va fer el seu primer concert en públic, a la Sala Estela, obtenint un gran èxit. A Barcelona de seguida van despertar molt interès les seves actuacions i amb catorze anys, després d'haver fet un important recital a la ciutat, va rebre de l'Ajuntament una beca que li permeté començar a viatjar puntualment a Brussel·les per rebre classes de Matthieu Crickboom. Malgrat els viatges, els anys 1910 i 1911 continuava vinculat a l'Acadèmia Ainaud i actuava en diversos concerts de cambra organitzats per la mateixa Acadèmia, al costat del seu professor Enric Ainaud, els violoncel·listes Bonaventura Dini i Josep Rabentós i el pianista Ricard Vives, amb qui actuaria en recital en diverses ocasions. Fou probablement durant aquests anys que es despertà la seva passió per la música de cambra, un camp en el que en el futur s'especialitzaria. El 1911, just acabats de complir els disset anys, va poder establir-se a Brussel·les per estudiar de forma continuada amb Crickboom, gràcies a l'ajuda d'una nova beca de l'Ajuntament de Barcelona i del suport de diversos mecenes, com el Doctor Salvador Andreu i el Compte de Lavern.

L'agost de 1914, vivint a Brussel·les, i quan just acabava de ser contractat per realitzar una sèrie de concerts que tindrien lloc durant la tardor, esclatà la guerra mundial. Davant la situació, va decidir a anar a viure a Londres. Va arribar a la ciutat amb un situació econòmica tan precària que fins i tot arribà a plantejar-se la possibilitat de tocar al carrer per sobreviure. Per sort, gràcies al suport de l'organització “Music in war time Comitee”, que acollia i donava suport a músics refugiats, i a la protecció de la Sra. Edith Littleton, va obtenir diverses feines com a violinista i començà a guanyar-se la vida. També gràcies a la Sra. Littleton, Brosa va conèixer la que seria en el futur la seva esposa, Margaret Dallas. Durant aquells primers anys va treballar formant part de diverses orquestres. El 5 de juny de 1919 a Londres va fer un recital que despertà una gran admiració per part del públic assistent i suposà el punt de partida de la seva carrera com a solista. A partir de 1920 es diversificava participant en recitals de cambra en sales com l'Aeollian Hall i el Wigmore Hall, i dirigint l'orquestra del cinema “Broadway Palladium”. Durant els anys 1923 i 1924 va actuar a Barcelona en diverses ocasions per l'Associació íntima de concerts; va fer un recital amb la seva germana Rita, molt bona pianista, i interpretà el Concert de Brahms sota la direcció del seu estimat mestre Enric Ainaud (16-06-1923). Entre 1924 i 1927 va formar duo estable amb la pianista Mathilde Verne. Poc a poc anava adquirint una bona reputació i els diaris anglesos destacaven d'ell la perfecte afinació, un absolut domini de l'arc i la gran capacitat dinàmica de les seves interpretacions. L'any 1925 va fundar el “Brosa String Quartet” juntament amb Matthew Greenbaum (violí), Leonard Rubens (viola) i Anthony Pini (violoncel) i a finals de 1926 interpretà amb èxit el Concert en sol menor de Bruch amb la Worthing Symphony Orchestra dirigida per William Bredt. El 1926 es casà amb Margaret Dallas, neta del cèlebre baríton Charles Santley.

El 1927 va ser un any d'inflecció en la carrera d'Antoni Brosa. Va fer les seves primeres actuacions musicals per la radio de la BBC, una institució amb la qual mantindria una relació molt intensa i fructífera. Durant aquelles anys d’emissions radiofòniques, les seves actuacions eren molt freqüents i abraçaven des de recitals en estudi tocant sol o amb piano (sonates de Bach, Beethoven i Grieg) fins a música de cambra i emissions de concerts tocant com a solista amb orquestra. El 28 d'octubre de 1927 va fer el seu debut als Promenade Concerts, interpretant el Concert per a violí, trompa i orquestra d’Ethel Smith al Queens Hall de Londres, amb el trompa Aubrey Brian i sota la direcció de la mateixa compositora. En aquella mateixa temporada dels Proms també va interpretar amb èxit la Simfonia concertant de Mozart al costat de la viola Rebecca Clarke. Aquell any i fins el 1929 actuà anualment com a solista amb la Wireless Orchestra: Concert núm 3 de Saint-Saëns (1927), Concert núm 1 de Bruch (1928) i el Concert de Frédéric d'Erlanger (1929). Aquella època també formà part dels “Aeolian Players”, un conjunt de cambra que va tenir molta activitat, tant en concerts com en actuacions radiofòniques. El conjunt, format per Rebeca Clarke (viola), Gordon Bryan (piano), Joseph Slater (flauta) i Antoni Brosa, actuà especialment en els cicles de concerts organitzats per la British Music Society. L'any 1927 fou també l'inici del gran impuls de la carrera musical del “Brosa String Quartet”, una formació que amb molt poc temps va ser considerada per la crítica com un dels quartets més importants del moment. Les seves primeres actuacions van tenir lloc al Grotrian Hall de Londres interpretant quartets de Haydn, Mozart, Beethoven, Debussy i Franck. El 1928 van ser escollits per representar a Anglaterra en el Festival internacional de música contemporània organitzat per la SIMC (Societat Internacional de Música contemporània) que va tenir lloc a Siena. Durant el festival estrenaren el Quartet núm. 3 de Frank Bridge. Aquella temporada actuaren amb gran èxit a París i a Berlín, entre d'altres ciutat europees. De la seva presentació a la Sala Gaveau de París la crítica digué: “quatre instrumentistes plens de fe, fogositat i intel·ligència, servits per una tècnica insuperable. Sensibilitat notable en extrem i seguretat d'estil, aquestes són les qualitats d'aquest quartet” (Revue Internationale de Musique). L'estiu de 1928 Brosa fou de nou convidat per actuar als Proms de Londres per interpretar la Simfonia espanyola de Lalo.

L'activitat del Brossa String Quartet es va estendre fins el 1939, any en que el violinista decidí dissoldre l'agrupació per poder dedicar major temps a la seva carrera de solista. L'activitat del quartet fou molt intensa amb un important nombre de concerts anuals i amb gires per Europa i Amèrica. Un dels fets més transcendents per la formació fou la invitació de l'Elizabeth Sprague Coolidge Foundation per actuar a Estats Units en tres gires. El primer concert en aquell país va tenir lloc el 20 d'octubre de 1930 a Nova York, amb la pianista Harriet Cohen. Els programes del Brossa String Quartet acostumaven a estar formats per quartets del repertori clàssic, amb una especial atenció als quartets de Beethoven, i a obres de compositors contemporanis que sovint estrenaven o interpretaven en primera audició a Anglaterra. Entre els quartets de compositors del moment que van interpretar destaquen: Quartet de Frederick Delius (1933), Quartet amb piano d'Alan Busch (1933), Quartet núm. 1 de Ralph Vaughan Williams (1934), Quartet núm. 2 de Zoltan Kodály (1934), Quartet núm. 3 de Hindemith (1934), Quartet núm. 1 de Prokofiev (1934), Quartet núm. 3 de Francesco Malipiero (1936), Quartet núm. 2 d’Arthur Honegger (1937), Quartet núm. 1 de Michael Tippet (1937) i els Quartets núm. 7 i 9 de Darius Milhaud (1935 i 1937), entre d'altres. La dedicació a la música de cambra de Brosa era absoluta. Segon les seves paraules, tocar amb quartet li permetia “depurar el seu estil i aprofundir en el coneixement de la verdadera substància musical”. També en una altra ocasió digué que “la música de cambra no havia de ser menysvalorada ja que permetia i ajudava al desenvolupament artístic d'un violinista solista.” (Donald Brook, 1947, Violinists of To-day)

Antoni Brosa va ser un artista molt estimat a Londres. Despertava una gran simpatia i la seva bonhomia i humilitat eren trets destacats del seu caràcter. Com a intèrpret sentia un gran respecte envers el compositor i quan afrontava un nou repertori es posava al servei de l'obra per poder extreure'n la millor interpretació. Tenia una gran capacitat d’aprenentatge, i podia afrontar amb facilitat i naturalitat nous repertoris de gran dificultat. Sembla que el fet d'adquirir prestigi no el preocupava gaire i probablement per aquesta raó la seva carrera va consolidar-se poc a poc, sense presses i de forma sòlida. A partir dels anys trenta, paral·lelament a l'activitat amb el quartet, va col·laborador freqüentment com a solista amb la BBC Orchestra, tan en els concerts de temporada com als Promenade Concerts. Brosa va esdevenir el violinista de capçalera de la BBC, tant a l'hora d'interpretar concerts del gran repertori (el Concert de Mendelssohn i el Concert núm. 5 de Mozart foren els que més interpretà aquells anys) com de presentar nous concerts de compositors contemporanis. Entre els concerts destacats fets durant els anys anteriors a l'esclat de la 2a guerra mundial, sobresurt la seva actuació al costat del gran violista Lionel Tertis amb la interpretació de la Simfonia concertant de Mozart (11-01-1931, BBC Orchestra dirigida per John Barbirolli). L'any 1937 també va participar en dos cicles de concerts amb música de Bach, emesos per la radio; va interpretar la integral de les sonates per a violí i clavicèmbal amb Alice Ehlers, i al cicle “Bach at Cothen” va tocar obres per a violí sol i de cambra. L'estiu de 1938 Brosa va assessorar musicalment a William Walton en el seu Concert per a violí i orquestra que estava escrivint per Jasha Heifetz.

El 19 de març de 1930, el jove compositor Benjamin Britten escoltà en concert per primera vegada a Antoni Brosa i va escriure al seu diari: “he anat amb la mare a un excel·lent recital d'Antoni Brosa. Ell és simplement superb. Una tècnica increïble amb una meravellosa interpretació.” Gràcies a la intercessió del compositor Frank Bridge (professor de Britten) ambdós músics establiren una profunda amistat i desenvoluparen una fructífera col·laboració artística: l'abril de 1936, al Festival Internacional de Música Contemporània celebrat a Barcelona, Brosa va estrenar la Suite per a violí i piano op. 6 de Benjamin Britten amb el mateix compositor al piano; l'any 1937 Britten va escriure pel seu amic “Reveille”, una estudi de concert que el mateix violinista es va encarregar d'estrenar el 12 d'abril al Wigmore Hall; entre 1939 i 1940 Britten i Brosa van col·laborar plegats en l'elaboració d'un volum dedicat a passatges violinístics d'obres del segle XVIII per a estudiants, que fou editada el 1941 per Boosey & Hawkes; i finalment el 1939 Britten va compondre en estreta col·laboració amb Brosa el seu Concert per a violí i orquestra. El violinista es va encarregar d’assessorar en tot moment al compositor de com desenvolupar la part solista del Concert de manera que esdevingués el més idiomàtica possible per a l'instrument. El resultat d'aquesta col·laboració fou una obra de gran dificultat per al solista que el mateix Brosa es va encarregar d'estrenar el 28 de març de 1940 al Carnegie Hall, amb la New York Philarmonic Orchestra dirigida per John Barbirolli. La interpretació que en va fer el dia de l'estrena no va causar un gran impacte entre els violinistes, probablement a causa de la facilitat i naturalitat amb que el va interpretar. Tot i així, arrel d'aquella presentació, Brosa fou convidat a actuar amb diverses orquestres d'Estats Units. Inicià aleshores una important etapa en la seva carrera que el portaria a establir-se en aquell país durant set anys, entre 1940 i 1947.

A partir de 1940 Brosa va començar a visitar Catalunya amb freqüència. Va ser durant aquells anys que va fer-se construir una casa a Tossa de Mar, on cada estiu hi residia durant unes setmanes per descansar i alhora preparar nou repertori. Abans d'acomiadar-se per reprendre la seva activitat sempre oferia un concert acompanyat per la seva germana Rita i hi acudien, asseguts al carrer, a dins a casa, gent de tot el poble per gaudir del seu art. El novembre de 1940, Brosa, que en aquells moments ja residia a Boston, va acceptar la proposta de la gran mecenes Elizabeth Sprague Coolidge de liderar el prestigiós Pro Arte String Quartet, en substitució del violinista Alphonse Onnou. El quartet, que havia estat creat el 1912 per quatre músics belgues, era una de les formacions de major prestigi tan a Europa com a Amèrica. El violoncel·lista Robert Maas, membre del quartet que en aquells moments es trobava retingut pels alemanys, fou substituït per Charles Warwick Evans. D'aquesta manera dos nous membres s'unien al violinista Laurent Halleux i al viola Germain Prévost, fundadors del quartet. Coincidint amb la renovació, la formació fou acollida com a agrupació resident de la Universitat de Wisconsin a Madison. El Pro Arte va iniciar la seva activitat amb problemes interns degut a una forta bel·ligerància dels músics belgues contra els nous membres del grup. Tot i així, el 1941 van fer una sèrie de vuit concerts a la Library of Congres de Nova York, dedicats a l'obra de cambra de Johannes Brahms en que van interpretar vint-i-tres obres. Aquest mateix cicle fou repetit en cinc ocasions més en diverses ciutats. Paral·lelament a l'activitat del quartet, es va crear el Trio de la Universtitat de Wisconsin, format per Brosa, Warwick Evans i el pianista Gunnar Johansen. El Trio va fer nombroses actuacions pel país; el 1941 van interpretar la integral del trios de Beethoven a Los Angeles i el 1942 van participar en un cicle de quatre concerts a la Library of Congres de Nova York. Les desavinences internes del Pro Arte es mantingueren; existia una desconfiança i falta de sintonia per part dels dos músics belgues cap a Brosa. Foren anys de constants canvis ja que en els quatre anys en que Brosa va viure a Madison, el quartet va tenir quatre violoncel·listes diferents (en espera de que Robert Maas tornés) i al darrer any Laurent Halleux deixà el Quartet i fou substituït per un nou membre. Malgrat la situació interna, el Quartet va rebre crítiques excel·lents en molts dels seus concerts fets arreu del país. Finalment, degut a un important desgast en la relació amb Germain Prévost, Brosa va decidir deixar el quartet i el 1945 acceptà el càrrec de cap de departament de violí del Smith College de Massachussets on fou “artista en residència” durant tres temporades. El 1948 va finalment retornar a Londres amb la seva esposa, per establir-s'hi de nou.

Durant l' etapa a Estats Units, paral·lelament a la intensa activitat amb el Pro Arte, Brosa va actuar en concerts com a solista; en recitals i amb orquestra. Entre les formacions amb les que va tocar destaquen l'Orquestra Simfònica de Boston, l'Orquestra de la Universitat de Wisconsin, l'Orquestra Simfònica de Seattle i l'Orquestra Nacional amb la qual, el 30 de març de 1941, va interpretar el Concert de Sibelius. D'aquella actuació la crítica digué: “gràcies a la interpretació brillant i càlida que va fer del Concert ens va fer gaudir d'una extraordinària exhibició de virtuosisme unida a un temperament de capacitat il·limitada. Va tocar amb una nítida claredat, sense que s'enfosquís la puresa de la seva afinació en cap moment. La seva mà dreta és lleugera, ràpida i poderosa sempre unida a una suau destresa dels seus dits. Per moments la seva capacitat tècnica fou molt impressionant. No va fer tan sols una lectura virtuosa sinó que va dirigir l'obra amb una vivacitat i una sensibilitat musical que ens permeteren gaudir d'una profunditat musical” (The Evening Star. Washington).

L'estiu de 1946 reinicià la seva activitat de concerts a Anglaterra, amb actuacions per la radio amb el pianista Ernest Lush i una nova participació als Proms amb la London Symphony Orchestra interpretant el Concert núm. 5 de Mozart. A partir de 1947 va formar un duo estable amb la gran pianista Kathleen Long. El duo Brosa-Long va tenir una gran estabilitat i es mantingué actiu fins el 1966. El seus recitals estaven formats per un extens repertori de sonates que abraçava des de Mozart fins a autors contemporanis com Copland, Walton, Delius o Françaix.

A la tardor de 1950 Brosa va tocar de nou a Barcelona, després de molts anys d'absència; interpretà el Concert de Brahms amb l'Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà i va fer un recital al Palau de la Música acompanyat de la seva germana Rita al piano. Posteriorment va tornar a actuar a Barcelona el 1951 i el 1954.

El 9 d'abril de 1952 Brosa va fer un enregistrament per la radio de la BBC, no comercialitzat, del Concert per a violí de Britten. El violinista fou molt contrari a realitzar gravacions comercials ja que era molt conscient que a cada interpretació es “recreava” l'obra i era irrepetible. En canvi va ser un dels artistes que més va enregistrar per emissions de radio a Anglaterra; encara es conserven enregistraments seus, fets en directe, dels Concerts de Mendelssohn, Dvorak, Gerhard, Schoenberg i d'Stanley Bate (núm. 3), i fragments dels Concerts de Tchaikovski i Ethel Smith (per a violí, trompa i orquestra). També podem escoltar diverses interpretacions d'obres Medtner, Fauré, Schoenberg i Dohnányi amb pianistes com Kathleen Long, Ernest Lusch, Peter Stadlen i Edna Iles. Pel que fa als enregistraments comercials, Brosa només va dur a terme algunes gravacions puntuals per His Master Voice entre 1929 i 1939.

Quan Brosa parlava d'interpretació, sempre posava especial èmfasi en la necessitat de comprendre el “llenguatge” de cada compositor. Segons ell deia “la música interpretada sense la comprensió del seu 'llenguatge' és com la poesia llegida en un idioma estranger per algú que ignora completament el sentit de cada paraula.” (Donald Brook, 1947, Violinists of To-day). En aquest sentit, la seva implicació en la comprensió i difusió d'obres de compositors contemporanis, fou extraordinària. A Anglaterra va esdevenir el violinista de referència en aquest camp. Per conèixer bé la transcendència i l'abast d'aquesta gran tasca és necessari nombrar alguns dels concerts que va interpretar, un bon nombre d'ells en estrena absoluta o en primera audició a Anglaterra: Concert núm 1 de Darius Milhaud (1932), Concert de Glazunov (1932), Concert de Haydn Wood (1933), Rapsòdia núm. 1 de Bartók (1933), Concerto espagnol de Joan Manén (1934), Concert núm. 1 de Prokofiev (1934), Concert en re de Stravinski (1935), Concert de Malipiero (1937), Kammermusik núm. 4 de Hindemith (1937), Norfolk Rhapsody núm. 1 de Vaughan Williams (1940), Concert de Britten (1940), Concert de Fartein Valen (1948), Concert d'Ernest John Moeran (1950), Concert núm. 1 d'Aron Copland (1950), Concert de Robert Gerhard (1950), Cinéma-Fantaisie d'après Le Bœuf sur le toit de Milhaud (1952) o Concert núm. 3 de Stanley Bate (1952). Entre els director amb els que Brosa va col·laborar destaquen: Sergei Koussevistki, Ernest Ansermet, Henry Wood, John Barbirolli, Malcom Sargent, Herman Scherchen i Thomas Beecham. També cal destacar el gran nombre d'obres contemporànies que va interpretar en recital violí i piano o violí sol: les estrenes de les Sonates d'Elizabeth Poston i de Denis Aplvor (1937 al Wigmore Hall), la Sonatina de Werner Josten, les Sonates núm 1 i 2 de John Ireland (amb el compositor al piano), o l'estrena de la Sonata per a violí sol de Bernard Van Dieren, interpretada en nombroses ocasions, a Londres, Barcelona i Viena entre d'altres ciutats.

El setembre de 1954 fou nomenat professor del Royal College of Music de Londres. A partir d’aquell any A partir de 1954 la seva activitat concertística va minvar i dedicà la major part del seu temps a l’ensenyança. Al Royal College va desenvolupar una important tasca docent fins el juliol de 1971 i formà violinistes com Miriam Morley, José Luis García Asensio, Santiago Bravo o Andrew Sherwood, entre d’altres. També va participar en els famosos cursos d'estiu de Santiago de Compostela. Com a professor “advertia sempre als seus alumnes del perill d'imitar als gran intèrprets, i els incentivava a no tenir por de trobar el seu propi camí i la seva pròpia personalitat per així gaudir de la satisfacció de poder expressar-se ells mateixos” (Donald Brook, 1947, Violinists of To-day).

Brosa fou un violinista amb un aparell tècnic extraordinari del qual mai en va fer gran ostentació. La seva personalitat i la seva manera d'interpretar, senzilla, natural i concentrada, no permetien fer molt evidents aquestes capacitats tan destacades. Tal com va dir el compositor Xavier Montsalvatge, “Brosa pertanyia a la classe d’artistes poc habituals que avantposen l'honestedat a qualsevol factor que pogués ajudar-lo a incrementar els seus èxits per la via fàcil de l'efectisme.” (La Vanguardia, 15-03-1979). Tot i així en alguns dels seus recitals, acompanyant les sonates del gran repertori, tocava obres virtuoses de Sarasate, Ernst o transcripcions com la Sonatina (Paganini-Prihoda) o el Caprici núm. 24 (Paganini-Auer). Però entre el seu repertori hi havia dues transcripcions escrites per ell que causaven gran admiració, especialment entre els violinistes: Navarra de Sarasate (originalment escrita per a dos violins) interpretada per ell sol acompanyat de piano i el Vol del borinot de Rimsky Korsakov, interpretat en octaves.

Els violinistes de la seva generació sovint usaven al menys una corda de budell i a Brosa li agradava sempre utilitzar la corda La d’aquest material. Durant part de la seva carrera va tocar amb el “Vesuvius Stradivarius” que va adquirir el 1938 i que a partir del 1965 va passar a mans del violinista Remo Lauricella. Un altre dels instruments que Brosa va utilitzar fou un Giovanni Paolo Maggini que havia pertanyut al gran violinista Ole Bull. També en els darrers anys va tenir un violí modern, un Giovanni Battista Morassi.

Antoni Brosa va dur a terme al llarg de la seva vida una carrera molt diversificada, molt poc comuna en intèrprets solistes tant talentosos com ell. Aquesta diversificació en que convivien de forma natural els concerts de cambra amb els de solista en recital o amb orquestra eren fruit d'una visió unitària del que era la música com a transcendent vehicle per expressar-se i comunicar. Els que van conèixer a Brosa el recorden com una persona encantadora, un verdader “gentleman” que es portava bé amb tothom. Era baixet i atractiu. Tenia un bon sentit de l'humor i el seu posat, com si es tractés d'un Marquès, el feia semblar presumit. Parlava de forma molt fluïda cinc idiomes i li agradava molt dibuixar i pintar a l'oli. També era aficionat als esports, especialment al futbol i al tennis. Els darrers anys, ja delicat de salut, visqué a Tossa de Mar i finalment morí a Barcelona, el 23 de març de 1979. Josep Galimany, amic del violinista va escriure sobre ell les següents paraules: “Brosa era sempre afectuós i amable amb els altres i fidel al seu origen i als seus. S'entregava d'una manera total en cada interpretació i era incapaç de tocar informalment. O feia música, en el sentit de donar el millor de sí mateix, o el violí restava mut. (…) Era una delícia escoltar-lo, amb el seu somriure i afabilitat, quan comentava obres o passatges. Feia comprendre el missatge musical profundament. Aquest era el seu món i el vivia amb plena intensitat. (…) Era ben emotiu veure'l en els seus últims dies de vida, escoltant algunes de les poques gravacions existents seves, dient que li estranyava que fos 'ell' el qui havia tocat i a qui fessin tants i tants llargs aplaudiments.”



Enregistraments

Arnold Schoenberg (1874-1951)
Concert per a violí i orquestra op. 36
Intèrpret/s:
BBC Symphony Orchestra, Rudolf Schwarz / Antoni Brosa, violí
Enregistrament original: 
BBC
Font: 
Fons sonor de la Biblioteca de Catalunya

Benjamin Britten (1913-1976)
Concert per a violí i orquestra op. 15
Intèrpret/s:
BBC Symphony Orchestra, Ian White / Antoni Brosa, violí
Enregistrament original: 
BBC, 09-04-1952
Font: 
Biblioteca de Catalunya

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Quartet de corda en re menor K. 155
Intèrpret/s:
Brosa String Quartet: Antonio Brosa (violí), Hyam Greenbaum (violí), Leonard Rubens (viola) and Anthony Pini (violoncel)
Enregistrament original: 
Londres: desembre de 1928
Font: 
Vintage Sounds

Felix Mendelssohn (1809-1847)
Concert per a violí en mi menor, op. 64 (II. Andante)
Intèrpret/s:
Antoni Brosa violí; Orquestra de la BBC; Walter Goehr
Enregistrament original: 
HMV 1937
Font: 
charm.rhul.ac.uk.



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN