")
Antoni Sala
Autor: Desconegut © Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Antoni Sala amb un violoncel tres quarts
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalana
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Audouard © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Caricatura signada per Joan Junceda
Revista “¡Cu-Cut!” del 12 de gener de 1905
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Mariné © Fons Antoni Sala. Arxiu del Museu de la Música de Barcelona
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Mariné © Fons Antoni Sala. Arxiu del Museu de la Música de Barcelona
Retrat
Autor: Mariné © Fons Antoni Sala. Arxiu del Museu de la Música de Barcelona
Programa dels concerts del dies 18 i 22 de febrer de 1908 al Teatre de Novedades de Barcelona
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala i la seva tieta Lola Sala, c. 1907
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalana
Programa d´un recital a Tolosa, 1907
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia que Antoni Sala va emprar per a nombrosos programes de mà a les gires de 1908
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Caricatura d’Antoni Sala signada per Brunet
“El Diluvio Ilustrado”, 9 de maig de 1908.
Antoni Sala c. 1909
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un recital a la Université Populaire de Faubourg Saint-Antoine de París, 1909
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia d´estudi
Autor: Chéri-Reusseau, París © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un recital a la Salle des Agriculteurs de París interpretant el Trio amb piano d´Arenski, 1910
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia de grup durant una gira per Amèrica del Sud, 1912
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala, 1910
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa del recital al Centre Català de París amb Virginie Suggia, 1910
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia amb una pianista no identificada, c. 1911.
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
14- Fotografia del Trio espanyol format a París per Antoni Sala, Manuel Infante i Telmo Vela, 1911
Revista “Mundial”, maig de 1911
Fotografia d’estudi. Paris, 1911
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un concert a Anvers amb la participació d´Antoni Sala, 1911
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia feta a Santiago de Xile, setembre de 1912
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Amadeo. Barcelona c. 1912 © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Caricatura amb dedicatòria
Autor: Desconegut. 1912 © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Santiago de Xile, estiu o tardor de 1912
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala a bord del Principessa Mafalda tornant de la gira per Amèrica del Sud, octubre de 1912
Autor: Desconegut. Targeta postal © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia de grup durant la gira per Amèrica del Sud, 1912
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat, c. 1912
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Tocant el violoncel
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa dels concerts del cicle C. W. Best Artist’s Series, 1914
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Caricatura feta per Brunet d’Enric Granados i Antoni Sala, publicada abastament als Estat Units al llarg de les gires de Sala per aquell país
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia del Trio Sala (d’esquerra a dreta: Salvador Sala, violí, Isaac van Grove, piano, i Antoni Sala, violoncel)
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia propagandística dels concerts del Redpath, 1917
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Blanke-Harris de Chicago, c. 1919 © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Recital al Palau de la Música Catalana amb Alexandre Vilalta, 6 de febrer de 1924
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital al Teatro de la Comedia de Madrid amb Antonio Lucas Moreno, 26 de març de 1924
Recital al Palau de la Música Catalana amb Frederic Longàs, 13 de novembre de 1924
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
“Press Notices” d´Antoni Sala
Autor: B&S © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala a Brusel·les, 1916
Autor: Obert de Smet © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Fotografia d’estudi, Anglaterra
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un concert amb l´Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Joan Lamote de Grignon, 1928
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Antoni Sala viatjant en tren
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un recital per al Societé Philarmonique de París amb el pianista Nikolaï Orloff, 17 de desembre de 1929
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un recital amb Pere Vallribera al Teatro Barcelona, 1929
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Retrat d´Antoni Sala
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala
Autor: Desconegut © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un concert de la BBC Symphony Orchestra a Belfast amb la participació d´Antoni Sala, 1930
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Full volander del concert del 21 de maig de 1930 al Wigmore Hall de Londres
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un recital amb el pianista Gerald Moore, 1930
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
45- Anunci del concert del 30 de novembre de 1930 al Queen’s Hall de Londres, retransmès per ràdio, amb l’Orquestra Simfònica de la BBC dirigida per Malcolm Sargent
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Full volander del concert del 23 de juny de 1930 al Wigmore Hall de Londres
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Caricatura d´Antoni Sala, c. 1935
Autor: P.I.D.T. © Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Programa d´un recital amb Pere Vallribera al Palau de la Música Catalana, 27 de març de 1935
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Antoni Sala
Revista “Montserrat: butlletí del Santuari”, març de 1936
Antoni Sala c. 1937
Fotografia apareguda a la revista "The Eystander" el 15 de desembre de 1937, "A Spanish Cellist Who Makes London His Home”.
Antoni Sala
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya
Antoni Sala
© Fons Antoni Sala. Biblioteca de Catalunya

Antoni Sala

Barcelona, 1893 - Fittleworth, West Sussex, 1945

Antoni Sala i Julià és d’aquells gran intèrprets catalans als quals el temps no ha fet justícia. Fou un dels grans del violoncel de la primera meitat del segle XX, amb un nombre de concerts que no exageraríem afirmant que va depassar el parell de milers, amb una carrera internacional de primer ordre i que malgrat tot això pocs recorden. És cert que va viure gairebé contínuament fora de d’Espanya més de quaranta anys, des de l’any 1914 fins a la seva mort, ocorreguda el 1945. Però també és cert que en vida els seus concerts aixecaven sempre una enorme expectació i rebien constantment les millors crítiques.

Aquest violoncel·lista va néixer a Barcelona, al número 362 del carrer Consell de Cent, a les quatre del matí del dia 1 de novembre de 1893. El seu pare fou el pianista i professor de piano igualadí Salvador Sala i Pons i la seva mare fou la barcelonina Ramona Julià i Granell Salvador Sala fou alumne de Carles G. Vidiella. Salvador Sala fou també professor de l’Escola Vidiella i, a l’igual que Vidiella, fou pianista de cafè, treballant un temps al Cafè del Novedades de Barcelona, on participava a més en el Sextet del Gran Cafè Novedades, amb els músics Josep Maria Ballvé, Josep Garcia, Domènec Sánchez, Josep Navarro i Ricard Jiménez. Un dels alumnes de Salvador Sala fou el pianista Alexandre Ribó i Vall.

La germana d’en Salvador, Dolors Sala, fou també pianista i professora de piano, alumna també de Vidiella. Soltera, vivia amb el matrimoni Sala-Julià i en molts moments al llarg dels primers anys de vida dels seus nebots va exercir de mare durant els llarg viatges que Ramona Julià va fer amb Antoni Sala, acompanyant-lo en els estudis parisencs i en gires de concerts per Espanya i França.

Antoni Sala aprengué música a casa des de petit, rebent lliçons de solfeig i piano del seu pare. Però l’instrument que més li cridava l’atenció no era el piano sinó el violoncel. Amb molta il·lusió, als vuit anys va escriure una carta als Reis d’Orient demanant aquest instrument i amb molta més il·lusió encara va veure els seu desig satisfet el 6 de gener de 1902. Tanta va ser la seva alegria que va caure malalt, segons ell explicava anys després, i va trigar unes setmanes a recuperar-se. Començava així una vida, més de 45 anys de vida, dedicada a aquest instrument. Aquell primer violoncel era a la mida d’un nen, un 3/4m, habitual per a l’aprenentatge dels infants. Anys més tard rebria un violoncel Jean Baptiste Vuillaume, propietat de Francesc Rogent.

El curs 1903 va entrar com alumne a l’Escola Municipal de Barcelona, tenint com a professor a Josep Soler i Ventura. Aquest gran músic va tenir com a alumnes a alguns dels millors violoncel·listes de l’època: Bernardino Gálvez, Aurèlia Sancristófol, Rogel·li Huguet, Josep Trotta, Sants Sagrera, Aurora Bertrana, Josep Ricart i Antoni Planas. En acabar aquell primer curs, el 25 de juny de 1903, el mestre Antoni Nicolau signava com a director de l’Escola les notes del curs: Antoni Sala obtenia la qualificació d’excel·lent tant en el grup de la preparació elemental com en el grup de preparació de grau mig de violoncel. Un any més tard, Nicolau signava l’excel·lent d’Antoni Sala en el grau mig, el 1905 el mateix en el de preparació del curs superior i, per acabar, el 2 de juliol de 1907 el de grau superior. En quatre anys havia fet tots els estudis de violoncel de l’Escola Municipal, sempre amb un excel·lent. El desembre de 1907 guanyava les oposicions de violoncel de l’Escola Municipal de Música. Havia completat en quatre anys, uns estudis que constaven en aquell moment de set cursos.

No va esperar a acabar els estudis per a començar la vida de concertista. El primer concert que apareix en el seu primer àlbum que es troba al Fons Antoni Sala de la Biblioteca de Catalunya va tenir lloc el 6 de març de 1904, al Salud Sport Club de Barcelona, on tocà l’“Allegro appassionato” de Camille Saint-Saëns. El seguirien els concerts fets a casa de Vicenç Salisachs l’abril de 1904 i el de la Casa Elias, el juny del mateix any. El seu veritable debut com a concertista va tenir lloc el 30 de desembre d’aquell any, un concert amb diversos intèrprets a la Casa Dessy & Co del Passeig de Gràcia de Barcelona, amb l’acompanyament al piano del seu professor i de Carles G. Vidiella, molt amic del pare. Antoni Sala interpretà obres de David Popper (Warum?), Saint-Saëns (Le cigne), Gabriel Marie (La cinquantaine), Georg Golterman (el Concertstück), i sonates de Niccola Porpora i Beethoven. Diversos diaris de la ciutat van incloure ressenyes del concert, totes molt positives, entre elles la del cronista de La Il·lustració Catalana, M.R., que comentava que: “lo cas és ben estrany: des de l’aparició del noi Manén, avui tan conegut a Europa per sos èxits, no se n’havia presentat un altre de semblant entre nosaltres. Arriba a semblar increïble que pugui fer sentir, amb un instrument petit, sons tan plens, qualitat que fou comentada amb admiració per la nombrosa concurrència”. Pocs dies més tard repetia concert al Cercle Artístic, acompanyat un altre cop pel seu professor i per Vidiella. Just quan el violoncel·lista Rogel·li Huguet triomfava a París, Sala començava una carrera que el portaria a la capital francesa en molt poc temps. Diuen les cròniques que el pianista Joaquim Malats, que era entre els assistents al concert, li va dir a la mitja part: “Toca-la menut, t’has portat com un heroi! Demana’m el regal que vulguis i te’l faré!”. El nen li contestà: “regalim el seu retrat signat!”. D’aquell concert, el crític d’El Noticiero Universal va dir: “veritablement és notable que un nen d’onze anys tingui la seguretat d’interpretació i el gust exquisit que anit va demostrar el petit artista, principalment en la Sonata de Beethoven, acompanyada al piano per Vidiella”. El cronista de Cu-Cut!, Manuel Urgellès afegia: “portava mig violoncel, però els asseguro que si n’hi donen un de sencer no sé a on hauríem arribat”. Una caricatura, signada per Junceda, acompanyava el text; en ella un petit violoncel amb potes servia de cavall al petit Antoni.

L’any 1905 va continuar oferint concerts en sessions particulars, com ara el del 5 d’abril a la Casa Salisachs i el concert benèfic del 30 d’abril al Palau de les Belles Arts de Barcelona, organitzat per les dames de la Caritat Cristiana; en l’única peça que interpretà, l’Arlequí de Popper, fou acompanyat al piano pel seu pare. El 3 de juny arribaven els exàmens de l’Escola Municipal i, després de rebre l’excel·lent, la participació al concert de premiats; hi va tocar el Trio en do menor de Beethoven amb la menorquina Margarida Orfila i el violinista argentí José Farga.

El següent concert important va tenir lloc el 27 de març de 1906 al Teatre Principal de Barcelona. Va tocar amb Carlota Campins i Pigrau, alumne de Carles Vidiella, una pianista molt lligada a l’Associació Wagneriana de Barcelona. En el concert del Principal, Sala va tocar amb ella una Sonata de Giuseppe Valentini, el Concert en la menor de Saint-Saëns, una “Romança” de Richard Strauss, la “Berceuse” de Moritz Moszkowski i “Vito” de Popper, afegint com a propines El cigne i l’“Allegro appassionato” de Saint-Saëns. Joan Piers i Miquel, el crític d’El Diluvi que signava com a Ignotus, escrivia l’endemà: “són notables els progressos realitzats pel nen Antoni Sala des que es presentà en els salons de la casa Dessy & Co. Mostrà una seguretat d’arc i força domini d’estil en la Sonata de Valentini, especialment en la gavota i el adagio”. “Antonito Sala no està ni pot estar format encara, però no és arriscat anunciar que ho estarà ben aviat”, deia el crític de La Vanguardia Marc Jesús Bertran.

Malgrat el gran èxit obtingut no va tornar a oferir cap més concert públic fins a la gira per diverses poblacions espanyoles del 1907. En aquesta gira va estar acompanyat per la seva tieta, la pianista Lola Sala. Els primers concerts van tenir lloc al Saló Sánchez Ferriz de València, els dies 25 i 27 de maig, una ciutat on Lola Sala havia viscut temps enrere. En aquests concerts van interpretar algunes de les peces del repertori de l’any anterior i a més una Sonata de Pietro Locatelli, “Élégie” i “Papillon” de Gabriel Fauré, l’Allegro de la Suite en re major de Charles René, el “Bolero” d’Agustín Rubio, la Romança de Hug Becker i la Tarantella de Popper. El seu violoncel ja era llavors el Jean Baptiste Vuillaume.

Les crítiques van ser molt bones en totes les publicacions valencianes. Abans, però, va tenir l’ocasió, el 6 de maig, de tocar privadament pel violinista txec Jan Kubelik al Grand Hotel de Barcelona. Davant el genial violinista, Sala interpretà diverses peces sense acompanyament. Kubelik li regalà un retrat signat, en agraïment. La gira havia de continuar per Reus, Sant Sebastià i Biàrritz, entre altres poblacions. Camí de Reus, van fer parada a Tortosa, on van oferir un concert privat a casa del notable farmacèutic Pau Canalda, pare del tenor (aleshores baríton) Lluís Canalda i Salamó, una família amiga de la família Sala. L’èxit de la vetllada va fer que s’anunciés la repetició del concert pel diumenge següent, 2 de juny, ara al Teatre del Balneari de Tortosa. El dissabte 1 de juny oferien tocaven al Teatre del Centre de Lectura de Reus: “el violoncel·lista, és un simpàtic jovenet que al llavi superior comença a tenir borrissol; és alt per la seva edat, esprimatxat com ha de ser per la seva edat; ulls rodonets, mirada tendra i sensible que fa entreveure un cor tot dolçor”. Aquesta crònica, signada per Jaume Poch i Garí al Diari de Reus, finalitzava amb les següents paraules: “no es necessita doncs, en aquest cas, fer de profeta per augurar una brillant carrera al jove concertista”. Pel que fa al concert del Balneari de Tortosa, el cronista d’El Tiempo de Tortosa va escriure: “el concert va revestir les proporcions d’una esplèndida manifestació artística, un esdeveniment musical del que conservaran memòria duradora i dolça tots els que ho van presenciar i que saben comprendre els encants de l’Art”.

El 2 de juliol de 1907, amb tan sols tretze anys, rebia les notes finals de l’Escola Municipal de Barcelona, els seus últims excel·lents, amb els quals culminava el estudis. Amb catorze anys fets el març, havia començat el mateix any que Bernardino Gálvez i Aurèlia Sancristòfol, grans violoncel·listes de la seva generació, i acabava dos anys abans que ells. Començava després, acompanyat de Lola Sala, la seva gira pel nord d’Espanya, amb concerts a Sant Sebastià, Santander, Gijón, Baiona, Luchon, Eibar, Tolosa i Orio, tornant a Barcelona a mitjans d’octubre, just a temps per preparar les oposicions de violoncel de l’Escola Municipal, que va aprovar el desembre.

Aquesta gira comença a Sant Sebastià l’1 d’agost de 1907 al Palau de les Belles Arts, amb la presència, entre altres, del violinista, compositor i director d’orquestra Enrique Fernández Arbós, del violoncel·lista francès André Hekking, del violinista i director d’orquestra José Bustinduy o del pianista i alcalde de Sant Sebastià Leonardo Moyúa, marqués de Rocaverde, conegut artísticament com a Leo de Silka. És probable que aquest últim propiciés l’organització del concert privat que Antoni i Lola van oferir davant la família reial, de vacances al Palau de Miramar, el 7 de setembre de 1907.

En el concert de l’1 d’agost, Sala va interpretar la Sonata núm. 3 de Beethoven, peces de Becke, Fauré i Popper sempre acompanyat de Lola Sala i una part d’una Suite de Bach. La gira els va dur després a Biàrritz, on van fer un concert particular a casa del Cònsol espanyol. Antoni va escriure el 12 d’agost des d’aquella ciutat una postal al seu pare: “Inolvidable papá. Ya di el concierto en casa del Cónsul español con un entusiasmo grandísimo. Había muy distinguidas familias, estaba el famoso escritor francés Pierre Loti [Julien Viaud], el célebre Sarasate [famoso] en París. Bayona es muy bonito. Biarritz es precioso. Mamá me encarga un abrazo para Vd y hermanos y Vd reciba otro muy fuerte de su hijo que no le olvida”.

Tornarien a Sant Sebastià el 21 d’agost, participant tots dos en un concert al Gran Casino del Sardinero. El cronista de La Atalaya deia: “sembla una excepció al principi de que els artistes precoços tenen un mecanisme avançat però una manca d’expressió i sentiment; ens va sorprendre amb un mecanisme sòlid i segur, guiats per les seves emocions efectives, transmetent al violoncel, en íntima unió, els veritables efluvis del sentiment”.

Dos dies més tard, el 23 d’agost, repetien escenari amb un programa diferent; la Sonata de Valentini, el “Bolero” de Rubio, la “Tarantella” de Popper i el Concert en la menor de Saint-Saëns. Entre els assistents es trobava el mestre Tomás Bretón. En la seva crònica de l’endemà, el cronista de La Atalaya comentava, “del jove Sala deia anit, admiradíssim, el mestre Bretón: ‘és d’una natura artística riquíssima' , i quan el mestre ho diu cal dir ‘credo’”.

Arribava poc després, el 7 de setembre, el concert davant la família reial al Palau de Miramar, sol·licitat per la Reina Victòria Eugènia de Battenberg. Va ser introduït pel mestre Fernández Arbós i va interpretar diverses peces escollides per la Reina d’entre el repertori del jove violoncel·lista. Dies més tard, l’11 de setembre, tocaven al Consolat Espanyol a Baiona. La gira continuà per Eibar, els dies 21 i 22 de setembre al Teatre Cruceta, acabant a Tolosa el 13 d’octubre i al Centre Catòlic d’Orio l’endemà.

Després d’uns mesos de descans abans de sortir de viatge fora d’Espanya, Sala va oferir dos concerts al Teatre de Novedades de Barcelona, els dies 19 i 22 de febrer de 1908, acompanyat per la seva tieta. Al seu repertori anterior havia afegit el Concert per a violoncel de Joseph Haydn (aleshores només es coneixia un dels dos concerts), les Variacions Simfòniques de Léon Böellmann, la Sonata de Francesco Maria Veracini, els “Cants hebreus” de Max Bruch, la “Sicilienne” de Fauré i la “Rapsòdia hongaresa” de Popper. Encara no havia fet els quinze anys i el seu repertori estava ja al nivell dels grans concertistes, mancant únicament obres amb orquestra, que arribarien amb el temps. “En les endiablades Variacions Simfòniques de Böellmann va fer ostentació d’un mecanisme impropi pels seus catorze anys”, va dir el cronista d’El Diario Mercantil a l’edició del 21 de febrer.

L’agost de 1908 la premsa anunciava que Antoni Sala havia estat contractat per l’empresari Guillem Da Rosa per a unes gires per Europa i Amèrica del Sud que havien de començar a finals d’any. El que és cert és que el gener de 1909 va viatjar a París, però per ampliar estudis de violoncel. Abans de marxar va oferir un concert en audició íntima el 5 de gener pel membres del Cercle del Liceu, amb algunes novetats al seu repertori: el Concert d’Antonín Dvorák, la Romança Op.9 de Beckler, “Fileuse” d’Emile Dunkler i un Nocturn de Chopin.

A París va viatjar amb la seva mare, que el va acompanyar al llarg d’un llarg període de temps. Establert a la capital francesa, va començar els seus estudis de perfeccionament a l’École Galin-Paris-Chevé, uns estudis gratuïts. Sala va ser admès en qualitat de primer premi l’Escola Municipal de Música. Antoni Sala va debutar a París el 14 de febrer de 1909, amb setze anys, a la Salle des Fêtes du Journal, en un concert amb diversos intèrprets en que va interpretar obres de Fauré, Dunkler, Joaquín Grant, Popper, acompanyat al piano per Joaquín Grant.

El 7 de març tornava a aparèixer en un concert amb diversos intèrprets, ara a la Université populaire du Faubourg Saint-Antoine. Eugène Cools, compositor i crític de l’Harmonie Nouvelle va afirmar en l’edició del diari del 15 de març que: “Antonio Sala és un violoncel·lista en possessió d’una tècnica segura i d’un estrany virtuosisme, que va meravellar l’audiència”. Aquest crític era un dels directors de l’École Galin-Paris-Chevé.

El dia 1 d’abril va participar en un concert privat a casa de la marquesa de Brou. Entre els assistents hi havia la flor i nata de l’aristocràcia: prínceps, barons, ambaixadors, ministres estrangers, comtes, ducs i membres de les Acadèmies franceses. En aquell context, acompanyat de M. Érard, Sala interpretà amb “un prodigi de sonoritat, de virtuosisme i d’estil el tercer moviment del Concert de Haydn i una peça de la Sonata de Locatelli, aconseguint un veritable triomf” (Le Figaro, 3 d’abril de 1909).

El 3 de maig de 1909, participava en un concert a la prestigiosa Sala Érard de París. El protagonista del concert era el pianista tarragonès Josep Sentís, però Antoni Sala va tenir l’oportunitat d’interpretar, acompanyat per Joaquín Grant, el Concert de Haydn, la “Gigue” de Veracini, el “Nocturn espanyol” de Grant i les “Variacions Simfòniques” de Böelmann.

Durant el mes de maig va continuar participant en concerts compartint escenari amb altres músics: Salle de Fêtes du Journal (5 de maig), Salle des Agriculteurs (12 de maig), casa dels Vescomptes René Vignial (21 de maig), Théâtre Fémina (22 de maig). El 28 de maig va estrenar peces del compositor belga Fernand Le Borne: “Sérénade et scène d’Amour” i l’obra Prière du Roi David, aquesta darrera amb la cantant Marguerite Vinci, l’arpista Madame, la pianista Berthe Berlin al piano i a l’orgue el mateix compositor.

El 2 de juny Sala participava en un concert al costat del compositor i violinista George Enescu. Amb ell va tenir l’oportunitat d’interpretar els “Trio amb veu sobre cants populars escocesos i irlandesos” de Beethoven, juntament amb la cantant Marguerite Artot i el pianista Georges de Svirsky. El 17 de juny va tocar a la Salle des Arts del carrer de la República; el concert estava protagonitzat pels alumnes de les professores de piano Rondanelli amb la col·laboració de la violinista Magdeleine Godard i d’Antoni Sala. La France Prévoyante va organitzar el 4 de juliol la seva Festa General Anual al Teatre de l’Alhambra de París. La gala va comptar amb trenta-quatre intèrprets, entre ells Antoni Sala, encapçalats pel tenor Agustin Nuibo, de l’Òpera de París.

La seva activitat com a concertista a París durant el 1909 es va aturar, o si més no això és el que sembla per l’absència tant de notícies a les hemeroteques com de retalls de diaris als àlbums particulars del violoncel·lista. Va romandre a la ciutat, com es dedueix de les postals enviades a Barcelona tant per la mare com pel mateix violoncel·lista. A París van coincidir amb la família de Miquel Llobet, que sovint apareixen en aquesta correspondència. L’última participació de Sala va tenir lloc el 10 de desembre de 1909 a la Salle des Fêtes du Petit Journal.

De tornada a Espanya, va viatjar a Màlaga, contractat gràcies a la intervenció del guitarrista Miquel Llobet; allà va oferir dos concerts per a la Societat Filharmònica, els dies 8 i 10 de gener de 1910, acompanyat al piano per Luis López. De Màlaga a Madrid, on va participar el 13 de gener de 1910 en la inauguració del saló de música del diari Heraldo de Madrid, acompanyat pel pianista José Cubiles, qui també va actuar com a solista. Durant aquells dies la Infanta Isabel va convidar Sala a visitar-la al seu Palau. Cinc dies més tard oferia un concert a l’Ateneu i el 23 al Cercle de Belles Arts. L’endemà va tenir l’oportunitat de tocar en formació de trio amb Antonio Fernández Bordas i José Maria Guervós, dos importants músics de l’època; es tractava d’un concert celebrat al Saló Gasparini que culminava un banquet de gala del Palau Reial, celebrat en motiu del dia del sant del monarca i en presència dels reis d’Espanya, de la cort madrilenya, dels polítics del moment. Consolidada la seva presència entre l’aristocràcia parisenca, n’era ara el torn de la madrilenya, amb els concerts davant la Infanta Isabel i el de gala al Palau Reial. Aquests concerts li permetrien més endavant presentar-se com a “violoncel·lista del Rei Alfons XIII” o “violoncel·lista de la Cort”.

Després d’aquelles actuacions va marxar de nou a França per participar l’1 de febrer de 1910 en un concert a l’Alsàcia, a Mulhouse. El programa, que l’anomenava “violoncel·lista de París”, indica que va oferir el Concert de Haydn amb l’Orquestra de Mulhouse (Mülhauser Orhesterverein) dirigida per Jacques Ehrhart. Uns mesos abans havia tocat en aquella mateixa sala el gran pianista Ignacy Jan Paderewski, un fet que recordava el cronista R. A. de l’Expres Mulhouse: “després de Paderewski, Antonio Sala, el violoncel·lista del passat dimarts, sembla com l’aurora, amb una carrera que es pot preveure gloriosa”, i continuava: “Sala, com Casals, ha nascut a la terra catalana. Res no hi ha com el sol d’aquell país per concentrar en una persona una tant exuberant expressivitat aliada a tanta gràcia”. Instal·lat de nou a París, la seva activitat va continuar l’11 de febrer al Teatre Moncey, amb una representació de gala a benefici dels damnificats per les greus inundacions provocades per la gran crescuda del cabdal del Sena. El 23 de febrer va participar en una sessió musical commemorativa del centenari del naixement del compositor Frédéric Chopin organitzada pel pintor Jean de Chelminski.

El 20 de març va actuar en un concert de la Societat Artística i Literària dels agents de la Companyia P.L.M. (París-Lió-Mediterrani) de ferrocarrils i el 12 d’abril va tocar a la Salle des Agriculteurs el Trio d’Anton Arenski amb Victor Staub i Michel Kossoswki. Durant el mes de maig va dur a terme cinc concerts a París, un d’ells celebrat als Salons Malakoff, en un recital de la violinista Rimé-Saintel. El 18 de juny de 1910 participà en un concert benèfic de gala a la Salle Gaveau acompanyat al piano per la pianista Reichert; no va ser l’únic espanyol en aquell acte, hi van participar també el pianista Joan Marlet, el tenor Joaquín Bayo, el gran guitarrista Miquel Llobet i la cupletista i actriu Emérita Esparza.

Antoni Sala i la seva mare van marxar tot seguit cap a l’est de França, a Martigny-les-Bains, on van arribar el dia 20 de juny. Allà els esperava una altra gala benèfica, amb la participació, com a intèrpret destacat, de la cantant i professora de cant Marguerite Lamoureux, esposa del compositor Camille Chevillard i filla de Charles Lamoureux, violinista i director d’orquestra fundador dels Concerts Lamoureux. Chevillard hi participà com a pianista i com a director de l’orquestra. En aquell 1910 Charles Lamoureux feia molts anys que havia mort, sent el seu successor al capdavant dels Concerts Lamoureux el seu gendre, Chevillard. Com es veu, Antoni Sala estava en contacte també amb els sectors més influents de la música de la capital francesa. Sala i la seva mare van romandre a Martigny, on va tenir lloc el següent concert, el 28 d’agost a la sala de concerts de l’Ajuntament.

A l’octubre van marxar cap a Espanya per dur a terme una gira que s’inicià a Màlaga. Allà va oferir dos concerts, el 31 d’octubre i el 3 de novembre, organitzats per la Societat Filharmònica. En el segon dels concerts va tocar el Concert per a violoncel de Barnhard Romberg: “Tocó después ya en la segunda parte una Romanza del gran Strauss, en la que el artista hizo un verdadero derroche de gusto y maestría. Una delirante ovación premió al artista”, va escriure del primer concert el cronista de La Unión Mercantil. De Màlaga a Sevilla, on el 5 de novembre oferí un concert per la Societat Artístic-Musical al Saló Imperial, amb l’acompanyament del pianista Eugenio de Torres. La següent ciutat d’aquella curta gira fou Madrid, on es presentà, el 8 de novembre en concert matinal, al Teatre del Príncep Alfons, acompanyat al piano per Darío Andrés i amb l’assistència de la Infanta Isabel.

L’any 1911 el comença amb concerts a París que tenen lloc el 21, 23 i 29 de gener, 6 i 11 de febrer i 2 de març. El concert de l’11 de febrer va celebrar-se a l’Ambaixada d’Espanya a París, formant part d’un grup instrumental anomenat Trio Espanyol, amb el violinista Telmo Vela de Lafuente i el pianista Manuel Infante. En aquell concert Sala participà en la interpretació del Trio en fa sostingut de César Franck i altres obres del seu repertori habitual, com a solista. L’11 de març de 1911 Sala va participar en un concert als salons de l’Ajuntament de Sedan, interpretant dos Quartets amb piano de Gabriel Fauré, amb la pianista Halma i els instrumentistes de corda locals Lefort i Bouvier. El 29 de març va oferir un concert a la Salle Gaveau de París, patrocinat per l’ambaixador espanyol, del qual es van fer ressò els diaris barcelonins, en articles dedicat a la presència a la capital francesa de tres instrumentistes catalans: Enric Granados, Enric Montoriol-Tarrés i Antoni Sala. La seva activitat com a concertista continuà a París. Durant els propers mesos es va publicar alguna notícia informant de que el violoncel·lista es trobava de gira als Estats Units.

El 29 de juny, amb disset anys, participà en el Concert de la Coronació que va tenir lloc a la Salle Gaveau de París, dedicat als reis del Regne Unit, Jordi V del Regne Unit i la seva esposa Maria de Teck, que havien arribat al tron del seu país feia poc més d’un any. La participació en aquest concert formaria part al llarg de molts anys de la promoció publicitària com a violoncel·lista en les seves futures gires: “violoncel·lista del rei d’Espanya i violoncel·lista del Concert de la Coronació”.

No va interrompre les intervencions en concerts al llarg de l’estiu de 1911.Va formar part en aquella època de l’any del Quartet Sangrà, acompanyats tots dos per A. Geneston i J. Picard. El programa del 7 de novembre comprenia el Quartet op. 10 de Mozart, el Quartet op. 18 de Beethoven, i el del 14 de novembre el mateix quartet de Mozart i el Quartet op. 127 de Beethoven. El 21 de novembre van oferir el Quartet en do de Carl Philipp Emanuel Bach. Segons el cronista de Le Monde Musical “el violoncel·lista, M. Sala, va ser el solista del dia. Va sobresortí veritablement”.

Abans d’aquest últim concert, el 19 de novembre de 1911, els dos germans, Antoni i Salvador Sala, havien tocat plegats a la casa del director del Cercle Català de París, Pere Balmaña. No seria l’últim cop que tocarien plegats, anys més tard ho farien als Estats Units. Dies més tard Antoni feia una escapada a Bèlgica, per a interpretar el Concert per a violoncel de Haydn per la Société Royale d’Harmonie d’Anvers. En aquells dies, la premsa barcelonina anunciava que Sala havia estat contractat per l’empresari portuguès Faustino Da Rosa, per realitzar una gira per Sud-Amèrica entre el juny i el setembre de 1912. Durant la gira, acompanyat pel pianista Blai Net, actuaria a Buenos Aires, Montevideo, Santiago de Xile, Lima, Sao Paolo i Rio de Janeiro. Però abans d’iniciar aquest viatge, Antoni Sala va fer una gira per algunes ciutats europees, començant per Niça (Casino Municipal) a començaments de març, i oferint a finals d’aquell mes dos concerts al Gran Casino de Sant Sebastià, interpretant els Concerts de Camille Saint-Saëns, i de Haydn. Va viatjar també a Lisboa, com a pas previ al viatge a l’Argentina, participant en concerts al Teatro Nacional amb Blai Net.

El 27 de maig de 1912 Blai Net i Antoni Sala s’embarcaven per anar a Lisboa. El 12 de juny oferien el primer concert a Rio de Janeiro (en van oferir tres), el 20 de juny ho feien a Sao Paolo i el 24 a Santos, marxant l’endemà cap a l’Argentina. Posteriorment van actuar a Santiago de Xile. Després de l’exitosa gira, Sala arribà de nou a Barcelona el 13 d’octubre de 1912. Després d’uns dies de descans va marxar cap a París, la ciutat on residia en aquell moment. El 19 de desembre participà en un concert a Saint-Étienne, formant un trio amb el pianista Paul Peracchio i la violinista Loys Dumarest, interpretant el Trio en si bemoll major de Franz Schubert. La premsa local qualificava a Sala de “futur Casals”. Dos dies després tocava a Marsella.

El 1913 va fer menys concerts que els anys anteriors a París, o això és el que podem intuir davant l’absència de retalls de diaris i de programes de concert al Fons Antoni. No obstant això, sabem que va intervenir a principis de febrer en l’acostumat concert del Cercle Català de Pere Balmaña, en una sessió a la qual hi participà també el gran pianista lleidatà Ricard Viñes. Mesos més tard tots dos van repetir concert al Cercle Català, a començaments de juny, ara també amb el guitarrista Miquel Llobet. El 4 d’abril, va participar en un concert a la Salle des Agriculteurs de la capital francesa. A aquesta sala hi tornaria aquell any a primers de novembre, en un concert dedicat exclusivament a obres Fauré i Debussy, organitzat pel baríton Louis Aerts.

L’octubre de 1913 va fer un viatge a Londres, del qual només sabem que va tocar a l’estudi-apartament del concertista de piano Leo Tecktonius, amic i alumne d’Ignacy Jan Paderewski. Es van interpretar obres de Chopin, Debussy i del mateix Tecktonius. De nou a París, el 19 de novembre tornava a la Salle Villiers, ara en un concert amb Carlos de Carvalho, professor de cant del Conservatori de Rio de Janeiro, com a intèrpret principal. Presents a la sala hi havia el grup de músics catalans que vivien a París: Ricard Viñes, Francesc Costa i Miquel Llobet.

Amb Francesc Costa i Enrique van der Henst formaria un trio, actuant en concerts al llarg del primer trimestre de 1914. Disposem de molt poca informació sobre els concerts que va oferir a França aquell any. Sabem que va participar, com era habitual, en vetllades privades en presència de l’alta d’aristòcracia. En la del 4 de juny l’assistent d’honor fou l’ambaixador d’Itàlia, Tommaso Tittoni, senador i ex president del Consell de Ministres italià. Poques setmanes més tard començaria la Gran Guerra.

El 29 d’agost de 1914, ja amb la guerra declarada entre França i Alemanya i amb els exèrcits alemanys envaint França, Antoni Sala, amb vint anys, salpà del port de Le Havre en direcció a Nova York a bord del Rochambeau. El seu destí no era la gran ciutat de l’est dels EUA, sinó Chicago. Va viatjar sol, iniciant així una llarga temporada de permanència en aquell país. París havia estat al llarg de més de cinc anys la seva ciutat de residència habitual, però ja no hi tornaria en molts anys. El seu viatge a Chicago responia a la seva contractació per part de l’agència C. W. Best Artists, propietat de Cyrus Williams Best.

El nom de Sala apareix per primer cop als EUA arran d’un concert a Stevens Point, Wisconsin, una ciutat a dos-cents quilòmetres km de distància de Chicago. En el concert, en el qual participaven també dos cantants, el francès Émile Follner i la estatunidenca Helen Watson Powers, i una pianista, Helen Desmond, va tenir lloc a l’Església de Sant Pau. A partir d’aleshores la majoria dels concerts de Sala es van desenvolupar en un entorn eclesiàstic, sempre protestant. De fet, Helen Watson Powers es dedicava a aquest tipus de concerts des de feia temps. A partir d’aquell dia, Sala participaria en concerts a esglésies o centres d’estudi, en permanent gira. Al llarg d’aquells quatre mesos escassos del 1914, va recórrer ciutats dels Estats de Wisconsin, Illinois, Minnesota, Dakota del Sud i Iowa, sempre amb els mateixos companys del primer concert. Entre concert i concert no transcorria més d’una setmana, de vegades només les hores necessàries per a desplaçar-se entre ciutats, de vegades oferien dos concerts en un mateix dia. Curiosament, aquest grup d’intèrprets era conegut com la Companyia Espanyola.

El període de contractació anava del setembre o octubre fins a l’estiu, de manera que l’arribada del 1915 no va portar cap canvi en els concerts de Sala, amb els mateixos companys i visitant una ciutat rere l’altre dels Estats d’Illinois, Indiana, Missouri i Michigan. Entre els concert d’aquell primer semestre del 1915, potser una centena, destaca el que va fer amb l’Orquestra Simfònica de Sant Louis dirigida per Max Wilhelm Zach al Teatre Odeon, que va tenir lloc el 21 de febrer. Sala va tocar el Concert de Saint-Saëns i la premsa local el va qualificar de “jove geni espanyol” Afegia que “Sala va ser escoltat accidentalment per Zach, el qual li va demanar que romangués a la ciutat per actuar amb l’Orquestra”. Les cròniques dels concerts d’aquella gira eren sempre positives pel que fa a Sala, que sempre les encapçalava.

El setembre de 1915 va recomençar els concerts, després de dos mesos de poca activitat. Ara els seus companys eren uns altres: la soprano Mignone Meeker i la pianista Lois Brown. Van recórrer localitats de Wisconsin, Dakota del Sud, Iowa, Illinois, Nebraska, Kansas, Oklahoma i Colorado, acabant la temporada el juny de 1916. Havia tocat al menys un cop per setmana des de l’inici de la gira. En arribar el mes d’agost va ser contractat com a professor del Conservatori Bush de Chicago, on també donava classes Charles W. Clark, el qual uns mesos enrere havia acompanyat Sala en un concert privat a Chicago. L’anunci del Conservatori als diaris locals deia: “els gestors anuncien la contractació exclusiva d’Edward Collins, el distingit pianista estatunidenc, i d’Antonio Sala, el famós violoncel·lista espanyol”. Ambdós van ser protagonistes individuals de concerts acollits per la Sala Bush Temple Theatre del Conservatori, Collins el 24 d’octubre i Sala el 7 de novembre de 1916. Uns dies abans, els germans Sala, Antoni i Salvador, havien participant a Chicago junts, formant un trio amb el pianista Isaac van Grove en un concert benèfic.

El fet de treballar al Conservatori Bush no li permeté participar en les gires del C. W. Best Artists, tot i així no va deixar d’oferir concerts. El 26 de novembre va interpretar el Concert de Saint-Saëns amb l’Orquestra Simfònica de Minneapolis dirigida per Emil Oberhoffer. Els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre feia concerts a Regina, Calgary i Edmonton, a Canadà; hi anava acompanyat del jove violinista Sasha Jacobsen i de la soprano estatunidenca Agnes Berry, de l’Òpera de Chicago-Filadèlfia. I de Canadà es traslladà sol per actuar a Texas i més tard, el 1917, a Nebraska, Illinois (compartint escenari amb la mezzosoprano “Tilly” Koenen), Indiana (amb Agnes Berry), Wisconsin, Dakota del Nord, Michigan, Iowa, Carolina del Nord i del Sud, Tennessee, Alabama i Kentucky. A Carolina del Nord va ser contractat, l’abril de 1917, pel Big Redpath Chautauqua, un contracte de molta importància en els dos anys que encara tocaria als Estats Units. En aquella companyia també hi participava l’anomenada Princesa Watahwaso, nom artístic de Lucy Nicolar Poolaw, una índia penobscots, ballarina, narradora i pianista que feia un any que interpretava aquell paper de princesa en les gires de la Chautauqua.

El 1917 la gira va concloure el mes d’agost, a temps per reincorporar-se a les classes del Conservatori Bush. Com l’any anterior, Sala es va dedicar a donar classes al Conservatori, però oferint concerts com a solista a Chicago fins a finals d’any.

El 1918 va participar novament en la gira de la C. W. Best Artists a Iowa, amb la soprano Gertrude Hale, amb qui compartiria escenari en molts concerts. En aquesta gira tots dos anaven sols i eren acompanyats al piano a cada ciutat per un pianista local. Com els anys anteriors, van visitar molts Estats: Iowa, Missouri, Kansas, Oklahoma, Wisconsin, Indiana i Pennsylvania, amb actuacions molt freqüents fins a mitjans de març. Després Sala va tornar a fer la gira del Redpath Chautauqua, començant a Pennsylvania, en la mateixa companyia que actuava la Princess Watahwaso. De Pennsylvania a Virginia de l’Oest, Ohio, i de nou a Pennsylvania.

La tardor de 1918 i l’hivern de 1919 els dedicà a oferir nous concerts com a solista, viatjant sense descans entre Estats i gairebé sempre en entorns eclesiàstics o escolars. El 15 d’abril de 1919 oferí el seu últim concert d’aquesta sèrie com a solista, a Chicago, compartint cartell amb el baix-baríton estatunidenc Arthur Middleton, del Metropolitan Opera de Nova York. I de sobte, Sala, amb vint-i-cinc anys, decideix abandonar el violoncel i comprar unes terres al Comtat de Washoe, Nevada, per dedicar-se a tasques de granger. Res al seu fons personal indica els motius d’aquest canvi sobtat, però queda clar que va deixar de tocar en públic. Potser l’excés de concerts, de ben segur més de cinc-cents en cinc anys, li havien passat factura i necessitava un respir, lluny de les ciutats i de les sales de concert.

I tant de sobte com va abandonar el violoncel el va tornar a agafar, després d’uns mesos d’estudi i preparació. Ho va fer a Barcelona, el 9 de gener de 1922, en un concert privat al Cercle del Liceu amb el que fou l’acompanyant de la gira per Amèrica del Sud l’any 1912, el pianista Blai Net. Havia abandonat també els Estats Units i, encara que hi tornaria esporàdicament, ja mai més residiria en aquell país. A partir d’aleshores es va establir a Berlín. Però abans va oferir el 27 de gener un recital a la Sala Mozart de Barcelona acompanyat de Blai Net, amb un repertori similar al que acostumava a interpretar a París anys enrere. A Alemanya va oferir diversos concerts, a un ritme molt inferior al que havia mantingut durant la seva etapa estatunidenca.

Poc se sap del seus concerts a Alemanya de l’any 1922, tret d’una referència d’hemeroteca que el situa a començaments de març a Berlín. Els diaris barcelonins es feien ressò dels seus èxits en aquell país, però les informacions són molt genèriques, como ara la de l’article “Els artistes catalans – L’exemple d’Antoni Sala” en que es detalla una carta enviada per Sala al director del diari La Publicitat on defensava fermament l’Associació Protectora de l’Ensenyament Català: “He comprés que l’artista no té dret a abandonar-se exclusivament al seu afany de glòria personal, menyspreant la glòria col·lectiva que pot conquerir per la seva terra. Tinc la intenció de celebrar concerts anuals a Catalunya baix el patrocini i la direcció de l’Associació, els fruits dels quals haurien de servir de base a la formació de premis destinats a fomentar els estudis musicals entre joves i noies catalans”. Mesos més tard, el 7 de gener de 1923, les paraules es van convertir en fets, amb la creació del Premi Antoni Sala de l’Associació, en un acte al Teatre Tívoli de Barcelona. Hi actuà acompanyat del pianista Pere Vallribera, amb el qual oferiria molts concerts des d’aleshores i al llarg de molts anys.

A partir d’aleshores no faltaria gairebé cap any amb la cita a la seva ciutat, amb gires per Espanya, i algun any només per Catalunya. La de 1923 va continuar per Sevilla, amb l’acompanyament del pianista Enrique Aroca, i després d’una curta gira per Alemanya va actuar en algunes localitats catalanes amb Pere Vallribera; van oferir concerts a Girona, Badalona i a Barcelona al llarg del mes de març, marxant posteriorment per fer una gira a Alemanya. En aquell país va oferir concerts, entre altres poblacions, a Munic i Stuttgart. El maig de 1923 enviava una postal a la seva mare des de Bad Berka, Turíngia, comentant-li que “Gertrude no es pot treure de sobre el refredat”. Uns mesos més tard feria esment un altre cop a Gertrude. Pel to d’ambdues postals queda clar que eren parella i vivien junts.

És notable com va arrelar en ell el costum de viatjar a Barcelona a finals de cada any, per passar les festes en família. El 1924 va començar la seves actuacions a la seva ciutat natal el febrer, al Teatre Eldorado, després d’una gira per Pamplona, Sevilla, Jaén, Palència i La Corunya. El 6 de febrer es presentava al Palau de la Música Catalana de Barcelona, acompanyat per Alexandre Vilalta. Poc després marxà a Madrid, per actuar el 24 de febrer amb l’Orquestra Simfònica de la capital sota la direcció d’Enrique Fernández Arbós. Va interpretar aleshores el Concert de Saint-Saëns i algunes peces acompanyat al piano per Sebastián Ruiz Pardo. De Madrid a Burgos, després a Barcelona, Girona, acompanyat per Francesc Civil i de nou al Palau de la Música Catalana acompanyat ara per Frederic Longàs. Va acabar l’any amb un concert benèfic a Vil·la Joana, a les Escoles, acompanyat per la seva tieta Lola Sala i després d’una visita a París tornà a Barcelona a finals d’any.

L’any 1925 va iniciar una nova etapa en la seva vida, decidint viure a Londres. El nom de Gertrude ja no torna a aparèixer en la seva correspondència. El 3 de juliol de 1925 debutà amb gran èxit a la Sala Aeolian de Westminster, acompanyat pel pianista Harold Craxton. Aquell mateix mes renovaria els seus lligams amb l’aristocràcia espanyola, participant en un concert a la Ambaixada d’Espanya al Regne Unit, que va tenir lloc després d’un dinar de gala ofert per l’ambaixador, el marquès Alfonso Merry del Val. Una escapada a Barcelona, aquell mateix mes, li va permetre fer de jurat als exàmens de l’Escola Vidiella. Abans de finals d’any oferiria un concert a una altra de les prestigioses sales de Londres, la Wigmore Hall, acompanyat de nou per Harold Craxton. Després tornaria a Barcelona, per les festes de Nadal, oferint al Palau de la Música Catalana un concert el 8 de febrer de 1916, acompanyat per Guillem Garganta. A finals d’aquells mes va visitar Itàlia, amb concerts a Roma (Acadèmia Musical de Santa Cecília) i a Venècia, marxant després a Zuric i més tard a París, en una llarga gira internacional. Des de Venècia va escriure al seu pare: “a Roma vaig tenir un èxit tremend, segurament aconseguiré tots els contractes. Avui he visitat el Palau Ducal de Venècia, és extraordinari”. A París oferí un concert a la Salle Gaveau el 16 de març i a Brussel·les sis dies més tard, a la Salle de l’Union Coloniale.

De retorn a París, va coincidir allà amb la tieta Lola, la qual des de la capital francesa va enviar una postal als pares d’Antoni; en aquella carta feia referència a Louis Lebus. germà d’Helene Elizabeth Lebus, nascuda el 1898, també coneguda com a Helene Pearl i, amb el cognom de casada afegit al seu, com a Lebus-Cohen. Helene fou la companya sentimental d’Antoni fins a la mort d’ell, i la seva única hereva. En aquell 1926 Helene tenia ja una filla, anomenada Angelina, que tenia poc més d’un any i l’Helene s’havia separat ja del seu marit, Cyril Cohen. No seria fins el 1937 que Helene aconseguiria legalment tornar a fer servir el seu cognom de soltera, renunciant al de casada i també al de Helene Pearl, el seu nom oficial fins aleshores.

A principis d’agost de 1926 arribaven a Barcelona, de vacances. El 21 d’octubre fa un recital al Wigmore Hall amb la pianista, violinista i compositora Ella Ivimey. A finals de novembre sortia de gira per Àustria, Hongria i Txèquia. El 27 de novembre va tocar a la Weiner Konzerthaus de Viena, acompanyat del jove pianista Walter Bricht. La gira d’Antoni Sala continuà més tard per París, actuant de nou a la Salle Gaveu i a la Salle des Agriculteurs. A finals de desembre va arribar a Barcelona, a temps per oferir un parell de concerts (26 de desembre i 9 de gener de 1927) al Palau de la Música Catalana, acompanyat per Guillem Garganta i per Alexandre Vilalta.

La seva vida itinerant va prosseguir al llarg de 1927 i 1928. Va visitar de nou París, de nou Barcelona i altres poblacions catalanes (Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa) i de nou París, on el 17 de maig va coincidir amb Manuel de Falla a casa de l’organista i professora de piano Marthe Rey. El 5 de desembre tornava a oferir un concert a la Weiner Konzerthause de Viena, acompanyat de nou per Walter Bricht; el programa incloïa novetats pel que fa al repertori com ara la Sonata op. 19 de Seguei Rakhmàninov. A finals de desembre arribava a Barcelona per iniciar una gira amb actuacions a Reus, València, Barcelona, Saragossa, Palma i Valls entre el 4 de gener i el 19 de gener de 1928. El 25 de gener oferia un concert a la Salle Pleyel de París, acompanyat de Joan Batalla. El 27 ja era a Sant Feliu de Guíxols per a oferir un nou concert acompanyat per Antoni Matas i el 28 de gener feia el mateix a Badalona. Havia fet milers de quilòmetres en aquell mes de gener abans de tornar a Barcelona, on el 10 de febrer participà en un concert amb l’Orquestra del Liceu dirigida per Joan Lamote de Grignon i en benefici de les classes obreres de l’Ateneu Polytechnicum. Va marxar després cap a Londres.

Va oferir molts concerts a Anglaterra durant el 1928, destacant el del Wigmore Hall de Londres del 5 de juny amb el pianista francès Robert Casadesus i el del 30 de setembre de 1928, amb el compositor i pianista John Ireland. Aquest concert, de fet, fou retransmès per ràdio 2LO, i en ell van interpretar la Sonata per a violoncel en sol menor (1913) d’Ireland, que enregistrarien tots dos pel segell Columbia l’octubre de 1928. A partir d’aquella època es va sentir molt freqüentment a Sala als programes de ràdio, acompanyat per Casadesus o per Ireland. Més endavant per altres pianistes i no només a Anglaterra, els seus enregistraments de radio es van poder sentir a tota Europa fins i tot després de la seva mort.

L’hivern de 1928 oferí concerts a Tortosa i Barcelona, amb Pere Vallribera, a Màlaga, amb Josep Romeu, i a Vic. El 14 de desembre va sortir de Southampton a bord del Caronia en direcció a Nova York. Era la primera vegada que tornava a trepitjar sol americà des de la seva marxa l’any 1919, més de nou anys enrere. Però el 1919 va marxar com a Antonio Sala i ara tornava com a Antoni Sala, que és com ja era conegut a Anglaterra. El 4 de març oferia un important recital al Town Hall de Nova York, acompanyat pel pianista rus Pierre Luboshutz. El cronista del The New York Times va dir que Sala tenia una certa tendència a endolcir les obres. En aquell concert Sala va estrenar a la ciutat la Sonata d’Ireland. L’abril arribava a París, on el juny va coincidir amb les seves germanes Pepita i Conxita.

Durant la tardor de 1929 va continuar fent concerts a Anglaterra, Zagreb i Viena, abans de tornar a Londres per participar en un concert privat a l’Ambaixada d’Espanya a Londres, el 19 de novembre, amb presència de la reina d’Espanya Victòria Eugènia de Battenberg, que es trobava de vacances a la capital britànica amb les seves filles, les Infantes Beatriu i Cristina. Sala fou l’únic músic convidat en aquell sopar, organitzat per l’ambaixador Merry del Val. El desembre era a París, on participà en un concert a la Salle Pleyel acompanyat del pianista rus Nikolai Orlov.

L’any 1930 el dedicà a realitzar concerts per Anglaterra i Escòcia, inclòs el de la Royal Philharmonic Society del 13 de novembre al Queen’s Hall de Londres, en el qual interpretà, amb l’orquestra de la BBC dirigida per Julian Clifford, el Concert per a violoncel d’Edward Elgar. Aquest concert havia de ser interpretat per la violoncel·lista portuguesa Guilhermina Suggia, a qui Sala va substituir “en una interpretació imaginativa”, segons un crític londinenc. Tornaria al Queen’s Hall el 30 de novembre, ara amb l’Orquestra de la BBC sota la direcció de Malcolm Sargent, per a interpretar el Concert de Haydn. A començaments de desembre arribava a Barcelona. Incansable, va anar de gira amb Pere Vallribera, després de fer un concert a Barcelona. Van visitar Madrid, Tortosa, València, Cadis i Xerès, concerts que van oferir entre els dies 10 de desembre i el 20 de desembre.

El 9 de gener de 1931 arribava a Kingston, Jamaica, havent embarcat en el vaixell Patuca a Southampton uns dies abans. Com gairebé feia sempre, viatjava sol i en aquest ocasió volia tenir uns dies de vacances, però, com no podia ser d’un altre manera, abans d’arriba al destí ja s’havia compromès a oferir alguns concerts, el primer d’ells al The Liguanea Club de New Kingston el 15 de gener i el segon al Ward Theatre el dia 20, acompanyat per la pianista Vera L. Bradley. A més, va oferir un concert improvisat a la turística Montego Bay, allotjat a l’Hotel Casa Blanca. Per últim va oferir un concert de comiat l’1 de febrer, de nou amb Bradley, al Bournemouth Club & Bath de Kingston. L’endemà salpava cap a Londres a bord del RMS Carare.

El 18 de març tornava a participar en un concert a l’Ambaixada d’Espanya a Londres, ara en un acte amb presència del deposat Rei de Portugal, Manuel II, l’últim monarca portuguès, i de la seva esposa, Augusta Victòria de Hohenzollern-Sigmaringen, que vivien refugiats a la ciutat des de feia anys.

Dels concerts del 1931 al Regne Unit, que el van tenir enfeinat entre l’abril i finals de desembre, cal esmentar alguns d’ells, com ara el de Torquay, interpretant al Festival el Concert d’Elgar amb l’Orquestra Hallé dirigida per Hamilton Harty. També el que va tenir lloc el juny a l’Ambaixada d’Àustria a Londres, organitzat per l’ambaixador baró Georg Albert Franckenstein, amb la presència de la princesa Maria del Regne Unit, filla del rei Jordi V, i del rei i la reina de Portugal.

El 12 d’octubre tocava amb l’Orquestra Simfònica de Londres, dirigida per Sir Thomas Beecham, el Concert d’Elgar i el “Don Quixote” de Richard Strauss al Queen’s Hall de Londres, amb molt bones crítiques. La premsa anglesa deia d’ell que era “el millor violoncel·lista dels nostres temps”.

El 14 de novembre de 1931 moria a Barcelona el seu pare, Salvador Sala. Antoni era llavors de gira per diverses ciutats: Leeds, Liverpool, Glasgow i Edinburgh. La crítica del concert que el 21 de novembre oferí a Liverpool no va ser gaire bona, i descrivia alguns problemes de manca de coordinació amb el pianista, el rus Nikolai Orlov, amb qui feia aquella gira de tardor. En una carta enviada al seu germà Francesc el 26 de novembre li demanava que l’enviés el Concert de Schumann, donat que havia de substituir de nou la Gilhermina Suggia en un concert, el del 16 de desembre. Aquesta demanda ens mostra que veritablement Antoni Sala no va poder anar a Barcelona arran de la mort de son pare. El concert de desembre fou retransmès per la BBC, i interpretat per l’Orquestra Simfònica de la BBC al Queen’s Hall i dirigida per Sir Adrian Boult. Una de les cròniques d’aquest concert apuntava a un problema que esdevindria habitual en els darrers anys de la vida concertista de Sala: “El concert de Schumann fou interpretat amb sensibilitat per Antoni Sala, però sense l’afinació ni el fraseig que havia mostrat en altres temps”.

Un cop enllestit aquest compromís amb la BBC, va marxar de nou cap a Jamaica a gaudir d’unes bones vacances, amb algun concert esporàdic, com l’any anterior. Salpava el 24 de desembre des de Londres a bord del Jamaice Producer, arribant a l’illa el 9 de gener. Va oferir a bord un concert la nit de Cap d’Any. “L’home és com la seva música: humà, amistós, natural, mostrant interès en tot, formidable oponent jugant a escacs. El seu sentit de la seva vida el fa estar bé amb tothom. Aprecia el bon aroma d’un bon cigar i sap molt de vins. És sempre un gran company d’aquells amb qui es troba quan viatja. Conèixer-lo  és estar preparat per quelcom realment bo en música; sentir la seva música es conèixer l’home” ("The Daily Gleaner" de Kingston, Jamaica, 11-01-1932).

A Jamaica va oferir concerts al Ward Theatre de Kingston, acompanyat de nou per Vera Bradley, al Roof Garden de Mandeville, a Malvern i a la King’s House, residència del governador de Jamaica. Entre els assistents del primer concert es trobaven justament el governador Sir Edward Stubbs i la seva esposa, que el van convidar a oferir un altre concert a la residència oficial del governador. El 27 de gener arribava a Nova York, a bord del SS Zacapa, ciutat a la que va oferir un únic concert, el 25 de febrer al Town Hall, acompanyat per Pierre Luboshutz. A banda d’alguna participació en concerts privats, aquest va ser també l’únic en el qual va participar als Estats Units en aquest viatge.

Durant el seu retorn a Londres va patir un curiós incident. El dia abans de la seva partida de Nova York del 2 de març, havia estat segrestat a l’Estat de Nova Jersey el fill de 20 mesos de l’aviador Charles Lindbergh. Sala viatjava amb dos violoncels, cadascú dins una voluminosa caixa. Abans de salpar les autoritats li van fer obrir totes dues per verificar si portava el nen al seu interior. Poc després d’arribar a Londres va marxar acompanyat per l’Helene a casa de la mare, a Ocata. Durant el mes de maig va participar en un concert benèfic al Sanatori del Montseny (Sanatori del Brull). De retorn a Anglaterra, va destinar la tardor i l’hivern a fer concerts a diverses poblacions: Gloucester, Dublín (dos concerts en un mateix dia), Banbury i Burnley.

El 3 de febrer de 1933 a Londres va interpretar el Concert per a violoncel d’Arnold Schönberg, sota la direcció d’Edward Clarks. Una setmana més tard participava en un concert de música de cambra amb obres Johannes Brahms, al Wignore Hall, amb el pianista Clifford Curzon, la violinista hongaresa Adila Fachiri (de soltera Adila Arányi de Hunyadvár, neboda del cèlebre Joseph Joachim) i el trompa Aubrey Brain.

El següent concert important del 1933 va tenir lloc als Promenade Concerts de la BBC el 23 d’agost, al Queen’s Hall, amb l’Orquestra de la BBC dirigida per Henry Wood. Sala i Isolde Menges van tocar el Doble concert per a violí i violoncel de Brahms. “Sala afegí un cert color llatí per compte propi interpretant alguns dels temes, com si es tractessin de temes de Puccini cantants per un tenor italià; ell és, sense cap mena de dubte, un intèrpret superb”, va escriure un cronista anglès.

El 1934 va oferir concerts a Brest, França, a Burnley i a Londres, acompanyat pel gran pianista Gerald Moore. També va viatjar a Espanya, participant en un concert a Gijón l’11 de desembre. El seu ritme de concerts ja no era el d’anys enrere, i centrava la seva carrera en actuacions al Regne Unit, Irlanda del Nord inclosa, fent algun viatge puntual a França o Espanya. L’any 1935 inicià una gira per Espanya; els dies 14 i 16 de febrer en que va tocar al Teatre Guimerà de Santa Cruz de Tenerife i l’1 de març al Cercle de les Belles Arts de Vigo. El 27 de març, acompanyat per Pere Vallribera, va oferir un concert per l’Associació de Cultura Musical de Barcelona al Palau de la Música Catalana. Després va viatjar a Chelsea, on residia. Va passar l’estiu a Catalunya on el 4 de juny (Teatre Fortuny de Reus) va actuar amb Pere Vallribera. A la tardor ja es trobava de retorn a casa seva, oferint concerts a diversos ciutats angleses.

El 17 de gener de 1936 va interpretar el Concert de Haydn amb la Gran Orquestra Simfònica dirigida per Joan Lamote de Grignon, al Palau de la Música Catalana. Encara oferiria un nou concert al Palau abans de marxar cap a casa seva i abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola; Va tenir lloc el 22 de març, acompanyat de nou per Vallribera. A començaments d’aquell mes havia passat un dies de repòs al Monestir de Montserrat, on també havia ofert un concert amb Vallribera. Després d’aquell dia ja no tornaria a participar mai més en concerts a Espanya.

El 24 de desembre de 1936 inicià el seu tercer i últim viatge a Jamaica. A l’illa va oferir el seu primer concert el 19 de gener de 1937, al Ward Theatre, acompanyat ara per Barbara A. Cover. Després d’aquest, hi va oferir diversos concerts més, essent el més important el del Club Liguanea del 13 de febrer, amb l’assistència del governador de Jamaica. Deu dies més tard salpava de retorn cap a Londres.

A partir d’aquell moment va dur a terme pocs concerts i va dedicar el seu temps a viatjar per plaer amb l’Helene, a París i a Boulogne-sur-Mer. Tret d’alguns concerts puntuals, no va fer cap gira fins a la primavera de 1938: “Febrer 22. Estimada mamà, des de fa quinze dies estic de tournée per Anglaterra, aquesta vegada amb el meu propi automòbil. Demà salpo cap a Irlanda, tocaré a Belfast amb orquestra el Concert d’Elgar”. Aquest concert, amb l’Orquestra de la BBC, el va dirigir Henry Wood. I d’aquesta manera, amb poques actuacions entre 1939 i el 1944, probablement en gran part per causa de la Segona Guerra Mundial, arribaven els seus darrers concerts públics. La seva segona participació als Proms de la BBC hauria d’haver tingut lloc el 24 de juliol de 1944, al Royal Albert Hall de Londres, però el concert es va haver de suspendre a causa dels constants bombardejos de l’aviació nazi iniciats el mes de juny. En aquell concert hauria interpretat la part de violoncel solista del “Don Quixote” de Richard Strauss.

El 30 de maig de 1945, ja malalt, Antoni Sala havia fet testament a favor d’Helene Elizabeth Lebus: “Londres, diciembre 16 1945 – Ramona Sala, Rambla del Prat 6, principal, Barcelona – Siento muchísimo avisarle Antoni peligrosamente enfermo. Recibe toda atención però queda poquíssima esperanza. Abrazos Helene”.

Antoni Sala morí a The Cottage, Mill House, Fittlewoth, Sussex. Els funerals van tenir lloc a la Chelsea Parish Church of St. Luke. Va ser enterrat al cementiri Brompton, West Brompton, Districte Reial de Kensington i Chelsea. Helene Lebus el va sobreviure molts anys, morint el 15 d’abril de 1983.



Enregistraments

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Arioso de la Cantata BWV 156
Intèrpret/s:
Antoni Sala, violoncel / pianista desconegut
Enregistrament original: 
London: Columbia c. 1925
Font: 
London: Columbia c. 1925 © Biblioteca de Catalunya

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Adagio de la Toccata en do major per a orgue
Intèrpret/s:
Antoni Sala, violoncel / pianista desconegut
Enregistrament original: 
London: Columbia c. 1925
Font: 
London: Columbia c. 1925 © Biblioteca de Catalunya

John Ireland (1879-1962)
Sonata per a violoncel i piano
Intèrpret/s:
Antoni Sala, violoncel / John Ireland, pianista
Enregistrament original: 
London: Columbia 1928
Font: 
Watford: Dutton/Vocalion, 2010, CD

Anton Arenski (1861-1906)
Trio amb piano núm. 1
Intèrpret/s:
Eileen Joyce, piano; Henri Temianka, violí; Antonio Sala, violoncel
Enregistrament original: 
1938 (No. 3 Studio, Abbey Road, London)
Font: 
Ocean, N.J.: Musical Heritage Society, CD

Leopold Godowsky (1970-1838)
Larguetto de la Sonata per a piano (arr.)
Intèrpret/s:
Antoni Sala, violoncel / pianista desconegut
Enregistrament original: 
San Sebastián: Columbia c. 1930
Font: 
Fons Daniel Blanxart © Biblioteca de Catalunya



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN