")
Emili Pujol
Emili Pujol amb el llaüt-lira
Retrat del jove Pujol
Dedicatòria de Pujol a Miquel Llobet
Retrat d´Emili Pujol i Miquel Llobet mirant una partitura
© AHMDM
Emili Pujol amb els germans Llobet
© Museu de la Música
Fotografia d´Emili Pujol amb Miquel Llobet, el luthier Enrique García i altres
© AHMDM
Pujol al vaixell, 1919
Emili Pujol
Fons Maria Ribera
Retrat de Pujol amb la familia Anido; Prat, Llobet, el senyor Anido i la seva filla, Buenos Aires 1919
Cartell d´un recital a la Sala Érard de París, 6 de desembre de 1927
Programa d´un recital al Palau de la Música de Barcelona celebrat el 28 de març de 1922
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Pujol assegut al seu escriptori
Retall de diari d´El dia gráfico, del 15 de desembre de 1927
Programa d´un recital al Palau de la Música de Barcelona, 27 de desembre de 1927
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Partitura d´una transcripció d´Emili Pujol sobre una obra de Gaspar Sanz
Fotografia artística del duo Cuervas - Pujol
Fons Maria Ribera
Emili Pujol amb la soprano Conxita Badia, 1936
Domini públic
Recital al Casal del Metge de Barcelona, 21 de novembre de 1943
Matilde Cuervas i Emili Pujol amb els amics Broqua
Fotografia de Maria Adelaida Robert amb Pujol al conservatori de Lisboa
Dos dels discs que va enregistrar Emili Pujol
Pujol donant classes
Pujol al seu pis del barri Gràcia de Barcelona, amb la viola de mà
Retrat de Pujol amb guitarra
Emili Pujol amb els violoncel·listes Pau Casals i Gaspar Cassadó
Domini públic
Els deixebles de Tàrrega en la festa del centenari del naixement del guitarrista
© Museu de la Música
Emili Pujol amb Matilde Cuervas, escoltant a John Williams. A la dreta, dret, el guitarrista Aliria Díaz.
Fotografia de l´entrega de condecoracions a Emili Pujol al Curs de Cervera, 1973
Fotografia amb el pintor Jaume Masip, Maria Adelaide Robert i diverses autoritats a La Granadella, 1976
Amb Hopkinson Smith i Armando Marrosu
Emili Pujol amb joves del poble en l´homenatge a La Granadella, 1976
Fotografia d´Emili Pujol amb Maria Adelaide Robert en un acte a Torrebesses
Retrat de Pujol al Mas amb un ram de roses
Portada del llibre biogràfic de Maria Ribera Gibal

Emili Pujol

La Granadella 1886 - Barcelona 1980

Emili Pujol Vilarrubí nasqué el 7 d’abril de 1886 a La Granadella i morí el 15 de novembre de 1980 a Barcelona. La seva vida fou llarga, intensa i plenament dedicada a la música des de diverses facetes: intèrpret de guitarra i altres instruments de corda, musicòleg, pedagog, escriptor i compositor.

El 1894 la família es traslladà de La Granadella a Barcelona on Emili estudià solfeig a l'Escola Municipal de Música amb Amadeu Badia. Pel què fa a l'aprenentatge de la guitarra, el mateix Pujol ens explica que el seu germà gran, Joan Antoni Pujol, tenia una guitarra construïda pel lutier Enrique García amb la qual tocava a l'Estudiantina Universitària. Emili agafava aquella guitarra mostrant certes facilitats naturals, fet que faria que en Joan Antoni l'animés a estudiar bandúrria per formar part del grup malgrat no ser un estudiant universitari. El professor Miquel Ramos era el director de l'Estudiantina i fou el seu professor de bandúrria. La primera experiència de Pujol com a intèrpret fora del país fou quan encara no havia complert els dotze anys; va anar a actuar a França amb vint-i-vuit executants de l'Estudiantina de la Universitat de Barcelona.

El seu gran mestre, però, seria el guitarrista Francesc Tàrrega. Pujol tenia setze anys quan va rebre la seva primera lliçó a mans d'aquesta figura que marcaria el seu desenvolupament artístic de per vida. En ocasions s'ha dit que Tàrrega, poc temps abans de conèixer a Pujol, va tenir problemes a les ungles, fet que li feu canviar la seva pulsació passant a tocar amb el tou dels dits. En contrast, la majoria dels seus deixebles afirmaven que va prescindir de l'ungla per adquirir una nova qualitat de so que s'adherís al seu nou gust. En aquell context, Pujol va rebre la influència d'un toc sense ungles que el caracteritzaria al llarg de la seva carrera. A part de Tàrrega, que morí el 1909 a Barcelona, Miquel Llobet també exercí una gran influència en el desenvolupament artístic del guitarrista lleidatà.

Emili Pujol feu el seu primer concert professional de guitarra en solitari al Cercle Tradicionalista de Lleida l'any 1907. Dos anys més tard, va marxar a Madrid per ampliar els seus estudis i trobar noves oportunitats. Allà va rebre classes particulars de guitarra del professor Agustín Campo, i també estudià composició amb Vicenç Maria de Gibert.

De les seves primeres actuacions en tenim algunes referències a premsa, com la crítica a La Vanguardia el 28-05-1909: “Anoche en la Sala Novelty dio un concierto el notable guitarrista, hijo de esta provincia, don Emilio Pujol, al que asistió una numerosa y distinguida concurrencia, que aplaudió con entusiasmo al concertista, obligándole a repetir algunas composiciones. El señor Pujol se propone dar algunos conciertos en Madrid y embarcar después para Buenos Aires.”

Pablo Antonio Béjar fou el contacte més important d'aquella època i qui li propicià la seva projecció artística. Bejar, que era el pintor de la cort, es convertí en el seu protector i li organitzà una primera presentació davant els Reis d'Espanya el 1911. El pintor tenia un estudi a Anglaterra on Pujol hi era convidat a passar llargues temporades; gràcies a aquest fet va poder oferir els seus primers concerts internacionals en sales de gran prestigi i per a les grans personalitats europees del moment; actuà al Bechstein Hall de Londres, al Palau Battenberg, al Steinway Hall, entre altres auditoris.

Del concert del 23 de maig de 1914 al Steinway Hall, amb el patrocini de la Princesa Beatriz de Battenberg, existeix un retall de premsa que diu: Tenint en compte com de limitada és realment la guitarra com a instrument pel que fa a la potència del so i la profunditat d'expressió, va ser força remarcable els efectes impactants en la graduació de so que Emili Pujol va aconseguir al Steinway Hall dissabte a la tarda […] Això ens permet veure els valuosos resultats que un artista consumat com el senyor Pujol pot aconseguir fins i tot en aquelles obres menys conegudes. Toqués el que toqués - com el Menuet de Sor, la Serenade Espagnole de Malats o la Sevilla d'Albeniz-, ho feia sempre amb la màxima delicadesa i encant, amb notes planyents, reduïdes a voluntat a allò més sutil, amb moviments ondulants i una fermesa estructural dels acords que ens mostraven el control de l'executant”.

Poc s'esperava Pujol que en el transcurs d'aquell temps en que s’estava començant a fer un lloc en els escenaris destacats, la situació política europea que desembocà en la Gran guerra, el fes cancel·lar temporalment l’activitat internacional. Tot i això, Pujol continuà la seva carrera concertística en la mesura de les possibilitats. Com es demostra en la premsa i en els documents de l’època, durant aquells anys difícils es va anar movent per Espanya. La Vanguardia el 1915 comentava: “En el Círculo de Bellas Artes dio un recital íntimo de guitarra el discípulo del malogrado Tárrega, don Emilio Pujol. En cada composición obtuvo calurosos aplausos.” Una de les sales on es van fer més concerts de guitarra durant aquella època fou la Sala Mozart de Barcelona, i Pujol hi va tocar al llarg de la seva carrera en moltes ocasions, i en tenim moltes resenyes d’aquestes presentacions: “[…] El concierto dado por Emilio Pujol en la Sala Mozart fue un éxito indiscutible. Aplaudimos al Círculo de Bellas Artes por haber patrocinado la presentación de Pujol. A éste le sobran méritos para justificar semejante distinción, y así la sancionó el público con sus aplausos. Que fueron estrepitosos, entusiastas, insistentes sobre todo en las páginas de Tárrega y Albéniz, donde el concertista hizo prodigios de dicción. De Tárrega tocó dos Mazurcas, un Estudio, Capricho árabe y Recuerdos de la Alhambra. De Albéniz, Granada y Sevilla. Se le hicieron verdaderas ovaciones, y Pujol tuvo que alargar el concierto con obras fuera de programa. En un Minuetto, de Mozart, nos pareció insuperable. Imposible seguir la frase musical con más delicadeza ni mejor matiz. Nos encantó también interpretando Allegretto, de Sor, Bourrée, de Bach, Berceuse y Aire popular, de Schumann, Canzonetta, de Mendelsohn, y Testament d'Amelia y La Filadora, de Llobet. El público llenaba casi la Sala Mozart y salió entusiasmado de la velada.”

Pujol també es va presentava com a músic en formacions de cambra, com en aquest cas es comenta a La Vanguardia el desembre de 1915: “El concierto dado en el Salón Cataluña por Emilio Pujol (guitarra), Ricart (violoncelo), y la señora Matas (piano), atrajo numerosa y distinguida concurrencia que aplaudió las composiciones del selecto programa. En vista del éxito obtenido, mañana, en el propio local darán el segundo y último concierto.”

El 1916, a la Revista Musical Catalana parlaren de Pujol amb grans elogis en motiu d’un recital que havia tingut lloc al novembre a l’Orfeó Gracienc: “el jove guitarrista Emili Pujol ens proporcionà, el diumenge dia 12, una vetlla delitosa, perquè després d'en Llobet, ell és, sens dubte, el que guarda més pura l'escola (equissenciada) del gran mestre Tàrrega. El recital que dedicà als socis del referit orfeó, es compongué d'obres originals molt ben triades dintre el repertori de Sor i de Tàrrega, i algunes transcripcions, fetes per aquest autor darrer, de Bach, Mozart, Schumann i Mendelssohn. A la pulcritud de son execució i al sentiment exquisit amb què interpreta en Pujol son ric repertori, hi hem d'afegir la puresa de timbre que de la guitarra sap treure, polsant-la sense estridències, per lo qual, si bé li resta, a voltes, un xic de brillantor a l'instrument, en canvi, la dolçor dels seus sons esfumats captiva a l'oient que, embadalit, escolta amb l'ànim sospès fins el terme de la composició. […] L'èxit aconseguit pel reputat guitarrista català fou, per tant, dels més complets, i així mateix, dels més justificats, ja que rares vegades el mèrit d'un concertista és exposat amb tant d'art i mestria com la referida nit ens fou donat admirar.” (S. Revista Musical Catalana. núm. 155. Novembre 1916)

Durant el 1916 Pujol va conèixer a Felip Pedrell. Malgrat no ser-ne conscient en aquell moment, Pedrell arribà a ser-li de gran ajuda i va exercir una important influència, especialment en la tasca de recuperació musicològica que duria a terme anys després. En el repertori dels recitals que Pujol oferí en diferents sales de Barcelona durant el 1917 hi destaquen transcripcions de música de Robert de Visée, tendència que poc a poc s'aniria fent notar en els futurs programes de concert, combinant transcripcions de música antiga amb obres dels grans mestres guitarristes com Sor o Tàrrega, arranjaments diversos, i per suposat també composicions pròpies.

A propòsit de l'àmplia activitat guitarrística en que es veu immersa la ciutat comtal durant el 1917, a la Revista Musical Catalana apareixen diversos articles. En un d’ells escrit per Lliurat s’aplaudeix la forma de tocar de Pujol, però també les seves aportacions al repertori: “ […] N'Emili Pujol, donant-nos, en veritat, una prova del seu bon gust i de la seva erudició, tocà ja, val a dir-ho, en son darrer recital, un Minuet i una Bourrée d’un vihuelista del dissetè segle. Citem amb gust el bell exemple, per lo rar…Caldria, emperò, arribar-se fins el setzè segle. […]”. (Revista Musical Catalana. Any XIV núm. 157, Gener 1917)

El 1918 Pujol viatjà a Argentina i gaudí d'una calorosa rebuda a Buenos Aires. Actuà en diverses ocasions al Salón La Argentina, per l'Associació Wagneriana, a l'Orfeó i al Casal Català de Buenos Aires. Un cop retornà a Barcelona es troba una ciutat hostil; així ho escriu en les seves memòries:

“Al 1920 la situació a Barcelona era francament dolenta, la Rambla gairebé deserta, la vida difícil. Tot i això vaig realitzar un concert a l'Orfeó Gracienc, per 500 pessetes de l'època, i alguns altres tant a Barcelona, al Palau de la Música, com a Lleida, recitals que repeteixo l'any següent, així com una nova gira per diverses ciutats espanyoles” (Apunts personals d'Emili Pujol, citats a la biografia: “Emili Pujol Vilarrubí, retrat d'un guitarrista” de Maria Ribera Gibal).

Vista la situació, amb trenta-cinc anys decideix viatjar a París i s'hi estableix; retorna sovint, però, per oferir concerts. El guitarrista explica que la família Viñes i molts altres artistes catalans que vivien a París el van ajuda molt a situar-se a la capital francesa. Precisament en aquesta ciutat, coneix a la guitarrista sevillana Matilde Cuervas, qui es convertiria en la seva esposa i companya musical. La formació Pujol-Cuervas esdevé un duet de molt renom, actuant durant anys i col·laborant amb altres artistes destacats d'arreu del món. A La Voz, publicada a Londres, es parla sobre el duo: “El último concierto lo dieron Matilde Cuervas y Emilio Puyol [Pujol], el famoso matrimonio. La música flamenca gusta mucho al público inglés, porque para comprender-la no se necesitan muchos conocimientos técnicos. Y Matilde Cuervas ha sabido refinar, pulir la música flamenca, quitándole un poco de su salvajismo, en el Wigmore Hall apareció sola primero, y después con su marido, tocando con una soltura y una gracia que dejaba a los ingleses admirados. […] Son un matrimonio ideal. Eso lo ve, lo siente el público inglés y le agrada…”. (Irene de Falcon, “Inglaterra, Londres y la guitarra”. La Voz. Londres: 17-01-1929)

El matrimoni Pujol Cuervas van tenir amistat amb molts dels grans músics del seu moment, entre ells Manuel de Falla, qui escriuria el pròleg del mètode de guitarra de Pujol, “La Escuela razonada de la guitarra”. El 1920 Manuel de Falla havia creat una peça per a guitarra, l'”Hommage pour Le Tombeau de Debussy”, i Pujol la presentà en diversos concerts. La premsa també ho comentava com a gran estrena: “L'exquisit guitarrista Pujol interpretà un programa molt ben triat (…), i la Tomba de Debussy d'En Manuel de Falla. Aquesta darrera composició per la seva novetat i per son mèrit dintre la moderna tècnica, constituí la peça culminant del programa. En Pujol l'interpretà amb un amor gran, fent ressaltar la seva característica, que és un andalusisme de la més bona llei.” (Revista Musical Catalana. Abril-juny 1921, any XVIII, núm. 208-210)

El 28 de març de 1922 Pujol es presentà al Palau de la Música Catalana amb un concert que fou molt ben rebut i esperat per la crítica. A finals de 1925, Matilde i Emili van viatjar per Espanya oferint diversos concerts. Els concerts del duet acostumaven a tenir tres parts, les dues primeres eren actuacions en solitari de cada un d'ells, amb peces molt diferenciades i estils contrastants, doncs cal tenir present que Matilde dominava l'art del flamenc i això captivava al públic; Pujol afegia al seu repertori transcripcions de música antiga. Finalment, a la tercera part del concert, el duo oferia repertoris originals i arranjaments per a dues guitarres. El 19 de desembre van actuar a la Sociedad Cultural Guitarrística de Madrid, on es presentà en primícia obres de Gaspar Sanz.

Al llarg de la tardor de 1927 realitzà una gira per diversos països d'Europa: el 9 d'octubre presentà el seu repertori a Festasaale des Industriehauses de Viena. Oferí recitals a Salzburg (9/10/1927), Leipzig (17/10/1927), Praga (26/10/1927), Munich, Breslau i finalment retornà a París. En les seves memòries el mateix Pujol ens diu que patia “un estat de nervis” degut al fet de tenir tanta activitat concertística, amb diferents programes, en solitari o en duo i en altres formacions de cambra, però que a més a més ho compaginava amb treballs musicològics que havia de preparar. En alguns dels concerts d’aquesta gira presentà la seva composició Suite Espanyola ?aquesta Suite que mai ha existit com a tal dins l'obra de Pujol, era una forma de lluïr tres peces de caràcter popular que recentment havia escrit per a guitarra. Unia així la Guajira, Sevilla i Danse Gaditane, aquesta darrera correspondria finalmente a una obra titulada Tonadilla. Després d'aquella gira retornà a la seva terra natal actuant al Palau de la Música Catalana el dia 27 de Desembre de 1927: “Aquest excel·lent guitarrista ens ofrenà, en el darrer concert dels Amics, un programa ple d'atractiu per les novetats que incloïa. Hem d'agrair-li principalment l'execució intel·ligent de les obres antigues de Lluís Milán, F. Corbetta, Gaspar Sanz, Robert de Viseo i J. S. Bach. Causaren un particular encís la Gallarda i Folia, de Gaspar Sanz, i sobretot el Preludi per a llaüt, de Bach, que s'adapta perfectament a la guitarra. La música moderna hi era representada per diverses obres de Broqua, Petit, Falla i Pujol (el propi concertista). Les composicions de Broqua, músic argentí, son, certament ben personals. Agradà particularment la darrera, molt característica, que té per títol Chacarera. Les obres d'En Pujol, Guajíra i Sevilla, dintre l'ambient andalús que respiren, fan molt bon escoltar. El programa comportava encara obres ja conegudes de Sors, Tàrrega, Albèniz i Malats. La Serenata d'aquest darrer autor, el malaguanyat pianista, i l'Allegro brillant, de  Tàrrega, foren polsades per en Pujol amb una maestria gran. Les execucions polides de meritíssim guitarrista, no cal pas dir-ho, causaren el major encís”. (S. RMC. Gener 1928, any XXV, núm. 289”

Pujol no va viatjar a Amèrica llatina en tot el període de la dècada dels vint, però en la dècada dels trenta hi tornarà acompanyat de la Matilde adquirint un èxit rotund com a intèrprets i portant a bon port les seves publicacions amb una editorial argentina. Pujol anava publicant material valuosíssim que ajudava a descobrir la música de segles passats, però hi va haver un moment clau que marcà un abans i un després en la reconstrucció i interpretació de la música antiga. El 7 d'abril 1936, coincidint amb el seu 50è aniversari, el lutier Miguel Simplicio li entregà una viola de mà. Es tractava de la primera còpia d'un instrument històric que Pujol havia descobert a París i del qual n'havia encomanat una rèplica. Per aquest motiu era tant important la presència del guitarrista dins el Tercer Congrés Internacional de Musicologia que tingué lloc a Barcelona aquell mateix mes d'abril. Pujol oferí un concert-conferència sobre els violistes actuant juntament amb la cantant Conxita Badia. Aquesta conferència-concert fou la primera de moltes en les que presentaria l'instrument arreu del món, una viola de mà que a dia d'avui es conserva al Museu de la Música de Barcelona. A partir de 1938 Pujol tocaria la música antiga amb una viola de mà que li havia fet el lutier Arnold Dolmetsch.

Avui dia escoltar música és un acte habitual, però en una època en la qual pràcticament la música només es podia escoltar en directe, no era estrany que en els concerts es produïssin escenes que avui dictaminaríem, com a mínim, de curioses i sorprenents. A tall d’anècdota, el recital que Cuervas i Pujol oferiren a Lleida el 13 de Gener de 1928 fou inoblidable pels artistes, però, també per algunes persones del públic que s'emocionaren amb la música d’una manera especial: “Ahir va ser lo concert. Un gran èxit, la sala plena. Aficionats, gitanos, músics, forasters... tota la lira! La sala del Teatret Viñes estotzaba. […] La primera part la van escoltar religiosament. Un miracle d'atenció, donada la qualitat del públic. Als "intel·lectuals" els vaig agradar moltíssim. La segona part va despertar aplaudiments calorosos i la tercera part ja... el "acabose". Tres o quatre gitanos desmaiats, olés retinguts i fervoroses ovacions. La dansa del Molinero, de Falla, va haver de ser repetida i va sortir de “chipeu” (Escrit personal de Pujol recollit a “Emili Pujol Vilarrubí, Retrat d’un guitarrista”)

El 1929 van tocar amb el duet a Canàries, seguidament van anar a Brussel·les, on ja havien actuat en altres ocasions juntament amb el grup de mandolinistes que dirigia l'italià Silvio Ranieri. Aquell concert tingué lloc a la Societé Royale La Grande Garmonie el 24 de gener de 1929. Dos dies després, el duo actuà a la Salle Pleyel de Brussel·les.

Pel mestre Pujol, la dècada del 1930 s'inicià amb plena normalitat tot i els canvis polítics i socials que es veien a venir. L'onze de febrer de 1930 oferí un concert a la Salle Érard de París on era assídua la seva presència, tant en solitari com en duo. El tres de març actuà a la població de Sant Quentin. Tota aquella temporada fou definitiva per donar el format desitjat al mètode que representaria la culminació de la tècnica de l'escola del seu mestre, un material que era clau per als futurs intèrprets i per deixar constància de la forma de tocar la guitarra que s’havia estat gestant des de feia anys. La nova escola de la guitarra finalment tindria el seu mètode, escrit per aquest intèrpret que tocava amb el tou del dit com li ho havia recomanat el seu mestre Tàrrega, però que no imposava aquesta forma en els deixebles, al contrari, els deixava llibertat en aquest sentit. Al juny de 1934 el mètode de Pujol ja era una realitat i van començar a aparèixer a Buenos Aires els primers exemplars.

El 1939 Matilde i Emili enregistren una presentació del duo a la BBC. La cadena televisiva oferiria una emissió dedicada a l'Amèrica Llatina i havien escollit el seu duet per fer les interpretacions musicals.

El 3 de maig de 1942, Pujol retorna al Palau de la Música Catalana oferint un concert dedicat al Motet, el Madrigal i el Villancet espanyol dels segles XVI i XVII. Hi col·laboraren la cantant Pura Gómez i la Capella Clàssica Polifònica del mestre Enric Ribó, amb qui Pujol faria diverses participacions.

Pujol realitzà el primer concert dedicat al repertori del Segle d'or de la viola de mà que es feu a Portugal el dia 9 de gener de 1947, a la Biblioteca del Conservatori de Lisboa. L'acte el realitzà juntament amb la cantant Maria Adelaide Robert, qui uns anys més tard, després de la mort de Matilde Cuervas, es convertiria en la seva segona esposa.

El 1952 es complia el primer centenari del naixement de Francesc Tàrrega, i es van reunir a Vila-real els quatre alumnes de Tàrrega encara vius: Josefina Robledo, Pepita Roca, Daniel Fortea i Emili Pujol. El nostre protagonista presentà en el concert commemoratiu la seva composició “Homenatge a Tàrrega”, i anuncià la publicació de la biografia que havia escrit del seu mestre (finalment però el llibre “Francisco Tárrega, Ensayo biográfico” no es va comercialitzar fins el 1960).

Al llarg de la seva carrera va compaginar la composició, la interpretació, les investigacions, les publicacions, i una important tasca pedagògica que va deixar empremta en deixebles d'arreu del món. Va donar classes al Conservatori de Barcelona, al Conservatori de Lisboa, a l'École Normale de París, i en molts cursos internacionals de música, com els de l'Accademia Chigiana de Siena. Va publicar el mètode “Escuela Razonada de la guitarra”, que és el mètode més complet i detallat que s'ha escrit mai per a l'instrument, traduït a moltes llengües. També va escriure composicions i arranjaments publicats per diverses editorials, la ja citada biografia de Francesc Tàrrega, i una sèrie de llibres publicats pel CSIC sobres els violistes espanyols, a més de ser autor d'articles i publicacions a l'entorn d'aspectes musicals diversos.

No són gaires els enregistraments sonors que ens ha deixat el guitarrista lleidatà. Ell mateix explicava, i ho deixa per escrit també en les seves vivències, que no l'havia preocupat mai la publicitat, la difusió ni els enregistraments. En una carta podem llegir: “Hice unos discos antes de la Revolución en “La voz de su amo” y en L’”Anthologie Sonore” però de los primeros se perdió la matriz y los que quedan ya no son servibles. Nunca tuve afán por grabar discos” (“Emili Pujol Vilarrubí, retrat d'un guitarrista” de Maria Ribera Gibal).

En una carta que Pujol va escriure a Manuel de Falla el 30 de desembre de 1932 li comentava entre altres fets: “... Días pasados impresionamos en “La Voz de su amo” la “Danza del Molinero” y la de “La Vida breve” (a dos guitarras). A pesar de la nerviosidad que causa el micrófono, esperamos serán aceptadas (“Emili Pujol Vilarrubí, retrat d'un guitarrista” de Maria Ribera Gibal). Pujol esperava que la gravació fos acceptada i així fou, resultant un èxit, a la vegada que una mostra de les capacitats interpretatives dels dos guitarristes ja que els arranjaments d'aquestes dues peces de Falla són de gran complexitat interpretativa. La crítica del moment n'informava al respecte: “Les conegudes i característiques danses de Manuel de Falla són transcrites excel·lentment pel nostre admirat guitarrista Emili Pujol. L'execució a dues guitarres, pel propi transcriptor i Matilde Cuervas, acusa molta unitat i fa admirar les belles sonoritats assolides pels dos instrumentistes, la tècnica tan sòlida dels quals es transparenta a meravella en aquest disc, d'una puresa de timbre del tot elogiable. (Lluís Maria Millet, Revista Musical Catalana).

L'any 1935 apareix el primer enregistrament de música de Lluís de Milà i Miguel de Fuenllana, música que havia de ser interpretada amb viola de mà, però pel fet que encara no s'havia construït un exemplar d'aquell instrument, es feu amb guitarra. Recordem que no fou fins el 1936 que Miguel Simplicio va construir la primera rèplica, una còpia fidel de la primera viola de mà localitzada per Pujol al Museu de París. Aquell enregistrament, titulat “Romances et villancicos Espagnols du 16e. siècle (chant et vihuela)”, fou dirigit pel musicòleg alemany Curt Sachs i produït per “L’anthologie sonore” de França; la a cantant que acompanyà Pujol fou María Cid.

Sota la mateixa direcció i producció, el 1936 Pujol enregistrà “Musique instrumentale en Espagne au 16e Siècle” juntament amb Van Leeuwen Boomkamp (gambe) i Erwin Bodky (clavecín). L’Anthologie sonore en aquesta ocasió presentava tres pavanes de Lluís de Milà i “Ricercada” de Diego Ortiz.



Enregistraments

Lluís del Milà (1500-1561)
Pavanas (arr. d´Emili Pujol)
Intèrpret/s:
Emili Pujol, guitarra
Enregistrament original: 
1935
Font: 
2017 DOREMI "Segovia & His Contemporaries, Vol. 12: Tárrega, His Disciples & Their Students"

Manuel de Falla (1876-1946)
Danza de La vida breve (arr. per a dues guitarres d´Emili Pujol)
Intèrpret/s:
Matilde Cuervas, guitarra; Emili Pujol, guitarra
Enregistrament original: 
La voz de su amo 1932
Font: 
© IDIS6699

Manuel de Falla (1876-1946)
Danza del molinero de El sombrero de tres picos (arr. per a dues guitarres d´Emili Pujol)
Intèrpret/s:
Matilde Cuervas, guitarra; Emili Pujol, guitarra
Enregistrament original: 
1932
Font: 
La voz de su amo

Miguel de Fuenllana (1500-1579)
Paseávase el rey moro (arr. per a guitarra d´Emili Pujol)
Intèrpret/s:
Maria Cid, soprano; Emili Pujol, guitarra
Enregistrament original: 
1935
Font: 
2017 DOREMI



CONTACTE

Associació Joan Manén
Consell de Cent 490 àtic 1a
08013 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN