Emili Vendrell

Emili Vendrell Ibars va néixer al carrer de la Cera de Barcelona el 13 de gener de 1893. El seu pare, Joan Vendrell, fou mestre d'obres i si hagués estat un home més ambiciós hauria pogut arribar a arquitecte. El tenor ens diu que ell mateix mai es va sentir atret pels estudis, i per això el seu pare el va posar a treballar al seu costat des de molt jove, com un treballador més.

El seu primer contacte amb la música va tenir lloc quan va entrar a formar part de l'Escolania de Santa Maria del Mar, la qual era dirigida pel prestigiós organista Antoni Comella, pare del que fou més tard subdirector i organista de l'Orfeó Català, Josep Maria Comella. També ens diu en la seva autobiografia El mestre Millet i jo que la primera trobada amb l’esmentat mestre li va marcar la vida per sempre. Fou el 1905 quan Vendrell tenia dotze anys, en una festa infantil de germanor en el paratge anomenat Desert de Sarrià, on va participar l'Orfeó Català dirigit pel seu titular, Lluís Millet. Des de llavors la seva meta fou arribar a cantar algun dia a l'Orfeó.

Quan va complir divuit anys va poder veure assolit el seu somni i va entrar a l'Orfeó Català com a membre de la corda de tenors, de la qual aviat va esdevenir solista. Lluís Millet fou el seu mentor musical, i amb ell va preparar un ampli repertori de cançons i oratoris que va interpretar durant la seva carrera dins l'Orfeó. Com a tenor solista, Vendrell va destacar en “Les estacions” de Joseph Haydn (en les edicions de 1918 i 1919) i particularment com a Evangelista de la “Passió segons Sant Mateu” de Johann Sebastian Bach (1921), que va captivar el mateix Dr. Albert Schweitzer, el qual interpretava la part de l'orgue. Aquest exclamà: “Un Evangeliste si magnifique que merveilleux”. En aquests anys va alternar les audicions d'obres simfòniques amb els recitals de cançons, lied clàssic i melodies populars que li varen donar un gran prestigi com a cantant.

Un cop va haver decidit dedicar-se professionalment al cant, va fer una audició al Gran Teatre del Liceu per a la famosa contralt Maria Gay, la qual llavors estava actuant a Barcelona. Curiosament, després d’elogiar la seva veu i el seu bon cantar, li va desaconsellar que es dediqués al teatre líric per... manca de temperament! Pauleta Pàmies, que havia estat famosa ballarina del Liceu i que es trobava present en l'audició, va consolar-lo dient-li: "Deixa-la dir! Què en sabrà ella! Tu cantes molt bonic, noi!".

Poc temps després de la seva brillant interpretació de la “Passió segons Sant Mateu” al Palau de la Música Catalana, el tenor va ser cridat per participar en l'estrena d'una obra lírica: “La font de l'Albera” de Sebastià Pons, amb música d’Enric Morera. La representació tingué lloc a Ceret en una funció a l'aire lliure el 9 de juliol de 1922. Aquest va ser el debut teatral d'Emili Vendrell. Tot i no estar-ne gaire convençut, va acceptar el paper de pastor perquè era molt curt i no presentava cap problema escènic, ja que quasi totes les intervencions eren internes.

Fou llavors que l'escriptor Francesc Pujols li va proposar estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona “Don Joan de Serrallonga”, drama líric que el mateix Pujols havia adaptat de la coneguda tragèdia de Víctor Balaguer, i del qual Enric Morera havia compost la música. Vendrell va haver de vèncer les reticències dels empresaris Josep Santpere i Josep Bergé. Finalment, l'obra es va estrenar el 10 d'octubre de 1922 amb un èxit clamorós. A més de Vendrell, el repartiment comptava amb l'eminent baríton Emilio Sagi Barba en el paper principal i amb la jove soprano Josefina Bugató com a Donya Joana de Torrelles. Vendrell va triomfar en el rol del Fadrí de Sau, però particularment amb la romança del tercer acte “Jo vull morir amb ell”. Tal fou l'èxit, que va provocar la gelosia del protagonista que portava el pes de l'obra amb tres romances, tres duets i diverses peces de conjunt.

Poc mesos després estrenava “Pel teu amor” de Joan Ribas i Miquel Poal Aregall, que incloïa la romança “Rosó, llum de la meva vida” que va estar per sempre lligada a la seva veu i que ha mantingut la seva popularitat, tot i que l'obra a la qual pertany no ha tornat a interpretar-se mai més. El ressò del seu èxit va arribar a Madrid on en un principi fou reclamat per interpretar “La montería” de Jacinto Guerrero, després que Emili Sagi Barba i la seva esposa Luisa Vela fossin considerats massa grans per representar els protagonistes. Però Vendrell va renunciar a participar-hi, tot i que la va representar a Barcelona. El mateix mestre Guerrero el va sol·licitar per estrenar “Los gavilanes”, va quedar captivat per la seva veu i va escriure per a ell la coneguda romança de la rosa: “Flor roja”. Aquesta obra fou, juntament amb “Doña Francisquita” i “La Dolorosa”, una de les sarsueles que millor interpretava Vendrell. És precisament “Doña Francisquita”, que es va representar a Barcelona per primer cop el febrer de 1924, l’obra amb què més s'identificava. Va arribar a interpretar-la 1.315 vegades, i ens n'ha deixat un enregistrament discogràfic de referència, tot i que en la nit de l'estrena els més pessimistes no creien que pogués finalitzar l'obra.

En aquell mateix 1924, va cantar al Teatre Tívoli de Barcelona l'òpera “Lohengrin” de Richard Wagner en la traducció catalana de Joaquim Pena, actuació que li va donar un altre triomf escènic. Vendrell es prodigà poc en el gènere operístic i tan sols va cantar aquesta obra, encara que sempre s'ha dit que va representar “Manon” de Massenet, sense que hi hagi cap referència escrita d’aquest fet. De l’òpera en va enregistrar el Sogno fent-ne una verdadera creació. El que sí que és cert és que estava anunciat per cantar “Il barbiere di Siviglia” al Gran Teatre del Liceu al gener de 1939, però el final de la Guerra va fer impossible aquest debut.

L'any següent, el 1940, va cantar, entre altres títols, “La bien amada” de José Padilla, “Por una mujer” de Juan Bautista Lambert i “Dios salve al rey” de Pablo Luna amb la soprano Felisa Herrero. Aquesta darrera, una estrena absoluta, va esdevenir un fracàs, probablement perquè el llibret era feble.

El 1926 va fer el seu primer viatge transatlàntic per debutar amb èxit a Amèrica. En els anys següents la seva fama es va anar refermant amb diverses reposicions i alguna estrena com “La duquesa del candil”, de Pablo Luna. Vendrell va ser famós per com recreava els personatges, molts estrenats per altres cantants. Així la gent anava al teatre per “veure com ho cantarà en Vendrell”. Alguns compositors, com el mateix Pablo Luna, van adaptar partitures per a la seva veu de tenor. Així, va fer una gran creació del Capitán Alberto de “Molinos de viento”.

L’any 1928 va estrenar al Palau de la Música Catalana l’obra d’Eduard Toldrà “El giravolt de maig”. El 1930 va estrenar a València, amb un èxit extraordinari, el paper del Padre Rafael de “La Dolorosa” de José Serrano, obra de la qual va fer en tota la seva vida artística més de vuit-centes actuacions. El tenor també va conrear amb molt d’èxit l’opereta. Títols com “La vídua alegre”, “El comte de Luxemburg”, “La flor de Hawaii” o “Paganini” van formar part del seu repertori habitual.

A més, Vendrell no va deixar mai els seus recitats de cançó ni les seves actuacions en els concerts simfònics. El mestre Pau Casals el va requerir més d’un cop per col·laborar amb la seva orquestra com a tenor solista. El 3 d’abril de 1933 va actuar juntament amb Joan Rosich i Tino Folgar en la gala d’inauguració d’EAJ-15 Ràdio Associació de Catalunya.

S’ha de recordar que des d’aquell moment, el tenor va participar en nombroses ocasions en recitals en directe retransmesos per les emissores de ràdio de Barcelona, cosa que va fer-lo encara més popular entre el públic. El mateix any va interpretar el paper de Sant Francesc d’Assís a “El hermano lobo” de Manuel Penella, al costat dels cantants Pablo Hertogs, Felisa Herrero i Cecília Gubert.

El 1935 l’empresari i actor Josep Santpere, pare de la coneguda actriu Mary Santpere, el va convèncer perquè actués al seu costat en els famosos vodevils que ell interpretava al Teatro Español. Allí va interpretar “La reina ha relliscat”, “Roda el món i torna al Born” i “Aquesta nit i mai més”, amb un èxit clamorós de públic. Però, malgrat la rebuda que va tenir amb aquest repertori, el cantant sempre va assegurar que el seu món eren els escenaris de concert.

En plena Guerra Civil va intervenir al Liceu en diverses representacions de “Doña Francisquita” d'Amadeu Vives i de l'òpera “El giravolt de maig” d'Eduard Toldrà, obra que havia estrenat ell mateix el 1928 al Palau de la Música Catalana.

També va fer una gira de concerts per l’estranger (França, Suïssa, Països Baixos, etc.), en la qual volia mostrar amb el seu art que, malgrat la guerra espantosa que havia esclatat a la seva terra, encara hi quedava vida cultural. En realitat, la Generalitat i el seu Departament de Propaganda volien demanar ajuda per a la causa republicana espanyola. El conegut escriptor Stefan Zweig el va escoltar a Suïssa i va pronunciar una frase molt significativa per descriure el tenor: “Vendrell, un poeta de la seva pròpia vida”.

Un cop acabada la Guerra, Vendrell va intentar reprendre les seves actuacions i va anar fent algunes funcions durant els anys 1939 al 1941, però aquest darrer any va ser denunciat per rojo, separatista i masón davant del Tribunal de Responsabilidades Políticas, cosa que el va dur a ingressar a la presó Model.

Després d’un judici que va ser llarg, va ser culpat i, si bé se li va rebaixar la pena de vint anys a quatre per falta de proves, va ser desterrat, primer a Madrid i després a València. Un cop va complir la seva pena, l’any 1945 va intentar fer una gira per reprendre la seva carrera, però aquesta va ser interrompuda a la meitat, quan sota el seu nom, als cartells que l’anunciaven en un teatre del centre de la península, va aparèixer escrit rojo i masón, cosa que va fer que es cancel·lés tota la gira i hagués de tornar a Barcelona.

En els darrers anys va anar espaiant les seves actuacions, i es va dedicar principalment a preparar el seu fill Emili per al seu imminent debut a l'escena lírica. Al final de la seva carrera van arribar a cantar junts en l'obra “El duque de Montal” de José María Torrens. La nit del 14 de gener de 1953 Vendrell es va acomiadar de l'escena amb “Doña Francisquita” al costat de la seva Beltrana, Cora Raga, en una funció carregada de molta emotivitat, encara avui recordada.

Emili Vendrell, però, no va deixar el cant i es va reincorporar a l'Orfeó Català com un membre més de la corda de tenors, a la vegada que feia recitals esporàdics. Retirat del món teatral, va estrenar al Palau de la Música Catalana un cicle de cançons de les quals era autor de la lletra, amb música del seu amic el compositor Elisard Sala, titulat “Cançons de mar i muntanya”.

El 13 de maig de 1961 se li va fer un multitudinari homenatge de reconeixement al Palau dels Esports, organitzat per Ràdio Barcelona, i en el qual va ser acompanyat, entre altres intèrprets, pels tenors Hipólito Lázaro i Gaietà Renom, les sopranos Maria Espinalt i Cecília Gubert i moltes personalitats de la vida artística d'aquell moment. Desgraciadament, ja es trobava afectat per la fatal malaltia que el portaria a la tomba l'1 d'agost de 1962. Un nombre incalculable de persones de totes les classes socials desfilaren per la capella ardent, que fou instal·lada al seu domicili del carrer del Bruc. L'endemà, es van desbordar totes les expectatives, i la cerimònia de les exèquies va esdevenir un acte tan multitudinari que es va haver de tallar el trànsit pels carrers dels voltants de l’església de la Concepció. Quan el fèretre era portat al cementiri, un cor anònim de milers de veus va entonar “L'emigrant” d'Amadeu Vives, mentre l’acomiadaven fent voleiar mocadors.

Afortunadament el tenor ens deixà un llegat molt important d’enregistraments que donen una visió força exacta del que va ser la seva carrera. Tenim quatre fragments d’òpera: dos de “Lohengrin” en català, el somni de “Manon” de Massenet en italià i Se il mio nome d’”Il barbiere de Siviglia” de Rossini. El capítol de sarsuela és molt més extens i ens acosta des del seu debut com a Fadrí de Sau a “Don Joan de Serrallonga” de Morera fins als seus enregistraments de just abans de la guerra. Els més destacats són la integral de “Doña Francisquita” de Vives amb les sopranos Felisa Herrero i Sélica Pérez Carpio, i “La Dolorosa” de Serrano en dues versions, una amb Cora Raga i una altra amb Maria Badia. També “La Generala” de Vives amb Matilde Rossy i Mercedes Casas, i una “Verbena de la Paloma” de Bretón, que potser és una de les més ben cantades de tota la discografia de l’obra.

També cal destacar la seva interpretació del paper de Gustavo de “Los gavilanes”, en diversos fragments tant acústics com elèctrics, aquests amb Marcos Redondo. La resta la componen infinitat de fragments de sarsueles avui oblidades, de les quals algunes van ser estrenades pel mateix tenor: “Pel teu amor”, “Los mosqueteros del rey”, “La gaviota”, “La severa”, “Por una mujer”, “La joven Turquía”, “La reina del directorio” i altres de molt més populars com “Cançó d’amor i de guerra”, “La Generala”, “La pícara molinera”, entre moltes altres.

Potser el més recordat de Vendrell siguin les seves cançons, particularment les populars. Si tenim present que va ser un gran liederista, va enregistrar poques peces d’autors estrangers. Però sí que va deixar moltes cançons de Toldrà, Alió, Vives i molts altres autors de la seva terra, a més de les sardanes de Vicenç Bou (Llevantina i El saltiró de la cardina), Per tu ploro de Pep Ventura i alguna altra pertanyent a alguna revista de l’època.

També va fer incursions en el repertori de l’opereta centreeuropea, però malgrat haver cantat en escena “La vídua alegre”, “El comte de Luxemburg” i algunes de les més significatives, només va enregistrar la romança de “Paganini” de Lehár en castellà i en italià.

Catalunya ha estat (i serà) terra de grans tenors, però només Emili Vendrell ha rebut el títol de “cantaire de Catalunya”.