Maria Canals

Tot i que el seu nom ha prevalgut associat, de manera indestriable, al concurs internacional de música que fundà l’any 1954, i també a la seva dilatada tasca com a pedagoga, el cert és que Maria del Remei Canals i Cendrós fou també una pianista particularment dotada, reconeguda unànimement per la crítica de la seva època, hereva directa de l’escola d’en Ricard Viñes —de qui fou deixeble— i, en particular, una artista compromesa amb la música i els músics del seu temps; intèrpret de referència del compositor Manuel Blancafort i la primera a donar a conèixer l’obra per a piano de Xavier Montsalvatge.

Per altra banda, però, la seva desafecció pels escenaris, una coneguda incomoditat davant els viatges i desplaçaments i la seva incondicional dedicació a la pedagogia i al concurs que porta el seu nom, van escurçar de manera evident la seva trajectòria artística. Així, la faceta com a intèrpret de Maria Canals acabaria sent la menys coneguda d’aquesta artista que va voler situar la seva ciutat natal, Barcelona, en el panorama musical internacional.

Infantesa i joventut

Maria del Remei Canals i Cendrós va néixer a Barcelona, el 12 de març de 1914. El seu pare era el professor de piano Joaquim Canals i Matavacas (1859-1938), també barceloní d’origen però educat a París, on havia estat alumne del pedagog francès Antoine François Marmontel, mestre de Bizet, D’Indy i Debussy. A París va contraure matrimoni amb una dama d’origen espanyol, Alfredine Baró, amb la qual va tenir un fill, Alfred. A les acaballes del segle XIX la família tornà a Barcelona, on Canals es dedicà a l’ensenyament musical, primer de manera privada i, després, ocupant la plaça de professor superior de piano que havia quedat vacant a l’Escola Municipal de Música —futur Conservatori Municipal— arran de la mort de Joan Baptista Puyol (1835-1898).

Canals enviudà el 1909 i, al cap de pocs mesos, contrauria segon matrimoni amb una de les seves alumnes, Agnès Cendrós i Salvadó (1885-1968), vint-i-sis anys més jove que ell. El matrimoni va tenir una única filla, batejada a la parròquia de Santa Anna amb els noms de María del Remedio Margarita Ramona Canals i Cendrós. Sobreprotegida en excés pel seu pare, la noia es va educar al domicili familiar on, ben aviat i davant el seu precoç interès per la música, començà a rebre lliçons de piano per part de la seva mare. Segons records de la mateixa Maria Canals, les primeres demostracions públiques amb l’instrument van ser propiciades pel mestre Antoni Nicolau (1858-1933) i tingueren lloc l’estiu de 1922 a la fonda Ca la Remedios de la Garriga, on Nicolau i la família Canals estiuejaven.

El 1926 ingressà a l’Escola Municipal de Música, on va estudiar piano amb el seu pare; harmonia, amb Frederic Alfonso i Ferrer (1879-1946), i solfeig amb el mestre Lluís Millet (1867-1941), amb qui desenvolupà una fonda amistat que la portà a convertir-se en deixeble particular del fundador de l’Orfeó Català. El mestratge de Millet, que es va prolongar fins a l’esclat de la Guerra Civil, ultrapassà àmpliament l’àmbit musical, i les seves trobades setmanals al domicili del mestre, al darrer pis del Palau de la Música Catalana, es convertirien en un espai de veritable formació humana per a la jove intèrpret.

Maria Canals va oferir el seu primer recital, com a alumna de l’Escola Municipal de Música, el 26 de març de 1933 a la sala d’audicions del centre. Presentada com a M. Remei Canals —el nom familiar que utilitzà als inicis de la seva carrera artística—, va interpretar obres de Bach, Scarlatti, Schubert, Mendelssohn, Ravel i també pàgines del mestre Lluís Millet i del compositor Manuel Blancafort i de Roselló (1897-1987), el qual va celebrar amb entusiasme la interpretació que la jove pianista oferí del seu “Parc d’atraccions”, “tocat per vostè de manera tan intel·ligent i tan ajustada a la meva manera de sentir-lo”, segons va expressar-li en una missiva plena d’entusiasme. Per la seva banda, la premsa també lloà l’actuació d’una intèrpret “inteligente y dúctil”, posseïdora d’una tècnica “siempre clara” i una “verdadera artista”. Durant els mesos següents, Maria Canals va continuar oferint recitals, tots ells preparatoris del que havia de ser el seu debut al Palau de la Música Catalana, amb el Concert per a piano núm. 3 de Serguei Prokófiev. L’esclat de la Guerra Civil, però, impedí aquella actuació i durant el temps que durà el conflicte la família Canals buscà refugi a Teià. En aquest període, el 20 de juliol de 1938, moriria Joaquim Canals.

Nou començament

Un cop acabada la guerra, Maria Canals tornà al pis familiar de Barcelona on trobà en l’ensenyament un mitjà de subsistència. En aquelles circumstàncies, va rebre la visita del compositor Manuel Blancafort que, després d’haver-la sentit en aquell primer recital a l’Escola de Música, havia expressat el seu desig de tenir en ella una col·laboradora eficaç i la intèrpret ideal de la seva obra pianística. Ambdós iniciaren així una estreta col·laboració artística en la qual Maria Canals es convertí, sovint, en receptora de les noves partitures del compositor de la Garriga.

“En Blancafort solia venir cada setmana una vegada. Ell em portava els trossos de música que havia pogut compondre els darrers dies i jo executava els que m'havia portat la setmana anterior. [...] vaig adonar-me que en Blancafort encara que no fos pianista, em donava uns consells que jo tenia en molta estima i coincidien amb la manera de tocar dels grans pianistes [...]”, va escriure Maria Canals a la seva autobiografia, Una vida dins la música (Editorial Selecta, Barcelona, 1970).

Així mateix, Blancafort introduí la jove pianista en els cercles musicals de la ciutat i propicià que el gran pianista Ricard Viñes, molt refractari a acceptar alumnes, prengués Canals com a deixebla. “Viñes sostenia que tot ve del cervell i que la tècnica no consisteix solament a tocar fort, net i de pressa. És saber fer això, però també saber-se valer dels dos pedals, cosa molt difícil. Saber matisar, equilibrar la sonoritat de les dues mans, saber obtenir la independència absoluta de cada dit i una sonoritat penetrant i dolça des del pianíssim fins al fortíssim”, va escriure també Maria Canals, a la mateixa obra.

Aquest vincle, que es concretava en una classe setmanal al domicili de la jove, es va estendre durant dos anys fins a la mort de Viñes, el 29 d’abril de 1943. Abans, però, el pianista va poder apadrinar el debut de Maria Canals al Palau de la Música Catalana, convidant-la a interpretar, a quatre mans, la Sonata en fa major, de Mozart, i la “Rapsòdia espanyola”, d’Albéniz, en el marc del recital que oferí el 30 de maig de 1942. “Se pudo oir una compenetración perfecta en matices, en acentos, en sonoridad y en todos los detalles expresivos. María del R. Canals debe dejarse oír sola. Esta joven artista posee cultura, preparación y sensibilidad para que su arte merezca alternar en nuestra vida musical”, va escriure Antoni Marquès a les pàgines del Diario de Barcelona.

El mestratge de Viñes fou cabdal per a Maria Canals. I no només per la tècnica interpretativa, sinó també perquè va consolidar en ella l’interès per la música del seu temps. En un article publicat a la revista Destino, l’1 de novembre de 1942, el compositor Xavier Montsalvatge parlava d’aquesta vocació de la pianista, a la qual definia com a “discípula predilecta y verdaderamente continuadora del estilo interpretativo y de las ambiciones estéticas de Ricardo Viñes” i assegurava que la seva “vocación e inquietud hacia la música de los compositores contemporáneos” era motiu d’orgull per al pianista lleidatà, que havia trobat en ella “el discípulo idóneo en quien depositar su legado”.

Aquesta particular sensibilitat de Maria Canals cap a la música del seu temps va quedar ben palesa en el seu primer recital en solitari al Palau de la Música, el 10 de novembre de 1942. El programa de l’audició incloïa obres de Ravel, Schumann, Rameau, Chopin i Liszt, però també una destacada presència d’autors del país, incloses tres estrenes: “Ritmes”, de Xavier Montsalvatge, primera obra del compositor que s’interpretava en aquell escenari i dedicada a la pianista; “Balada”, d’Antoni Marquès, i el tríptic “Romanza, intermedio y marcha”, de Manuel Blancafort. L’endemà, la crítica va elogiar calorosament tant l’elecció del repertori com el treball interpretatiu de Maria Canals. “Su tocar desborda emoción”, va escriure Antoni Marquès, alhora que l’articulista de La Prensa agraïa “el hermosísimo gesto —tan poco frecuente— de incluir obras de nuestros jóvenes compositores, por quienes tanta curiosidad sentimos”. Pocs dies després, cap a finals d’aquell mateix mes de novembre de 1942, Maria Canals tornà a presentar en públic una obra inèdita de Montsalvatge, els “Tres divertimentos (sobre temas de autores olvidados)”. La interpretació tingué lloc en un concert privat, al qual assistí el pianista polonès Stanislas Niedzielski (1905-1975), que de seguida manifestà la seva intenció d’incorporar el “Divertimento II” al seu repertori, segons va quedar constància en el número de gener següent de la revista Ritmo.

Aquell va ser l’inici d’una breu però intensa trajectòria artística, marcada sempre per la dedicació al repertori espanyol i a les obres dels compositors catalans del seu temps, i en la qual destacà sempre com una pianista de “tècnica impecable”, de “profunda i deliciosa musicalitat” i, també, pel seu “extraordinari respecte a les pàgines que interpreta”, segons la crítica de l’època. Ella, per la seva banda, diria de si mateixa en una entrevista al diari Avui, molts anys més tard: “Jo mai he posat la meva personalitat a la interpretació, he procurat entendre el que volia dir el compositor i transmetre-ho”.

Concerts i estrenes

Un any després del seu debut en solitari arribà la primera actuació amb orquestra. L’obra escollida fou el Concert en mi menor, op. 11, de Chopin, que interpretà, al costat de l’Orquesta Sinfónica de Educación y Descanso, dirigida per Joan Pich i Santasusanna, el 29 de desembre de 1943 al Palau de la Música Catalana. I dotze mesos després, l’1 de desembre de 1944, estrenà, al mateix escenari, el Concert en do menor núm. 1, de Manuel Blancafort, en el marc del quart concert de tardor de l’Orquestra Municipal de Barcelona (OMB), acabada de crear per Eduard Toldrà. Fou la primera estrena absoluta oferta per la nova formació i Maria Canals, la primera solista catalana convidada.

Durant aquella dècada, Maria Canals actuà sovint a Barcelona i també en altres poblacions catalanes, a més de debutar a Madrid i participar en diferents homenatges a compositors com Manuel Blancafort, Xavier Montsalvatge, Antoni Marquès i, per descomptat, el seu mestre, Ricard Viñes, de qui portava en repertori quatre partitures originals —“Threnodie”, “En Verlaine mineur”, “Menuet spectral” i “Crinoline”—, que el pianista havia fet enquadernar especialment per a ella. Sota la batuta d’Enric Casals, tornà a interpretar el Concert núm. 1 de Blancafort, en un concert organitzat per l’Asociación de Cultura Musical al Palau de la Música Catalana el 3 de juliol de 1947 i, posteriorment, presentarà també altres pàgines del compositor, com el Nocturn núm. 2 en fa sostingut menor, que li està dedicat i que estrenà el 3 de desembre de 1947 al mateix escenari. Una altra estrena, especialment significativa per a ella, fou la del Concert en mi menor, per a piano i orquestra, de l’escriptor i crític musical Rossend Llates, amb el qual contrauria matrimoni el 1950. L’obra es presentà el 5 de març de 1948, dins el IV Concert d’Hivern de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà.

La dècada dels cinquanta s’inicià també amb una nova estrena, la del “Concierto ibèrico”, de Manuel Blancafort, al costat de l’OMB i el mestre Toldrà. L’obra havia estat guardonada en la primera edició del premi Ciutat de Barcelona i es donà a conèixer el 3 de març de 1950. La celebració del cinquè aniversari de la seva acadèmia Ars Nova motivà que el 26 d’octubre de 1952, Maria Canals, al costat de les seves alumnes més destacades, Núria Escofet i Maria Nieves Miró, interpretessin el Concert en do major per a tres pianos i orquestra al Palau de la Música Catalana, al costat d’una Orquestra Simfònica dirigida per Rafael Ferrer.

El més destacat d’aquest període fou, però, la presentació internacional de Maria Canals. Els anys cinquanta i bona part dels seixanta seran els anys dels viatges i les actuacions arreu d’Europa, sempre amb un repertori centrat en la música espanyola. De passada, la pianista esborrarà del seu nom artístic, el familiar Remei, per esdevenir, simplement, Maria Canals. Els primers recitals fora del país van tenir lloc a Lausana i Perpinyà (abril de 1953), Carcassona (abril de 1954), Milà (abril de 1958) i Constança, a Alemanya, l’octubre de 1958. El dia 13 d’aquell mateix mes debutà a la temporada de l’Orquestra de Cambra de Lausana com a solista del Concert en mi menor, de Chopin, sota la batuta del titular i fundador de la formació, Victor Desarzens. Una altra actuació rellevant d’aquesta etapa serà també la seva interpretació del Concert núm. 4 de Beethoven i la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, op. 43, de Rakhmàninov, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona, dirigida per Josep Jordi Llongueras, el 27 d’octubre de 1957, al Palau de la Música Catalana.

Al llarg de la dècada següent, la darrera de la seva activitat artística, Maria Canals va oferir encara recitals i concerts a Pavia, París, San Remo —amb l’Orquestra Filharmònica de la ciutat, dirigida per Carlo Farina—, Marsella i Ginebra, en els quals també incorpora al seu repertori obres del francès Georges Auric i dels suïssos Roger Vuataz i Henri Gagnebin. Igualment cal ressenyar la seva actuació com a solista de “Noche en los jardines de España”, de Manuel de Falla, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona, dirigida pel francès Maurice Le Roux, al Palau de la Música Catalana, el 21 de febrer de 1964, i el recital que oferí l’endemà al Saló de Cent de l’Ajuntament, ambdues actuacions en el marc de la celebració de la desena edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals.

Les darreres actuacions documentades de Maria Canals van tenir lloc a finals de 1968. El 8 de novembre oferí, a Ginebra, un recital en què interpretà obres de Falla i d’Isaac i Mateo Albéniz, i el 16 de desembre, un concert en homenatge a Ricard Viñes, organitzat per la seva acadèmia, Ars Nova, a l’auditori de la Biblioteca de Barcelona.

Vocació de servei

Maria Canals digué sovint que la seva veritable vocació havia estat la d’“ajudar els joves”. I des d’aquesta perspectiva, a més de la legítima necessitat de guanyar-se la vida, cal entendre la gran tasca pedagògica que la pianista desenvolupà al llarg de la seva vida.

Finalitzada la guerra, les primeres classes les va impartir al seu domicili de la Gran Via, però ben aviat, i davant el creixent nombre d’alumnes, ambicionà la creació d’un centre d’ensenyament musical de primer nivell. Aquest projecte es concretà l’any 1948, amb la col·laboració de qui, dos anys més tard, es convertiria en el seu marit: l’escriptor, crític musical i compositor Rossend Llates i Serrat (1899-1973), que esdevindria el seu més enèrgic i eficaç col·laborador.

El nou centre, batejat amb el nom d’Ars Nova, tingué com a primera seu un àtic situat al número 90 de la Rambla de Catalunya, però l’augment d’alumnat motivà que el 1972 l’acadèmia es traslladés a un nou local, al número 654 de l’actual Gran Via de les Corts Catalanes, on va funcionar fins al seu tancament, l’any 2005.

Des dels inicis, el projecte pedagògic de Maria Canals passà per una formació integral de l’alumnat, que incloïa, a més de la preparació tècnica, formació musical i pràctica interpretativa. La consecució d’aquests objectius comportà, ja de bon principi, l’enriquiment del pla d’estudis amb l’organització de cursos i conferències —sovint a càrrec de professors convidats d’arreu d’Europa—, cicles de concerts i homenatges a músics destacats i diferents premis i concursos per estimular els alumnes i acostumar-los a actuar en públic. Entre els pedagogs que van acceptar la invitació de Maria Canals per visitar Barcelona figuren el pianista francès Vlado Perlemuter, el director del Conservatori de Marsella Pierre Barbizet i el compositor i organista suís Henri Gagnebin, director honorari del conservatori de Ginebra. A més, i amb l’ambició de dotar el país d’un curs musical d’estiu, entre els anys 1960 i 1963, Ars Nova organitzà el Curs Internacional de Música de Sitges, una iniciativa feta amb “l’anhel que a casa nostra existissin uns cursos musicals d’estiu com n’hi ha pertot arreu del món” i amb la voluntat de “posar en contacte bons executants joves de diversos països i de diferents escoles”.

Concurs internacional

Així mateix, l’activitat d’Ars Nova tingué una altra conseqüència destinada a tenir una projecció insospitada. Amb l’objectiu d’oferir als joves pianistes més talentosos una plataforma per donar-se a conèixer i promocionar les seves carreres, Maria Canals va concebre la idea de crear un concurs internacional d’execució musical.

“[El concurs] seria magnífic per als nostres estudiants; prendrien contacte amb els artistes joves d’altres països, veurien de prop les diferents escoles i els més dotats també es podrien posar a la lluita [...]. Posaríem en programa obres obligades de música espanyola i el nostre país es podria posar al costat dels altres en aquest aspecte”, va escriure, en relació amb la gènesi del projecte, Maria Canals en el seu llibre Quaranta anys de vida del concurs d’execució musical (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998).

La primera edició del certamen, batejat inicialment com a Concurs Internacional de Pianistes, se celebrà de l’11 al 17 de juliol de 1954 a Barcelona, i fou la primera vegada que tenia lloc a Espanya una iniciativa d’aquestes característiques. Setze concursants, catorze d’espanyols i dos d’estrangers, van respondre a la convocatòria que, finalment, concedí dos primers premis: Miquel Farré, en la categoria d’Homes, i en la de Dones, Maria Nieves Miró. El jurat va estar presidit per la pianista i pedagoga suïssa Hélène Rieder i hi figuraven, entre d’altres, els compositors Frederic Mompou i Manel Blancafort i el director de l’Orfeó Català, Lluís Maria Millet.

El bon resultat de la iniciativa motivà la constitució d’un patronat de suport al concurs, que ja en la seva tercera edició prengué el nom de Concurs Internacional de Piano Maria Canals. Un any més tard, el 1958, es faria càrrec de la presidència del jurat Henri Gagnebin, fundador també de la Federació Mundial de Concursos Internacionales de Música, que aquell mateix any va acceptar per unanimitat l’ingrés del jove certamen barcelonès. Aquell fet avalà que Maria Canals comencés a ser convidada com a jurat en diferents competicions internacionals; entre les quals, els concursos de Ginebra, Múnic, Bolonya, Senigallia i el Marguerite Long de París. Així mateix, prestigioses figures del món de la música acceptarien la invitació de Maria Canals per formar part del tribunal examinador del concurs de Barcelona. El compositor i membre del Grup dels Sis George Auric, el pianista Vlado Perlemuter, el compositor i musicòleg francès Roland-Manuel i el compositor Joaquim Nin-Culmell figuren en la llarga llista de jurats internacionals del certamen.

El 1964, en arribar la desena edició, el Concurs Internacional de Piano es convertiria en Concurs Internacional d’Execució Musical, obrint-se també a altres branques instrumentals, i el 1969, Barcelona esdevindria ciutat amfitriona de la XIII Assemblea Anual de la Federació Mundial de Concursos Internacionals de Música.

Maria Canals es mantingué al capdavant del concurs fins als anys noranta, moment en què donà pas a un nou equip que s’encarregà de portar el certamen cap al segle XXI, amb un nou model de gestió marcat per la voluntat d’apropar-se a la ciutadania, introduir noves formes de difusió i una imatge en consonància amb l’època que li tocava viure.

El 28 de juliol de 2010 Maria Canals moria, per causes naturals, al mateix domicili en què havia nascut noranta-sis anys enrere. Quatre anys més tard, amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement, l’Ajuntament de Barcelona posà una placa a la façana de l’edifici i, el 2017, donà el seu nom al passatge situat a l’altura del número 24 del passeig de Gràcia.

A més d’aquests homenatges pòstums, Maria Canals va rebre en vida nombroses distincions. Entre les quals, la creu de l’orde Stella della Solidarità Italiana (1965), chévalier de l’Ordre des Arts et des Lettres de la República Francesa (1981), la Creu de Sant Jordi (1990), la Medalla de Plata al Mérito en Bellas Artes (1990) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (1994).