")
Pau Casals al Carnegie Hall, 1917
Domini públic
Pau Casals als dotze anys
© extret del llibre "Pau Casals" d´Elisa Vives de Fabregas
Pau Casals als setze anys
© extret del llibre "Pau Casals" d´Elisa Vives de Fabregas
Pau Casals amb divuit anys
© extret del llibre "Pau Casals" d´Elisa Vives de Fabregas
Concerts amb el Quartet Crickboom i Enric Granados, 1897
© Fons Josep Ricard
Quartet Crickbom, format per Mathieu Crickboom, Pau Casals, Rafael Gálvez i Josep Rocabruna.
Domini públic
Pau Casals als vint-i-tres anys
© extret del llibre "Pau Casals" d´Elisa Vives de Fabregas
Programa d´un concert al Teatre Líric de Barcelona sota la direcció d´Enric Granados, 1900
© Fundación Pau Casals
Pau Casals, 1901
© extret del llibre "Pau Casals" d´Elisa Vives de Fabregas
Retrat de Ramon Casas, c. 1904
© Museu Nacional d´Art de Catalunya
Josep García Jacot i Pau Casals
© Fons Pau Casals - Arxiu Nacional de Catalunya
Trio Cortot, Thibaud, Casals.
Autor: J. Longchamps © Journal de Musique, 2001
A la Vil·la Casals amb familiars i amics; Amparo Gal, la violoncel·lista Guilhermina Suggia, el pianista Mieczyslaw Horszowski (assegut), Pau Casals (amb barreta) i Enric Granados (al fons)
El Vendrell. Pau Casals, família i amics a la Vil·la Casals. A l´esquerra Amparo Gal i Gilhermina Suggia, Mieczyslaw Horszowski en una hamaca i a la dreta Pau Casals i Enric Granados (1912)
© Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Retrat de Pau Casals davant de casa seva, a la Vil·la Pau Casals del Vendrell.
Domini públic
Programa d´un recital a Edimburgh amb Jacques Thibaud i Harold Bauer, 1912
© Fundación Pau Casals
Programa d´un recital a Chester amb el pianista Harold Craxton, 1912
© Fundación Pau Casals
Pau Casals l´any 1915
© Library of Congress de Nova York
Segon concert de Pau Casals per l´Associació Obrera de Concerts, 1917
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Amb Fritz Kreisler, Harold Bauer i Walter Damrosch al Carnegie Hall; 13-03-1917
Domini públic
Pau Casals al piano, 1917
© Library of Congress de Nova York
Amb la seva esposa, la cantant Susan Metcalfe
© Library of Congress de Nova York
Concert inaugural de l´Orquestra Pau Casals, 1920
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Anunci d´un recital al Town Hall de Nova York
© Fundación Pau Casals
Recital a la sala Gaveau de París amb el pianista Marcel Ciampi, 1921
© Fundación Pau Casals
Fotografia dedicada, 1926
Domini públic
Festival Beethoven amb el Trio Thibaud-Cortot-Casals al Palau de la Música Catalana, 1927
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el pianista Otto Schulfof al Palau de la Música Catalana, 1930
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert amb l´Orquestra Simfònica de Viena, 1927
© Fundación Pau Casals
Programa d´un recital al Town Hall de Nova York amb el pianista Nicholai Mednikoff, 1927
© Fundación Pau Casals
Anunci d´un concert a Youngstown amb el violinista Jacques Thibaud
© Fundación Pau Casals
Assajant amb l´Orquestra Pau Casals al Palau de la Música Catalana
Autor: Carlos Pérez de Rozas © Arxiu Fotogràfic de Barcelona
L´Ajuntament de Barcelona nombra Pau Casals fill adoptiu de la ciutat, 1934
© Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Retrat d´Apel·les Mestres, Pau Casals, el pianista Mieczyslaw Horszowski i Enric Casals
Autor: Desconegut. Domini públic
Programa d´un recital al Musikverein de Viena amb el pianista Otto Schulhof
© Fundación Pau Casals
Exposició de l’estàtua d’Apol·lo, obra de Josep Clarà, destinada al jardí de la Vil·la Pau Casals del Vendrell.
Autor: Desconegut © Arxiu Municipal de Barcelona
Pau Casals amb professors de la Simfònica de Madrid al Palau de la Música
Autor: Carlos Pérez de Rozas © Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Recital al Palau de la Música Catalana amb el pianista Blai Net, 1935
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Fotografia dedicada, 1937
Autor: Desconegut. Domini públic
Pau Casals somrient, 1950
Autor: Desconegut. Domini públic
Pau Casals amb Fraquita Vidal
Autor: Desconegut © Família Vidal
Pau Casals a les Nacions Unides, 1958
Autor: Desconegut. Domini públic
Casals amb el Dr. Albert Schweitzer
Autor: Desconegut © extret del llibre "Pau Casals" d´Elisa Vives de Fabregas
Charles Chaplin i Pau Casals
Autor: Desconegut © Charles Chaplin Archive
Pau Casals i el pianista Arthur Rubinstein a Puerto Rico els anys 60
Autor: Desconegut © Fons Pau Casals - Fundació Pau Casals
Pau Casals escoltant un enregistrament a Prada
Autor: Desconegut. Domini públic
Pau Casals i Marta Montañez
Autor: Desconegut. Domini públic
Pau Casals
Autor: Brian Duffy © Duffy Archive

Pau Casals

El Vendrell 29-12-1876 - San Juan, Puerto Rico 22-10-1973

“No deixin que la República espanyola sigui esclafada. Si permeten que Hitler guanyi la guerra a Espanya, vostès seran les properes víctimes de la seva demència. La guerra s´escamparà per Europa, per tot el món. Ajudin al nostre poble!”  Aquestes foren les paraules de Pau Casals dites en francès i anglès durant el concert que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el dia 19 d´octubre de 1938 a benefici de la “Societat d´ajuda als Infants” que va ser ofert per l’Orquesta Nacional de Conciertos dirigida per Bartolomé Pérez Casas amb la participació de Pau Casals com a solista en els Concerts de Haydn i Dvorak. El concert va ser retransmès a tot el món.”

Pau Casals anhelava la llibertat i abolia els règims totalitaris. El seu comportament en els aspectes polítics sempre fou d´una fermesa admirable. L´entrada del General Franco va provocar l’exili de Pau Casals. L´èxode de refugiats que desprès de la llarguíssima caminada arriba a la frontera amb França durant les primeres setmanes del mes de gener de 1939 va ser una de les imatges més doloroses de la Guerra Civil. Mig milió d´homes, dones, nens, soldats republicans desarmats caminaven sota la pluja, la neu... mentre avions nacionals bombardejaven les carreteres. Un cop a França van ser ubicats als camps d´Argelers, St. Cyprien i Barcarés. Casals no podia tornar més a Sant Salvador. La persecució contra ell era ben clara.

Des de Prada on Casals s´havia establert va dedicar-se plenament a ajudar als seus compatriotes ubicats als camps de concentració de França, reunint fons per ajudar-los. L´acompanyava la seva dona Francesca Vidal i Puig que va ser una excel·lent violoncel·lista i una  de les primeres deixebles de Casals. “Frasquita” com l’anomenaven, va exercir també una important tasca amb els refugiats. Casals rebia consells per abandonar França degut a l´esclat de la Segona Guerra Mundial. L’avançament de les tropes alemanyes suposava un perill per a ell, inclús si es quedava a Prada. Era el mes de novembre de 1942, aquella zona estava ja a mans de la Gestapo i la milícia de Vichy. Va tenir molta sort perquè malgrat rebre dues visites molt perilloses de soldats de la Gestapo, no fou mai detingut. Desprès del desembarcament dels aliats a Normandia i la retirada de les forces nazis de França, Casals va reprendre els seus concerts per poder seguir ajudant a les víctimes de la guerra.

L´any 1945 Casals fa dues llargues visites a Anglaterra. Toca amb l´orquestra de la BBC dirigida per Sir Adrian Boult els concerts de Schumann i Elgar i amb el pianista Gerald Moore ofereix diversos recitals. Durant la segona visita, Casals rep una forta decepció al conèixer la conducta dels anglesos vers la dictadura de Franco; tant Anglaterra com França i els Estats Units el legitimen. Casals opta aleshores per silenciar el seu violoncel en resposta a tot el món davant la violació dels drets humans que té lloc a Espanya. Va ser “el sacrifici més gran de la meva vida” va dir Casals.

L´any 1949 Casals complia 73 anys. Dotze anys d´exili i sense cap esperança de tornar a Espanya. Era ja una figura llegendària. No va voler tocar el seu instrument a cap país on el seu govern reconegués el règim dictatorial espanyol. Era un veritable símbol amb el seu empeny de canviar les condicions materials de vida. Havia perdut la casa, la família i molts amics amb l´impossibilitat de recuperar-los.

L´any 1950 però es produeix un miracle que el va renovar de dalt a baix, era el Festival que es va organitzar a Prada amb motiu del bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach. Sobre aquest fet tan extraordinari en parlarem dins la darrera part de la seva vida. Ara començarem per la seva infantesa i joventut.

Infantesa

Pau Casals va néixer al Vendrell el 29 de desembre de 1876. Aleshores aquest poble tenia al voltant de 4.000 habitants. El seu pare Carles Casals i Riba havia nascut a l´any 1852. La mare, Pilar Defilló i Amiguet va néixer a Puerto Rico, filla d´emigrants catalans. Es van casar el juliol de 1874. El pare era federalista republicà i es dedicava a la música, era organista de l’església i dirigia un cor d´homes conegut com La Lira. També feia classes privades de piano i cant. Quan en Pau era encara petit li va permetre cantar amb les veus atiplades del cor de l’església. Va tenir una relació molt estreta amb el seu pare; als quatre anys va començar amb ell els estudis de piano i poc més tard li va ensenyar a transportar i escriure melodies. Aquesta íntima relació va durar fins els sis o set anys quan va començar anar a l´escola. A partir d´aquell moment va ser la seva mare qui es va cuidar d´ell desenvolupant-se una relació de mare-fill molt intensa. Pilar Defilló va arribar a tenir onze fills, però la mala assistència mèdica va provocar que només tres visquessin: En Lluís, l´Enric (també músic) i en Pau. Els dos primers van néixer a Barcelona.

La mare tenia per costum portar els tres fills  a Sant Salvador situat a cinc quilòmetres del Vendrell. L’objectiu principal era que coneguessin el mar, tenir una mena d’amistat amb ell. Pau es passava hores i hores contemplant les onades en moviment i la seva lluminositat.

Va ser als nou anys quan va escollir el violoncel fascinat al veure un grup de músics ambulants que es deien “Los tres bemoles”. Aquests anaven  disfressats i tocaven instruments estrambòtics construïts per ells mateixos. Ni havia un que semblava un violoncel i que li va cridar l´atenció. Consistia amb un pal d´escombra corbat on i havia una sola corda i que es feia ressonar a peu dret. Al veure que Pau es va fascinar tant per aquell instrument, el seu pare juntament amb el seu amic Peret, el barber del poble, van fabricar una nova versió de l’instrument, molt superior, a partir d´una carbassa seca i buidada. Hi havia una tosca conxa i un diapasó tot ell molt primitiu, però que es podia interpretar perfectament una melodia. El nen estava contentíssim amb el seu nou instrument.

El violoncel

L´any 1888 es produeix un fet important: El recital d´un trio professional on precisament tocava el que seria el seu professor de violoncel Josep García Jacot. Casals va quedar bocabadat sobre tot pel so del violoncel. Ell mateix es va referir a la impressió de la seva veu: “...quan vaig sentir les primeres notes em vaig emocionar. Quasi no podia respirar. El so era tan tendre, bell i humà, sí, tan humà... Mai havia sentit abans un so tan preciós”.

Moments de patiment

Pilar Defilló va passar una mena de calvari pels seus fills. L´any 1887 havia mort el setè fill a l´edat de tres anys. El mes de maig donà llum a una filla, Antonia, que va morir per asfixia uns dies després. Per si fora poc Pau va ser mossegat per un gos rabiós, un accident fatal en aquells anys. El seu pare Carles, desesperat va portar el seu fill a Barcelona a un hospital on es començava a aplicar el sèrum de la hidrofòbia de Luis Pasteur. Pau va rebre una sèrie d´injeccions dolorosíssimes en un sèrum calent gràcies al qual va sobreviure. Era el mes d´agost de 1888, l’any en que a Barcelona es celebrava l´Exposició Universal, la “Revolució gloriosa”. El catalanisme es va convertir en un moviment polític. Pau faria la prova d’accés a l´Escola Municipal de Música de Barcelona amb bona nota i als dotze anys es convertiria en un dels estudiants més joves. Va seguir el pla quinquennal d´estudis avançats d’harmonia, contrapunt, composició, piano, violoncel a més de matèries normals del programa educatiu convencional.

Va estudiar cinc anys amb el mestre Josep García Jacot. L´ensenyament era correcte però Casals – que ho analitzava tot – qüestionava alguns principis. Per exemple: alliberar els braços i les mans de qualsevol rigidesa amb la intenció d´aconseguir una posició el més natural possible, que l´arc tingués una conducció  flexible del taló a la punta i que el seu repartiment fos molt clar (cops d´arc) o obrir el màxim la palma de la mà esquerra per poder estendre més els dits i evitar així canvis de posició inútils.

Café Tost

La primavera de l´any 1889 Pau Casals tenia només tretze anys i va ser contractat pel Café Tost, un lloc de moda per amenitzar  la clientela musicalment. Havia de tocar tres hores de nit durant els set dies setmanals. El local estava ubicat a un extrem del Passeig de Gràcia. El repertori era fàcil i distret compost per melodies populars, fragments de sarsuela i valsos. Era evident que entre la dedicació diürna a l´Escola de Música i la del Café, el jovenet Casals havia de fer un esforç intens; era l´única manera d’aconseguir uns ingressos econòmics molt necessaris.

Bach

Arribem a l´any 1890 i heus aquí la gran descoberta. Pau i el seu pare estaven passejant pel carrer Ample a prop del Port. Van entrar en una petita tenda de música per buscar partitures que es poguessin interpretar al Café Tost. De cop i volta apareix una vella partitura de Bach que contenia les sis Suites per a violoncel. Era una edició deteriorada i grogosa editada per Grützmacher. Casals percep que es tracta d´una espècie de miracle ja que el seu mestre mai li va parlar de la seva existència. Casals, sorprès i emocionat va dir: “Vaig començar a tocar-les amb una excitació indescriptible...aleshores jo tenia tretze anys però davant dels següents vuitanta anys, la meravella del meu descobriment va anar augmentant en mi. Aquestes suites van obrir un món absolutament nou en mi”.

Casals va estar treballant aquesta gran obra durant dotze anys fins que a finals de segle decideix incorporar-la al seu repertori. Les va enregistrar pel segell EMI entre l´any 1936 i 1939, als estudis de Abbey Road de Londres.

Isaac Albéniz i el canvi de vida

A més del Café Tost, Casals també va alternar un altre cafè molt de moda en aquells anys, “La Pajarera”, on es reunien set o vuit músics que a més de repertori popular interpretaven moviments d´obres de Schubert, Schumann i Mendelssohn. La feina estava molt ben remunerada. Resulta que va corre el rumor de que en aquell cafè tocava un nen molt ben dotat. Aquella notícia va arribar a orelles d’Isaac Albéniz que es trobava a Barcelona. El gran pianista i compositor va voler escoltar aquell “nen”. Un cop el va escoltar el va impressionar tant que se’l volia emportar amb ell a Londres. La mare de Pau s’hi va oposar enèrgicament i Albèniz li escriu una carta de recomanació pel Comte de Morphy, il·lustre filharmònic belga que havia sigut preceptor i secretari particular d´Alfonso XII i que en aquell moment era conseller privat de la Reina Maria Cristina. Cal remarcar que Albéniz era a més d´un extraordinari pianista una persona molt generosa. La mare va guardar curosament la carta que no va utilitzar fins al cap de tres anys. 

Entre els pares hi havia divergència d´opinions sobre el futur del seu fill. Aquest patia el desacord entre els pares fins que als setze anys esclatà en ell una crisi existencial molt forta que li semblava que no podia superar. Va arribar a pensar fins i tot en el suïcidi, una sensació que va persistir uns mesos. Ell mateix recorda l’extraordinari suport que va rebre de la mare, mentre que el pare no va donar importància a aquella greu situació. La música fou la salvació, però no la música en els concerts sinó la música que sentia en el seu interior. En el llibre “Converses amb Pau Casals” de Josep Maria Corredor, Casals mateix ho explica: “(...) era com si estigués dins un pou, sense poder-ne sortir (...). Em sentia incompatible amb el món que veia al meu voltant, a causa de la seva injusta organització, del desencadenament d´egoismes, de la falta d´una veritable caritat...buscava desesperadament un camí, una porta oberta cap a la pau de l´esperit”. La mare, davant del patiment del seu fill, decideix utilitzar la carta de recomanació d’Isaac Albéniz i l´any 1893, quan Pau tenia disset anys, la mare i els tres fills es traslladen a Madrid. El pare torna al Vendrell afligit i sense entendre la sobtada decisió.

Madrid

Pau ja havia acabat els estudis a l’Escola Municipal de Música quan viatgen a Madrid. El jove Pau toca davant la Infanta Isabel al Palau d´Orient posteriorment té lloc l´entrevista amb la Reina Maria Cristina la qual, segons Casals, seria per ell com una segona mare.

Li van concedir una beca que serviria per llogar un petit pis a Madrid on viurien quatre persones. A nivell acadèmic Casals tindria excel·lents professors: Tomás Bretón seria el mestre de composició, Jesús de Monasterio ho seria de música de cambra. D´altra banda, el Comte de Morphy completava la seva formació de la  següent manera: tres hores pel matí a la seva residencia on Casals rebia una formació intensiva sobre diverses matèries incloses visites setmanals al Museo del Prado amb la finalitat d´estudiar i descriure la seva reacció davant d´una pintura en particular.

Resulta sorprenent que el violoncel que era el gran vehicle d’expressió de Pau Casals quedés aïllat durant els dos anys i mig de permanència a Madrid; Casals el tocava i estudiava de forma autodidacta. Aquest aspecte tan important, tan bàsic per a Casals, va ser el desencadenament d’un desacord entre la mare i el Comte; aquest volia que Casals esdevingués un autor d´òperes espanyoles i que es dediqués bàsicament a la composició. S´ha de dir però que Monasterio estava preparant a Casals de manera lenta i segura com a intèrpret solista. Aquesta postura oposada entre el compte i Monasterio va enervar la mare de Pau que opinava que el violoncel havia d´estar pel damunt de tot. Finalment el Comte va acceptar que marxessin de Madrid amb la condició de que estudiés composició a Brussel·les amb el seu amic Geavert. S´ha de dir però que Casals sempre va agrair el què la monarquia va fer per ell i tot el què va aprendre durant l’estada a la capital.

 

 Brussel·les     

La mare i els tres fills van viatjar a Brussel·les on va ser rebuts per Geavert, un home venerable que desprès de llegir algunes composicions de Pau li aconsellà d´anar a una ciutat on pogués escoltar molta i bona música com per exemple París. Geavert li va preguntar si tocava el violoncel i immediatament va informar-lo de que li agradaria que el sentís el professor del Conservatori. L´endemà es va presentar a la classe de violoncel del professor Edouard Jacobs. Aquest va mostrar una conducta molt poc respectuosa que va molestar a Pau el qual desprès de tocar va marxar fent una freda salutació. La rebel·lia ben justificada de Casals amb Jacobs va molestar al Comte i el va informar que si no es quedava a Brusel·les perdria la beca; Casals i la família decideixen, malgrat tot, marxar de la ciutat. Tot i l’incident continuen mantenint relació amb el Comte i la Reina Maria Cristina.

 

París i la malaltia

Perduda la beca arriben a París pràcticament sense diners. La pregunta diària era: “¿Què menjarem demà?”  La mare aconsegueix feina de costurera i al mateix temps Pau troba casualment al seu amic, el violinista Enric Ainaud, que l’informa de la celebració d’un Concurs per ocupar un lloc de segon violoncel·lista al Teatre de vodevil Folies-Marigny. Casals prova sort i guanya la plaça. A partir d´aquell moment tindrien quatre francs al dia, una quantitat petita que juntament amb els ingressos que rebia la mare els permetien viure. Però aquell hivern va ser terrible en quan al fred i el pobre Pau va caure greument malalt: Una disenteria complicada amb una enteritis que ni els metges no s’atrevien a diagnosticar amb certesa. La seva mare, fent un esforç titànic, treballava moltíssimes hores cosint per a les modistes. Un dia el Pau des del llit observà que la seva mare portava el cabell curt, havia venut la seva formosa cabellera per uns quants francs. La situació era tan angoixosa que van preparar el viatge de retorn a Barcelona.

 

Nova etapa

Casals, tot i aquest període desafortunat, no va perdre els ànims i seguia estudiant amb paciència i amb regularitat. Estava convençut que la disciplina era molt important. La recerca constant sobre l’expressivitat tan rica en matisos i colors era un dels seus objectius com també ho era la facilitat d´execució.

A Barcelona l’antic mestre Josep García Jacot havia marxat a l´Argentina per motius personals. Va deixar la seva plaça com a professor de l´Escola Municipal de Música i primer violoncel·lista al Liceu, places que “per herència” van passar a mans de Casals. Era l´època en que es va fundar la “Associació wagneriana”. A Casals li agradava molt l’òpera, especialment la de Wagner, que ja coneixia als dotze anys. També va ser el període en que es va crear el Quartet Crickboom del que Pau formava part i amb el qual va fer concerts per la península espanyola, juntament amb el seu estimat amic Enric Granados.

 

L´estiu de 1899 Casals va aprofitar una invitació per anar a la localitat portuguesa de Espinho. Actuava al Casino d´Espinho on assistien personalitats portugueses. Allà va conèixer als Reis de Portugal, Carlos i Amelia que l´invitaren a donar un concert al Palau Reial de Lisboa. De tornada havia de passar per Madrid. Va escriure al Comte de Morphy per tornar-se a veure de nou amb ell. La Reina Maria Cristina pregà a Casals de fer un concert al Palau Reial al final del qual la Reina li va dir: “Pablo, vull que tinguis un record meu per tota la vida”. La reina li ensenyà el braçalet de la mà esquerra i li va preguntar: “D´aquestes pedres quina t´agrada més?”. “Oh, Majestat totes son magnífiques!”. “Té, agafa aquesta”. Era una bella maragda que Pau va incrustar al seu arquet. La reina també li va regalar un violoncel italià, un Gagliano, i el va nomenar Cavaller de l´Ordre de Carles III. Poc desprès, també a Madrid, tocaria per primer cop amb orquestra el Concert en re menor de Lalo, dirigit pel seu antic professor Tomás Bretón.

Charles Lamoureux

L´any 1899 Casals decideix tornar de nou a París, aquest cop per visitar al prestigiós director d´orquestra Charles Lamoureux aprofitant una carta de presentació que va fer-li el Comte Morphy que havia mort el mes d´agost d’aquell any. Casals tenia ja 22 anys. La presentació amb Lamoureux durant el mes de maig va ser providencial. Casals va arribar en un moment delicat per Lamoureux ja que estava preparant a París l´estrena de “Tristany i Isolda” pel proper hivern. Distret al seu despatx on tenia un munt de papers sobre la taula estava abstret amb els seus pensaments. Casals li va dir tímidament que de cap manera el volia molestar i que tan sols li volia donar una carta del Comte Morphy. Lamoureux va llegir la carta i li digué diu: “Està bé, pot venir demà pel matí amb un pianista i el seu violoncel”. A l’endemà Lamoureux li va sol·licitar que interpretés el Concert de Lalo. Casals començà i Lamoureux, invàlid de les cames, es va aixecar lentament durant les darreres notes del primer moviment. Aleshores, emocionat i plorant li va dir: “Fill meu, vostè és un elegit”. Lamoureux el va convidar a interpretar aquesta obra el 12 de novembre de 1899 al Théâtre de la République. Poc més tard, el 17 de desembre apareix per segon cop actuant amb Lamoureux i la seva orquestra, interpretant el Concert de Saint Säens amb una gran acollida.

Malauradament la relació Casals-Lamoureux va finalitzar desprès d´aquest darrer concert; Lamoureux va morir quatre dies més tard.

Noves amistats

Arribem a l´any 1900 i Casals comença a volar tot sol. A París el seu nom es ja conegut. Torna a veure Camille Saint-Saëns, coneix a Schoenberg i Paderewski a més de Ravel i Fauré. Es converteix en un convidat regular de les sessions que feia Madame Aline Ménard-Dorian, amfitriona de l’esquerra política. A més de figures com Georges Clemenceau, líder de l’esquerra republicana i d´Aristide Briand, polític Premi Nobel, coneix al pintor Edgar Degas i l’escriptor Marcel Proust.

Casals però necessitava fer música, trobar la manera de fer concerts. S´ha de pensar que en aquell temps fer carrera de solista amb el violoncel no era freqüent ja que se’l considerava més un instrument orquestral. Mentre pianistes i violinistes feien carreres individuals, els violoncel·listes formaven part d´una orquestra, tocaven música de cambra en formació de trio o quartet o es dedicaven a l’ensenyament. L’any 1900 els violoncel·listes que tocaven de solista en un concert per a violoncel i orquestra ho feien de manera esporàdica ja que el seu lloc era l´orquestra on tenien la seva plaça. També influïa molt el repertori que en aquells anys encara era força limitat, però amb grans excepcions. Grans compositors del segle XX van donar la volta a aquesta mancança i a dia d´avui el violoncel té un repertori ample i per a tots els gustos.

La carrera de Casals no va ser gens fàcil. Va haver de lluitar molt. Durant uns sis anys Casals no tindria un domicili permanent.

Harold Bauer

Casals coneixia al pianista Harold Bauer per haver fet diversos recitals a París. Els dos tenien els seus compromisos però entre un i l´altre van trobar temps per seguir tocant junts. Bauer era un jove una mica més gran que Casals i molt dinàmic. S´havien conegut a casa de Mrs. Ram, una senyora anglesa molt afectuosa que tenia per costum fer reunions a casa seva amb literats, artistes de tota mena i especialment músics. A principis de 1901 ofereixen de nou recitals a París, a Holanda. El duo Casals-Bauer va ser realment important. Entre els dos hi havia una gran harmonia i es tenien una gran confiança. Els dos tenien un sentit de l´humor que els va apropar encara més. Però sobre tot fou en el terreny musical on la relació va ser extraordinària; en els assajos Casals i ell definien el concepte general d´una obra i donaven detalls de la interpretació perquè cadascú respongués al seu estat d´ànim, relacionat amb el temperament de l´altre. Moltes sonates les havien tocat centenars de vegades però sempre de manera diferent. La rutina era un pecat per a ells. Desprès d´una llarga gira per Sud-Amèrica van realitzar de nou concerts per França, Suïssa, Holanda i Espanya. La relació entre ells dos va ser molt llarga. Un dels darrers concerts que van fer plegat va tenir lloc el 17 de gener de l´any 1926 al New York Town Hall, un recital en que es van vendre totes les localitats.

Curiosa gira per Estats Units

Poc desprès, Casals realitza la primera gira pels Estats Units. La famosa cantatriu Emma Nevada que havia ajudat a Casals durant els seus primers anys a París  li va oferir una curiosa i llarga gira que va durar deu mesos. La gira va començar el 20 de novembre de 1901 i va finalitzar el 4 de juny de 1902. La curiositat era que Casals amb altres músics solvents formarien part d´una mena de “companyia” sota el nom de “El grupo de Nevada” que faria un llarg recorregut entre l´Estat de Nova York, Pennsylvania, Maryland, Virginia i cap al sud, Florida, Louisiana i les terres ramaderes del sud-oest americà. Casals feia la feina d´entreteniment, tocava sempre el mateix repertori com l’Elegia de Fauré, l’Allegro appassionato de Saint Saëns, un Nocturn de Chopin. Evidentment la gira no tenia cap ambició artística. Tot i que per a Casals era el seu ambient, ell mateix el va considerar com un període d´emancipació i descobriment d’un món nou, jove i contrastat. Quan van arribar a San Francisco on Emma Nevada tenia gran popularitat, Casals per fi va tenir ocasió d´interpretar al Metropolitan Hall les “Variations symphòniques” de Boëllmann i l’habitual sonata de Locatelli. La seva interpretació es va considerar el més important del “show”. Una setmana més tard, Casals va patir un accident que el va apartar de la resta de la companyia; a San Francisco escalant una muntanya es va despendre una pedra amb tanta mala sort que li cau a sobre de la mà esquerra. Per sort una hàbil recol·locació de l´os, un descans i una posterior teràpia regular amb massatge va ser suficient per a la seva recuperació.

 Estrena del Don Quixote a Nova York

Casals no tenia encara trenta anys quan ja havia tocat per tota Europa inclosa Rússia i les dues Amèriques. Tenia contactes per a tot arreu i parlava set idiomes. Desprès d´haver estat al Brasil l´any 1903, on va fer una llarga gira de més de deu setmanes amb Harold Bauer i el violinista Moreira de Sá, tornen a Europa i realitzen concerts per França, Espanya, Suïssa i Holanda abans de tornar de nou als Estats Units. Van sortir desprès del Nadal de 1903 i oferiren una llarga gira per la costa Est. El 12 de gener a Nova York va interpretar el Concert en re major de Haydn amb l´Orquestra Simfònica de Sam Franko. Tres dies desprès fou rebut a la Casa Blanca juntament amb dos solistes convidats més. La invitació era de la senyora Roosvelt, esposa del President. El violoncel·lista tenia aleshores vint-i-set anys. A l´acte hi varen assistir quatre-cents convidats a la Sala Est de la Casa Blanca on es va congregar l’elit social de Washington. Durant la gira Pau Casals va interpretar la Suite en do menor de Bach en el recital que va tenir lloc el dia 8 de març al “Mendelssohn Hall” de Nova York. Una de las artistes convidades era  la soprano de vint-i-quatre anys Susan Metcalfe amb qui més tard es casaria. Al dia següent de conèixer-la va ser quan estrenar al Carnegie Hall de Nova York el “Don Quixot” de Richard Strauss, amb el mateix compositor com a director. De Nova York van viatjar a Rio de Janeiro on van començar una llarga gira pel Brasil, Argentina i Uruguay que duraria tres mesos. En acabar convenia un descans i Casals va optar per instal·lar-se a la seva casa de París, situada al districte de Autenuil, prop del Bois de Bologne. La casa es deia Villa Molitor i Casals la va llogar l´any 1905. Durant l´estada va aprofitar per ordenar i emmagatzemar llibres, partitures, manuscrits, quadres i mobles alliberat de pressions i de problemes.

Primer viatge a Rússia

El mateix any 1905 Casals faria el primer viatge a Rússia, precisament en el moment de l´explosió revolucionaria contra l´imperi dels tsars. El govern de Nicolás II estava greument amenaçat per l´activisme revolucionari. El 22 de gener d´aquest any les tropes del Tzar van obrir foc sobre una massa de treballadors que es manifestava pacíficament  a les afores del Palau d´Hivern. Aquest fet va desencadenar nombrosos manifestacions per a tot l´Imperi. Doncs bé, Casals arribà al país amb aquest clima enrarit. El seu tren direcció a Moscou es va aturar a Vilna per vaga general i no continuava cap Moscou, hi havia “vaga general”. Casals que estava a la sala d´espera i un senyor molt amable que l’havia escoltat a Berlín se li va oferir a portar-lo a Sant Petersburg. Casals va trucar per telèfon immediatament a Alexandre Siloti – el gran pianista i director  d´orquestra que residia a la capital – Precisament Siloti estava esperant al violinista Eugène Ysaÿe que havia d´interpretar el Concert de Glazounov però que havia quedat atrapat a Varsòvia degut a la vaga. Siloti de seguida va proposar a Casals substituir-lo i aquest va acceptar. Van acordar d´interpretar el Concert de Saint Saëns. El concert va tenir lloc el 18 de novembre al Salò de la Noblesa de Sant Petersburg, davant d’un un auditori de dos mil espectadors situat al Nevsky Prospekt. L’èxit fou absolut i entre l’audiència hi havia els tres grans compositors del Conservatori de Sant Petersburg: Rimski Korsakov, Glazounov i Anatol Liadov a més d´altres personalitats del món de la cultura. Casals va tornar a Rússia durant deu anys consecutius, fins el 1914. A casa de Siloti va conèixer a Cesar Cui mentre que a Moscou a Scriabin i Rachmaninov. Les seves gires tenien una durada de dues a tres setmanes i a més de Moscou i Sant Petersburg visitava ciutats també importants com Kiev, Riga o Lvov. En un concert de l´any 1906 a Moscou, va interpretar el Concert de Dvorák dirigit per Emil Mlynarsky i a les gires de 1912-13 tocaria dues vegades el “Doble Concert” de Brahms amb Eugène Ysaÿe a Moscou i a Sant Petersburg i sota la direcció de Sergei Rachmaninov el Concert núm. 2 de Karl Davidov.

L´any 1917 es va produir el cataclisme. “Les brutalitats dels revolucionaris – deia Casals – amb amics meus, amb persones que mereixien una consideració ben diferent, em van apartar completament del nou règim”.

Trio Cortot, Thibaud i Casals

L´any 1904 Pau Casals i una sèrie de músics com Jacques Thibaud, Alfred Cortot, Ferrucio Busoni, Alfredo Casella, Joseph Salmon i Eugène Ysaÿe van formar un grup de joves instrumentistes per fer música de cambra sempre que el seu calendari ho permetés. El lloc principal era París, a la residència de Casals, Villa Molitor. Resulta que entre Casals, Thibaud i Cortot hi va haver tan bona entesa que van decidir formar un Trio. Entre 1905 i 1906 ja havien treballat molt i van decidir fer un primer concert el 18 de desembre de 1906 a Lille. La presentació a París va celebrar-se el 25 de maig de 1906 a la Salle Pleyel. Pocs anys més tard seria el Trio oficial dins la classe de música de cambra a l’“École Normale de Musique”.

 Era un època en que la música de cambra no era freqüent interpretar-la a las sales de concert. El Trio naixent va trencar aquest hàbit. Si en principi era Casals qui subvencionava el Trio, amb el seu fons, a partir de 1908 començaria a ser molt reclamant i s’autofinançaria. Van fer concerts per a tot arreu i va estar considerat com un dels millors grups cambrístics del món. Entre el seu repertori destacaven obres que interpretaven meravellosament com els Trios de Schubert, Beethoven, Haydn, Mendelssohn, Schumann o Ravel. Un dels darrers concerts – el 9 de maig de 1929 -  va tenir lloc al Palau de la Música de Barcelona amb un curiós concert on va participar un grup de trenta-tres violoncel·listes.  Amb el Trio varen tocar junts i regularment fins l´any 1933.

A les reunions que es feien a la casa del matrimoni Ménard-Dorian, Casals va conèixer a Leon Blum  líder del Partit socialista unificat i el filòsof Henri- Louis Bergson que es dedicava a l´espiritualisme i al vitalisme. Bergson i Casals van tenir moltes converses de qüestions musicals. Un cop Bergson li preguntà “Què sentia en executar una composició de Bach o de Beethoven”. Casals va respondre: “desprès d´una de les meves interpretacions si el meu esperit crític està satisfet amb el treball sento una mena de pes interior i aquest pes, és igual o s´assembla al que ens proporciona el fet d´haver realitzat una bona acció”.

L’Orquestra Pau Casals

L’Orquestra Pau Casals es va fundar el juny de l’any 1920, i va significar una etapa riquíssima i transcendental en la història del simfonisme a Barcelona. Es feien dues sèries de concerts, a la tardor i a la primavera, a més d’un cicle al Gran Teatre del Liceu per Quaresma.

Pau Casals era ja reconegut arreu del món i estava considerat el violoncel·lista de més renom d’aquell temps. Gràcies a la seva celebritat, va aconseguir fites impensables amb aquesta orquestra, convidant els noms més importants del moment, directors, solistes i compositors que dirigiren les seves pròpies obres. La ciutat de Barcelona es va beneficiar d’escoltar obres d’Igor Stravinski o de Richard Strauss, que no feia gaire que s’havien escrit, així com també d’altres autor molt rellevants. Tot això va influir a l’hora de donar a Barcelona un lloc de prestigi dins l’àmbit europeu, en l’àmbit musical. Disset anys d’un nivell de qualitat extraordinari.

Una de les activitats més importants de l’Orquestra Pau Casals va ser la vinculada a l’Associació Obrera de Concerts, una entitat creada per introduir la música clàssica entre la classe obrera, i que va desenvolupar la seva tasca entre 1929 i 1936, canalitzant l’assistència dels obrers als concerts gratuïts que tenien lloc els diumenges.

El 13 d’octubre de 1920 es va fundar l’Orquestra. Pau Casals va dirigir un programa format per la Tercera Suite de Bach, la Simfonia núm. 8 de Beethoven, “Ma mère l’Oye” de Ravel i els Preludis de Liszt. Aquella primera sèrie va concloure el 30 de maig de 1921, amb la Simfonia núm. 3 de Brahms i la Pastoral de Beethoven i “Don Quixot” de Strauss -amb el mateix Pau Casals com a solista-, al programa.

En la següent temporada, iniciada el mes d’octubre d’aquell any 1921, ja va tenir lloc el primer gran esdeveniment: la presència del director d’orquestra rus Serge Koussevitzky, que entre els mesos de març i abril de 1922 va dirigir quatre concerts amb obres importants del gran repertori rus. A més de grans figures internacionals de la composició i la interpretació, Casals convidava músics catalans, com era el cas del violoncel·lista Gaspar Cassadó o el violinista Joan Manén. Cal remarcar especialment, però, la valuosíssima programació d’obres catalanes durant els disset anys d’activitat de l’orquestra. Aquell fet va generar una mena de corpus compositiu català, que el públic va agrair, moltes vegades amb gran entusiasme: Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Enric Granados, Isaac Albéniz, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Joaquim Serra, Juli Garreta, Joaquim Zamacois…, de qui es presentaven noves obres o bé se’n repetien, cosa que succeïa molt habitualment. El suport de Pau Casals va ser clau per donar a la nostra música catalana la consideració de quelcom ja establert.

Resulta sorprenent que Casals aconseguís fer venir els noms més importants d’aquell moment, i alguns d’ells vinguessin en qualitat de director, és a dir, dirigint les seves pròpies obres. Va ser el cas, per exemple, d’Igor Stravinski, que l’any 1924 va dirigir tres programes diferents. L’any següent seria el torn de Richard Strauss, amb tres concerts més. Aquell 1925 Stravinski hi torna, de nou amb tres programes. L’any 1926 apareix Eric Wolfgang Korngold, el 1927, Béla Bartók -interpretant al piano la part solista de la seva Primera Rapsòdia-; el 1929, Arthur Honegger; l’any 1928 ni més ni menys que Serguei Prokófiev, interpretant el seu Concert per a piano i orquestra núm. 3. Vincent D’Indy vindrà també com a director i compositor el 1930. Arnold Schoenberg, que va viure un temps a Barcelona, dirigeix dos concerts el 1931, i també dirigeix dos concerts, el mateix any, el seu deixeble Anton Webern. El 1933 torna Stravinski, per dirigir música seva. I Korngold repeteix el 1934.

Entre els directors d’orquestra cal destacar, a part del ja esmentat Koussevitzky, els noms de Sir Adrian Boult, Herman Scherchen, Emil Cooper, Otto Klemperer, Alexander Zemlinski, Anton Fleischer, Alfredo Casella, Max von Schillings o Klemens Krauss. Pel que fa als intèrprets, el llistat és també extraordinari. Pau Casals, el seu germà Enric i Gaspar Cassadó varen actuar nombroses vegades. Els solistes de renom internacional van ser molt escollits i eren gent compromesa amb el projecte de Casals; cal destacar la clavecinista Wanda Landowska, els pianistes Mieczislav Horszowski, Harold Bauer, Blanche Selva, Alfred Cortot, a més dels ja esmentats Bartók i Prokofiev. Entre els violoncel·listes hi trobem Maurice Merechal, Diran Alexanian, Pierre Fournier, Gregor Piatigorsky i Raya Gorbusova. I pel que fa als violinistes sobresurten Fritz Kreisler, Eugène Ysaÿe, Samuel Dushkin, Louis Krasner, Jacques Thibaud i Jelly D’Aranyi.

L’oferta de concerts de l’Orquestra Pau Casals era del nivell més alt. És per això que, tant pel que fa a la ciutat -l’ambient musical- com els mateixos músics de l’orquestra, es van enriquir com mai abans.

Paral·lelament al projecte de l’Orquestra, Pau Casals va continuar la seva activitat de concerts arreu a Europa i Amèrica. Durant aquella etapa va dur a terme nombrosos recitals per Catalunya i especialment a Barcelona per l’Obrera de concerts i sempre acompanyat pel pianista Blai Net.

L’any 1936, va tenir lloc un fet d’una gran repercussió: l’Orquestra Pau Casals dirigida per Hermann Scherchen i amb el violinista Louis Krasner van estrenar el Concert per a violí i orquestra d’Alban Berg “A la memòria d’un àngel”. El concert es va celebrar a Barcelona dins el Festival organitzat per la SIMC (Societat Internacional de Música Contemporània). Després arribaria la tragèdia, l’esclat de la Guerra Civil. La darrera actuació de l’Orquestra Pau Casals va tenir lloc el juliol de 1937, Després Casals i la seva esposa Frasquita decideixen marxar del seu país per instal·lar-se al petit poble de Prada de Conflent, al costat del Canigó. Havia rebut ofertes per viure als Estats Units, però la resposta sempre va ser negativa.

L’exili

Casals i la seva esposa s’allotgen al Grand Hotel i allà el violoncel·lista acull quasi tots els seus nebots per allunyar-los de la guerra. Casals rebia moltes cartes de refugiats demanant-li ajuda i ell enviava una carta amb diners, amb unes paraules de consol. Veient la situació el violoncel·lista va iniciar una sèrie de concerts per ajudar als refugiats catalans i espanyols, i es va embarcar en una labor constant que duraria molt anys, la d’escriure cartes i més cartes per demanar ajuda. En va fer milers d’aquestes cartes.

Un cop finalitzada la Guerra Civil i després d’un intent frustrat de marxar Argentina s’estableixen en una petita caseta anomenada “Ville Collete” a Prada. En aquella casa van conviure amb el polític i escriptor Joan Alavedra i la seva família que vivien a la planta baixa. Amb l’esclat de la segona guerra, la vida a França s’anava complicant dia a dia i tot era dificultós. Ja escassejaven els aliments i les comunicacions amb Espanya eren cada cop més difícils. El novembre de 1942 Alemanya agafa el control de la França no ocupada i la vida de Casals i Frasquita es fa encara més difícil.

Finalment la guerra va finalitzar i Casals va rebre de seguida una invitació per tocar a Anglaterra; va fer el seu primer concert al Royal Albert Hall de Londres amb l’Orquestra de la BBC el 27 de juny de 1945 i va congregar 12.000 persones. Entre 1946 i 1947 rep diversos homenatges a França. A la primavera de 1946 fa una gira per Suïssa, fins que a finals d’any decideix no tocar en cap país que reconegui el règim franquista. Retirat de la vida pública, comença a dedicar-se a la docència i a compondre, d’aquesta manera durant els següents deu anys podrà orientar part de la seva energia a ajudar als refugiats.

Després de deu anys d’estança a Vil·la Colette, Casals i Frasquista es traslladen a una casa més gran i més adient i li posen de nom “El cant dels ocells”. S’apropava el bicentenari de la mort de Bach (1950). En aquells anys, parlar de Bach era pensar en Casals perquè ell havia recuperat les seves suites per a violoncel. Sorgeixen diverses iniciatives per organitzar un festival commemoratiu amb la seva indispensable presencia. El seu amic Alexander Schneider li proposa crear un festival amb el seu nom als Estats Units. Casals s’hi nega ja que volia romandre a Prada. Finalment un estimat amic de tota la vida de Casals, el pianista Mieczyslaw Horszowski, donà la solució a Schneider: si Casals no va Amèrica, Amèrica ha d’anar a Prada. I així va ser com es va organitzar el Festival Pau Casals a la petita vila del sud de França.

Festival Pau Casals

La inauguració del primer festival va celebrar-se el dia 2 de juny de 1950. Cada any es va acordar que es faríen dotze concerts, orquestrals i de música de cambra. En el primer concert, desprès d’un llarg silenci, Casals va interpretar la Suite per a violoncel en Sol major de Bach i en posteriors concerts la resta de les suites. Desprès vindríen dos Concerts de Brandenburg (núm 2 i 3) i el Concert en re menor per a piano interpretat per la famosa deixeble de Cortot, Yvonne Lefébure.  El dia 3 de juny Casals va interpretar les tres primeres sonates per violoncel de Bach amb el pianista suïs Paul Baumgartner.  A partir d´aquella primera edición es va crear un ambient musical únics entre els grans solistes que es van reunir a Prada.

Entre ells cal recordar als pianistes Rudolf Serkin, Mieczyslaw Horszowski, Clara Haskil i Eugene Istomin,  els violinistes Joseph Szigeti, Alexander Schneider i Isaac. Posteriorment també participarien grans artistes com el violinista Yehudi Menuhin, el violoncel·lista Emmanuel Feuermann, la pianista Myra Hess, el cantant Fischer-Dieskau acompanyat per Gerald Moore o el director d´orquestra Eugen Ormandy que va dirigir el Concert per a violoncel de Schumann amb Pau Casals com solista i l´orquestra del Festival. També on cal oblidar la presencia del doctor i humanista Albert Schweitzer, gran amic de Pau Casals.

Un bon nombre de concerts del Festival van ser enregistrats per la casa Columbia. Entre les interpretacions que van ser publicades hi ha:

Mozart: Simfonia núm 29 i Simfonia Concertante amb Isaac Stern i William Primrose. 

Mozart: Concert per a violí núm. 5 en La major interpretat per Erika Morini i els concerts per a piano núms 1, 14, 9, 22 i 27 amb Eugene Istomin, Myra Hess, Rudolf Serkin i Mieczyslaw Horszowski.

Beethoven:  Trios núms2, 4, 6 i 7, interpretats per Istomin, Schneider i Casals.

Schubert: Trios nº 1 i 2 amb Istomin, Schneider i Casals.

Schumann: Trio núm. 1 en re menor op. 63

Brahms: Tríos núm 1 i 2, interpretats per Myra Hess, Isaac Stern i Casals; Sextet nº 1 en si bemoll major amb Alexander Schneider, Milton Katims, Milton Thomas, Isaac Stern, Madeline Foley i Casals.

Beethoven: Sonates per a violoncel i piano núms 1, 3, 4 i 5 amb Pau Casals i Rudolf Serkin.

Schumann: Concert en la menor per a violoncel i orquestra amb Pau Casals i l´Orquestra del Festival de Prada dirigida per Eugene Ormandy.

El comiat de Frasquita

L’octubre de 1954 Frasquita acompanya Casals a Suïssa i allá es posa malalta. Al cap de pocs dies retorna a Prada i a partir d’aleshores, estant molt malalta, rep sovint les visites de diversos dels nebots. Pau Casals no va consentir que Frasquita acabés els darrers dies en un hospital. Ell desitjava casar-se amb la seva companya de tants anys però pel civil era impossible, ja que encara estava casat amb la Susan Metcafle. Però i per l’església? Casals utilitzà tots els recursos per convèncer al capellà de Prada i així, el dia 30 d’octubre de 1954 Pau Casals es pogué casar “in articulo mortis” amb la Frasquita, la dona que va estar al seu costat durant els bons temps però sobretot en els temps difícils. El 18 de gener de 1955 Frasquita mor a la casa de Prada. Casals està molt afectat i vol portar la seva dona a Sant Salvador per enterrar-la a la tomba de la família Casals que té al cementiri del Vendrell, on reposa la seva mare, Pilar Defilló. Segons les seves paraules, la seva mare i Frasquita eren les dues dones més importants de la seva vida. Pau Casals va retornar a Catalunya per uns dies per poder enterrar a la seva esposa. Les autoritats espanyoles no li van posar cap problema. Casals va fer el viatge en el cotxe de Vincent Touron, amb escorta d’honor de la Guàrdia Civil espanyola, des de la frontera fins al Vendrell. Es va quedar una setmana a Catalunya, on va poder visitar la seva casa, la família i els seus amics.

En una carta a un amic, Casals diu de la Frasquita que li agrada recordar-la com una part de la seva ànima: “(...) la mort de la Tití (com l’anomenava familiarment), m’ha dut a un estat de buidor i convulsió que m’aïlla de la realitat. Totes les meves sensacions i emocions han canviat per mi i dins de mi”. El 25 de març de 1955 escriu a Maria Teresa Vidal Canadell, neboda de la Frasquita: “(...) En cada u de vosaltres veig i sento en el meu cor un eco de la que ha sigut el meu àngel estimat i junt amb la meva mare el més gran tresor de la meva vida.”.

El Pessebre a Israel

Entre les obres que va compondre Pau Casals destaca per sobre de totes l'oratori “El pessebre”, sobre un poema de Joan Alavedra, que va començar a escriure el 1943. Uns anys més tard, amb l'ajuda del seu germà Enric, Pau Casals la va orquestrar i en va estrenar la versió definitiva el 17 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic). Durant els deu anys següents, Pau Casals va dirigir “El pessebre” als Estats Units, Mèxic, Anglaterra, França, Hongria, Alemanya, Argentina, Grècia, Israel, Suïssa, Itàlia, Puerto Rico, Veneçuela i El Salvador, entre d'altres, per passar a ser l'activitat musical més important dels seus darrers anys.

L’any 1969, l'Estat d'Israel donava la més alta condecoració nacional a Pau Casals, el titol de "Ciutadà d'Honor" en ocasió d'ésser interpretat “El pessebre”, a Jerusalem i a Cesarea. Joan Alavedra recordà la interpretació d’aquell Pessebre dirigit per un Pau Casals de noranta-dos anys: “Casals s’asseu i agafa la batuta. Tot just comença l’obra, però, s’alça, dona les entrades i fa les indicacions amb energia. (…) I l’obra, impulsada pel Mestre, va creixent a mesura que avança. I quan, després d’aquell esborronador “Glòria!”. Casals, braços enlaire, sostingué amb força aquell crit de “Pau!” en un país en guerra, en una ciutat on hi havia, vivent, un conflicte que podia desencadenar una catàstrofe, la sala, trasbalsada, esclatà en una ovació grandiosa, en una aclamació unànime que s’alçà, poderosa, com una sola veu inacabable (…). ‘Casals!, Casals!’, cridava la gent. I centenars de persones es precipitaren cap al peu de l’estrada allargant-li les mans. El Mestre s’inclinà per correspondre. (…) Estava amarat de suor i la cara, mullada, era extraordinàriament pàl·lida. ‘Els vaig a parlar’, va dir. Era l’audició quaranta-set d’“El pessebre” i no ho havia fet mai. Alçà un braç demanant silenci, i tothom va emmudir a l’acte. La gent es quedà immòbil al lloc on se trobava. De la sala arribava la intensitat d’emoció d’aquell silenci. Casals tardà a començar. Parlà d’Israel i de Catalunya i, en un moment donat, hagué de deturar-se. No podia continuar. Davant nostre mateix, jo veia els ulls de la gent brillants de llàgrimes. Aleshores, per tres vegades, envià un bes a la gentada mentre els deia: ‘I love you !, I love you !, I love you’. Tot va desbordar-se. I, tot d’una, enmig d’aquell paroxisme, s’alçà la veu del cor, del grups d’homes i dones dels kibutz que havien cantat “El Pessebre”. Tothom callà. Cantaven “El Cant dels ocells”, la nostra cançó catalana! I la cantaven en hebreu, en una harmonització a tres veus! Ara érem el Mestre i jo els qui ploràvem. Drets damunt l’escena, escoltàvem la melodia que Pau Casals ha fet cèlebre al món sencer (…). Els músics de l’orquestra, drets, estaven tots amb el cap baix. Vaig mirar la sala. Golda Meir, els quatre ministres que l’acompanyaven i els diplomàtics estrangers, com tota la gentada, escoltaven la cançó a peu dret, immòbils i silenciosos, com si escoltessin un himne. Quan va haver acabat, vaig dir al Mestre: “De tots els que ha rebut pel món, aquest és el més emocionant dels homenatges (…)” ( “Homenatge a Pau Casals en el seu noranta-cinquè aniversari”, Lluís Carulla i Canals, 1971).

Puerto Rico

El desembre de 1955, Pau Casals va fer el seu primer viatge a Puerto Rico, país on havia nascut la seva mare. Un any més tard s'instal·là a la localitat de San Juan. El 3 d'agost del 1957 Pau Casals es casà amb Marta Montáñez. Durant aquests anys, la seva activitat musical va anar molt lligada al Festival Casals de Puerto Rico, que es va gestar gràcies a la iniciativa de l'advocat Abe Fortas i el governador de Puerto Rico, Luis Muñoz Marín. Malgrat el canvi de residència, Casals va continuar viatjant a Europa fins l’any 1966, per participar anualment als Festivals de Prada i a l'Acadèmia d'Estiu de Zermatt, on va començar a fer classes magistrals l’any 1952.

El 1973 Pau Casals va patir un atac de cor irreversible a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973.

L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, va ser traslladat a Catalunya, on reposa avui al cementiri del Vendrell. Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.



Enregistraments

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Suite núm 2 en menor BWV 1008 per a violoncel sol
Intèrpret/s:
Pau Casals, violoncel
Enregistrament original: 
EMI, 25 de novembre de 1936, Abbey Road Studios de Londres
Font: 
© HHNH International Ltd

Antonin Dvorák (1841-1904)
Concert per a violoncel i orquestra op. 104
Intèrpret/s:
Pau Casals, violoncel; Czech Philharmonic Orchestra; Georg Szell director
Enregistrament original: 
28 d´abril de 1937 Slovansky Hall, Praga
Font: 
© Naxos 8.110930

Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sonata per a violoncel i piano en la major, op. 69
Intèrpret/s:
Pau Casals, violoncel; Otto Schulhof, piano
Enregistrament original: 
1931; Victor M-134
Font: 
© EMI 6 94932 2

Johannes Brahms (1833-1897)
Doble concert per a violí, violoncel i orquestra op. 102
Intèrpret/s:
Jacques Thibaud, violí; Pau Casals, violoncel; Orquestra Pau Casals; Alfred Cortot, director
Enregistrament original: 
EMI. Barcelona, 10 i 11 de maig de 1929
Font: 
© EMI 6 94932 2

Robert Schumann (1810-1856)
Trio amb piano en re menor op. 63
Intèrpret/s:
Alfred Cortot, piano; Jacques Thibaud, violí; Pau Casals, violoncel
Enregistrament original: 
EMI. 15-18 Novembre de 1928
Font: 
© EMI 6 94932 2



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN