")
Pere Vallribera
Domini públic
Pere Vallribera a Sallent, c. 1908
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Pere Vallribera 1919
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Pere Vallribera a la Festa de l´arbre fruiter a Moià, el 14 d´agost de l´any 1921
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Pere Vallribera de jove
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Recital de Vallribera a Sallent, en l´estrena d´un piano Pleyel acompanyat de Mossen Potellas.
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Amb Mercè Plantada al Palau de la Música Catalana
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Amb el Sextet Barcelona al Palau de la Música
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Acompanyant a Emili Vendrell en un recital que va tenir lloc al Teatre Poliorama de Barcelona el 8 de desembre de 1935
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Dibuix del pianista realitzat per Joan Pascual l´any 1936
Autor: Joan Pascual © Arxiu familiar Pere Vallribera
Recital amb el violoncel·lista Antoni Sala
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Al vaixell, passant pel canal de Panamà anant de gira cap a Austràlia, 1938
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Recital amb la violinista Rosa Mas, 1940
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Interpretació del Concert núm. 22 de Mozart al Palau de la Música l´any 1940
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital piano sol al Palau de la Música Catalana, 1941
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Dedicatòria a la pianista Francina Mir l´any 1942, la qual esdevindria la seva esposa cinc anys més tard.
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Amb Eduard Toldrà al Coliseum de Barcelona, 1943
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Interpretació dels Concerts per a dos pianos de Bach i Mozart amb Guillem Garganta, l´Orquesta Filharmònica de Barcelona dirigida per Josep Sabater, 1943
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert a dos pianos amb Guillem Garganta al Palau de la Música, 1943
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb la soprano Lola Rodríguez-Aragón, 1943
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb Henri Lewkowicz al Palau de la Música, 1944
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Debut de Victòria dels Àngels al Palau de la Música l´any 1944. L´acompanyaven el Quartet Ibèric i Pere Vallribera. En aquest concert van estrenar "Damunt de tu nomes les flors" de Frederic Mompou
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Recital amb el violinista Juan Alós, 1944
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb Henri Lewkowicz al Palau de la Música, 1946
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Amb les cantants Victòria dels Àngels i Carme Aymat a València durant una gira l´any 1946
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Recital amb Victòria dels Àngels al Palau de la Música, 1947
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb la soprano Conxita Badia, 1948
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Pere Vallribera i Francina Mir ja casats, la primavera de 1948
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Concert amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà en que va interpretar "Les Djinns" de César Franck, 1949
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el violinista Henryk Szeryng, 1949
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Retrat a l´oli del pianista
Autor: Marthe de Saint Paul © Arxiu familiar Pere Vallribera
Recital amb el violinista Bronislav Gimpel, 1951
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Rectital amb el violinista Francesc Costa, 1951
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el violoncel·lista Gaspar Cassadó, 1953
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el violinista Antoni Brosa, 1954
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Pere Vallribera i Henri Lewkowicz
Domini públic
Pere Vallribera
Domini públic
Final d´un recital a l´Estudi Masriera de Barcelona, just després de tocar la Dansa del foc de Manuel de Falla
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Pere Vallribera i la soprano Mercè Bibiloni, 1960
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Frederic Mompou, Conxita Badia, Pere Vallribera i Henryk Szeryng assegut al piano
© Arxiu familiar Pere Vallribera
Josep Trotta i Pere Vallribera, c. 1968
© Arxiu Eli Trotta
Lluís Claret i Pere Vallribera
Domini públic
Pere Vallribera
© Arxiu familiar Pere Vallribera

Pere Vallribera

Sallent de Llobregat 27-01-1903 - Barcelona 07-03-1990

Les següents línies volen difondre la figura de Pere Vallribera i Moliné, el Mestre Vallribera com l’anomenaven els seus deixebles, com un dels pianistes catalans més importants del segle XX. Gran figura pedagògica per la seva tasca de director i professor de piano al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Serà especialment la vessant interpretativa la que reflectirà aquest escrit que vol servir d’homenatge al Mestre que inspirà la vida musical de tants alumnes i que enriquí al públic de tants auditoris amb la seva tasca de pianista, com a solista, com a músic de cambra i com a acompanyant de les primeres figures nacionals i internacionals del món de la lírica.

Va néixer el 25 de gener de 1903 a Sallent (Bages), aleshores vila fabril principalment de filats i teixits. D’origen humil, els pares van obrir una botiga de queviures que es distingí per l'especialitat de gra cuit.

Un artista deu als seus inicis i als mestres que el modelen musicalment, gran part del seu èxit futur, arrodonit amb el seu treball i esforç personal. També les primeres oportunitats laborals, les primeres actuacions en públic, generadores de confiança i seguretat en un mateix. En el cas del Mestre Vallribera, seran les feines de pianista a l’Ateneu Català i als cinemes Condal i Moderno, i les figures del seu primer professor Joan Pastallé i sobretot de Mossen Josep Potellas els motivadors de la confiança del pianista.

Ja en contacte amb la Barcelona musical, estudiarà amb Josep Barberà i Josep Muset (harmonia i composició), rebrà lliçons de piano de Guillem Garganta al Conservatori del Liceu, i començarà la seva activitat professional a la Ciutat Comtal. Posteriorment ampliarà estudis a París amb Isidor Philipp.

Debut professional

Als dotze anys fa el seu debut a l’Ateneu Català de Sallent, on acompanyava el ball dels diumenges a la tarda, i al cap de poc temps va començar a tocar a la Societat La Perla del Llobregat. El seu repertori inicial: tangos, valsos, chotis, pasdobles, couplets de moda, etc. El Mestre va encetar així el “coneixement de l’ofici” com ell mateix reconeixia: va adquirir en aquests anys inicials la facilitat de lectura, d’improvisació, serenitat davant el públic, aspectes que consolidarà al llarg de la seva carrera professional.

Pel·lícules

Als catorze anys, en 1917, va rebre una proposta professional més important. En aquells anys, encara no hi havia el cinema sonor i des del Cinema Condal, el van contractar per acompanyar les pel·lícules dels dissabtes a la nit i els diumenges a la tarda, sempre en sessió doble. Ell mateix  ho explica a les seves memòries: “No hi havia el sonor encara i jo tocava durant la projecció de les pel·lícules que solien ser dues: una de llarga (aleshores es projectaven en molts fragments: quatre, cinc i fins a més parts si era molt important). En acabar cada part, s'encenien els llums durant uns cinc minuts i abans de l'última pel·lícula que era "de riure", com dèiem, es feia un descans. Jo procurava adaptar-hi la música que, segons les escenes, hi anés millor, però alguna vegada els meus amics catalanistes em demanaven de tocar "Els Segadors" o "El Cant de la Senyera" (que premiaven amb els seus aplaudiments, tant si s'esqueia bé o no amb l'escena) i jo els complaïa molt gustosament. A les pel·lícules que feien plorar jo solia adaptar-hi les melodies més sentimentals acompanyades de trèmols de la mà dreta amb les notes del “Torna a Sorrento”, la ”Serenata” de Tosselli, “Los millones d'Arlequin”, “Flor de té”, “El carro del Sol”, etc. M'havien dit que part del públic hi venia per la música (!!!) Gràcies.”

Posteriorment Pere Vallribera va actuar als cinemes Ideal, El Dorado, Kursaal, a l’Hotel Ritz així com en diversos teatres (als entreactes) i cafès de Barcelona. Un dels concerts destacats és el que es va celebrar al Café Espanyol amb el seu amic el pianista Alexandre Vilalta; Vilalta va tocar com a solista un Concert Saint-Saëns acompanyat a un segon piano per Vallribera, i aquest va interpretar el Concert en sol menor de Mendelssohn acompanyat pel seu amic.

Emili Vendrell

El 8 de setembre de 1918, als quinze anys, el Mestre conegué en un concert a Sallent a Lluís Millet i al tenor Emili Vendrell. L’acte fou organitzat per Mossèn Potellas i aquest, en acabar el concert va voler presentar els artistes a l’adolescent Vallribera. Aquest va ser el primer contacte entre Vallribera i Vendrell i que iniciaria una relació professional que es mantindria al llarg dels anys.

Emili Vendrell (Barcelona, 1893-1962) era acompanyat habitualment per grans pianistes com Blai Net i Alexandre Vilalta. Això reforça el fet que triés el jove Vallribera per acompanyar-lo quan el pianista no li venia imposat, en la major part dels seus recitals com a solista. El duet Vendrell-Vallribera debutà al Palau de la Música Catalana el 15 de novembre de 1920 i hi tornaran de seguida, el 12 de desembre del mateix any. La col·laboració s’estengué aproximadament un vint-i-cinc anys i junts van estrenar nombroses cançons, moltes de les quals es mantenen en el repertori dels millors cantants: Abril, Maig, Canticel, Cançó de grumet, El gessamí i la rosa (Eduard Toldrà), Sis cançons (Manuel Blancafort), Un clavell, Els esclops (Francesc Pujol). En Pere Vallribera serà un dels artistes que més actuarà en concert al Palau de la Música Catalana, al voltant d’unes dues-centes cinquanta actuacions.

Som al dia 27 de gener del 1927 al Palau de la Música Catalana i Pere Vallribera actúa en un  homenatge al poeta Josep Carner la costat de la contralt Concepció Callao i el tenor Emili Vendrell, oferint l’estrena d’obres amb text del poeta d’aquests compositors: Mompou (Cançó Incerta), Llongueres (Les Campanes de Salom), Gerhard (Cançó del goig perdut, Excelsior), Toldrà (A Muntanya, Recança), Català (Cançó Poruga), Tomàs (Pregària), Zamacois (Serenada d’hivern), Pujol (Dansa, L’home que feia giravoltar l’espasa). Vallribera té 24 anys i està plenament integrat en el ventall d’artistes que fan un apostolat musical de l’anomenat lied català, recolzats per entitats culturals com l’Associació de Teatre Selecte, Amics de la Poesia, Associació de Música de Cambra i Concerts Blaus; aquesta darrera institució, en un seguit de “sessions” (concerts) al Palau, mostrà les noves creacions de joves autors catalans.

En aquests concerts, no només s’interpretaven obres d’autors catalans, també hi sovintejaven noms com Brahms, Schumann, Schubert i Beethoven, que en les reconegudes traduccions al català que en va fer el crític musical i musicòleg Joaquim Pena i Costa (Barcelona, 1873-1944), es convertiren en eines de difusió cultural del gran repertori del lied alemany entre el públic català.

Apel·les Mestres

En aquella època, l’existència i el funcionament de la tertúlia com a mitjà de connexió amb el mon artístic i com a font d’informació i de formació, era d’una importància cabdal per a viure i conèixer el moment cultural concret. Es pot afirmar que la pràctica totalitat d’artistes gaudien i participaven d’una o altra tertúlia a casa d’un personatge important de la vida pública o al cafè corresponent. Vallribera no va ser aliè a aquest costum i podem constatar la seva participació en les tertúlies que tenien lloc a casa d’Apel·les Mestres, al Passatge Permanyer, 14 juntament amb d’altres personalitats del món cultural barceloní.

En l’entrevista que RNE-Ràdio 4 va fer al mestre Vallribera el 10 de juny de 1977, preguntat sobre la figura de l’Apel·les Mestres, va respondre: “Ens reuníem sovint a casa d’ell uns quants amics de l’art i admiradors seus. Admiradors com a pintor, com a poeta, com a home de conversa magnífica, salpicada d’anècdotes i de dites que feien molta gràcia d’escoltar... Apel·les Mestres com a músic va ser una cosa que ens va sorprendre a tots perquè si bé l’admiràvem com a dibuixant i poeta mai ens hauríem cregut que l’home s’hagués destapat musicalment. Les seves ganes de compondre van venir per la necessitat d’acompanyar i vestir les seves poesies”.

Pere Vallribera i la música vocal

Conxita Supervia, Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Conxita Badia, Mercè Plantada, Kunie Imau, Pilar Lorengar, Mathilda Dobbs, Virginia Zeani, June Preston, Mercè Bibiloni, Leslie Frick, Silvia Naccari, Aubrey Pankey, Nan Merriman, Jeannette Najem, Raimon Torres, Montserrat Aparici i tants d’altres cantants són testimoni de la professionalitat i bonhomia d’un pianista de referència del segle XX.

Els grans tresors del Vallribera intèrpret van ser la seva qualitat tècnica, la seva capacitat camaleònica d’adaptar-se a les necessitats interpretatives dels artistes amb qui col·laborava, una musicalitat entenedora de la voluntat del compositor, una fusió sonora i de voluntats amb l’intèrpret.

Montserrat Caballé

L'origen de la relació entre Pere Vallribera i la gran soprano rau en aquells anys del Conservatori del Liceu on ell com a director i ella com a estudiant, compartien el destí d'una institució musical fundada l’any 1837, senyera en el desenvolupament cultural de Catalunya. La presència de Montserrat Caballé al Conservatori del Liceu durant la seva formació, il·lumina i confirma el prestigi de la institució que ha vist sorgir també de les seves aules a grans figures musicals.

En acabar els seus estudis al Conservatori i després de la seva estada per Itàlia, Alemanya i Suïssa, on aconseguí grans èxits, Montserrat Caballé es presenta el 7 de gener de 1962 al Gran Teatre del Liceu amb “Arabella” de Richard Strauss. Des d'aquesta tornada s’inicia una relació professional amb Vallribera que manifesta el bon concepte que la soprano tenia del pianista. Axí s’entén que iniciessin junts una gira per Espanya el mateix any 1962.

Del concert a Bilbao (6 de novembre de 1962) el diari El Correo Español destaca: «Vaya desde aquí nuestro también caluroso, o major calurosísimo, aplauso al conocido pianista Pedro Vallribera. (...) Amplio de sonido en los lieder de Strauss, una técnica pulida y firme, conocimiento del lied, fueron las características de Vallribera puestas al servicio y colaboración de una cantante, Montserrat Caballé, que sabe decir y expresar con emoción y autenticidad todos los sentimientos que afloran en los lieder”.

Durant el 1962 i 1963 va fer concerts plegat a El Ferrol, La Coruña, Oviedo, Valladolid, Gijón entre d’altres ciutat espanyoles.

Victòria dels Àngels

Figura mundial de la lírica, és una altra de les personalitats que durant els seus inicis pels auditoris més diversos, uneixen el seu nom al de Pere Vallribera, un pianista consolidat, amb experiència, un artista en què els promotors i agents artístics confien perquè participi amb seguretat i qualitat artística en els recitals dels seus representats. L’exemple de la col·laboració amb Victòria Dels Àngels és el més representatiu de tots, doncs el 1944 fa la seva presentació al Palau de la Música Catalana amb només vint anys d’edat, acompanyada pel Quartet Ibèric i Pere Vallribera, i les crítiques parlaran d’èxit importantíssim i inoblidable.

Amb Vallribera faran molts concerts assolint grans èxits en gires per Espanya (Saragossa, Gijón, San Sebastià, València, Aranjuez, León, Madrid ... ). En el programa del concert organitzat l’Asociación de Cultura Musical de Madrid (15 d’abril de 1946) s’inclourà aquest comentari sobre Pere Vallribera: “Pianista de gran clase e inestimable colaborador, comparte, una vez más, las responsabilidades artísticas del concierto de hoy. Un continuado trabajo en común y unas dotes excepcionales de intérprete, han hecho de Vallribera el colaborador ideal en las triunfales jornadas de Victoria de los Angeles”

El diari ABC del 11 de novembre de 1947 Regino Sainz de la Maza deia: “Pedro Vallribera fue, al piano, el colaborador sensible de siempre, cuya sensibilidad sin tacha quedó patente una vez más. Compartió en justicia los aplausos con los que el público de la Cultural expresó a la gran artista su entusiasmo y  devoción»). I Antonio Fernández Cid al diari «Arriba» assenyalava: “Fue acompañante, colaborador modelo, Pedro Vallribera, gran pianista y mejor músico que goza ya de un prestigio tan sólido como merecido en Madrid” (A.Fernández Cid).

Infinitat d’excel·lents crítiques que coincideixen en la qualitat excelsa de la fonamental tasca del Mestre Vallribera. Només per acabar aquest apartat, una última referència d’ambdós intèrprets, en aquest cas del diari “Los Sitios de Gerona”, sobre el concert al Teatre Municipal de Girona del 12 de maig de 1948: “Todo el recital fue un exhalar perfumado que junto con Pedro Vallribera, el prestigioso pianista, que tanto significa para la labor de los concertistas que acompaña, prodigaron a manos llenas sobre el ambiente que formaba un numeroso auditorio, selecto y altamente melómano”.

Conxita Badia

L’activitat conjunta de la gran soprano Conxita Badia i Pere Vallribera està fonamentada en una sincera amistat que també s’estendrà a llurs famílies. Al llarg de molts concerts s’estableix una complicitat determinant de l’alta qualitat d’aquesta proposta artística que perdura en el temps gràcies a enregistraments com el de la discogràfica EDIGSA en un disc dedicat a la Renaixença (“Antologia Històrica de la Música Catalana”) que conté cançons d’Enric Morera i de Francesc Alió, i en la presentació que va fer en Joan Alavedra a la revista Guia Musical (1967-1968) s’acompanyen aquests comentaris: “En donar aquestes cançons d’Alió i de Morera per Conxita Badia i Pere Vallribera, creiem que n’oferim versions insuperables, car, no solament són els dos noms que van lligats al renaixement del lied català, sinó que els considerem els intèrprets ideals”.

Mercé Plantada

Mercé Plantada i Pere Vallribera gaudiren junts de concerts des del 1926. El juliol d’aquell any participen en l’homenatge a Amadeu Vives (Gran Teatro Circo Olimpia) on estrenen “La Fada de Banyoles”, “La Fada de Roses” i “La Fada de Lanòs” sobre el poema Canigó de Jacint Verdaguer. Els trobem actuant també durant els any 1927, 1928, 1930 i 1931. Van coincidir en concerts-homenatge a figures com Apel·les Mestres (Cerdanyola, 1931), Joan Manén (Orfeó Gracienc, 1932) o el Centenari de la Renaixença (Casal del Metge de Barcelona, 1933). El 18 de març de 1945 van estrenar a l’Ateneu Barcelonès les “Cinco Canciones Negras” de Xavier Montsalvage. Concerts a Tàrrega, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, són moltes actuacions en comunió, gran exemple de fidelitat musical.

Vallribera i la música de cambra

Henri Lewkowicz, Ida Haendel, Jacques Thibaud, Henryk Szeryng, Sándor Végh, Bronislaw Gimpel, Byron Colassi, Joan Manén, Eduard Toldrà, Antoni Brosa,Gerhard Taschner, Ezio Mariani de Amicis, Carlo van Neste, Xavier Turull, Santiago Cervera, Rosa García-Faria, Bernard Michelin, Josep Trotta, Antoni Sala, Gaspar Cassadó, Elefterios Papastavro, Jean-Pierre Rampal,  Salvador Gratacós són noms d’il·lustres violinistes, violoncel·listes i flautistes, artistes inoblidables que en el seu camí professional van tocar amb Pere Vallribera.

Henri Lewkowicz

Es de rigor que per al coneixement de l’activitat cambrística de Vallribera, considerem la figura d’aquest gran artista. Lewkowicz era un d'aquells grans personatges que s'esmentaven quan es deia que Vallribera era l'acompanyant ideal per aquelles figures estrangeres que sovint feien estada al nostre país, entre elles Henryk Szeryng o Ida Haendel. Aviat sorgí una forta amistat, primer entre ells i més tard entre les seves respectives famílies, fins al punt que el matrimoni Vallribera fou testimoni de la cerimònia nupcial dels Lewkowicz a Ginebra i el violinista actuà de padrí de boda de Manuel Vallribera, fill del mestre. Veiem, doncs, que la confiança i el tracte afectuós era moneda de canvi entre aquests dos artistes.

Testimonis dels seus concerts amb Vallribera ens poden parlar de la qualitat de Lewkowicz com a violinista de categoria internacional. Per exemple, Xavier Turull, violinista i pedagog, que també compartirà escenari amb Vallribera, va fer referència, durant una entrevista el 8 d’octubre de 1996 a Lewkowicz: “El mestre Vallribera va acompanyar també el violinista Henri Lewkowicz, jo els vaig sentir més d'una vegada; era un duo molt reconegut i van fer molts concerts. Lewkowicz estava en possessió d'una gran tècnica i d'una molt bona sonoritat”.

De les seves gires en queden també testimonis escrits. En una entrevista al Diario de Pontevedra (21 de març de 1964) se li feia al gran violinista aquesta pregunta: “¿Por qué en todas las tournées por España le acompaña siempre el señor Vallribera?”. El violinista respongué: “Porque nos conocemos desde mucho antes de mis tournées por España y más que nada coincidimos en la manera de interpretar a los autores”. Coneixent la flexibilitat del mestre Vallribera i la seva capacitat d'adaptació a qualsevol repertori i intèrpret, Lewkowicz trobà l'acompanyant ideal per dur el seu art als escenaris més prestigiosos.

El violoncel·lista i director d’orquestra Joan Pich Santasusana incideix en una entrevista el “el gran repertori que abordaren en col·laboració amb en Vallribera, durant molt anys”. El repertori que va interpretar al llarg de tants i tants concerts (els programes que hi figuren als albums d'actuacions del mestre són incalculables) fou el fonamental per a un duo estable d'aquestes característiques: Sonates i obres més representatives de Mozart, Beethoven, Franck, Debussy, Ravel, Brahms, Tartini, Sarasate, Paganini, Wieniawski, Saint-Saëns, Leclair, Manén i molts altres autors.

Crida l'atenció les gires que va realitzar per tota Espanya en més d'una ocasió (Barcelona, Sallent, Oviedo, Mieres, Langreo, Vigo, Pontevedra, Ourense, Osca, Palència, Vic, Valls...) i també, el concerts a França  (un d’ells a la Sala Gaveau de París) i la gira triomfal per Portugal, com a prolongació de la seva estada a Galícia.

L’art d’aquests dos grans artistes es perpetuà en gravacions. Van enregistrar per a Decca obres com la Dança Russa i la Cançó Russa de Stravinsky, la Polonesa en re major de Henryk Wieniawski, o el Motto Perpetuo de Paganini. I per a Columbia la Cançó India de “Sadko”, de Rimsky-Korsakoff i el Vals Op.39 de Johannes Brahms.

El 2 de març de 1960, del concert realitzat pel duo a la Sociedad Filarmónica de Palència el Diario Palentino del dia seguent duia la següent crítica: “Pedro Vallribera fue el componente del todo. Es decir, esa parte sustancial que se hace cuerpo y alma de la primera, hasta lograr la homogeneidad, la vinculación de la frase y de espíritu, que, alentando en la obra dicha, ha de hallar el ideal vehículo de expresión en las manos y en la sensibilidad del ejecutante”. I continua dient: «Fue el acompañante ideal. Lleno de compenetración con su compañero poseído asímismo de una gran técnica y de un exquisito temperamento artístico, contribuyó en su plano, a veces sacrificando su indudable virtuosismo, y otras poniéndole de manifiesto en los solos o en los diálogos fraseados con el violín, al gran triunfo artístico logrado (F. Buisán Cítores)”.

Josep Trotta

També fou la relació del pianista amb el primer violoncel·lista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, Josep Trotta una de les que donà més fruit.

Del concert conjunt donat el 25 d’octubre de 1963 a Manlleu, el crític musical E. Torra redactà la següent crònica: “Trotta conquistó al público por su depurada escuela, brillantez técnica y expresión de fraseo de un modo absoluto. Naturalmente que compartió el triunfo con la eficaz colaboración del maestro Pedro Vallribera cuya técnica en la especialidad no tiene secretos, dando en todo momento la sonoridad y brillantez adecuada al solista en comunión instrumental. Desearíamos escucharle asimismo en un recital con programación de los grandes del teclado como Liszt, Debussy, Beethoven, etc.; estamos seguros de su triunfo y complacencia del público, pues como hemos dicho otras veces, es un estupendo pianista, capacitado para obras de altura». Aquesta suggerència del crític, l'hem poguda endevinar en molts d'altres comentaris de premsa Sembla com si, sense desmerèixer el conjunt cambrístic amb que es presentava Vallribera, es conduís la imaginació cap a un hipotètic recital en solitari del mestre, provocat per la seva musicalitat i el seu domini de l'instrument. Mai es fa referència a un excés de so i de presència pianística, com a elements negatius del pianista. Es tracta d'un desig d'afirmació artística motivat per la qualitat de l'artista.

Van continuar duent a terme concerts plegats entre 1965 i 1968: Barcelona, L’Hospitalet, Madrid, Manresa, Prades. Entre el 27 de juliol i el 5 d'agost del 1968 tingué lloc el famós Festival de Prades promogut i dirigit per Pau Casals. Pere Vallribera va ser convidat a participar-hi:  el dia 27 de juliol va interpretar amb Sandor Vegh les Sonates op.108 de Brahms i K. 454 de Mozart, i amb aquest i Josep Trotta el Trio en Si bemoll major de de Schubert); i el del 28 amb Josep Trotta les Variacions sobre La Flauta Màgica de Beethoven i la Sonata op. 38 de Brahms.

El 5 d’agost de 1968 L'indèpendant deia: "Vegh va complir la seva part amb una energia estimable i molta sinceritat, trobant-se amb Vallribera el qual gradualment va mostrar-se al seu mateix nivell, com a còmplice funcional, clar, amb uns recursos rítmics i una eloqüència, que malgrat no siguin espectaculars, no són menys efectius. Vallribera, mostrant un gran control, ens va convèncer. És un home segur, flexible en el bon sentit de la paraula i capaç, tal com vam veure, de donar suport al diàleg musical al màxim nivell (...). Josep Trotta, amb Vegh i Vallribera, va ser l’artífex d’un tercer èxit”.

I el mateix diari L'indépendant del 28 de juliol de 1068 : “Vallribera i Trotta poden estar tranquils: la seva manera de tocar ha conquerit visiblement el públic, perquè a part de tenir un gran domini de la seva tècnica, també saben enriquir el so del seu instrument al màxim i aportar gust i sensibilitat a la seva interpretació.”

El solista

Malgrat Pere Vallribera fou un artista especialitzat en la música de cambra i en l’acompanyament de cantants, cal recordar que també va fer molts concerts com a solista, especialment amb orquestra. Un d’ells va tenir lloc el 17 d’abril de 1924 per iniciativa de Mossèn Potellas que va servir per estrenar un piano de cua Pleyel a l’Orfeó Sallentí (Sallent). El programa incloïa diverses peces de Scarlatti, Couperin i Daquin, el Concert Italià de Bach, l’Impromptu op. 90 núm. 4 de Schubert, el Rondo capriccioso de Mendelsohn, la Berceuse de Chopin, Sant Francesc de Paula caminant sobre les ones de Liszt, L’ille joyeuse de Debussy, entre d’altres obres. Aquell mateix any 1924 va interpretar la Rhapsody in blue de Gershwin a Radio Barcelona en primera audició a Espanya.

El 8 de novembre de 1928 va fer un recital per l’Associació J. S. Bach de Palma de Mallorca en que va tocar la Sonata per a piano d’Igor Stravinsky, interpretació que va suposar la primera audició d’aquesta obra a Espanya. El 1929 Heitor Villa-Lobos va venir a Barcelona per dirigir algunes de les seves obres durant l’Exposició Universal. Una de les que va dirigir fou “Amazonas” per a gran orquestra que incloïa dos pianos, un dels quals fou interpretat per Vallribera.

El 1932 el compositor i violinista Joan Manén va escollir-lo per a que interpretés el seu Concert per a piano amb l’Orquestra Pau Casals dirigida pel mateix compositor. Després de la seva interpretació al Palau de la Música  el compositor, artista molt exigent, va escriure a la partitura: “A Pere Vallribera, en record de la superba interpretació donada a aquesta obra el 17 d’abril de 1932”. Aquell mateix any Joan Manén i el pianista van fer una gira de concert per les Illes Canàries. L’any següent Vallribera va tornar a participar en la interpretació com a solista d’una obra de Joan Manén al Palau de la Música; va tocar “Juventus” per a dos violins, piano i orquestra sota la direcció del mateix autor juntament amb els violinistes Ferran Guerin i Domènec Ponsa participant també com a solistes.

El 27 de maig de 1934 va interpretar el Concert per a piano de Schumann al Palau Municipal de Belles Arts amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Joan Lamote de Grignon. El 1936 durant el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània celebrat a Barcelona estrena “Les ombres perennes”, tres peces per a piano de Manuel Blancafort. També durant aquells anys va interpretar el Concert per a piano i orquestra en sol major de Mendelssohn per Radio Associació.

Durant la Guerra Civil va fer dues llargues gires en vaixell per Austràlia i Sudàfrica i va actuar a ciutats com Sidney i Melbourne. Aquells dies acompanyava a una cantant i també tocava - en els mateixos recitals - obres per a piano sol de compositors espanyols, entre ells Enric Granados del qual n’era un molt bon intèrpret.

Després de la guerra encara va fer algunes actuacions més com a solista amb orquestra: el 14 de novembre de 1942 en un concert al Palau de la Música organitzat per la “Deutschen Kregs Winterhilfswerke”, va interpretar amb el Concert per a piano núm. 22 de Mozart i el 25 de novembre de 1949 va tocar “Le Djinns” per a piano i orquestra de César Franck amb l’Orquestra Municipal dirigida per Eduard Toldrà, gran amic del mestre amb el que va col·laborar en nombrosos recitals durant la seva joventut. També el 6 de juliol de 1943 Vallribera va tocar els Concerts per a dos pianos de Bach i Mozart amb Guillem Garganta (que havia estat el seu mestre) al Palau de la Música, acompanyats per l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per Josep Sabater. El 3 de juliol de 1944 va interpretar amb Garganta, Josep Maria Roma i Luis Galve els Concerts per a dos, tres i quatre pianos de Bach també al Palau de la Música. El duo de pianos Vallribera-Garganta va tenir una certa estabilitat amb interessants recitals que van tenir lloc entre 1940 i 1944.

El dia 27 de febrer de 1941 va fer un important recital de piano al Palau de la Música en que va tocar un extens programa que incloïa obres de Bach, Beethoven, Chopin, Liszt, Brahms, Halffter, Turina, Marquès, Garreta i Granados. Durant la preparació d’aquell recital va tenir una important lesió en un dit que de forma gradual va anar empitjorant i fou el desencadenant de que deixés d’actuar com a solista. A les seves memòries ho explica així: “Durant la preparació del programa del meu recital del Palau vaig notar que el dit del mig de la mà esquerra no funcionava com calia. No obstant això, vaig fer el concert que va anar molt bé, però de mica en mica el dit anà empitjorant. (...) Aquest contratemps em preocupà molt, ja que limitava la meva actuació per a l’execució d’algunes obres en què la mà esquerra tingué un treball delicat. (...) M’obligà  a buscar noves i complicades digitacions i, malgrat aquesta dificultat, he tocat en concert la Sonata de César Franck, les de Brahms, dues de Beethoven, dues de Mozart i un trio de Schubert, un de Schumann i dues sonates del mateix autor. Sonates de Ravel i Debussy, de Prokofiev, Grieg... Què n’havia de fer d’equilibris, per amagar aquest defecte! (...) Aquest contratemps ajudà que definitivament renunciés a la carrera de concertista solista. Dic que hi ajudà perquè tampoc em sentia gaire inclinat a seguir-la per temperament i per les circumstàncies, ja que havia de procurar per la família. (...) Per aquest motiu no ha estat cap trauma, per mi, renunciar a unes activitats de més volada, ja que he tingut la sort de fer-me un lloc en la música de cambra i en la pedagogia, a la qual em vaig dedicar de ple.

El pedagog

El 20 de desembre de 1932 fou nomenat professor de piano del Conservatori del Liceu. Des d’aquesta arribada al Conservatori del Liceu, quedarà ben fonamentada la posició pedagògica futura del Mestre. La qualitat de la seva tasca diària es veurà reconeguda per la Junta Directiva del Conservatori en forma de successius nomenaments. Primer com a professor de piano i posteriorment, l’accés al grau superior d’aquesta assignatura acompanyant el que havia estat el seu mestre, en Guillem Garganta; també li fou confiat l’apartat de la Música de Cambra i l’assignatura d’Acompanyament. Mes endavant va arribar a ser director del Conservatori, després d’ocupar els càrrecs de subdirector i director adjunt.

Des de la seva càtedra de piano va ser el responsable de confeccionar els programes de l’assignatura de piano. En els programes s’incloïa juntament als compositors clàssics una quantitat important d’obres d’autors contemporanis i també moltes de compositors catalans com  Manuel Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Antoni Massana, Joaquim Zamacois, Jaume Pahisa, Xavier Benguerel, Joaquim Serra, Joan Guinjoan, Joan Massià entre molts altres.

La impressionant tasca desenvolupada pel Mestre Vallribera pel que fa a la pedagogia pianística va tenir lloc sempre al Conservatori del Liceu. La legió d’alumnes que passaran per les seves mans i rebran el seu magisteri són un argument incontestable del seu prestigi professional; alumnes de totes les condicions socials i de diverses procedències. Alguns dels seus alumnes van ser: Francesc Burrull, Lleó Borrell, Anna Maria Albors, Joan Almirall, Mercè Capdevila, Anna Maria Cardona, Ludovica Mosca, Manuel Ruíz o Eulàlia Solé.

L’herència dels continguts pedagògics van quedar ben recollits en el seu llibre “Manual d’execució pianística i expressió” (1977). Aquesta manual és el resultat de molts anys d’experiència pedagògica però sobretot, com  diu ell,  és una obra de servei de manera que “sigui útil als professors novells, als joves professors de música”.

El compositor

Pere Vallribera conreà ocasionalment però amb èxit la composició. El seu catàleg està format per cançons, goigs, nadales, harmonitzacions de cançons, peces per a piano i un bon nombre de sardanes, moltes d’elles premiades en concursos i interpretades per diverses formacions.

Testimonis

“En Vallribera era un músic artista i un personatge d’una gran riquesa intel·lectual i capacitat intuïtiva. Tenia un peculiar interès per la formació cultural dels alumnes. Les nostres converses versaren principalment sobre aquest aspecte integrant del fet musical”

Josep Maria Llorens

 

“Era una persona extraordinària i fàcil de tracte, amb aquesta frase definiria el seu esperit. (...) T’explicava les coses amb una gran senzillesa , sense imposicions de cap tipus. (...) Rebia d’ell una docència completa, una docència humanista”.

Maria Dolors Benejam

 

“Malgrat la seva brillant carrera com a concertista i pedagog (...) va ser un home admirablement humil, molt intel·ligent i amb un sentit de l’humor refinadíssim”.

Manuel García Morante

 

“Un gran ésser humà. Desprenent bondat, en tot el seu entorn, un grandíssim músic. Tinc molts i grans records d’ell. (...) La seva mirada desprenia tendresa, alegria del que jo feia setmana rere setmana. (...) Tantes i  tantes alegries i entusiasme per la música... És una vivència que sempre he portat i porto amb mi. Gràcies Mestre!”

Eulàlia Solé

 

“Quan tenia tretze anys, vaig començar a estudiar amb el Mestre Vallribera i aquella mà, ara recolzada damunt l’espatlla, m’anava marcant els ritmes, els tempos forts, els pianos, els crescendos o diminuendos, rubatos o rallentandos, que convertia les notes en música. Ha passat els anys i la seva mà segueix damunt la meva espatlla.

Anna Maria Cardona

 

“Els qui el van conèixer poden definir-lo com el gran pianista i mestre que fou, però també saben, també sabem, que la seva manera de ser i d’estimar van ser la millor lliçó que ens podia oferir, eterna lliçó. Aquest és el gran èxit de la seva existència.”

Berta Vallribera i Mir



Enregistraments

Martín Lizcano de la Rosa (1903-1981)
Hay en mi jardín
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
EMI 1932
Font: 
EMI 1932 © Arxiu familiar Pere Vallribera

Karol Szymanowski (1882-1937)
La Fontaine d´Aretuse (Mythes op. 30)
Intèrpret/s:
Henri Lewkowicz / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Decca 1958
Font: 
Decca

Ludwig van Beethoven (1770-1827)
Sonata en si bemoll major Anh. 4 per a flauta i piano (I. Allegro)
Intèrpret/s:
Jean Pierre Rampal, flauta / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Enregistrament en directe 1961
Font: 
Còpia privada © Arxiu familiar Pere Vallribera

Eduard Toldrà (1895-1962)
Cançó de l´amor que passa
Intèrpret/s:
Emili Vendrell, tenor / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Belter
Font: 
Belter © Arxiu familiar Pere Vallribera

Richard Strauss (1864-1949)
Sonata per a violoncel i piano en fa major, op. 6
Intèrpret/s:
Josep Trotta, violoncel / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Enregistrament privat, Sabadell 1963
Font: 
Còpia privada cedida per Eli Trotta

Joaquin Nin (1879-1949)
"Jota Valenciana" i "Canción gallega" per a veu i piano
Intèrpret/s:
Conchita Supervia, mezzo / Pere Vallribera, piano
Enregistrament original: 
Pearl 1932
Font: 
Pearl 1932 © Arxiu familiar Pere Vallribera



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN