")
Francesc Costa
Domini públic
Primer recital de Francesc Costa al Palau de la Música, amb el pianista Tomàs Buxó, 1911
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Francesc Costa c. 1911
Autor: Cunill / Domini públic
Recital al Palau de la Música amb el pianista Ricard Vives, 1914
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el pianista Tomás Teran, 1917
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Francesc Costa
Domini públic
Dos concert amb el pianista Tomás Teran i l´Orquestra de l´Associació d´Amics de la Música dirigida per Francesc Pujol, 1919
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
"El violinista" de Pablo Gargallo, 1920
© Museu Nacional d´Art de Catalunya
Dos concerts Francesc Costa-Gaspar Cassadó-Blai Net al Palau de la Música, 1921
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Trio Costa-Cassadó-Net
Domini públic
Dos concert al Palau de la Música amb Francesc Costa i Gaspar Cassadó, 1921
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Retrat de Francesc Costa
Domini públic
Dos recitals amb el pianista Enric Monturiol-Tarrés
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa de l´estrena del Concert per a violí de Juli Garreta amb l´Orquestra Pau Casals, 1925
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Pintura de Valentín de Zubiaurre
Domini públic
Recital amb Antonia Sancristofol en el que estrenen la Sonata de Jaume Pahissa, 1926
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Escultura de Jaime Duran
Domini públic
Tres caricatures del violinista realitzades per Bagaria, Picarol i Bon
Domini públic
Recital al Palau de la Música en el que el violinista va interpretar el Poema de una Sanluqueña de Turina acompanyat pel mateix compositor, 1928
Domini públic
Recital amb el pianista Alexandre Vilalta, en el que estrenen "Altitud" de Frederic Mompou, 1929
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Un programa de dos concerts Costa il·lustrat amb un dibuix de Ricard Canals, 1930
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Retrat de Ramon Casas
Domini públic
Recital de Francesc Costa amb Alexandre Vilalta, 1931
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa d´un concert en que Costa va interpretar el Concert Militar de Gustavo Pittaluga amb l´Orquestra Pau Casals, 1933
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Francesc Costa amb els seus alumnes
Domini públic
Francesc Costa, anys 30
Domini públic
Recital amb Blai Net, 1939
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Anunci d´un recital amb Blai Net, 1940
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Program d´un concert de Sant Esteve en que el violinista va interpretar el Concert en re major de Mozart i el Concert de Mendelssohn, 1941
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Rerat de Francesc Costa c. 1944
Autor: Otho Lloyd / Domini públic
Retrat de Francesc Costa c. 1944
Autor: Otho Lloyd / Domini públic
Concert de Sant Esteve, 1945
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Francesc Costa en un concert al Palau de la Música, anys 40
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Amb l´escultor Josep Clarà.
© Arxiu Família Omedes
Costa amb Eduard Toldrà
Domini públic
Escultura de Ramon Llisas
© Fototeca.cat
"La colla" d´Olga Sacharoff. A la pintura es poden identificar a Eduard Toldrà, Francesc Costa, Josep y Frederic Mompou, Francesc Costa, Antoni Vila Arrufat, Josep Amat, Gabriel Amat, Rafael Benet o Josep Puigdengolas.
© Museu Nacional d´Art de Catalunya
Francesc Costa
Domini públic
Programa d´un concert en que el violinista interpreta el Concert en re menor de Tartini i el Concert de Beethoven, 1950
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital amb el pianista Pere Vallribera, 1951
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Francesc Costa amb Ava Gardner, Alícia de Larrocha, Joan Torra, Ricard Lamote de Grignon, Baldomero Xifré Ferrer entre d´altres. Fira del dibuix de Barcelona, 1956
© Barcelodona
Concert a l´Il·lustre Col·legi d´Advocats
© Arxiu Família Omedes
Recital amb la pianista Antonia Pich Santasusana, 1956
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Darrer concert de Francesc Costa, 1958
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Francesc Costa
Autor: Francesc Català Roca / Domini Públic

Francesc Costa

Barcelona 11-02-1891 - 16-12-1959

Francesc Costa i Carrera va néixer a Barcelona l'onze de febrer de 1891, al carrer Bonaire del Born, al barri de la Rivera. Morí a la mateixa ciutat el 16 de setembre del 1959.

Va viure a la Plaça Tetuan número 14, on el seu pare, que també es deia Francesc i que venia de Fornells de la Selva, regentava una vaqueria i un petit local de begudes. La seva mare, Ventura, venia de la Pobla de Segur. L’any 1896 a Barcelona hi va haver una forta epidèmia de verola. El pare, el fill i una filla van caure greument malalts. El noi i el pare es van salvar, quedant-los la cara plena de marques, però la germana morí. Les marques eren tan visibles, que al pare la gent del barri l’anomenava “el gravadet”.

El pare volia que es dediqués a l'arquitectura, però en Cisquet, com l’anomenaven, s'engrescà a estudiar música gràcies a un amic i començà a estudiar solfeig i violí amb el mestre de música de l’Escola Municipal de Cecs, Félix de Santos, format amb Pablo Sarasate.

Als deu anys el van matricular a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb el violinista Clemente Ybarguren, deixeble de Jean-Delphin Alard i gran amic de Sarasate. Durant la seva estada a l'Escola Municipal de Música va conèixer Eduard Toldrà, estudiant de violí quatre anys més jove que ell. Entre ells va iniciar-se una gran amistat que perduraria tota la vida.

El 16 de novembre de 1907, amb setze anys, tenim constància del que podria ser el seu primer concert, acompanyat pel pianista Ricard Vives. L’any següent va obtenir la millor puntuació en un renyit concurs i va guanyar una pensió de l’Ajuntament de Barcelona per a continuar els seus estudis de violí al Conservatori de Brussel·les amb el professor Alfred Marchot, deixeble i gran amic d'Eugène Ysaÿe i de Mathieu Crickboom.

A Brussel·les, amb només dinou anys, li van concedir el prestigiós Premi Van Hal, on participaven joves d’arreu d’Europa. Davant l’alt aprofitament dels estudis de violí, l’Ajuntament de Barcelona li renovà la pensió amb 2000 pessetes més. Costa va acabar els estudis a Bèlgica el desembre de 1910, obtenint el Primer Premi en els exàmens finals, tocant el Concert núm. 1 de Max Bruch. Tant el seu professor Alfred Marchot com el públic assistent van alabar molt el seu gran virtuosisme.

En agraïment a l’Ajuntament pel seu mecenatge, el 4 de març de 1911 va realitzar un recital al Palau de la Música Catalana amb el pianista Tomàs Buxó. Va obtenir molt èxit i la Revista Musical Catalana en va fer crítica molt positiva: ''Els progressos que en Costa ha fet són realment extraordinaris. Avui és ja un violinista de primer ordre. Té un mecanisme excel·lent, toca amb una seguretat i una ardidesa admirables. Té un temperament de vertader virtuós. Pot augurar-se-li, si no es descuida d’insistir, un esdevenidor brillantíssim. (...) Un èxit, en definitiva que consignem amb goig.''

Després d’aquest recital va tornar a Brussel·les per ampliar els estudis. A finals del mateix any s'establí a París on començà una gran carrera concertística. Va actuar com a solista a les principals sales de la ciutat, com la Salle Pleyel i la Malakoff. Sovint era solicitat per tocar als cercles més selectes del panorama musical parisenc. Les seves interpretacions despertaven sempre una gran admiració i se li començaven a obrir perspectives d’una important trajectòria internacional. Durant la seva estada a França també va fer concerts a Anglaterra, Alemanya, Àustria, Egipte i Turquia.

El 1914, en esclatar la Primera Guerra Mundial es troba a França i decideix tornar a Catalunya. Els barcelonins tenen referències dels grans èxits que ha obtingut en diferents capitals europees i hi ha molta expectació per escoltar Francesc Costa, tal com evidencia la premsa de l'època: “Crece el interés para assistir al concierto que, organizado por la “Asociación de Música da Camera”, dará mañana jueves, día 15, el reputado violinista Francisco Costa, secundado por el conocido pianista Ricardo Vives”.

L’èxit va ser tan aclaparador (la premsa va parlar de “ruidoso éxito”) que es va programar un segon concert el 24 d'octubre amb entrada lliure a la recent inaugurada Sala Mozart, perquè tothom qui desitgés conèixer aquest gran violinista ho pogués fer. Tot i ser un dia plujós i fred la sala estava plena i va rebre excel·lents crítiques.

Entre 1914 i 1919 Costa va col·laborar amb el gran pianista valencià Tomás Terán (que després s'establiria al Brasil amb Villalobos). Varen fer concerts arreu d'Espanya obtenint èxits a totes les capitals. En referència al concert d'abril de 2015, a la Sala Filarmónica de Bilbao, la Revista Hispano-Americana va publicar: ''Emana tal fuerza de toda su persona, que los nervios del público acaban por ponerse al unísono de los suyos. Francesc Costa es un sugestionador, un domador de públicos y estos se le rinden sin resistencia, sin examen, aceptando sus exuberancias de mímica, humillados, vencidos''.

Durant el seu pas per Bilbao el duo Costa-Terán va visitar el Palau de Llodio. Luis de Urquijo Landecho, II Marquès de Bolarque, mecenes i musicòleg va donar un violí Pietro Guarnieri del 1735 a Costa i un piano de cua a Terán.

A Barcelona, el 31 de desembre de 1915, va gravar alguns discs per La Voz de su amo interpretant amb el pianista Guillem Garganta obres de Bach, Kreisler i Fraçoise Schubert. El 1915 i 1917 va realitzar concerts per Andalusia i el Rif amb el pianista Fernández-Benítez i alguns amb el gran violoncel·lista Juan R. Casaux.

El 1919 va començar a fer concerts amb el Trio Francesc Costa - Gaspar Cassadó - Blai Net. El 1920, gràcies a l'empresa de concerts Quesada & Grassi, va fer una gira per Sudamèrica amb el pianista valencià Leopoldo Magenti. La gira va incloure ciutats com Buenos Aires, Rosario, Montevideo o Bogotá. La Revista Musical Catalana se’n féu ressò reproduint alguns paràgrafs del diari El Día de Montevideo. Les crítiques evidenciaven que Costa tenia una forma de tocar única, pròpia, amb una tècnica que utilitzava per fer art i no per mostrar el domini virtuós del violí.

Aquest mateix any (1920) començà a teballar com a professor de violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que més tard esdevindria Conservatori Municipal de Música, situat al Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella. A partir d'aquest moment va centrar els seus concerts a Barcelona i diferents ciutats espanyoles presentant-se arreu com a “violinista català”. Era molt conegut per la societat del moment i tenia un gran èxit. Durant la dècada dels anys 20 va ser portada de diferents revistes de l’època.

Amic de molts artistes, Costa tenia una fesonomia molt peculiar i un caràcter franc i obert. Va ser immortalitzat en més de 1.000 obres, entre fotografies, pintures, escultures, dibuixos i caricatures. Destaca l'escultura que li va fer Pau Gargallo entre 1920 i 1923.

L'any 1924 se celebrà la primera edició del Premi Parramon. Francesc Costa, Mathieu Crikboom, Eduard Toldrà, Frank Marshall i Miquel Llobet en varen ser els membres del jurat. Guanyà el 3 primer premi el jove violinista Joan Coll Gili. Anys més tard, el 27 de maig de 1931 la seva alumna Rosa Mas guanyaria el Premi Parramon.

El públic esperava amb entusiasme cada concert de Francesc Costa. El 1924 va tornar a actuar al Palau de la Música, acompanyat del pianista Antoni Farrarons. La crítica musical del moment va afirmar que ''l’auditori es desfogà en ovacions al final de cada temps, però molt especialment en l’Adagio, dit amb tanta expressió i vehemència, el seu record és dels que perduren. Fins i tot, el públic no era pas cansat d’escoltar les belleses que el violinista català sap produir i, entre ovacions, li calgué executar encara dues obres fora de programa. El seu record són d’aquells que no s’obliden''. Aquest darrer comentari ens informa d’aquell punt on l’artista es comunica de tal manera amb el públic que ja formarà part de la seva memòria cultural. És difícil trobar comentaris d’altres intèrprets amb aquesta intensitat.

Durant la carrera concertística de Francesc Costa, on més a gust es sentia de retrobar-se amb el seu públic, era al Palau de la Música. Al Centre de Documentació de l'Orfeó Català hi ha documentats més de cent concerts, des del 1911 fins la dècada dels 50.

És interessant remarcar el recolzament que va donar als compositors catalans contemporanis estrenant les seves obres. El 1925 al Palau de la Música, amb l'Orquestra Pau Casals dirigida pel mateix Casals estrenava el Concert per a violí i orquestra de Juli Garreta i el 1926 va estrenar la Sonata per a violí i piano de Jaume Pahissa.

Durant la dècada dels anys 20 a través de l’entitat “Concerts d’estiu”, va realitzar recitals a diferents indrets de Catalunya. Artistes com Mercè Plantada, Joan Manén o Emili Vendrell també actuaren en aquests concerts. Al mateix temps Costa va tenir un protagonisme important dins els “Concerts Blaus”, sessions musicals selectes i íntimes que se solien celebrar al Palau. El 1926 participa en tres concerts acompanyat del pianista Frederic Longás. Al darrer varen estrenar la Sonata per a violí i piano d’Enric Morera. Les crítiques foren molt bones: ''art ple de passió i d’intensa expressivitat; el públic que l’escoltava embadalit li dedicà fervorosos aplaudiments; interpretacions perfectíssimes; brillantor i puresa; ha triomfat novament el nostre violinista''.

Durant la tardor del 1927 va realitzar una important gira de concerts per diverses ciutats espanyoles acompanyat pel pianista Alberto Roca. A finals de setembre i principis d’octubre va tocar a Salamanca. La crítica va dir: ''Costa ha tocat per tota Europa, Nord i Est d’Àfrica, i té la perfecció tècnica d’Elman, Kobelik i Zimbelist, amb una bellesa de so i expressió, que no té cap rival entre els artistes del violí''.

Durant tots aquests anys va compaginar la tasca docent amb els concerts. Durant les gires el seu amic Eduard Toldrà s'encarregava de portar la seva classe. Entre el 1927 i el 1931 als ''Concerts Blaus'' el va acompanyar el pianista Alexandre Vilalta. El 1929 estrenen al Palau “Altitud” de Frederic Mompou. Costa també tocà com a solista amb l’Orquestra d’Estudis Simfònics dirigida per Eduard Toldrà interpretant el Concert de Mendelssohn. En l’anunci Costa és considerat com ''l’artista de l’expressió i de l’emoció''.

El 4 de març de 1934 es va celebrar un altre recital al Palau de la Música acompanyat al piano per Vilalta. El concert tornà a ser un èxit de públic i segons la crònica al Butlletí de l’Orfeó "Costa és un artista que ja té el seu públic, fidel i devot, que no es cansa pas mai d’escoltar i aplaudir". Costa sempre compromès amb la creació contemporània va interpretar amb Vilalta el “Duo Concertant” d’Igor Stravinsky, obra composta el 1932.

Els concerts de Costa al Palau de la Música sempre tenien un gran èxit; pels admiradors eren una tradició de cita obligada. El crític Joan A. Rosales remarcava la gran unió de Costa amb el violí “el gran músic entregat a l’instrument, i com si tots dos a l’ensems es desfessin, convertint-se el resultat amb aquella música tan agradable”.

El 1936 al Teatro Español de Madrid va realitzar tres concerts com a solista, amb una orquestra dirigida per José Maria Franco; compartí escenari amb el cèlebre pianista Jorge Bolet. Alguns d'aquests concerts foren radiats en directe per Unión Radio.

Des de l'inici de la Guerra Civil Espanyola fins el 1938, no hi ha constància de cap concert del violinista. El 22 d’agost de 1938 surt publicat a la Gaseta Municipal de Barcelona que l’Escola Municipal de Música atorga a Costa una llicència d'un mes per fer concerts a l’estranger.

El 28 d’octubre de 1939 a la Revista Destino sota el titular “Reaparición de Francisco Costa”, Xavier Monsalvatge (gran amic i deixeble de Costa) va escriure una detallat article en el que incideix en el gran amor que el públic li té, tant per la qualitat de les seves interpretacions, com per l’acurada elaboració dels programes, que van des del lirisme més sublim fins al virtuosisme més espectacular.

Com a mostra de la popularitat del violinista, cal destacar que fou protagonista d'un documental. El director de cinema Ignacio F. Iquino, el març del 1940, va gravar un documental musical de deu minuts anomenat “Concierto Costa”, amb la productora Emissora Films. La pianista que va acompanyar-lo durant el rodatge fou Mercedes Font. Sembla que aquest documental s'ha perdut, doncs un incendi va destruir la nau de Castelldefels on Iquino guardava tots els materials cinematogràfics.

Durant la postguerra va fer concerts per Catalunya compartint escenari sobretot amb el pianista Blai Net i amb Eduard Toldrà. A nivell espanyol tenim constància d'un concert el 1948 a Las Palmas de Gran Canària, acompanyat de la joveníssima pianista Alicia de Larrocha.

El 1945 va guanyar la plaça de professor de virtuosisme al Conservatori Superior de Música de Barcelona, amb una retribució de 3000 pessetes l’any. Durant els anys que fou professor de violí a l'Escola Municipal i després Conservatori va tenir grans alumnes com Rosa Mas, Rafael Ferrer, Jacinta Torner, Adrià Sardó, Delfina Garayoa, Xavier Montsalvatge o Mercè Wert.

Francesc Costa es va casar als cinquanta-nou anys amb Berthe Willotte vídua del seu amic Melcior Marial. Tots tres s'havien conegut a l'època d'estudiants a Brusel·les. A partir de 1950 per problemes de salut les actuacions del violinista eren més esporàdiques. El 27 de maig del 1950 Costa i Toldrà van interpretar el Concert per a dos violins de Bach com a solistes dirigits per Ernest Bour al Palau de la Música. El juny de 1955 fou entrevistat per la periodista Maria Dolores Orriols a la Revista Liceo. A l'entrevista parlava de diferents anècdotes de la seva vida musical.

Francesc Costa era molt conegut i apreciat pels cercles artístics de l'època. Se'l podia veure a La Pinacoteca del Passeig de Gràcia i formava part de La Colla, un grup d’artistes i intel·lectuals que es reunien a casa del col·leccionista Francesc Pérez de Olaguer per a fer-hi tertúlia. Mompou, Toldrà, Olga Sacharoff o Otho Lloyd en formaven part.

El novembre de 1956, en motiu del 75è aniversari del Real Círculo Artístico es va realitzar al Palau de la Música un recital de Francesc Costa. Va interpretar el Concert de Tartini i la Simfonia Espanyola de Lalo. Monsalvatge va escriure: “tocó en inferioridad física, sobretodo en la segunda parte de la audición, que fue colapsada por un calambre que agarrotó su mano izquierda”. Tot i això va agrair a Costa tot el que representava per a la vida artística barcelonina.

La seva darrera actuació a Barcelona va tenir lloc el 20 d'abril de 1958, en motiu del cinquantenari del Palau de la Música. El mes d'agost, al Jardins de l'Orfeó Vigatà, va realitzar el seu darrer concert. En l'article signat per A.Ll. podem llegir: “Costa tuvo una noche totalmente feliz”; va tocar “La Follia” de Corelli i el Concert de Tartini. El públic el va aplaudir amb entusiasme.

El mes de novembre de l’any 1958 va ser el president del jurat d’un concurs de violí organitzat per Joventuts Musicals de Barcelona i el Patronat del Festival de Música de S’Agaró, per adjudicar dos violins donats pel mecenes nordamericà Mr. Thomas Fwich. En el jurat també hi havia Joan Massià i els deixebles de Costa Xavier Montsalvatge i Rafel Ferrer.

El juny de 1959, ja malalt i amb més de 39 graus de febre, va formar part per segona vegada, del jurat del Concurs Marguerite Long- Jacques Thibaud a París. Aquest fet demostra el seu alt sentit de dignitat, compromís i professionalitat.

Francesc Costa va traspassar el 18 de setembre del 1959 com a conseqüència d’una malaltia hepàtica. Els diaris ABC i La Vanguardia li van dedicar espais importants. Xavier Monsalvatge va fer un escrit d’homenatge a la revista Destino el 26 de setembre i encara un altre més complet, amb la biografia, el repertori, les gires, els pianistes acompanyants i recordant la seva relació d’amistat.

De forma pòstuma, l'any 1974, la seva esposa Berthe Willotte, va organitzar el Concurs Nacional de Violí Francesc Costa, amb un premi de 25.000 pessetes. Els concursants havien de tocar, a més de capricis de Paganini, obres del repertori de Costa, com la Simfonia Espanyola d’Eduard Lalo o Tzigane de Ravel.

La darrera informació que fa referència al violinista, és l'homenatge que el Reial Cercle Artístic li va fer el 15 de desembre de 1998, als 40 anys de la seva mort. Hi van assistir Xavier Turull, la filla d’Eduard Toldrà i familiars i amics de Costa. El violinista català Francesc Costa va ser un gran exemple de força, dignitat, perseverança i compromís, posant sempre la seva tècnica i el seu virtuosisme al servei de l'art.



Enregistraments

Fritz Kreisler (1875-1962)
Sicilienne et Rigaudon
Intèrpret/s:
Francesc Costa, piano / Guillem Gargana, piano
Enregistrament original: 
Barcelona, 1915 (Barcelona: Gramofono 1917)
Font: 
Barcelona: Gramófono 1917 © Biblioteca de Catalunya

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Aria de la Suite en re major
Intèrpret/s:
Francesc Costa, piano / Guillem Gargana, piano
Enregistrament original: 
Barcelona, 1915 (Barcelona: Gramofono 1917)
Font: 
Barcelona: Gramófono 1917 © Biblioteca de Catalunya

Fritz Kreisler (1875-1962)
Andantino in the style of Martini
Intèrpret/s:
Francesc Costa, piano / Guillem Gargana, piano
Enregistrament original: 
Barcelona, 1915 (Barcelona: Gramofono 1917)
Font: 
Barcelona: Gramófono 1917 © Biblioteca de Catalunya

Françoise Schubert
L´abeille
Intèrpret/s:
Francesc Costa, piano / Guillem Gargana, piano
Enregistrament original: 
Barcelona, 1915 (Barcelona: Gramofono 1917)
Font: 
Barcelona: Gramófono 1917 © Biblioteca de Catalunya

Fritz Kreisler (1875-1962)
Pavanne
Intèrpret/s:
Francesc Costa, piano / Guillem Gargana, piano
Enregistrament original: 
Barcelona, 1915 (Barcelona: Gramofono 1917)
Font: 
Barcelona: Gramófono 1917 © Biblioteca de Catalunya



Enllaços

CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN