")
Blanca Selva
Domini públic
A la classe de Sophie Chéné - preparatori del Conservatori de Música de París - 2a fila, 3a des de la dreta
© Associació Blanca Selva
Blanca Selva adolescent
© Associació Blanca Selva
Programa del 280è concert organitzat per la Société Nationale de Musique on participa Blanca Selva, 1900
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa de concert organitzat per la Association Musicale de Privas on participa Blanca Selva, 18-11-1900
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Blanca Selva, c. 1910
Caricatura de Blanca Selva
Autor: Caricatura de Charles Constantin, 1903 © musicologie.org
Tres programes de la integra de l´obra de Bach interpretada a la Schola Cantorum de París, 1904
© Associació Blanca Selva
Partitura autògrafa d´Isaac Albéniz de “Triana” de la suite Iberia. Obra dedicada a Blanca Selva.
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Amb Vincent d´Indy
© musicolgie.org
La classe de composició de Vincent d´Indy a la Schola Cantorum. Entre els alumnes Blanche Selva, René de Castéra -dret, 4rt des de la dreta - i Vincent d´Indy al piano
© Associació Blanca Selva
Caricatura de Blanca Selva, 1908
Autor: A. Dalliés © Associació Blanca Selva
Blanca Selva amb el compositor René de Castéra
Domini públic
Programa del concert de Blanca Selva a Angers, 1913
© Associació Blanca Selva
Programa del concert benèfic a la sala Saint-Jean de Lyon on participa Blanca Selva entre d altres artistes, 1914
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa del recital de piano de Blanca Selva al Conservatori de Vannes, 1914
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Blanca Selva
© Associació Blanca Selva
Programa de concert a càrrec de Blanca Selva a la sala de la Schola Cantorum de París, 11-02-1917
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa de quatre concerts de música moderna a càrrec de Blanca Selva a la Sala des Agriculteurs de París, 1918
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa de concert de música txeca a París a càrrec de Blanca Selva, 07-10-1919
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa d´un concert extraordinari de música francesa a càrrec de Blanca Selva a Praga, 1919
© Associació Blanca Selva
Blanca Selva c. 1919
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
17de novembre-Programa d´un recital de piano a càrrec de Blanca Selva com a professora del Conservatori de Praga, 1920
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Blanca Selva, 1920
Domini públic
Programa de les dues sessions a càrrec de Blanca Selva i el Quartet Txec a la sala Gaveau de París, 1920
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa del concert de Blanca Selva i l´Orquestra Filharmònica de Praga, 1920
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Programa de concert homenatge a Déodat de Séverac a càrrec de Blanca Selva i Marie Louise Rollan-Mauger al Conservatori de Lyon, 12-05-1921
Blanca Selva amb el violinista Joan Massià i el violoncel·lista Jean Witkowski
© Associació Blanca Selva
Croquis de Blanca Selva
Autor: Joaquim Renart © Biblioteca de Catalunya
Blanca Selva tocant
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Blanca Selva amb les seves alumnes
Domini públic
Anunci dels Concerts Blaus. Dibuix de Ricard Opisso.
Domini públic
Recital amb Joan Massià a Anvers, 1928
Programa de concert a benefici de les beques de la Schola Cantorum a càrrec de Blanca Selva, 1928
© Fons Blanca Selva - Museu de la Música
Blanca Selva al seu estudi
© Associació Blanca Selva
Caricatura Blanca Selva
Autor: Joan Junceda
Duo Massià-Selva
© Associació Blanca Selva
Recital amb Joan Massià al Palau de la Música, 1930
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català

Blanca Selva

Brive-la-Gaillarde (França), 29-01-1884 - Saint Amant-Tallende (França), 03-12-1941

Durant els primers trenta anys del segle XX, Blanca Selva va tenir un paper molt especial en el panorama musical de la seva època. La història la recorda com una pianista excepcional i una pedagoga revolucionària que va crear un mètode d’ensenyament qualificat d’original.

Procedent d’una família establerta durant diversos segles a les afores de Prades, al departament del Rosselló, Blanca Selva va néixer a Brive-la-Gaillarde el 29 de gener de 1884. Els seus dons innats pel piano es van revelar a l’edat de quatre anys i mig amb professors locals que es sorprengueren de la rapidesa dels seus avenços aconseguits. Als nou anys fou inscrita a la classe preparatòria del Conservatori de París, on va obtenir la Primera Medalla per tot seguit ser admesa per estudiar durant el primer any amb Alphonse Duvernoy. Al Conservatori només hi estaria un any, incapaç de suportar l’ambient competitiu que hi regnava tan lluny de l’esperit musical al qual volia dedicar la seva vida. Aquesta renúncia és per si mateix, una demostració de la forta personalitat d’aquest jove prodigi que, de fet, ja tenia un domini absolut del piano; sis mesos després de la seva marxa va fer un concert amb èxit a Lausana amb obres de Bach, Beethoven, Schubert, Chopin, Liszt i Saint-Saëns.

Descobreix accidentalment la música de Vincent d’Indy durant un concert a Ginebra en que s’interpreta la “Simfonia sobre una cançó francesa de muntanya”. Poc temps després, a Valence, el compositor coneix a la pianista i l’escolleix per a impartir classes com a professora de segon grau a la Schola Cantorum. En aquell moment només tenia divuit anys. Romangué a l’Schola com a professora durant vint anys.

Aquesta breu introducció de la vida de Blanca Selva ja és per si mateixa molt poc comuna. Molt ràpidament Selva es va donar a conèixer a través de les seves dues activitats principals, com a intèrpret i com a professora. De fet, la faceta de concertista fou per a ella només una forma més viva i directa de practicar una educació per a la qual ja havia establert amb detall un enfocament metodològic. Fascinada pels dons que posseïa, decidí transmetre'ls a tantes persones com fos possible per així elevar-los cap a les belleses de l'Art. Amb aquest objectiu dedicà la seva vida a l’ensenyança

A la Schola Cantorum i estant en contacte amb els nombrosos estudiants privats que havia format, Blanca Selva va desenvolupar els fonaments del nou mètode d’ensenyament del piano que va desenvolupar en el seu tractat de referència, “Ensenyament musical de Tècnica del piano”: preparació necessària de les diferents parts del cos per tal d’adquirir llibertat i precisió de moviment per a la correcta conducció de l’actuació; el paper i la manera d’utilitzar la gravetat en la producció del so encarnats per tres tipus d’atac, joc sostingut, joc brillant i joc indiferent; importància fonamental de l’accent del qual la recerca i la bona execució condicionen la qualitat i la precisió de l’expressió musical. Blanca Selva no volia formar virtuosos, sinó verdaders músics. “La tècnica prové de l’expressió”, deia ella. “La tècnica existeix perquè l’expressió la reivindica imperiosament com el seu únic mitjà d’existència. És per això que només la veritable tècnica, provinent de l'expressió, coneix les necessitats artístiques i permet l'expressió, i l’expressió només és possible per a aquells que tenen la tècnica necessària.” La Schola Cantorum no fou la institució ideal per acollir aquest enfocament el qual exigia als professors de l'escola replantejar-se molts aspectes pedagògics. Blanca Selva ho va discutir llargament amb Vincent d´Indy el qual, tot i considerar-lo un mètode excel·lent, no volia convertir-lo en l'únic de l'escola. Aquesta va ser la causa de la sortida de Selva de la Schola Cantorum. Tot seguit la pianista va crear amb Cécile Piriou Kunc la seva pròpia estructura d’ensenyament. Es va formar, en una vintena de ciutats franceses, diversos grups d'estudiants educats sota la supervisió d'un professor certificat i format en el mètode, amb diversos recursos didàctics addicionals. En les seves gires de concerts, Blanca Selva es dedicava a fer un seguiment i supervisar aquests grups, corregint qualsevol disfunció i actualitzant determinades pràctiques. Des de 1921 i fins el 1927 es van instituir cursos d’estiu al Mas del Sol de Brive la Gaillarde per perfeccionar els professors. Aquestes classes magistrals no incloïen només classes de piano. S'hi practicava gimnàstica rítmica segons els principis d'Emile Jaques-Dalcroze i s’ensenyava la història de la música. El 1925, Joan Massià s’encarregà de les lliçons de violí.

La creació de l’École Normale de Músique el 1919, permeté a Blanca Selva donar classes allà durant quatre anys, fent sis curs anuals. Joseph Guy Ropartz, nomenat director del Conservatori d´Estrasburg, li oferí un lloc com a professora superior de piano; va rebutjar la plaça degut a que els cursos d’interpretació anuals li ocupaven tot el temps. En aquest mateix període, d’octubre de 1920 a juny de 1924, Blanca Selva viatjà a Praga dos o tres cops l'any, com a professora associada de l'Escola de Mestres de Piano del Conservatori per ensenyar el seu mètode.

Establerta a Barcelona des del 1925, Selva va reactivar el grup d’estudiants que havia creat feia anys per instal·lar-lo a Virtèlia, una escola d'educació general. Més tard impartí classes a l’Acadèmia de Música de Barcelona, ??fundada el 1924 per Joan Llongueres i acollida per l'Escola Blanquerna. Igual que els cursos d’estiu a Brive, aquesta acadèmia ensenyarà piano, violí, ritme, teoria musical i història de la música. Per impulsar-la va sol·licitar la col·laboració de diversos amics i antics alumnes que havien esdevingut professors i especialistes en el seu mètode, com el violinista Joan Massià, amb el qual va forma duet, o Joan Llongueres, especialista en el mètode Jaques-Dalcroze. Més tard, després de 1930, quan Blanca Selva va deixar de poder fer concerts, continuà igualment l’activitat docent a l'Acadèmia i col·laborarà amb Pau Casals com a directora dels Estudis Musicals Blanca Selva, estructura creada per l'Associació Obrera de Concerts el 1934.

“L’ensenyament és la meva alegria terrenal i la meva raó de ser” ho escriu així, al butlletí dirigit a estudiants i professors dels Cursos d’estiu. Tenia directament o indirectament més de dos mil alumnes. Però el que constitueix una altra característica d’aquest ensenyament és que no sorgí d’aquell mètode cap gran nom que després pogués acreditar la qualitat d’aquell sistema. Mentre Claude François, Lucette Descave, Yvonne Lefébure i Jacques Février estan indissolublement lligats a l’ensenyament de Marguerite Long, la notorietat de la qual ells van difondre, res d’això succeí amb Blanca Selva. Mai va seleccionar cap alumne pel seu talent prometedor; només era necessari bona voluntat, constància i ganes de seguir els seus preceptes. Va tenir a les seves mans músics molt brillants com Berthe Poncy Jacobson, Libuse Novàkovà-Verychovà, Andrée Vidal, però l’objectiu no fou convertir-los en professionals. D’altra banda, va tenir molta cura de reenviar professors certificats com Rozanova Alexandrovna, Ruth Hanak, Rose-Marie Lillard Nott, Fructuoso Vianna, Elisabeth Stuckelberg i Emilia de Zubeldia als seus països d’origen per tal de difondre el seu mètode.

Però aquesta activitat vital no es va manifestar només als cursos o lliçons que donava, als seus escrits teòrics, les conferències que oferia o al temps que dedicava a pensar, assessorar i convèncer, sinó també a la interpretació en viu. "Veure tocar Blanca Selva és assistir a un màster", va escriure Jacques Hermann a “Art modern” el 1910. Això explica la gran obertura del seu repertori per cobrir el major nombre d'èpoques, estils, escoles, des d'obres per a clavicèmbal adaptades per a piano de compositors dels segles XVI i XVII, fins a les dels seus contemporanis, inclosos compositors barrocs, clàssics i romàntics. En els seus programes de concert es poden trobar més de cent quaranta compositors diferents, els més cèlebres i també aquells menys coneguts i que mereixien ser programats.

Johann Sebastian Bach fou un dels seus músics preferits. El 1903, va ser la primera pianista de tot França a tocar les Variacions Goldberg i, el 1904, als vint anys, va donar les obres completes per a teclat, excepte les d’orgue, del Cantor de Leipzig. A excepció de Claudio Arrau, cap pianista europeu no ha aconseguit aquesta gesta que va suposar fer 17 concerts monogràfics. Beethoven també va ser un del seus compositors predilectes. Les sonates per a piano, per a piano i violí, les Variacions Diabelli, les bagatel·les, van ser interpretades freqüentment. Gairebé contemporani d’ella, César Franck també va ser un compositor habitual en els seus programes. El “Preludi coral i fuga”, l’obra que interpretava amb més freqüència, sempre desencadenava l’entusiasme del públic i de la crítica; els estudiants de Franck coincidien en afirmar que les seves interpretacions haurien guanyat el beneplàcit del compositor.

La pianista va prestar molta atenció als compositors de la seva època, tant si eren propers a la Schola Cantorum com si no. Isaac Albéniz, Déodat de Séverac, Albert Roussel i Vincent’Indy foren els compositors que va interpretar més sovint. Va tocar gairebé els dotze quaderns d'Iberia d’Albèniz, després d'haver col·laborat al costat del compositor en simplificar, modificar determinats passatges i corregir proves. Va fer el mateix amb Déodat de Séverac, del qual va interpretar, juntament amb Ricard Viñes, les seves obres per a piano més importants: “En Languedoc”, “Cerdanya”, “Baigneuses au soleil”, “Sous les Lauriers roses”. Estrenà obres com “Rustiques” i la Suite en fa sostingut d’Albert Roussel. Vincent d’Indy li va dedicar dues composicions: la seva Sonata en Mi op. 63, una obra de gran complexitat que la pianista va desxifrar sense dificultat a partir del mateix manuscrit, i “Thème varié, Fugue et Chanson”. Aquestes dues composicions van ser escrites el 1907 i el 1926. La pianista també va estrenar el seu Quintet op. 81 el 1925.

Entre 1903 i 1926 Blanca Selva va estrenar més de cinquanta-cinc obres, entre les quals hi ha: “Variacions, Interludi i Final sobre un tema de Rameau” de Paul Dukas (1903), “Mon lac” de Georges Martin Witkowski (1921), Barcarola núm. 13 i Nocturn núm. 13 de Gabriel Fauré (1923) o composicions de Joseph-Guy Ropartz, Jean Roger Ducasse i Alberic Magnard entre molts altres. La pianista no es va afiliar mai a un petit nombre de compositors, com si ho van fer alguns dels seus col·legues (Marguerite Hasselmans, que va ser intèrpret habitual de Gabriel Fauré o Marguerite Long amb Maurice Ravel). La seva preocupació per donar a conèixer el major nombre de noves obres la va allunyar de qualsevol intent d’especialització. Sempre estava disponible per respondre a les necessitats dels seus col·legues de la Schola com Paul Le Flem, René de Castéra, Pierre de Bréville, Marcel Labey; va donar a conèixer a Georges Hüe, Georges Migot i Jean Cras. Va difondre al públic francès un bon nombre d’obres de compositors txecs com Václav Štepán, Vitezslav Novák, Josef Suk o Boleslav Vomaçka.

Aquest desig de difondre la música de la manera amb la màxima amplitud possible també explica l’amplitud del seu repertori abraçant compositors de molts països diversos. París era, per descomptat, la ciutat on actuava amb més freqüència, però no existia una ciutat de França, gran o mitjana, que no hagués tingut almenys una visita de la pianista; visitava regularment Montpeller, Nimes, Lyon, Rouen, Le Havre, Privas. Va viatjar per part d’Europa, Anglaterra, Bèlgica, Suïssa, Txecoslovàquia, Espanya, arribant a Sant Petersburg i Moscou.

El 1925 a Barcelona, Blanca Selva va fundar una duet estable amb el violinista Joan Massià. Tots dos van interpretar la integral de les sonates per a piano i violí de Beethoven així com sonates de Franck, Witkowski i altres compositors. En aquest període en què es va submergir en la vida musical de Catalunya, a més dels nombrosos concerts al Palau de la Música i diverses poblacions catalanes, va publicar molts articles sobre la seva concepció de la música a la Revista Musical Catalana, al butlletí de l’Orfeó Català, amb un anàlisi de les sonates de Beethoven, a la revista “Fruïcions” fundada per Pau Casals i a diversos diaris catalans inclòs “La Veu de Catalunya”. Va participar activament en la commemoració del centenari de la mort de Beethoven mitjançant una sèrie de concerts comentats, que van acabar amb una llarga conferència sobre el compositor. L'accident vascular que la va colpejar l'octubre de 1930 la va allunyar definitivament del públic, just després d'haver enregistrat nou peces, incloses el “Preludi coral i fuga” de Franck i la Partita núm. 1 de Bach; No obstant això, continuà la seva activitat docent. Maria Carbonell, Guillem Garganta, Xavier Gols, Josep Jordi Llongueres, Joan Pich i Santasusana foren alguns dels seus alumnes catalans. Aquests anys barcelonins també van ser els que va dedicar a la composició. Entre les seves obres destaquen: “Cants de Llum”, cinc peces per a piano i violí (1929) i “Deu melodies sobre poemes catalans” (1935). L'octubre de 1936, després de l’esclat de la Guerra Civil, va haver d'abandonar Barcelona a corre-cuita. Va passar prop de dos anys a Moulins i després es va traslladar a Saint Saturnin, a l'Alvèrnia, on va continuar rebent estudiants i composant. Va morir el 3 de desembre de 1942.



Enregistraments

Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Partita núm. 2 en Si bemoll Major
Intèrpret/s:
Blanca Selva, piano
Enregistrament original: 
Columbia, 1928
Font: 
CD Malibran-Music CDRG 177

Cesar Franck (1822-1890)
Preludi, Coral i Fuga
Intèrpret/s:
Blanca Selva, piano
Enregistrament original: 
Columbia, 1928
Font: 
CD Malibran-Music CDRG 177

Juli Garreta (1875-1925)
Sonata per a piano en Do Major (III. Sardana: ben ritmat)
Intèrpret/s:
Blanca Selva, piano
Enregistrament original: 
Columbia, 1929-1930
Font: 
CD Solstice SOCD351-52

Cesar Franck (1822-1890)
Sonata per a violí i piano en La Major
Intèrpret/s:
Joan Massià, violí / Blanca Selva, piano
Enregistrament original: 
Columbia LX 1379 - Gravació: c. 1929
Font: 
Blanche Selva & Joan Massia, Vol. II (St Laurent Studio YSL 78-213) - Restored by Itapirkanmaa2



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN