")
Paquita Madriguera (1945)
© Arxiu Francesca Madriguera
Paquita Madriguera amb set anys
© Arxiu Francesca Madriguera
Portada de la revista Feminal, 1912
Domini públic
Paquita Madriguera, 1912
Autor: Roldós / Domini públic
Programa del primer recital al Palau de la Música Catalana, 1912
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Recital al Palau de la Música Catalana, 1914
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Concert al Princess Theatre de Nova York amb el guitarrista Miquel Llobet i el tenor Giovanni Martino
© Arxiu Francesca Madriguera
La pianista amb el seu germà Enric, 1916
© Fons Conxita Badia. Biblioteca de Catalunya
Paquita Madriguera, 1917
© Arxiu Francesca Madriguera
Recital al Palau de la Música Catalana, 1918
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Paquita Madriguera, 1918
Domini públic
Dos concerts de comiat al Palau de la Música i a la Sala Granados, 1918
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Publicitat de l´Aeolian Company amb rotlles de pianola de la pianista, 1918
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Paquita Madriguera 1922
Revista Anales de Montevideo / Domini públic
Paquita a "El campito", Uruguai 1922
© Arxiu Francesca Madriguera
La pianista amb les seves tres filles 1930
© Arxiu Francesca Madriguera
Concert al Palau de la Música amb l´Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per Joan Manén, 1933
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Programa d´un concert amb l´Orquestra Pau Casals, 1934
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
Amb Andrés Segovia, 1934
© Arxiu Francesca Madriguera
Andrés Segovia i Paquita Madriguera amb diversos guitarristes russos a Moscou, 1936
© Arxiu Francesca Madriguera
Paquita a la casa de camp a l´Uruguai, 1939
© Arxiu Francesca Madriguera
Programa d´un recital a Pelotas (Brazil), 1942
© Arxiu Francesca Madriguera
Programa d´un concert a Montevideo, 1942
© Arxiu Francesca Madriguera
Paquita Madriguera (c. 1945)
© Fons Enric Granados. Arxiu del Museu de la Música. Extreta del programa mà del recital d´homenatge a Granados de 1945 a Montevideo.
Recital d´homenatge a Granados amb la soprano Conxita Badia, Montevideo 1946.
© Fons Enric Granados. Arxiu del Museu de la Música
Concert amb Andrés Segovia a Montevideo, 1946
© Arxiu Francesca Madriguera
"Visto y oido", llibre autobiogràfic de la pianista
Domini públic
La pianista amb Andrés Segovia i la seva filla Beatriz, 1953
© Arxiu Francesca Madriguera
Programa d´un concert amb l´Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per Eduard Toldrà, 1953
© Centre de Documentació de l´Orfeó Català
La pianista entrevistada per la radio, Barcelona 1953
© Arxiu Francesca Madriguera
Recital a l´Il·lustre Col·legi d´Advocats de Barcelona, 1953
© Arxiu Francesca Madriguera
La pianista amb Andrés Segovia i la seva filla Beatriz, 1957
Al casament de la seva filla Beatriz, 1963
© Arxiu Francesca Madriguera
Paquita Madriguera, 1945

Paquita Madriguera

Igualada, 15-05-1900 - Montevideo, 01-11-1965

Paquita Madriguera (Francisca d'Assís Madriguera i Rodón) va néixer el 15 de setembre de 1900 a Igualada i va morir a Montevideo l’1 de novembre de 1965. La seva carrera artística, com a pianista i també compositora pot dividir-se en dues etapes ben diferenciades i separades entre si per més d'una dècada (tot i que - com em van assegurar les seves filles Sofia i Maria Rosa Puig durant diverses entrevistes realitzades entre 2003 i 2007 - no va deixar de tocar el piano ni un sol dia des que va començar a aprendre a tocar-lo als tres amb el professor Frank Marshall). La primera etapa va des dels seus inicis fins a 1921 (mesos abans de casar-se a Montevideo). La segona arrenca parcialment el 1933 després del seu retorn, vídua i amb tres nenes, a Barcelona; s'interromp el 1934 quan, vinculada sentimentalment al guitarrista Andrés Segòvia, comença a viatjar amb ell en les seves gires de concerts pel món, i torna a afermar-se a partir de 1941 (ja residint a Montevideo i desenvolupant una relació familiar i musical amb el guitarrista). Aquesta etapa s'extingeix gairebé al mateix temps que el matrimoni amb Segòvia, l’any  1946, llevat d'un concert amb orquestra l'octubre de 1953 i un recital sola el desembre del mateix any, ambdós en el transcurs de la seva única visita a Barcelona des de 1936.

Paquita va ser una nena prodigi del piano. Quan tenia només cinc anys va donar el seu primer concert públic al "Centre Autonomista de Sant Gervasi" amb motiu d'haver obtingut el primer premi en un concurs per a joves intèrprets, tal com ella mateixa ho va relatar en una entrevista publicada al febrer de 1915 per la revista "Mediterrània", de Barcelona. Frank Marshall la va recomanar després al seu propi mestre, Enric Granados, perquè fos ell qui s’encarregués de la formació avançada d’aquella nena que tant prometia. Als seus onze anys ja havia assolit prestigi com a concertista i interpretava un ampli repertori que incloïa els autors més importants del classicisme i del romanticisme, que alternava amb obres d'Albéniz, del seu mestre Granados i també pròpies. El 18 de març de 1912 va debutar al Palau de la Música Catalana amb un concert en tres parts. La segona d'elles estava íntegrament dedicada a les seves pròpies obres: “La non-non”, “L'aplec de la Hermita”, “Capvesprada d'estiu” i “Boda india”. El compositor i sotsdirector de l'Orfeó Català, Francesc Pujol, va escriure un text de presentació per el programa de mà, que deia: “La menuda Paquita, aixerida, bellugadissa i riallera, és una notable pianista, amb un sentit del ritme, una intuïció expressiva i una vivesa de comprensió que causen meravella [...] Però si aquestes qualitats de pianista [...] tenen ja alguna cosa d'extraordinari en una criatura d'onze anys, són molt més notables, vorejen lo prodigiós, les seves qualitats de compositora. Són la manifestació d'una naturalesa musical enterament excepcional; una naturalesa en la que [...] tot es tradueix en música. [...] El medi de què es val la nena Madriguera per realisar les seves concepcions és el piano [...] Però d'aquest medi treu també un partit sorprenent; riquesa de sonoritats i de coloració, adaptació molt justa de la idea al medi sonor, varietat de matisos en el timbre [...] De tot hi ha: riquesa d'harmonia, rítmica ben sentida i a vegades força original [...] ... és senzillament prodigiós.”

Segons la mateixa Paquita, tal com va comentar anys després en el seu llibre de memòries "Visto y oido" (Editorial Nova, Buenos Aires, 1947), ella no anava a col·legi, per la seva educació general tenia professors particulars. Al maig i juny de 1912 va ampliar horitzons donant una sèrie de concerts a Madrid, en diverses sales, i a més fent algunes audicions privades per membres de la reialesa. Com succeiria invariablement fins el seu casament l’any 1922, la seva mare (mama Paqui) l’acompanayava a tot arreu, sense allunyar-se d’ella ni un instant. La premsa espanyola de l'època anava fent-se ressò amb freqüència de les repercussions que generava l'ascendent carrera de la precoç pianista i compositora. El juny de 1914, per exemple, el Diario de Gerona informava: “Casi todos los periódicos de la capital de España dedican sueltos encomiásticos a la niña catalana Paquita Madriguera, calificándola de ‘verdadero prodigio’. Ha dado diversos conciertos en Madrid y su fama se ha extendido grandemente entre el público selecto y distinguido. Ha interpretado composiciones originales suyas y obras de Wagner, Meyerbeer, Bach y otros grandes maestros, arrancando calurosos aplausos de la concurrencia que admira no sólo la ejecución esmerada, sino la memoria prodigiosa de la niña pianista, que toca siempre sin papel. Anteayer fue recibida por la Infanta Isabel, y ahora se ha dirigido a París, para unirse al Orfeó Català y dar algunos conciertos.”

Just a l’inici la seva adolescència, la fama de Paquita Madriguera havia transcendit fronteres: comptava amb tretze anys quan es va presentar a l'Albert Hall de Londres i tot just complerts els seus quinze ja estava viatjant per primera vegada a l'Amèrica Central i als Estats Units. Paquita va realitzar entre 1915 i 1920 quatre gires de concerts per Estats Units (estenent-se, algunes, fins a Cuba). A més a més en la primera d'elles va participar activament, a Nova York, en els preparatius de l'estrena de l'òpera Goyescas del seu mestre Enric Granados, va realitzar disset enregistraments en rotlles de pianola (els seus únics enregistraments sonors, que avui dia és possible escoltar en una versió digitalitzada l’any 1992, i entre els quals hi ha la interpretació de tres peces seves: “Serenata”, “Danza de Sátiros y Ninfas” i “Caravana” i va arribar a substituir a la gran pianista i compositora Teresa Carreño en la segona part del què seria el darrer concert de l’artista veneçolana. A partir del segon dels viatges als Estats Units “Mama Paqui” va viatjar també amb el seu fill Enric (violinista i compositor, Barcelona 1902 - Danbury, USA, 1973), l'altre nen prodigi de la família, que tocava el violí i que aviat va aconseguiria una beca de l’"Aeolian Company" per continuar els seus estudis a Nova York. L'actuació de Paquita Madriguera en sales nord-americanes (algunes vegades fent duo amb el seu germà) generava comentaris a la premsa de la capital espanyola. Entre d'altres exemples, una resenya apareguda al setmanari "Blanc i Negre" el 2 de setembre de 1917, signada per Miguel de Zárraga, portava el suggestiu títol de "Espanya a Nova York. La més gran pianista del món". El desembre de 1918 Paquita va donar a Barcelona un cicle de tres recitals (dos al Palau de la Música i el tercer a la Sala Granados) titulat "Tres concerts de comiat", abans de marxar per fer la seva tercera gira per Amèrica. En aquests tres concerts - cada un d'ells estructurat en tres parts - va tocar el que, amb seguretat, era bona part del repertori que portava preparat per el llarg periple: dos Preludis i Fugues i Fantasia en do menor de Bach, les Sonates op. 81 i op. 110 de Beethoven, Carnaval op. 9 de Schumann i diverses obres de Chopin, Granados, Albéniz, Debussy, Moszkowski, Liszt, i altres.

La quarta gira americana, per a la qual Paquita i la seva mare es van embarcar rumb a Nova York el 24 de desembre de 1919, es va estendre durant diversos mesos i portaria a la pianista a visitar per primera vegada Amèrica de Sud. Els ls èxits de la jove als Estats Units van estimular a la mare per ampliar la gira de manera que ella pogués mostrar les seves ja madures condicions artístiques. Fou d’aquesta manera que van visitar Santiago de Xile i Lima (on, l’any 1920 i amb el Concert nº 1 en Mi bemoll de Liszt, Paquita va ser la primera concertista de piano que va actuar en el recentment inaugurat Teatre Forero, després anomenat Teatre Municipal). El 1921 Paquita i la seva mare van realitzar un nou viatge, aquest cop fins a Buenos Aires i Montevideo, amb nous èxits i reconeixement de públic i crítica pels valors que exhibia en cada concert. Però el destí va imposar un canvi de rumb en aquella primavera austral de 1921. Després de les seves actuacions a Montevideo i diverses ciutats d'Argentina, que s'havien estès des del juny fins a l octubre, van tornar les dues a la capital uruguaiana accedint a una invitació feta per una família d'origen català perquè descansessin a casa seva durant una breu temporada i, de passada, la pianista donés allà algun altre recital. Al cap de poc temps d'estar instal·lades a la llar dels seus amfitrions, Paquita Madriguera es va enamorar d'un parent d'ells, advocat madur, vidu i de bona posició econòmica, que vivia en una casa veïna. Les gires de concerts es van acabar sobtadament a partir d’aleshores, perquè Paquita va decidir quedar-se a Montevideo per contraure matrimoni a l'abril de 1922 amb el Dr. Arturo Puig i establir amb ell, en aquesta ciutat, la seva pròpia llar. També va finalitzar coincidint la primera etapa de la carrera professional de l'exitosa artista, ja que en aquella família del sector més conservador de la societat de Montevideo d’aquella època, no estava ben vist que una dona casada es dediqués a activitats d'aquesta classe. Paquita Madriguera es va dedicar a la seva llar, va tenir tres nenes, les va criar, i el 1931 va quedar vídua. En aquell moment la major de les seves filles tenia vuit anys i la menor havia complert els quatre feia poc.

Al cap d’un any Paquita decideix tornar a Barcelona i s'instal·la novament, ara amb les seves tres filles, a la casa paterna. Arriba amb el propòsit de reprendre la seva carrera musical, de manera que les nenes són internes en un col·legi de monges perquè ella pugui dedicar les hores necessàries a l'estudi de l'instrument. El febrer de 1933 reapareix a Barcelona, ??al Palau de la Música, en recital conjunt amb Joan Manén i l’Orquestra de la Societat Filharmònica de Barcelona, ??interpretant el Concert núm. 1 de Liszt, el Concert núm. 2 de Saint-Saëns i la Suite op. A-1 per a violí, piano i orquestra del propi Manén. També es presenta els dies 7 i 8 d'abril de 1934 com a solista al costat de l'Orquestra Pau Casals, tocant el Concert en La menor de Grieg sota la direcció del cèlebre violoncel·lista. Però a finals de 1933 havia succeït un altre fet en l'àmbit emocional de Paquita, les ones expansives de la qual alterarien completament el rumb de la seva existència i donarien característiques molt particulars a aquesta segona etapa de la seva vida professional. El dia 24 de novembre el guitarrista Andrés Segovia havia de donar un concert al Palau de la Música, en què anava a presentar per primer cop a Barcelona la Fantasia-Sonata op. A-22 que Joan Manén havia compost per a ell. Explica Paquita en el seu llibre "Visto y oido" que Manén va informar a Segòvia sobre la seva tornada a Barcelona, vídua i amb tres petites filles, i el va convidar a que l'acompanyés a casa d'ella ja que ell es dirigia en aquell moment a visitar-la. Aquesta visita d'Andrés Segòvia va diluir gairebé immediatament les antigues prevencions de la pianista (ja que fins aleshores havia sentit una forta antipatia pel guitarrista andalús). La visita es va repetir a l'endemà i es van trobar en noves ocasions. Tot va desembocar ràpidament en una intensa relació sentimental. Feia poc temps que Segòvia havia trencat el seu primer matrimoni, però seguia vivint a Ginebra. A aquesta ciutat es va mudar poc després Paquita i les nenes van passar a ser internades en un nou col·legi.

Els viatges amb Segòvia a diferents parts de món van començar gairebé immediatament, de manera que els plans de la carrera artística de Paquita es van veure posposats: Mèxic, Perú, Xile, Argentina, Uruguai, i després Anglaterra, van ser visitats per la nova parella el 1934. A l’inici de 1935 es van instal·lar tots dos a Barcelona, ??on van contraure matrimoni el 26 d'octubre després d'haver viatjat durant gairebé tot l'any al compàs de l'agenda de concerts de Segòvia. Els viatges van continuar durant la primera meitat de 1936, fins que l'esclat de la Guerra Civil els va obligar a marxar de Barcelona. Gràcies a la nacionalitat de les tres nenes, la família va aconseguir escapar sota la protecció de l’Ambaixada d'Uruguai. En aquest país Paquita i les seves filles posseïen una casa a la capital, a més d'un establiment de camp en el departament de Canelones i algunes altres propietats que havien heretat del Doctor Puig, per la qual cosa - després de diverses aventures atzaroses - la família en ple es va instal·lar a Montevideo. Poc més d'un any més tard, va néixer en aquesta ciutat Beatriz Segòvia Madriguera, la quarta filla de Paquita. La pianista va haver d'esperar encara un any més per, finalment, poder tornar a estudiar el piano amb la regularitat i tranquil·litat que necessitava. Paquita Madriguera va reprendre llavors la pràctica del seu repertori i va ser, a més, una col·laboradora decisiva perquè Segòvia preparés les estrenes mundials dels concerts per a guitarra i orquestra escrits per Mario Castelnuovo-Tedesco i Manuel Ponce (estrenats a Montevideo, respectivament el 1939 i 1941, amb l'Orquestra Simfònica de l'Estat dirigida per l'italià Lamberto Baldi). El retorn de Paquita als escenaris es va produir el 15 d'agost de 1941: va tocar a Buenos Aires al costat d'Andrés Segòvia la versió per a guitarra i piano del recentment estrenat "Concerto in Re" de Castelnuovo-Tedesco. L'11 d'octubre va tocar a Montevideo el Concert per a piano i orquestra del mexicà Manuel Ponce amb l'orquestra local dirigida pel mateix autor. La premsa va saludar amb entusiasme unànime el seu retorn als escenaris. Per exemple, El Diario va publicar el dia 12 una extensa nota titulada "Fue clamoroso el triunfo de Paquita Madriguera": “La parte de piano [...] no pudo tener ayer mejor expositora que la fina pianista Paquita Madriguera [...] que ofreció una versión impecable y realmente artística. Un amplio dominio de los recursos pianísticos, bello sonido, prodigiosa digitación, expresivo fraseo y gran fuerza expresiva [...] motivando las más entusiastas y prolongadas ovaciones que resonaron ayer en el Estudio Auditorio. [...] Fue la reaparición de Paquita Madriguera una de las notas artísticas más salientes de los últimos tiempos, y el público que la admiró en su brillante interpretación de la obra de Ponce no se cansó de aplaudirla y llamarla repetidas veces al escenario, donde con el distinguido compositor mexicano siguió siendo ovacionada.”

A partir d'aquest reeixit retorn a l'activitat professional Paquita no va descansar: pocs mesos després va fer una gira per Brasil. En un dels recitals, per exemple, va tocar: Tema amb variacions "The Harmonious Blacksmith" de Haendel, Fantasia en Do major de Bach, Sonata en fa major de Mozart, Preludi i fuga en mi menor i "Variacions serioses" op. 54 de Mendelssohn, dues peces de "Set miniatures" de Fructuoso Vianna, "Tres danzas mexicanes" de Manuel Ponce i dues obres del seu mestre Granados: "La maja y el ruiseñor" i "El Pelele". Va tornar després a tocar a Montevideo amb l'orquestra oficial (el Concert en la menor de Grieg), va donar recitals a Argentina, sola i també al costat de Segòvia (amb qui després va compartir escenari en al menys altres set ocasions: en aquest mateix país i també a l'Equador, Mèxic i Uruguai, tocant els Concerts de Ponce i de Castelnuovo-Tedesco en versió reduïda per a guitarra i piano). Però en aquests anys d'intensa activitat - i de guerres a Europa - també es movien tots dos per separat, recorrent el continent americà cadascun pel seu costat. És així com Paquita va actuar en diverses ciutats d'Argentina, Brasil, Xile, Perú, Equador, Mèxic, Cuba, Costa Rica i Panamà, a més de diverses presentacions a Montevideo. Com una mostra de les repercussions dels seus concerts, transcric aquí una crítica signada per Juan Pablo Muñoz Sanz i publicada el 23 d'abril de 1944 a El Comercio, de Quito: “Diré, sin ambages, que Paquita Madriguera es una auténtica pianista, cuya escuela, estilo e interpretación satisfacen plenamente. Lo mismo al ejecutar el Tema Variado de Haendel, como la Fantasía en Do mayor de Bach, o la Sonata en Fa de Mozart, Paquita se muestra enterada con certeza de la trama polifónica, y lo confirma en el Preludio y Fuga en Mi menor de Mendelssohn [...] Pero es mucho más decisiva y profunda su compenetración con el alma de "su" Península, que es su propia alma. ¡Con cuánta exquisitez relieva los temas y acentúa los ritmos de aquella música! Recrea una atmósfera debussysta para la Evocación de Albéniz; pone un acento poético singular en la Andaluza de Falla, y confirma su procedencia del ámbito espiritual en que florecieran las geniales creaciones de Enrique Granados, el inolvidable.”

La crisi del matrimoni Segovia-Madriguera es va desencadenar a l'agost de 1944 i va durar diversos anys d'anades i vingudes, que van acabar apartant la pianista, una altra vegada, de l’activitat artística. Les seves presentacions en públic es van anar espaiant i es podria dir que les seves últimes actuacions importants durant aquesta etapa (si exceptuem els seus dos recitals de 1953 a Barcelona) van tenir lloc a Montevideo el 1946. El 21 de setembre d’aquell any va protagonitzar l'estrena absoluta del Concert núm. 2 per a piano i orquestra op. 92 de Mario Castelnuovo-Tedesco (que tornaria a interpretar set anys després en primera audició a la seva terra natal), i l'11 d'octubre va tenir lloc la seva darrera actuació en un escenari al costat d'Andrés Segòvia, interpretant els concerts de Castelnuovo i de Ponce tots en versió per a guitarra i piano,. Gairebé immediatament Paquita va iniciar els tràmits del seu divorci, que es concretaria legalment el setembre de 1948. Les seves filles grans es van casar i aviat la van fer àvia. Va afrontar sola i amb dificultats la criança de Beatriz i va intentar sense fortuna independitzar-se emocionalment, instal·lant-se a Buenos Aires el 1949. El 1958 va tornar amb la seva filla menor a la capital d'Uruguai. En tot aquest període les seves úniques presentacions professionals van ser les ja esmentades de 1953 en una breu i última visita a Barcelona. Paquita Madriguera va morir a Montevideo l'1 de novembre de 1965, però aquesta gran pianista (la brillant carrera musical de la qual ja s'havia vist interrompuda, en temps del seu primer matrimoni, per les convencions de la classe més conservadora de la societat uruguaiana) ja havia posat fi a la seva vida artística molts anys abans, condicionada per les tribulacions de la seva vida familiar i afectiva.



Enregistraments

Enric Granados (1867-1916)
Allegro de concierto
Intèrpret/s:
Paquita Madriguera, piano
Enregistrament original: 
Rotlle de pianola, 1916 (Nova York)
Font: 
Dal segno: The great female pianists vol. 5 - DSPRCD 015 (1992)

Isaac Albéniz (1860-1909)
Suite española: Aragón
Intèrpret/s:
Paquita Madriguera, piano
Enregistrament original: 
Rotlle de pianola, 1917 (Nova York)
Font: 
Dal segno: The great female pianists vol. 5 - DSPRCD 015 (1992)

Franz Liszt (1811-1886)
Consolation núm. 3
Intèrpret/s:
Paquita Madriguera, piano
Enregistrament original: 
Rotlle de pianola, 1918 (Nova York)
Font: 
Dal segno: The great female pianists vol. 5 - DSPRCD 015 (1992)

León Delhaye (1844-1896)
La mouche op. 12
Intèrpret/s:
Paquita Madriguera, piano
Enregistrament original: 
Rotlle de pianola, 1917 (Nova York)
Font: 
Dal segno: The great female pianists vol. 5 - DSPRCD 015 (1992)

Paquita Madriguera (1900-1965)
Dansa de satirs i nimfes
Intèrpret/s:
Paquita Madriguera, piano
Enregistrament original: 
Rotlle de pianola, 1917 (Nova York)
Font: 
Dal segno: The great female pianists vol. 5 - DSPRCD 015 (1992)



CONTACTE

Associació Joan Manén
C/Indústria 140 5è
08025 Barcelona
associacio@joanmanen.cat


93 265 24 45
663 006 665
AMB EL SUPORT DE




Segueix-nos!


CAT
/
ES
/
EN